En primer lloc cal recordar que la pujada d’impostos encara o és segura. És veritat que el PSOE va pactar amb altres partits, la majoria situats a la seva esquerra, un increment d’impostos del 22 al 43 % per aquells futbolistes estrangers que juguessin en equips espanyols i que guanyessin a l’any més de 600.000 euros (100 milions de les pessetes d’abans)
La mesura no és, ni molt menys, discriminatòria per ningú. El tipus del 43 % ja el paguen la resta de jugadors espanyols que cobren per sobre de la quantitat citada.
I per què els clubs s’hi oposen? L’enrenou que ha organitzat la Lliga de Futbol Professional (LFP) és perquè, fins ara, els impostos en lloc de pagar-los el jugador, els hi pagava el club. Quan es fitxava una megaestrella i se li prometia una fitxa, per exemple, de 6 milions d’euros a l’any, aquesta, per fer una comparativa ràpida amb el que li podia oferir un altre club d’un altre país, demanava que fossin lliures d’impostos, es a dir, que la quantitat final que ingressaria el jugador al seu “compte d’estalvis”, serien 6 milions i no 6 milions menys els impostos que resultaria al voltant de 3,5 milions.
Futbolistes com el madridista Raúl González van manifestar que la mesura els hi semblava bé.
Però segurament que hi ha molts més ciutadans que la mesura els hi sembla “de meravella”. En èpoques de crisi, el govern més que mai ha de buscar diners via impostos d’allí on sigui i, posats a fer-ho és més normal que tributin més les rendes més altes. Jo sempre he dit una cosa: Pot viure millor un jugador que guanya 6 milions d’euros que un altre que en guanya 4? La resposta és no! Crec que arriba un moment, quan guanyes un bon sou, que viure millor és impossible. Després de tenir la casa dels teus somnis, els cotxes dels teus capritxos, poder fer els viatges a llocs exòtics i residir a hotels de 6 estrelles, etc. què més es pot demanar? Què només dura uns anys? Però quins anys! Al treballador de peu, a aquell que treballa a una fàbrica o porta un autocar o a la netejadora d’un hospital, ni molt menys pot somiar (bé, potser somiar, sí) tenir o fer alguna d’aquestes coses que he citat.
La LFP s’excusa dient que ara venen els millors futbolistes del món i que si s’apugen els impostos no vindran. I què passa? Potser en sortiran més d’aquí! A més, quants clubs de futbol tenen la possibilitat de poder contractar jugadors galàctics? El Real Madrid i... El Barça? Potser posar-ho en dubte... El Barça la temporada passada venia de guanyar-ho tot: copa del Rei, lliga i champions League i, en canvi, no va poder fitxar pràcticament res. Ribéry, per exemple, preferia jugar amb el Madrid. Sí el Barça feia el millor futbol, per què? Senzillament perquè li pagaven més que al Barça.
La resta de clubs que conformen la LFP no poden ni arribar-ho a somiar.
Segurament si s’acaba traient l’anomenada llei Beckham (o es fa la llei anti-Florentino, com més us agradi) el nivell futbolístic entre els diferents equips de futbol s’igualarà molt i això donarà més incertesa i emoció al campionat nacional de lliga. De sortida ja no es parlarà només del Barça i el Madrid...
No voldria acabar sense anomenar, encara que només sigui de passada, a aquells ciutadans que el futbols ni els va ni el ve. Són, la majoria, els més contraris a que es paguin quantitats desorbitades als esportistes d’elit. Pensen d’ells que son uns egoistes i no els manca raó. Es clar que hi ha jugadors que han creat fundacions o fan grans donatius a ONG’s, però normalment només ho fan per a rentar-se la consciència!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada