dissabte, 2 de juliol de 2016

¿On són els vuit milions de votants del PP?

JOAN CAÑETE BAYLE
Periodista

En la conversa pública d'esquerres després del 26-J hi ha estupor, ira, frustració i un ranci sentiment de superioritat moral


A jutjar per l'estupor a les xarxes socials i en la conversa pública, es diria que els gairebé vuit milions de votants del PP diumenge són imaginaris, que no existeixen. ¿Algú coneix un votant del PP? Estadísticament és gairebé segur que sí, però molts no ho saben. Fa anys, a un italià li resultava gairebé impossible trobar un votant de l'invencible Berlusconi, i avui Espanya sembla que va pel mateix camí. ¿Algú té un amic o seguidor a les xarxes socials del PP? Aquí la resposta pot ser més senzilla: sembla que no, a jutjar per la furibunda reacció a les xarxes pel resultat electoral del 26-J, en què es barreja l'estupor, la incredulitat, la frustració, la ira i, a les files de la nova esquerra, una rància superioritat moral. Un variat espectre d'emocions en què, segons sembla, hi ha poc espai per a l'autocrítica.
Els 7.906.185 votants del PP existeixen, per descomptat, i són prova (una altra més) que les xarxes socials no són la realitat social i que aconseguir que cremi Twitter no equival que cremi el carrer. L'anàlisi fins a les entranyes del resultat electoral deu donar alguna explicació al que va passar diumenge, com per exemple la magnitud de la bretxa generacional, però avui ja sabem que no és tan clar que Espanya sigui tan d'esquerres com l'esquerra sol creure (en vots els dos blocs estan empatats) i que el soroll en la conversa pública no equival després a vots. O no sempre, si no està unit a una mobilització real del vot, al vell treball al carrer, de baix cap a dalt (el model amb el qual va triomfar Barcelona en Comú) i no de dalt cap a baix (que és cap al que ha anat virant Podem).

RAJOY, MALGRAT TOT

Resulta molt difícil que algú voti un col·lectiu que creu que el menysprea. En la reacció davant els resultats electorals que es llegeix i se sent a l'ala esquerra de la conversa pública, hi ha un fort corrent de menyspreu per aquests 7.906.185 votants que han votat el PP malgrat la corrupció, malgrat les retallades, malgrat la llei mordassa, malgrat el 'Fernándezgate', malgrat l'oratòria de Mariano Rajoy, malgrat l'immobilisme dels últims sis mesos, malgrat la carta a Juncker, malgrat la Caixa B, malgrat la Gürtel, malgrat una llarga llista en què també s'inclou Catalunya. És molt més senzill culpar l'eterna capacitat del poble espanyol de votar en contra dels seus propis interessos que preguntar-se per què Units Podem no ha pogut sumar ni seduir nous electors o per què Pablo Iglesias s'ha convertit en una figura tan polaritzant. És la paradoxa de construir un discurs en nom d'una gent una part important de la qual es menysprea, de citar la voluntat popular com a pedra angular d'un projecte polític i criticar-la quan en dues eleccions consecutives li ha donat la victòria al PP. Aquesta superioritat moral de l'esquerra en el discurs públic, que a ulls de molts encarnen Podem en general i Iglesias en particular, invisibilitza aquests 7.906.185 votants.
Però és una bena autoimposada. Perquè sí que existeixen, encara que molts d'ells potser no sàpiguen què és un 'hashtag', i el menyspreu no sembla la millor manera d'arribar a ells, d'analitzar per què són tants i d'aconseguir que la pròxima vegada siguin menys. Per descomptat que existeixen. De fet, han guanyat les eleccions. Per això, diumenge a la nit a Génova es corejava amb sorna 'sí que es pot'.