Després de molts de dies obrint les edicions amb titulars d’enrenous polítics i urbanístics, avui, el Periódico de Catalunya obre la seva edició amb una gran descoberta: 25.000 fotografies fins ara inèdites del fotògraf barceloní Rossend Torras. Però no només és la principal notícia de portada, sinó que dedica les seves primeres pàgines a parlar-ne, així com a mostrar per primer cop al públic en general algunes de les fotografies, segurament les més significatives. Torras va plasmar amb la seva càmera imatges de les repercussions de la guerra (tot un reportatge sobre les esglésies de Barcelona cremades, de tombes de frares profanades, etc. ), però també d’abans i després d’aquesta. Hi ha per exemple una foto on es commemora el dia que va començar la segona república o una on es por veure’s “l’avi” Macià amb més gent o la desfilada de les tropes franquistes per la Barcelona “lliberada” o al primer alcalde que hi va haver després de la guerra braç en l’aire, la salutació típica feixista o com s’ensenyava als nens aquesta forma de saludar, etc.
Però també d’altres escenes molt més quotidianes (com una foto de la Monyos –crec que quasi tots n’hem sentit a parlar-ne alguna vegada-) o d’interior d’un gimnàs o s’exercitaven els homes i les dones (devia de ser anterior a la guerra, es clar!) o salts des del trampolí d’una piscina on es pot veure’s la panoràmica del Tibidabo al fons.
Aquesta troballa ha estat fruït d’una campanya promoguda pel propi Periódico i el MNAC per localitzar, precisament, fotografies d’aquella època entre particulars. Però com passa sovint, l’èxit assolit a sorprès a propis i estranys. Per a mi, la troballa, és tan important com la que es va fer temps enrera a Mèxic descobrint diverses caixes de fotografies de Frank Capa, algunes d’elles sobre la guerra civil espanyola.
Sobre tot, aquelles que fan referència a la crema d’esglésies, majoritàriament per milicians republicans, m’ha fet recordar aquella història que ma mare em va contar tantes i tantes vegades sobre la crema de la de la Galera. Ma mare tenia 4 anys i mig i des de la finestra de la casa on vivien els meus iaios, al carrer Major va veure una gran multitud. Ella va cridar l’atenció de ma iaia i li va dir: “Mira, mare, un enterrament”. Ma iaia al veure les flames que sortien de l’església va esclatar en còlera i va començar a cridar. “Bandits, criminals!”. El veí de davant, d’una de les cases benestants del poble la convidar a callar i amar-se dintre de casa. Quan donaria jo per veure aquelles imatges? O les de com el meu pare, tres anys més gran que ma mare, amb un bastó treia les medalles de llautó de dintre del foc on el milicians cremaven tot l’art religiós de la parròquia. O com es van trobar cara a cara amb aquells homes armats i es van escapar corrents.
I també d’aquelles estampes de la reraguarda de l’exercit franquista que s’hi va estar durant tot el temps que va durar la batalla de l’Ebre i com repartien menjar entre la població famolenca...
És per tot això que crec que l’obra de Rossend Torras és una documentació molt valuosa per saber més coses d’aquella època. O com diu el Periódico, “d’aquells anys negres de la nostra història”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada