Algú va dir que “Amor és no tenir que dir mai ho sento”. Però cada cop és més evident que entre la ciutadania (m’escapo sempre que puc de dir “votants”) i la classe política hi ha cada cop més “desamor”. Dóna la sensació que entre els ciutadans d’aquest país ja un cert desencís cap a la classe dirigent. Bona part d’aquest desencís és pels casos de corrupció política que van sortint, però també perquè els dirigents no fan allò que esperen els ciutadans quan van a dipositar el seu vot. Més difícil d’entendre són aquells que sempre es queixen de tot però que normalment no van a votar. “Quedar-se a casa”, en democràcia, és una opció més, però al meu parer no la més encertada. Si aquest col•lectiu (per dir-ho d’alguna forma) d’abstencionistes que ronda entre el 25 i el 60 % de la totalitat de l’electorat, depenent de les eleccions (referèndums, municipals, autonòmiques, generals...) anés a votar, segurament els governs no durarien més enllà d’una legislatura, al menys que ho fessin “acceptablement bé”.
Però anem a Montilla. Duran la Convenció Municipalista que va tenir lloc a Barcelona el passat dissabte, el primer secretari del PSC José Montilla, va demanar perdó als ciutadans pels darrers casos de corrupció que han sortit a la llum a Catalunya. És un gest que l’hora, però possiblement, fet dintre d’un acte del propi partit, pareix que estigui fet només per a la gent de casa. Penso que seria bo que es dirigís a tota la ciutadania de Catalunya i demanés públicament perdó a tots els ciutadans i ciutadanes del Principat.
No crec que, aquest gest, li costés gaire de fer al President de la Generalitat. I, possiblement, la ciutadania, ho entendria com un gest de humilitat i de voler fer un punt i apart en “la manera de fer política” que, pareix, han cregut fins ara molts del nostres polítics. I torno recordar que no només parlo d’aquells polítics immersos en casos de corrupció, sinó també d’aquells que usen el poder només per governar de cara els seus sense tenir en compte que la societat és plural i que, de vegades, cal mirar més enllà d’aquelles persones que només estan per a lloar i aplaudir al “rei de taifes de torn”.
La segona autoritat de Catalunya, el President del parlament Ernest Benach, va suggerir fer una llei electoral nova. Una llei electoral de la que es parla sovint, però fins ara mai ningú ha volgut “posar fil a l’agulla”. Segurament perquè després de l’Estatut i el finançament, els partits del govern d’Entesa ja no suportarien un altres “desgast”, que en certesa comportaria la nova llei. Però arribarà el dia que algú tindrà que posar-s’hi.
Molts defensen que la nova llei haurà de tenir un canvi important. Les llistes obertes. Potser sigui una solució o potser no. No n’estic tant segur. Crec que posar “certs elements” dintre de les llistes ha de ser més cosa dels partits (de les direccions dels partits) que tenir que donar l’opció al votant (ara sí) d’escollir entre els que figurin a la llista. Heu entès el que vull dir? Penseu en uns comicis municipals. L’alcalde ha governat amb majoria absoluta, però bona part dels seus ciutadans saben que la seva “fulls de serveis no està immaculada”. Qui s’atrevirà a treure’l de les llistes en les noves eleccions? De seguir-hi anant, el seu electoral el seguirà votant i acabarà repetint, amb tota probabilitat, l’èxit. En canvi, si des de la direcció del partit se’l aparta, s’eradicarà la possibilitat de que continuï fent i desfent sense cap tipus de mirament dintre del seu municipi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada