QUI DIU QUE LES VAGUES I MOBILITZACIONS NO SERVEIXEN DE RES?

Diumenge, perdut entre les pàgines del Periódico (pàgina 29, columna de la dreta) aquest titular: “Alemanya augmenta el 6,3 % el sou del funcionaris”. Sobta llegir una notícia així en els temps que corren, tal vegada més pròpia d’una època de bonança econòmica i no de crisi.

A Espanya, ja fa moltes dècades que els funcionaris perdem poder adquisitiu i no només ara amb les retallades i congelacions. Als pressupostos generals de l’Estat sempre es tira per baix i com mai ha existir clàusula de revisió salarial (estic parlant de funcionaris, no de laborals), anys rere any anem perden unes dècimes. És cert que d’alguna manera se’ns ha “arreglat” una mica el sou gràcies a les requalificacions, però a qualsevol empresa tens el “dret” de prosperar i a l’Administració, malgrat això, la carrera professional és més una utopia que una realitat.

Tornant a la pujada salarial dels funcionaris alemanys. No us penseu que l’Angela Merkel hagi estat benèvola decidint la pujada, ni molt menys. Tal i com s’explica a la notícia, “L’acord s’ha tancat després d’un mes de vagues i tenses negociacions”. Ho sabíeu? Sábieu que també a Alemanya hi havia vagues i manifestacions en contra de la política econòmica de la Merkel. Només es parla de mobilitzacions als països que van malament, com Gràcia i Portugal i quan aquí es va decidir fer la vaga general, ràpidament, els de la “caverna mediàtica”, van voler-nos comparar amb els d’aquest països. Sapigueu a també els treballadors i treballadores del països capdavanters econòmicament parlant, fan vagues per tal de conservar els seus drets civils i laborals.

En canvi, els d’aquest país sembla que estem alletargats. Ens diuen que la vaga general no servirà per a res i ens ho creiem. Bé, s’ho creuen, perquè tots els que férem vaga i sobre tot, aquells que van sortir al carrer a fer sentir la seva veu de protesta, no es deixen enganyar pel capitalisme i la dreta rància que ens governa.

I ja per acabar, només em queda una pregunta per a fer: ¿Per què la cancellera Merkel, que no para de donar ordres als nostres governs i que, juntament amb Sarkozy colla cada cop més la nostra economia, transigeix davant els seus? 
O això o és que finalment se'n ha adonat que amb la política d'austeritat extrema no es va en lloc i cal incentivar el consum privat i això no s'aconsegueix sinó s'apujen el sous de tots els treballadors, no només dels funcionaris...

Contra l’opressió, revolució!!!      

SOBRE LA VAGA D’AHIR (amb xifres i estadístiques)

Avui, entre els meus companys, ningú parlava de la vaga. No ho he preguntat, però la sensació que tinc és què, majoritàriament, no la van secundar. Només aquells que estem més conscienciats socialment van decidir no anar a treballar.

La jornada d’ahir contrasta amb la del 8 de juny de 2010 quan, llavors, una gran majoria de l’Administració de la AEAT van secundar la jornada d’atur que van convocar els sindicats davant la imminent retallada de sou. Després d’aquella retallada d’un 5 % de mitjana que varem patir a partir del mes de juliol de 2010, després hem patit dues congelacions consecutives i una pujada d’impostos, la qual, implícitament, és com una rebaixa.

Això sí, el govern del PP amb un gest de generositat, ha dit que no ens rebaixarà el sou... Això sí, als pressupostos per aquest anys, que tot just s’han donat a conèixer avui, el dia després de la vaga general, ja s’ha dit que per aquest any es tornen a congelar.

Entre els meus companys de treball he hagut d’escoltar més d’un cop que “no fan vaga perquè només és un dia i amb un dia no n’hi ha prou...”. Si molts ja no fan vaga per a què no se’ls hi descompte el jornal, no creieu que si es fes més d’un dia encara trobarien més excuses? Qui ahir no va fer vaga és, simple i planament, perquè no en va voler fer i punt. Dimecres una company em fa ver la següent pregunta? Saps si hi haurà molta gent que farà vaga? La meva resposta va ser: “Ni ho sé ni m’importa; jo si que en faré; cadascú amb la seva consciència”. Em va dir que havia estat una molt bona resposta. No sé si va ser així, però el cert és que l’actitud de la resta m’importa poc si jo estic convençut d’allò que tinc que fer en cada moment. I dies com ahir, tinc molt clar els que haig de fer. 

La vespra de la vaga us avançava que només aniria a comprar el diari, perquè hi estic subscrit. Però després també faria una vaga al consum, es a dir, no compraria res de res. Us asseguro que ho vaig fer. Els meus fidels seguidors (a qui aprofito per donar-vos les gràcies per llegir les meves dèries, veure les fotos que faig, etc.) ja us en vareu adonar que l’única cosa que ahir vaig penjar va ser el cartell de la vaga on, a més, hi havia l’horari de les manifestacions que s’havien de fer al llarg i ample de Catalunya. Cert? I als amics de Facebook els vaig anunciar que tampoc hi penjaria res. De fet n’hi vaig entrar a llegir els comentaris que es podien anar fet sobre el seguiment de la vaga, manifestacions, etc. Vaig ser fidel a la meva promesa, la qual cosa espero que no sorprengui a cap dels meus amics i seguidors. Finalment he de dir que tampoc vaig anar a la manifestació de Tortosa. Potser de tot era l’única cosa de la que estava dubtós, però hi havia moltes més possibilitats de que no hi assistís de que sí.

Per acabar, i davant de la “guerra” de xifres que es sol donar quan hi ha manifestacions i vagues, os deixo amb les xifres oficials del seguiment a l’Agència Tributaria que m’ha passat aquest matí Carlos Niño, un company de la Delegació de Barcelonai les  que dóna la UGT de Catalunya sobre el seguiment a casa nostra.  

Desde UGT queremos daros los datos reales que nos han ofrecido la administración, en cuanto al seguimiento de la Huelga General. En todo el territorio hubo un seguimiento de 6297 funcionarios y de 450 laborales, es decir, un 25% de seguimiento a nivel estatal. En algunas Delegaciones Especiales el seguimiento ha sido mayor, concretamente en la Delegación Especial de Valencia de un 43%, en La Rioja, 32,972%, etc, a esto habría que añadirle todos los trabajadores que han aprovechado para pedir moscosos, días de vacaciones, etc.
 
Creemos que ello indica que hemos sabido transmitir a los empleados públicos lo grave de una situación que se puede convertir en irreversible y en la cual podemos perder todo lo conseguido en materia laboral y estado de bienestar conseguido en los últimos 30 años.
 
Agradecemos el esfuerzo de todos los compañeros que han secundado el paro, sabiendo que supone un sacrifio para ya nuestras muy mermadas nóminas.

LA VAGA GENERAL TÉ UN SEGUIMENT A CATALUNYA DEL 82%

Al voltant del 82% dels treballadors i les treballadores de Catalunya estan secundant la vaga general.

Al transport públic el seguiment està sent del 100% i es compleixen els serveis mínims. A la indústria han secundat la vaga el 95% dels treballadors. Pel que fa a l’ensenyament, el seguiment està sent del 75%, i a les administracions públiques, del 78%.

D’aproximadament 2.300.000 assalariats al nostre país, uns 260.000 s’han vist obligats a treballar pels serveis mínims decretats.

D’altra banda, la Confederació de Treballadors Autònoms de Catalunya (CTAC – UGT de Catalunya) informa que gairebé el 50% del treball autònom català secunda la vaga: taxi, transport, agricultors i bona part del comerç.

Les dades de consum elèctric confirmen l’aturada del nostre país. Segons Red Eléctrica Española, el consum d’avui a les 10 hores (27.374 MW) és inferior al de diumenge passat (28.751 MW) i molt inferior al de dijous passat (35.134 MW):

ALGUNES CONSIDERACIONS SOBRE LA VAGA GENERAL DE L 29 DE MARÇ

La vaga general del 29 de març contra la política econòmica i social del govern del PP presidit per Mariano Rajoy, ha estat convocada per les dues centrals sindicals majoritàries, a saber, per la UGT i per CC.OO.
D’altres centrals sindicals com la USO i sindicats minoritaris secundaran la vaga o l’han convocada pel seu compte amb coincidència de la data i hi faran actes paral·lels. Els qui han decidir fer-la “pel seu compte” saben que si haguessin escollit un altre dia, haurien fracassat estrepitosament.
Demà, és possible que piquets informatius (vull pensar que el tema no anirà a més, però no sempre es pot controlar tothom) facin acte de presència a la vora d’alguns centres de treball per a dissuadir a les treballadores i treballadors que vulguin treballar i demanar-los que facin vaga. Ens alguns casos només “la faran” mentre hi hagi presència de piquets i una vegada aquests es retirin per fer la seva tasca a d’altres empreses, s’incorporin al treball.
Per part dels empresaris, ja fa dies que els “piquets informatius” estan actuant. Evidentment la seva actitud és la contraposada als sindicats: pressionen els treballadors per a que no en facin. “Les armes” dels piquets empresarials són molt més poderoses. Només cal amenaçar els treballadors en acomiadaments o la no renovació del seu contracte a la finalització en els casos dels treballadors no fixes.
A una empresa pública d’Amposta, després de fer-los algunes insinuacions sobre els “seus llocs de treball”, se’ls hi ha recordat que se’ls hi descomptarà el dia a la nòmina del mes d’abril (les del mes de març ja estan fetes i no dona temps per a fer rectificacions)

Hi ha empreses on els delegats sindicals “estan prohibits”. Aquí, les coaccions per part de l’empresari (o els seus representants, diguem-los-hi caps de personal, encarregats, etc.) és tan forta que els treballadors ni es plantejaran fer vaga, ja que els conseqüències serien dràstiques.

Una part molt determinant de la vaga és el transport públic. Sense transport l’èxit de la vaga estaria pràcticament assegurat. En hores punta, els serveis mínims del transport, serà del 30 % i a la resta de la jornada no està garantit. Això farà que, a les grans ciutats, molta gent que faci  vaga no pugui aprofitar el dia per anar de tendes o de lleure.
Les vagues generals sempre tenen més repercussió a les grans ciutats que a les ciutats més petites i pobles en general. Sobre tot a les grans empreses on la força sindical és gran i el control empresarial, menor.
Demà, tots els qui féssim vaga, tal i com se’ns demana, no hauríem de comprar en lloc. Jo només aniré a comprar el diari perquè el tinc pagat a l’estar-hi subscrit. Tots els productes bàsics que pugui necessitar o ja els tinc a casa o aprofitarà avui per a comprar-los.
Vull acabar amb una pregunta que va fer ahi el Ministre d’Economia Luis de Guindos a Barcelona. Va dir més o menys això: “La vaga general és un instrument del segle XXI?”
Jo en faré un altra: L’abolició de l’estat del benestar és propi dels temps que vivim?
Els governs de dretes i la majoria dels empresaris pretenen tenir esclaus en lloc d’operaris... Però són tan curts que no se’n adonen que ningú podrà comprar-los els seus bens i serveis i llavors ja no faran falta empresaris, tret d’alguns sectors com el de l’alimentació, per bàsic i necessari.

ÉS OPORTUNA LA VAGA GENERAL DEL 29?

Dimecres vaig poder escoltar durant una estona un debat a la SER entre diferents representants polítics de diversos partits sobre l’oportunitat o no de convocar vaga general per al proper 29 de març.
Per al PP, la resta de partits de la dreta (incloent-hi CiU), les organitzacions empresarials i la premsa de la “caverna”, evidentment és del tot inoportuna.
A l’hora d’argumentar-ho diuen que “és una vaga precipitada i que no s’han donat ni els 100 dies cortesia al govern”, “apel·len a la greu situació econòmica d’Espanya”, que “una vaga general no arreglarà res”, que “una vaga no crea ocupació i, en canvi, en destrueix”, etc.
En canvi, per als partits de l’esquerra (incloent-hi el PSOE) la vaga és necessària per a fer repensar als governs l’aplicació de les mesures antisocials i antilaborals que s’han anat aprovant, sobre tot la Llei de la Reforma Laboral.
Tret de Calvo Sotelo, que va passar com un llampec per la presidència del govern d’Espanya, la resta de presidents, han tingut la “seva” vaga General. Felipe González en va tenir dues, però la primera d’elles intranscendent al no estar recolzada per els dues organitzacions sindicals majoritàries.
A Aznar li va arribar en la seva segona legislatura, quan més prepotent es mostrava gràcies a la majoria absoluta obtinguda. Va ser aquella que va sortir el portaveu governamental  dient que la notícia del dia era que “no hi havia vaga” i després s’ho va haver de menjar en patates i “oferir-li el cap a Aznar per a que li tallés”.
En totes hi ha hagut una relativa marxa enrere i s’han acabat acceptant algunes de les reivindicacions socials.
El motiu de muntar-li una vaga general a Rajoy quan només farà 3 mesos i escaig des del seu nomenament com a president del govern d’Espanya, és per la persistent i continuada pèrdua de drets socials i laborals. Perquè els empresaris se’n aprofiten de la situació (tal i com va denunciar el sindicar UGT) i acomiaden treballadors que fa molts d’anys que estan treballant per a l’empresa per a contractar-ne després de nous acollint-se als incentius que els ofereix la nova llei laboral i pagant-los un sou més baix.
Diuen els experts que un dels problemes laborals més importants és que som menys competitius que la majoria de treballadors d’altres països. I no parlo de la Xina (no accepto comparacions amb els xinesos), parlo dels alemanys, dels francesos, dels noruecs, etc.

Cóm és possible que tot i cobrar uns sous més elevats i tenir (normalment) més vacances que els espanyols, siguin més competitius? De veritat costa entendreu, no? La resposta és molt senzilla: perquè tecnològicament estan més preparats perquè porten molt més temps invertint amb r+d+i (recerca, desenvolupament i innovació)

En canvi aquí preferim comprar les patents a l’estranger: Què investiguin els altres!!  -sé sol dir-
Com a conclusió: La vaga del 29 és OPORTUNA i NECESSÀRIA i hauria de ser MASSIVA.  Ja n’hi ha prou de perdre drets socials i laborals. Ningú ens garanteix (perquè no serà així) que quan acabi la crisi recuperarem el que haurem perdut amb molts pocs mesos.
Al menys DIGNITAT!    

PER ACCIÓ I PER OMISSIÓ

Durant els actes de commemoració de l’atemptat de l’11-M de Madrid, el president a Catalunya de la dretana “Asociación de Víctimas del Terrorismo” va criticar els sindicats per dues coses:
-Per haver escollir aquesta data per a convocar les manifestacions.
-Per no haver assistit mai als actes que organitza dita associació.
Sobre la data escollida i per molt respecte que haguem de tenir a unes víctimes innocents, no crec que el dia que es commemora els atemptats, per aquest simple fet, sigui un impediment per a organitzar qualsevol tipus d’esdeveniments. Per posar un exemple: Si per a un 11 de març d’un any qualsevol  la UEFA (o la FIFA)hagués planificat un partit de Champios on jugués el Madrid o un partit d’eliminatòries de la Copa de Europa o Copa del Món de futbol, caldria modificar el calendari? També es tindrien que cancel·lat tota mena d’actes, com per exemple la projecció de pel·lícules de cinema o les representacions teatrals? Perquè partits de futbol en hi van haver, no? Cal ser una mica més seriosos.
I ara anem al segon punt, per a mi molt més important. La mateixa pregunta que va fer el president de l’AVT, li faria jo a la inversa. Ha acudit mai dita associació a les manifestacions sindicals organitzades pels sindicats? (exceptuant Manos Limpias, per suposat)

L’AVT es sentiria molt més còmoda si pogués assistir a les manifestacions sindicals que s’organitzaven durant el règim de Franco per al primer de maig al camp del Santiago Bernabeu i on els “coros y danzas de la Sección Femenina” (de la Falange) feien passar-ho bé a tot el públic assistent i als que des de casa ho miraven per la televisió, entre altres coses perquè no hi havia res més que veure.

Cadascú tria les companyies amb qui vol anar, com recordava l’altre dia Alfredo Pérez Rubalcaba i “l’Asociación de Víctimas del Terrorismo” ja fa molts d’anys ser companys de viatge del PP per a manifestar-se en contra dels governs socialistes i tot allò que pugui fer olor a “roig”. 
Per cert, la manifestació més gran que s'ha fet mai a Amposta va ser la que es va organitzar en contra dels atemptats de Madrid. Aquell dia les forces polítiques, socials i ciutadanes van omplir els carrers de la nostra ciutat.

RAJOY, EL “DESGRACIAT”

Desgraciat: “Que té desgràcia o mala sort”. Desgràcia: “Pèrdua de la gràcia o el favor d’algú”.

De fet, és doblement desgraciat. Sí, certament. Els que, com jo, ja teniu una edat, imagino que us en recordareu que a les monedes del dictador hi posava la següent inscripció: “Caudillo de España por la G. de Dios”. Érem molts els qui no compreníem que volia dir la “G.”, fins que un dia, algú, ens va dir que aquella lletra amb el punt volia dir “Gracia”. Per tant Franco era “Caudillo de España por la Gracia de Dios”. No per haver guanyat una guerra donant un cop d’estat a la II República, sinó perquè Déu li havia concedit la “gràcia divina”.

Rajoy ho és per les urnes, d’una forma molt més democràtica que Franco, però no té la “gracia de Déu”, què hi farem... Per tant, i en aquest sentit, Rajoy ja és un “desgraciat”.

Però encara n’ha perdut una altra de Gràcia. La que normalment es dóna a tots els governants quan accedeixen a un càrrec. “Els 100 dies de gràcia”. No està escrit en lloc, però normalment, l’oposició i d’altres forces socials com els sindicats, concedeixen aquest 100 dies per a veure quin rumb prendran les seves polítiques abans de començar a fer una oposició ferma. En aquest cas, els sindicats, no li han concedit i, molt abans de complir-se, ja li han convocat una vaga general, la qual ja va pronosticar el president quan va anunciar la reforma laboral.

Des de que Rajoy va ser nomenat president, totes les mesures que ha pres, han anat encaminades a acontentar, primer que res, a la Merkel i al Sarkozy i també als “mercats” que no és una altra cosa que el gran capital i els especuladors. Després calia acontentar els de casa, sobre tot a la CEOE i a la resta d’associacions empresarials. Tenia (té) bona part de la premsa al seu favor, per tant, li lloaran qualsevol mesura que prengui encaminada a fer perdre drets als ciutadans i als treballadors i criticaran qualsevol acció que es prengui en contra del govern del PP. 

Si després de la vaga general (dono per fet que Rajoy no negociarà abans amb els sindicats i, per tant, no es desconvocarà) la pressió sindical no sorgeix efecte, l’economia de les classes mitjanes (les que fins ara han pagat els impostos i han aguantat el país) anirà a la baixa cada dia que passi i el valor dels seus diners disminuint a pressa feta. 
I per finalitzar, és que pobre no té cap gràcia. Li heu pogut veure alguna? Jo no!

El que jo dic, un desgraciat!!    

“EA, EA, EA LA RIGAU SE CABREA”

Entenc que la Consellera d’ensenyament Irene Rigau hagués preferit el passat divendres, mentre visitava un col·legi de Roquetes, que sé li haguessin tirat pètals de rosa, tal i com es feia amb els emperadors romans... i consignes al seu favor... I petons, però no va ser així.

Divendres, un grup de representants sindicals la van rebre amb pancartes en contra de les retallades i una on es feia menció al seu sou i al del President Mas.

Segons aquesta pancarta, motiu d’enuig per part de la consellera que fins i tot es va enfrontar amb els manifestants que s’havien congregat per a fer-li palesa del seu mal estar per les retallades tant en els sous dels qui eren funcionaris de la Generalitat com a l’ensenyament públic català, Mas cobraria 12.000 euros mensuals i la consellera 9.000.

Va amenaçar Rigau en no reunir-se amb els representants sindicals si no retiraven la pancarta ja que, segons ella, deia mentides i donava mal exemple als nens.

Xifres a part, la consellera hauria de saber que amb el seu sou cobra per fer de consellera “a jornada complerta”, és a dir, tant si està en una reunió del consell executiu com si visita col·legis, tal i com ho va fer divendres pel Baix Ebre. I en temps de retallades, tan en sous com en d’altres partides com Ensenyament (que és la part que més directament li toca), però també en sanitat, investigació, universitats, infraestructures, etc. és del tot lògic que s’hagi de trobar situacions com la que es va trobar divendres passat. AIXÒ TAMBÉ VA EN EL SEU, SRA. CONSELLERA.

Però a part, la seva actitud, va en contra de la llibertat d’expressió dels que allí estaven xiulant-la i dir que “donaven mal exemple als nens”, és una postura totalment “fora de lloc”, per dir-ho d’alguna forma. ¿Quin exemple dona ella, el President de la Generalitat i tota la cort de consellers quan menteixen els seus propis treballadors i a la ciutadania en general? ¿O és que ja no ens en recordem quan el passat desembre no van pagar puntualment la paga extraordinària i van fer servir tot un seguit d’estratagemes, no sempre legals, per a justificar allò que no tenia cap tipus de justificació?

Però tornem als sous de Mas i de Rigau. D’on havien tret els sindicalistes les xifres dels sous. Cal dir que els sous del President, conseller, alts càrrecs i fins i tot la dels funcionaris i la resta de treballadors depenents de l’administració catalana, són públics i, per tant, es publiquen al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

Creieu-me que m’ha costat trobar-ho, però finalment he trobat dues pàgines que es referien a aquests sous.

Segons Liberal.cat, el President cobraria 144.030 euros/any (es a dir, 12.000 euros/mes) i els consellers 108.567 (es a dir, 9.000 euros/mes)

Però és que n’hi un altre (Diario Crítico) que els xifra en 169,449,78 i 127.737,04, respectivament. Això sí, segurament abans d’abaixar-se’ls.
El què li passa a la Sra. Rigau és que no s'ha parat a mirar el que guanya. Va amb cotxe oficial i no ha de posar carburant, li paguen les dietes i quan vol diners només cal que posi la targeta al caixer i ràpidament obté els que vol. I, es clar, no passa penúries per arribar a final de mes. Potser alguns dels pares dels xiquets als qui, segons ella els sindicalistes donaven mal exemple, no arriben a final de més i passen penes per poder-los alimentar de forma correcta.  

Per tant, la Sra Rigau, hauria quedat millor callant i acatant les crítiques i el de posar-se “galleta”, guardar-s’ho per a ocasions més favorables que espero que arribin.

PER A QUAN LA REFORMA SINDICAL?

Ahir milers de persones van sortir al carrer de les principals espanyoles per a protestar contra el decret de la “reforma laboral” i altres retallades en sanitat, ensenyament, etc.
Al capdavant de dites manifestacions, els principals líders de la UGT i CC.OO i també dirigents polítics de partits d’esquerra, alguns d’ells, fins fa poc, donaven suport a un govern socialista que ja va començar a retalla...
El què caldria veure és quants d’aquests milers de ciutadans van manifestar-se seguint les directrius sindicals i quants ho van fer per convenciment propi, més enllà de consignes i crides a la participació dels sindicats.
Des de la legalització sindical allà per l’any 1977, el certs és que les estructures sindicals d’aquest país no han canviat substancialment. I com tot, penso que és necessari fer-ho, més que res, per guanyar credibilitat de cara els treballadors.
L’afiliació sindical continua sent baixa i, és la meva impressió, cada cop més envellida. Els actuals líders sindicals porten, la majoria, molts d’anys ocupant llocs de responsabilitat en els seus respectius sindicats. El primer canvi hauria de ser aquest, limitar els mandats dels dirigents a un màxim de 12 anys. Com molts polítics, alguns fan del sindicalisme la seva professió.
Però la principal reforma hauria de consistir en la “obligatorietat d’afiliació de totes les treballadores i treballadors”, per deixar de dependre de les subvencions estatals i passar a dependre, exclusivament, de les quotes aportades pels seus militants.

A aquest país existeix una gran gamma d’organitzacions sindical, per tant, què ningú digui que “no hi ha on escollir”. Es diu que per a mostra només cal un botó, per tant, posaré com exemple els sindicats existents a la meva empresa, l’Agència Tributària. A part dels “clàssics”, UGT i Comissions Obreres, hi ha representació de la CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA i d’una associació professional d’Inspectors d’Hisenda, els més elitistes de l’organització. Però no són els únics. A nivell de l’estat encara n’hi ha d’altres, sortits, normalment d’escissions dels existents. Evidentment en quan a la seva ideologia n’hi ha per escollir. Molts d’ells, declarats com a “independents”, són en realitat d’ideologia conservadora.

Al moment de signat el contracte o de prometre o jurar el càrrec en el cas dels funcionaris, s’hauria de demostrar l’afiliació a un sindicat o, en el cas contrari, s’hauria d’optar allí mateix per algun dels sindicats existents al sector. Això faria incrementar ostensiblement l’índex d’afiliats i s’aconseguiria una afiliació del 100 %, però també la independència econòmica de l’estat, la qual cosa els hi donaria molt més marge de maniobra en el moment de negociar acords estatals com el de la reforma laboral.
Potser també els sindicats s’esforçarien més en “agradar” als seus afiliats per tal d’aconseguir més afiliació o no perdre’n, dos motius suficientment importants.
Però fins ara ningú sembla interessat en “posar fil a l’agulla” en aquest tema i tothom sembla conformar-se amb el rol que tenen assignat.  

VAGA DE NÚMEROS

Si més no, és insòlit que es convoqui una vaga en període electoral. No s’acostuma a fer. Però sembla ser que els metges pertanyen a una altra “casta”.
La primera cosa que sobta és que només l’elitista col·legi de metges siguin els convocants. Però de metges també n’hi ha que pertanyen a d’altres sindicats. Sense anar més lluny, podria enumerar 4 o 5 metges, tots amics, que són de la UGT. M’agradaria escoltar la seva opinió sobre la vaga d’ahir i d’avui.
Com a sindicalista, sóc conscient que quan es fa una vaga es pretén causar algun tipus de perjudici. Normalment els perjudicats són els empresaris que veuen com les fàbriques es queden sense producció amb el greuge econòmic que això els comporta. Però quan les vagues es fan al sector serveis, els primers damnificats són els usuaris i si a sobre els serveis són públics, llavors, els usuaris pateixen per partida doble, mentre els polítics no se’n solen ressentir. Hauria de ser un vaga continuada i massiva per a que els responsables del sector notessin la pressió ciutadana. Un dia o dos no els afecta per a res.  
Potser pel que deia al principi, per què el col·lectiu mèdic són d’una altra casta, en aquest cas, la vaga, si ha arribat als polítics, fins i tot a la màxima institució de Catalunya com és el President de la Generalitat. També és possible que hagi estat així perquè estem en època electoral. El cert és que ahir, Arturo Mas, va reprendre als metges i va qualificar la vaga “d’econòmica”. Els metges, evidentment ho neguen i diuen que “en cap cas han parlat de diners” i que l’única cosa que volen és “retornar a les condicions de 2010”. Aquest any no va ser el que tots els funcionaris varem patir una retallada salarial? Per tant, el Sindicat de Metges, no pretén amb la vaga i de forma unilateral, recuperar les retribucions de 2010? Tot fa pensar què sí.
Com sempre passa a les vagues, en aquest cas també hi ha diversitat de xifres depenent si les dóna el sindicat mèdic o l’Administració. Tots dos poden estar dient la veritat i, en canvi, els percentatges ser totalment dispars. Tots dos calculen de la forma que els hi és més favorable. L’Administració acaba ràpid: divideix el nombre de vaguistes pel total dels funcionaris en nòmina. En canvi, els sindicats, del total de la plantilla descompten els que estan fent serveix mínims, els que estan de baixa i els que estan de vacances, lliuren, etc. Per tant, aquest segon percentatge sempre serà superior.
Després de tant fer “ballar” els números, us imagineu si un dia aquests també fessin vaga? Aquell dia ens hauríem de quedar tots a casa, perquè el despertador no sonaria i l'ascensor, la televisió i el telèfon no funcionarien. Ni tampoc sabríem quin dia és... Ens tenen collats!!  
Per cert, una pregunta: "Majoritàriament, a qui votaran diumenge els metges?"  

TU TAMBÉ BRUTUS (Pepe Álvarez)?

La passada setmana va transcendir una notícia relacionada amb la UGT de Catalunya. Segons pareix, hi va haver topinada a l’hora d’adjudicar uns habitatges socials promoguts per la central sindical. Entre el qui van ser “afortunats” al sorteig, hi ha una germana del secretari general José María (Pepe) Álvarez i membres de la seva executiva. Tal com informava el Periódico de Catalunya, no hi ha proves concloents de que es fessin les adjudicacions a dit, però tot és força sospitós.
No seria el primer cas on la UGT s’ha vist involucrada amb temes immobiliaris. Cal recordar que als anys 90, la fallida de la cooperativa Promoción de Viviendas Sociales (PSV) va deixar sense casa i sense “cuartos” a diversos milers d’afiliats. Aquest fet va precipitar la caiguda de Nicolás Redondo, una de les figures claus de la transició política espanyola i gran avalador de Felipe Gónzalez al congrés de Suresnes (França), el darrer que el PSOE va fer a la clandestinitat. També he sentit a dir que l’afer PSV va impedir la unió de les dues centrals sindicals més grans i representatives (UGT i CC.OO) Pareix que les converses per a fusionar-se estaven molt avançades.  
Tornant a Pepe Álvarez, va ser nomenat secretari general de la UGT de Catalunya al 8è congrés del sindicat l’any 1990. La dimissió del líder històric Justo Domínguez va portar al sindicat a ser dirigit per una junta gestora presidida pel mateix Álvarez. Per tant ja porta al càrrec més de 20 anys i encara que ha anunciat diverses vegades que vol plegar (fins i tot va suggerir un successor en  la persona de Frederic Monell, que va ser secretari general de la Federació de Serveis Públics i ara és el secretari de Política Institucional de la Comissió Executiva confederal que presideix Cándido Méndez)

Vull contar-vos una anècdota de quan Pepe Álvarez va accedir a la secretaria general de la UGT, càrrec que encara ocupa...

Per aquell temps jo era el secretari d’Administració Central de la FSP de els Terres de l’Ebre. En arribar les eleccions sindicals, com al nostre sector les eleccions són d’àmbit provincial, vaig anar a Tarragona acompanyat al Secretari d’Administració Autonòmica per mirar de confeccionar una llista on les Terres de l’Ebre tinguessin un digna representació. Al mateix temps, recordo, vaig parlar amb el Secretari General de la FSP Rafael Oyonate sobre la llista a l’administració central. Mentre que per tancar la llista de l’administració autonòmica no hi van haver-hi massa problemes, Rafael Oyonate, sense que jo pogués parlar amb el meu homònim del Camp de Tarragona, es va tancar en banda i va dir que “de l’Ebre, no anava ningú”. Aquell fet va fer que jo, amb el consentiment de la meva executiva i, fins i tot, de la executiva de la Unió, decidís portar a Rafael Oyonate davant la comissió de garanties del sindicat, ja que considerava que el tracte rebut per aquell individu era de total menyspreu, ja no cap a la meva persona, sinó cap al territori que representava. Com que passava el temps i no hi havia cap veredicte per part de la comissió de garanties, vaig decidir enviar-li una carta al recent proclamat secretari general, o sigui Pepe Álvarez. A la carta li deixava entreveure que si no rebia una resposta satisfactòria, em donaria de baixa del sindica. Finalment no hi va haver resposta i jo vaig complir amb l’amenaça i vaig sol·licitar-ne la baixa.

Vull dir amb això que Pepe Álvarez no va entrar amb bon peu a la meva vida. Després vaig tornar a ingressar al sindicat i com a primer secretari l’he respectat.

Però penso que ha estat molts anys i ha fet dels seu càrrec una professió i ha comès els defectes que solen cometre molts dels integrants de la classe política quan porten massa temps al poder. S’acaben agafant molts de vicis i finalment, arriben a pensar que són els amos d’allò que administren.   

ADÉU, MARCELINO

Hi ha gent que per la seva qualitat humana, intel·lectual, artística, etc. se’ls pot conèixer només pel seu nom de pila. Uns quans exemples els podem trobar amb Santiago, Felipe, Dolores... Crec que tothom sap que m’estava referint a Santiago Carrillo, Felipe González i Dolores Ibárruri (la Pasionaria)

Avui ens ha deixat Marcelino Camacho, una de les figures clau de la denominada transició espanyola. Sense persones com ell, no hauria estat possible fer el traspàs com es va fer d’una dictadura sagnant a una democràcia plena. D’una altra forma, segurament, però no com la va idear el llavors president del govern Adolfo Suárez, un personatge que ara no se’n recorda de res...

Marcelino va ser un lluitador. Un treballador sindical a la recerca de les llibertats. Avui ho recordaven, va passar a Carabanchel 14 anys de la seva vida. Va estar al capdamunt de les Comissions Obreres CC.OO.) ocupant la secretaria general del sindicat d’inspiració comunista durant molts d’anys. Camacho era a CC.OO. com Santiago al PCE o Felipe al PSOE.

CC.OO. va ser el meu primer sindica. M’hi vaig afiliar al cap de pocs mesos de ser legal. Era el mes de setembre de 1977. Encara no havia fet els 20 anys. Ja sé que molts, a aquesta edat, ja militaven a partits polítics i a organitzacions sindicals. Però als pobles petits, com el que jo vaig néixer, la possibilitat de fer-ho era molt escassa, ja que ningú te’n parlava.

A Catalunya el sindicat era i és Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC), encara que és un nom que s’ha usat ben poc i tot el protagonisme se’l ha emportat les sigles a nivells nacional.

Quan jo em vaig afiliar, el sindicat estava a l’avinguda Colom de Tortosa, la darrera casa que hi havia (i que hi ha, però totalment transformada) a la part esquerra en arribar al pont de l’Estat. En aquell temps els seu secretari general era Agustí Forner (que va arribar a ser diputat al Parlament de Catalunya) i com a membre destacat hi havia Josep Cervera.

Sense cap mena de dubte, un dels moments més difícils va ser l’intent de cop d’estat del tinent coronel de la Guarida Civil Antonio Tejero. Em van dir que van estar a punt de tirar tot l’arxiu riu avall. El cert és que ho tenien força fàcil de voler-ho fer.

Recordo que en aquell temps pagava 150 pessetes al mes i t’enganxaven un cupó a una cartolina que s’adjuntava al carnet de militant. Tants cupons, tantes mensualitats pagades. El cobrament per nòmina i els rebuts domiciliats encara no es coneixien.

Vaig estar afiliat fins l’any 1982, quasi que cinc anys. Llavors ja treballava a Vinaròs i em sentia molt més proper de la UGT, sindicat on milito ara. Un dels motius que va accelerar la sortida de Comissions va ser la impossibilitat de poder pagar les meves mensualitats. Al no ser de Tortosa i, a sobre, treballar fora, feia que no pogués anar fins la capital del Baix Ebre només que dissabtes. Primer, en dissabte, tenien el local obert, però més tard van decidir tancar.

De fet la mort de Marcelino la van anunciar fa uns dies. Per la nit, donant un cop d’ull a les notícies del dia pel canal 3/24, els titulars que surten a la part de baix, van donar la notícia de la seva mort. Vaig donar un crit per fer-li saber a la meva dona. Al cap d’un moment, ja no estava mort, estava greu... Mes tard, fins i tot, van treure la noticia i ja no se’n feia cap referència. Avui a la SER han dit que “s’havia donat una falsa notícia de la seva mort”. Tenia 92 anys.     

Reposa en pau, Marcelino, un dels grans homes de la història recent d’Espanya! Sempre et recordaré amb el jersei de coll alt...   

  

DESPRÉS DE LA VAGA DEL 29-S

Arran de la vaga del passat 29 de setembre, hem escoltat comentaris sobre els sindicats i el paper dels sindicats per a tots els gustos.
Aquests comentaris venien, sobre tot, de dos grups força diferenciats: d’aquells que van fer vaga “malgrat els sindicats convocants” i els que van decidir anar a treballar.
Vaig veure cartells anunciant la vaga de grups contraris als sindicats UGT i CC.OO. Fins i tot, al lloc on els sindicats convocants de la vaga van fer la concentració a Tortosa, en acabar aquesta, un altre sindicat va fer una mena de “manifestació paral·lela”. El argument més repetit per aquests sindicats era que “la vaga era necessària, però arribava tard”.
En canvi, els que van decidir anar a treballar, tenien un argumentari força discrepat. Normalment mantenien una postura en contra dels sindicats als que solien acusar “d’inoperants”.
També alguns polítics d’esquerres que es manifestaven en contra de la vaga, tenien la seva particular manera de pensar sobre UGT i CC.OO., sobre tot, com els sindicats més representatius i majoritaris.
Fins i tot, al si de CC.OO., dies després de la vaga, donaven la culpa del “fracàs” a la UGT i a la seva sintonia amb el PSOE, segons informava el diari la Razón.
La vaga del 29 no va ser un fracàs, ni tampoc un èxit. Hi ha qui la ha valorat com a “taules”, com en una partida d’escacs.
És cert que, la UGT, històricament, ha tingut molt més que una bona sintonia amb el partit socialista. Recordo que Pablo Iglesias va fundar les dues coses, primer el sindicat i després el partit. Per tant, les dues organitzacions han seguit camins paral·lels, amb finalitats comunes en una gran majoria de les vegades.
Però que ha passat quan el PSOE ha estat al govern i ha tingut que promulgar lleis lesives amb els interessos dels treballadors? El primer en “trencar” va ser Nicolás Redondo en els temps del govern de Felipe González. Ara li va tocar el torn a Zapatero.
Però és cert que a l’hora de fer una gran mobilització, des de la UGT costa més fer-la contra un govern “cosí”. Què s’hauria pogut fer abans? Segurament que sí.
En canvi discrepo dels polítics del meu partit que es mostren en contra dels sindicats en general i de la UGT en particular. Com també d’aquells que diuen que els sindicats “no serveixen per a res”.
Normalment els qui afirmen això últim, estan en contra de tot. Dels sindicats, però també dels partits i si m’apureu, dels sistema en si mateix.
Per la meva part, el que segueixo qüestionant és el model sindical actual. O millor dit les relacions que tenen els treballadors amb els sindicats. El percentatge d’afiliació sindical a Espanya és molt baix. Això fa que, igual com passa als partits polítics, per a “sobreviure” necessiten les subvencions de l’estat.
L’autonomia econòmica sindical, permetria, per una part, ser molt més forts que són ara i, en segon lloc, poder-se enfrontar al govern de torn, quan fos necessari, amb molta més llibertat i independència.

Vegeu la carta al director que apareix avui al Periódico.  

29-S

Avui s’ha fet la primera vaga contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

La primera sensació que he tingut, ha estat la de sorpresa. Sorpresa perquè, la veritat, no m’esperava un seguiment tant important com pareix que ha estat (segons els mitjans de comunicació) El sector que més l’ha secundat ha estat la indústria i, segurament, el que menys, l’administració pública. Era d’esperar.

Després d’escoltar per la televisió les primeres informacions i dades, he anat a buscar el diari. Eren quarts d’onze del matí i el Periódico ja estava esgotat. M’han ofert la Vanguardia i he triat Público. M’han dit que diaris n’han arribat la meitat d’un dia normal. També m’han avista de que hi anaven molt poques pàgines. Ja ho havia escoltat. Público ha sortit amb 24 pàgines, es a dir, 6 fulls. I, pràcticament és un monogràfic sobre la vaga d’avui, amb un repàs històrics de la resta de vagues generals que hi ha hagut a Espanya des del restabliment de la democràcia l’any 1997.

Sobre 2/4 de 12 he enfilat cap a Tortosa per assistir a la concentració convocada pels sindicats convocants de la vaga (valgui la redundància) A la ràdio portava Catalunya informació i estaven fent música. He canviat a la SER. Francino i el seu equip estaven allí. Dues trucades. La primera d’una noia que secundava la vaga i es queixava del tracte rebut per l’emissora. Els acusava de “tirar merda contra els sindicats” (literalment) i de criticar de les subvencions que reben de l’estat. Francino s’ha quedat perplex. Li ha preguntat si no s’havia equivocat d’emissora. La jove li ha reiterat que ho va escoltar a la SER. Francino l’ha contradit i li ha dit que mai posarien en qüestió les mesures que pren un “estat de dret” i les subvencions dels sindicats ho eren. Després ha trucat una senyora de Granollers. Ha criticat a la jove que havia intervingut moments abans i ha dit que ella estava en contra de la vaga i dels sindicats. Que de jove també havia segut “revolucionària”, però que ara ja no. I, per a la meva sorpresa, ha donat una noticia sorprenent: “Els piquets informatius cobren 100 euros i el dinar per fer la feia que fan”. Avui no he fet de piquet, però l’any 2002 si que ho vaig fer i, entre d’altres llocs, recordo que varem anar al polígon de Campredó i, concretament a la fàbrica Rehau. No em van pagar ni “cinc”. Potser llavors encara no pagaven...

Abans d’arribar a la plaça del mercat m’he trobat amb un conegut que treballa per al departament d’obres públiques de la Generalitat. M’ha dit que no feia vaga, però que hi estava a favor.

En arribar al mercat la primera cosa que he vist han estat patrulles dels Mossos d’Esquadra. Després m’han dit que també n’hi havia de camuflats entre els manifestants. Res d’estrany.

Des d’una tarima els tres líders territorials dels sindicats convocants: UGT, CC.OO. i USOC, des d’una tarima, s’han adreçat als 300 congregats que hi havia (més o menys)

Entre la gent, algun polític. Daniel Pi, vingut a posta de Reus, repartia exemplars de “Treball”. A primera línia (suposo que per sortir millor a la foto) el senador de l’Entesa Pere Muñoz i al seu costat el regidor de Tortosa Ricard Forés. Algú m’ha preguntat si no n’hi havia de socialistes. També n’hi havia: el sindicalista i exalcalde de Xerta Moises Fabra (també a primera línia) i els regidors de Tortosa Cristina Bel i Jordi Bonilla.

Entre els assistents, diverses cares conegudes d’Amposta: el poper cap de llista d’ICV-EUA, l’exregidora Francesca Valldepérez, el sindicalista i també exregidor Antonio Recio, etc.    

A l’acabar l’acte i després de saludar al secretari general del meu sindicat, Valentí Marin, he marxat amb diversos companys d’un total de 5 que n’hi havia del meu centre de treball.

De la poca informació que donen avui els mitjans, una nota significativa és la baixada del consum d’energia. Força significativa a l’hora d’avaluar una vaga general. De totes formes han dit que la baixada ha estat inferior a la del dia de la vaga de l’any 2002. També normal si tenim en compte que als sindicalistes els costa menys sortir contra un govern de dretes que contra un socialista.

Si, finalment, Zapatero convoca els sindicats a negociar, la vaga podrà considerar-se un èxit. Però si no ho fa, la vaga d'avui no haurà servit pràcticament de res. 

EL MANIFEST DE LA VAGA

El “DECRETAZO” de mesures extraordinàries de reducció del dèficit públic va afectar molt
greument les condicions dels empleats públics, sent la primera vegada en tota la història de la
democràcia que se’ns VA REBAIXAR DRÀSTICAMENT EL SALARI!!
S’incompleix així l’Acord del 25 de setembre de 2009 entre Govern i Sindicats, i en especial la
recuperació del nostre poder adquisitiu, que amb la congelació prevista al 2011, ens ha fet quedarnos
amb sous de fa cinc anys, i el que és pitjor trigarem anys en tornar a arribar als sous del 2009.
Es trenca la negociació col·lectiva, un dret que hem trigat anys en assolir i s’obre la porta a un tot és
possible... els acords ja no serveixen.
I ara EL DECRETAZO de la reforma laboral, una iniciativa totalment regressiva pel conjunt dels
treballadors i treballadores d’aquest país, i també especialment pels empleats públics:
• Desequilibra les relacions laborals a favor de les Administracions i els seus Governs
• Atomitza la negociació col·lectiva i fomenta la individualitat
• Aposta per l’ocupació precària
• Permet l’entrada a les ETT i Agències Privades de Col·locació arraconant les nostres borses
de treball i els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat.
• Abarateix i amplia les causes de l’acomiadament
• Dona via lliure als Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) a les Administracions
• L’interès general s’ha convertit en la patent de “corso” per justificar qualsevol pèrdua de
drets!!!
Els EMPLEATS PÚBLICS HEM DE DIR NO!!!! AIXÍ NO!!!! BASTA JA!!! EL PRÒXIM 29
DE SETEMBRE VAGA GENERAL!!!!
Però això no és tot, vivim uns temps en què el camí que està prenent la política econòmica del
Govern fa que tot sigui possible, ja no hi ha acords, negociacions, ni diàleg sinó imposicions,
autoritarisme i prepotència. Ara s’anuncien noves mesures contràries als drets de tots/es els/les
treballadors/res adreçades a la retallada de la despesa pública i social:
• Modificació dels sistema actual de jubilacions:
Augmentar L’EDAT DE JUBILACIÓ (67 anys) i el període mínim de carència. En
definitiva, TREBALLAR MÉS PER UNA PENSIÓ MENOR!!!
• Reduir el volum d’ocupació pública, establint una taxa de reposició del 5% ( 1 empleat
públic accedirà a la nostra Administració per cada 20 empleats públics que causin baixa).
Que passaran amb els interins, suplències, borses de treball?? I amb les càrregues de
treball?? I amb els nostres drets de permisos i llicències per conciliar la vida laboral i
familiar??? Si no hi ha personal i no es pot contractar amb dues senzilles paraules: interès
general o necessitats del servei, els nostres drets, que tant ens ha costat aconseguir no seran
res.
• La paga extra del mes de desembre reduïda a mínims, la consolidació i congelació del total
de les retribucions del 2010 pel pròxim 2011 més l’inflació prevista (entre 1,5% i 2%) ens
portarà als empleats públics a una pèrdua del poder adquisitiu superior al
9%, de mitja, i en només dos anys!!!!
ELS EMPLEATS PÚBLICS NI HEM CAUSAT LA CRISI NI SOM CAP
PRIVILEGIATS!!!!
• El Sector públic espanyol és dels més baixos de l’UE
• Som l’Estat que menys gastem en salaris dels empleats públics
• Tenim una taxa de temporalitat del 38%. Per uns serveis públics objectius, neutrals i
independents l’estabilitat és ineludible.
• No volem unes Administracions Públiques clientelistes, corruptes i arbitràries
ja és suficient amb els exemples que durant aquests anys estan sortint a la llum i no són cap
d’ells precisament protagonitzats per funcionaris públics!!!
La crisi era una oportunitat de canvi, un altre model era possible, unes reformes en la línia que
s’està duent a terme en altres països europeus ens haguessin permès sortir d’aquesta crisi reforçats
amb un nou model productiu, una nova política fiscal i una nova política d’ocupació basada en el
diàleg i la negociació.
La retallada en despeses socials, en sous dels funcionaris públics, les privatitzacions tant de les
nostres Administracions Públics amb entrada d’ETT com amb una propera privatització del nostre
sistema de pensions no és el camí. No hem lluitat tant durant tants anys per tornar a enrere!!!
I a més, malgrat la campanya de difamació i desprestigi de la convocatoria d’aquesta vaga general
diguin el que diguin els empleats públics i el conjunt de treballadors/res som el motor d’aquest país.
Tots junts som imprescindibles!!!. SI NOSALTRES PAREM, ES PARA TOT!!!
PER TOTS AQUESTS MOTIUS I RAONS EL 29-S ELS
EMPLEATS PÚBLICS HEM DE RECOLZAR LA VAGA
GENERAL.
NI PODEM NI HEM DE ROMANDRE MÉS TEMPS A
L’EXPECTATIVA, HEM D’OCUPAR EL NOSTRE ESPAI: PER
RESPECTE, PER DIGNITAT PROFESSIONAL I PER DRET.
EL 29-S JO VAIG!!!
TOTS/ES A LA VAGA GENERAL!!!
• 12:00hs Manifestació a la plaça del Mercat de Tortosa

FINALMENT, DEMÀ FARÉ VAGA

Després de molt rumiar-m’ho i de mutu acord amb l’altre delegat de la UGT del meu centre de treball, demà faré vaga. I no és que consideri que no hi ha raons per a fer-la. Què les hi ha. I no és que no cregui que els sindicats convocants no tenen raó. Què la tenen. I no és que pensi que el govern de l’estat (del meu partit) hagi actuat bé- Què no ho ha fet. Els dubtes els tenia de veure la passivitat davant d’una situació així d’una bona majoria de la classe treballadora d’aquest país.

I jo pregunto: què cal fer per a què es mobilitzin?

Primer va ser la manifestació del 23 de febrer en contra de retardar l’edat de jubilació als 67 anys, amb participacions més aviat baixes. Després la vaga dels funcionaris del 8 de juny on, pareix, el centre on treballo va ser una digna excepció a l’hora de protestar en contra la retallada salarial dels empleats públics. A la majoria dels centres de les diferents administracions la incidència va ser nul·la o escassa.

Finalment, en la darrera prova de força, els sindicats van convocar per a demà la primera vaga general en contra del govern Zapatero per a protestar per la reforma laboral que va aprovar el Congrés dels Diputats amb els únics vots favorables del grup socialista i gràcies a l’abstenció de CiU.

Amb aquesta reforma, els treballadors i treballadores d’aquest país perdran molts drets socials que han trigat dècades en aconseguir-los. A partir de la reforma acomiadar un treballador resultarà relativament fàcil per a l’empresari. Tindrà un cost molt baix i s’amplien les causes objectives de l’acomiadament. Si l’empresari passa per un moment financer complicat o té una caiguda de comandes per part dels seus clients, seran prou motiu per acomiadar treballadors. Quan t’acomiadaven de forma improcedent, abans havien de pagar-te 45 dies per anys treballat. Ara, amb la reforma 12! I ni així!!

El treballador (i la treballadors) pareix que no sigui conscient de la gravetat de les mesures que s’aplicaran (al menys que la vaga de demà sigui un èxit i obligui el govern a rectificar) El treballador (i la treballadors9 estan apoltronats i semblen temorosos i resignats davant de la situació que els ve a sobre.

Els que demà no faran vaga, com sempre passa en aquest casos, hi troben mil excuses: la vaga arriba tard, no s’aconseguirà res i ens descomptaran el dia, els sindicats no defensen prou els nostres interessos. A l’arribar aquí, jo ocuparia el lloc de Kennedy i diria: “No preguntis que és el que poden fer els sindicats per tu. Pregunta’t que pots fer tu pels sindicats”. Sense la força que donen els treballadors els sindicats no en tenen suficient per a enfrontar-se al govern i a la patronal en condicions d’avantatge.

No voldria acabar sense explicar-vos el perquè dels meus dubtes sobre fer vaga o no.

Ja he explicat que com a funcionar em vaig mobilitzar el 8 de juny contra una retallada de sou que em semblava (i em sembla) totalment injusta. Molts dels meus companys també ho van fer. La sensació que tinguérem, va ser la d’estar sols. A la majoria dels ciutadans d’aquest país (molts treballadors) és que les retallades dels nostres sous ja els pareixia bé: “Ja està bé, ells tenen la feia assegurada”. Ara ens reclamen una solidaritat que la resta de col·lectius no van tenir amb nosaltres quan l’havien de tenir.

Finalment faré vaga perquè sóc delegat i, segurament, els altres companys i companyes del meus sindicat no entendrien que demà anés a treballar. He estat quasi sempre solidari amb la resta de treballadors, però els primers de solidaritzar-se i rebel·lar-se han de ser els propis treballadors. I molts, demà, acudiran al seu lloc de treball perquè no veuen més enllà del dia de demà que els descomptarien els sou si vessin vaga. En canvi,pareix, el seu futur (i el dels seus fills) no els importa gaire.

Avui un treballador i una treballadora de dues assessories de les que venen normalment a presentar papers m’han preguntat sobre el que faria jo demà. Al preguntar-los sobre que farien ells, m’han respost: “Jo treballaré”.          

LA REFORMA LABORAL QUE VE

Com sempre sol passa, en aquest país, quan es parla d’aplicar mesures contundents, es parla més del fet en sí que no del contingut de les mateixes.
Una prova d’això són les mesures aprovades pel govern central per a pal•liar el dèficit públic. El PP, segons ells mateixos, feia temps que advertia al govern de Zapatero sobre aplicar mesures dràstiques per a sortir de la crisi, però va concretar mai res? Ja ho respondré jo: no!
Algú havia sentit parlar de retallar el sou als funcionaris públics? Fins i tot el Ministre de Treball Celestino Corbacho havia desautoritzat a la patronal espanyola quan aquesta ho va arribar a insinuar.
En la reforma laboral que s’ha d’aprovar la setmana que ve passa ben bé el mateix. Ja fa mesos els hi vaig sentir a dir als líders sindicals que una reforma que només contemplés la pèrdua de drets dels treballadors i treballadores i afavorís l’acomiadament, no seria recolzada en cap cas pels principals sindicats.
No anaven massa desencaminats. Ara que, finalment no hi ha hagut acord entre la patronal i el sindicats i el govern ha de legislar-la per decret, la mesura més “contundent2 serà la facilitat que tindran les empreses per a poder acomiadar treballadors. Les causes “procedents” d’acomiadament s’ampliaran i els dies d’indemnització es reduiran. Si que es diu que el treballador, al final, cobrarà els mateixos dies per acomiadament, ja que els que no pagaran els empresaris, sortiran d’un fons establert per aquest casos, però, en definitiva, a l’empresari li sortirà molt més varat.


I el treballador que guanyarà amb tot això? Res o ben bé res. Es diu que volen fomentar l’ocupació indefinida davant l’actual precarietat laboral, però a la pràctica suposarà quasi que el mateix, perquè l’empresari s’acollirà a causes objectives d’acomiadament per a desfer-se dels treballadors que, segons ell, li sobraran a la seva plantilla.
Per tot plegat, les grans centrals sindicals (la UGT i CC.OO.) convocaran, pareix, per al començament de la tardor una vaga general. La intenció de la vaga general és aturar el país en tots els sectors de producció i serveis. O sigui, que ningú treballi aquell dia. Normalment, si s’atura el sector transports, la vaga ja té bona part de la “batalla” guanyada a l’impedir o, simés no, dificultar, el trasllat dels treballadors als seus llocs de treball.
Però hi ha hagut un sector que ja va fer un dia de vaga el passat dia 8: el públic.
A part de que la incidència de la vaga va ser irregular, el que va ser prou evident és que no va ser ni multitudinària ni l’esperada pels sindicats. Malgrat això van ser molts els treballadors i les treballadores dels diferents sectors de l’administració pública (sanitat, educació, seguretat, administració general, etc.) els qui van fer vaga.
Però, secundaran la vaga aquells que ja van aturar-se el passat dimarts? A ores d’ara tot fa semblar que no.
I els motius son diversos. El primer de tots és que la reforma laboral, en principi, no afectarà a una gran part dels treballadors públics: els que són funcionaris i no estan determinats per un contracte laboral amb les diferents administracions. Però sobre tot, el rebuig que han sentit per part de molts col•lectius de la societat que, fins i tot han aplaudit les mesures que s’han aplicat en la seva contra: congelació de sou primer, retallada després, etc.
Fins i tot sindicalistes del sector públic ja m’han anunciat que no faran la vaga general. Un d’ells em deia: “La darrera manifestació a la que vaig assistir va ser pel tancament de la LEAR. Quants extreballadors d’aquesta empresa van donar-nos suport el dia 8?
Davant d’una societat molt dividida, l’èxit d’una vaga general és més que discutible.
I és que quan les coses no es fan bé o s’apliquen tard i malament, es corre el perill de no acontentar ningú.

(Els acudits els ha publicat el diari Público a l'edició d'avui)

LA VAGA D’AVUI

Sense cap mena de dubte, el 8 de juny de 2010 es recordarà com la primera vaga que es va fer en contra del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero. No ha estat una vaga general, sinó, només una vaga convocada al sector públic, el que patirà en primera a la retallada dels sous a partir del mes de juliol que ve.


Lluny de fer valoracions sobre el seguiment de la vaga, si ha estat tant “general” com diuen els sindicats convocants o si la participació ha estat escassa, tal com diuen les diferents administracions, vull centrar-me, quasi que exclusivament amb les vivències del dia. No obstant vull quedar-me amb el que he escoltat per TV3: “Pràcticament ha tingut incidència en tots els sectors”. I això vol dir que “s’ha notat” que és la finalitat de la vaga quan es convoca.


A les 10 de matí, quan he arribat acompanyat de la meva dona (i també de la gosseta) a la plaça d’Espanya d’Amposta (quan sé li canviarà el nom a la plaça de l’ajuntament?) els primers vaguistes ja hi eren. El primer que he vist ha estat la pancarta que estava lligada entre dues columnes de la façana de la casa consistorial. Poc a poc hi ha anat arribant gent. Segurament el grup més nombrós el dels treballadors i treballadores de l’ajuntament, molts d’ells de la brigada i de les oficines. Pocs policies locals... No han trigat gaire en arribar els del Consell Comarcal del Montsià i també de la Delegació d'Acció Social i Ciutadania. Anaven de dol amb una inscripció sobre el pit. Moltes cares conegudes, algunes d’aquells que, com jo, “no se’n perden cap”. En total quasi 100 persones.


Ramon Nadal, el president del comitè d’empresa de l’ajuntament ha llegit el manifest unitari escrit per al dia d’avui. En finalitzar la concentració han decidit anar, en manifestació cap a la plaça del mercat. Aquí jo ja he marxat cap a Tortosa.
Amb alguns companys i companyes, a partir de les 11, ens hem concentrat davant del nostre centre de treball: l’Administració de l’AEAT. A dintre tot pareixia pro normal. Estem en campanya de renda i es va decidir no cancel•lar les cites prèvies. No obstant cal recordar que aquest servei el donen treballadors que res tenen que veure amb l’Agència Tributària. Treballadors contractats pel Registre de la Propietat, per Base de la Diputació de Tarragona i també per la AEAT exclusivament pels mesos de campanya de la renda. La realitat però, era ben diferent. A part dels qui cobrien els serveis mínims, molts pocs han acudit a treballar avui. Segons les dades d’un delegat de la UGT, dels que podien haver anat a treballar (descomptant serveis mínims, baixes laborals, vacances, etc.) només n’hi havia acudit un 15.62 %. O el que és el mateix, el 84,38 % estàvem en vaga!




Des d’allí ens hem enfilat cap a la plaça d’Alfons XII que, com ens anava recordant el delegat de la UGT, és un dels llocs on es concentren més sucursals d’entitats financeres: “els especuladors que ens han portat a la crisi”. Quan hem arribat la plaça encara estava pràcticament buida. Encara faltava més d’un quart per a les 12, l’hora prevista per a la concentració.
Poc a poc hi ha ant arribant diferents treballadors del sector públic. Alguns d’ells reconeguts sindicalistes: alliberats, delegats i també algun dirigent. Quan han entrat a la plaça els treballadors i treballadores de l’ensenyament públic, la cosa s’ha començat a animar.
L’escriptora xertolina Francesca Aliern Pons, l’encarregada de llegir el manifest (el mateix que s’ha llegit a Amposta) no s’ha fet d’esperar i aviat sé la vist entre la multitud.
Sobre tot es veien pancartes de la UGT, de CC.OO. i alguna de la USOC. En total quasi 500 persones que no han parat de fer sonar els xiulets i cridar consignes en contra del govern d’Espanya.


Al acabar de llegir el manifest, algú ha fet una crida als assistents per a què, plegats (no en manifestació), anéssim cap a la seu de la delegació del govern de la Generalitat. Fins allí hem anat tots o quasi tots i, després d’estar-nos-hi una estona, s’ha decidit que el següent punt fos la seu de l’ajuntament Tortosí. Allí hem segut bastant menys.
Els companys de l’AEAT no hem volgut finalitzar la jornada sense tronar-nos a apropar a la seu de l’Administració per a “donar una xiulada” als que eren dintre treballant.

NO A LA RETALLADA DE PENSIONS I SALARIS

Per primera vegada en la història recent, un Govern decideix retallar el sou als
funcionaris. L'únic antecedent es troba en el pla d'estabilització de 1950 del govern
franquista.
El major pes de l'ajustament anunciat per a accelerar la reducció del dèficit públic recau
en les butxaques dels empleats i empleades de totes les administracions públiques.
La rebaixa serà, de mitjana, del 5% . A més, les retribucions romandran congelades en
2011. La retallada d'aquest any suposarà un estalvi, en el proper semestre, d'uns 2.250
milions. En 2011, l'ajustament es calcula en uns 4.500 milions. En total, l'estalvi en
personal s'estima en uns 6.750 milions, més d'un terç de l'ajustament total.
Hi ha tres col·lectius els ingressos dels quals estan lligats a les arques de l'Estat: els
treballadors i treballadores públics, els desocupats i els pensionistes. Dels tres, els
pensionistes són el grup més nombrós, amb 8,6 milions de pensions en vigor en el mes
d'abril.
Per primera vegada en 25 anys les pensions es congelaran en 2011. Això suposa, segons
càlculs de la Seguretat Social, un estalvi de 1.500 milions d'euros. Aquesta congelació
no afectarà a les pensions no contributives, les del SOVI, ni tampoc a les pensions
mínimes, paraigües sota el qual s'engloben 2,6 milions de pensionistes.
S’han endurit les condicions per accedir a la jubilació ordinària i parcial avançant les
mesures que s’havia acordat aplicar progressivament fins l’any 2013.
També les ajudes a la dependència pateixen una retallada, s’elimina la retroactivitat al
moment de la sol·licitud de l’ajuda, i estableix un període de carència de sis mesos que
no hi haurà obligació de l’Administració de satisfer.
Totes aquestes mesures són injustes i desequilibrades i imposen un ajustament a qui ja
ha pagat i està pagant de manera brutal els efectes de la crisi.
UNA DECISIÓ INJUSTA I DESEQUILIBRADA.
Injusta doncs la congelació de les pensions afecta a un dels sectors més febles de la
societat com és el dels pensionistes. Així mateix la supressió de la retroactivitat de la
dependència castiga a aquelles persones més desvalgudes a més de premiar a la CCAA
que menys i pitjor han desplegat la Llei.
Retallar els salaris de les empleades i empleats públics també és injust doncs es fa
furtant-los el dret a la negociació i emparant-se en una imatge construïda
interessadament per la qual se'ls veu com uns privilegiats, oblidant que es tracta de
col·lectius amb salaris moderats i baixos, fonamentals per a garantir el funcionament del
país i els serveis bàsics a la comunitat.
Desequilibrada ja que s'opta per reduir la despesa abandonant qualsevol objectiu
d'incrementar els ingressos.
En el repartiment dels sacrificis hem de recordar que els treballadors i treballadores ja
els estem suportant en forma de pèrdua de llocs de treball i absència d'expectatives de
trobar-lo.
L'ajustament es produeix sense que s'hagin engegat cap de les mesures anunciades per a
regular i ordenar els mercats financers. O possiblement per això s'engeguen, per evitar
que de la crisi es treguin les conclusions adequades que limitin i regulin la capacitat
d'actuació d'aquells que ens van dur a la crisi.
En altres països del nostre entorn s'estan prenent mesures perquè les grans fortunes i les
empreses també contribueixin en la reducció del dèficit públic, i aquí solament s'actua
sobre les nòmines.
SÓN UNES MESURES ANTIECONÒMIQUES
Reduir la capacitat de compra de pensionistes i empleats públics provocarà un descens
del consum quan la reactivació econòmica precisa estimular la demanda.
Per altra banda, la reducció de la inversió en obra pública frenarà l'activitat econòmica i
suposa renunciar a crear ocupació en aquest àmbit, i fins i tot, pot provocar pèrdua
addicional de llocs de treball. El propi Govern ha començat a reconèixer que la previsió
de creixement, escassa de per si mateix, es veurà minvada per l'impacte d'aquestes
mesures que suposarà més temps per a sortir de la crisi i mes destrucció de llocs de
treball.
És innecessari la velocitat imposada pels mercats per a aquesta reducció del dèficit i el
deute públic. Serveixi com exemple EEUU, que va trigar 30 anys a reduir el dèficit
públic i el deute generat per les polítiques del NEW DEAL per a sortir de la crisi del 29,
perquè va apostar pel creixement com forma de disminuir aquest dèficit.
Aquestes mesures del GOVERN DE L’ESTAT no són una sortida a la crisi, ni serviran
per reactivar l’economia. Només serveixen per sumar-se a l’onada d’atacs que està
rebent el model d’Estat del benestar i el sector públic. Pretenen que les treballadores i
els treballadors, que no l’hem provocada, siguem els qui en paguem les conseqüències.
EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA DE LES EMPLEADES I
EMPLEATS PÚBLICS
La Negociació Col·lectiva és un dels drets que la Constitució Espanyola ens dóna a les
parts, dins les relacions laborals. Amb aquestes mesures, una vegada més, el Govern
trenca aquest dret constitucional.
Amb aquesta decisió, a més, es posa en qüestió de manera greu la validesa i eficàcia
dels processos de negociació col·lectiva en l'àmbit de les empleades i empleats públics,
tractant d'enterrar, amb això, l'avanç que, en aquesta matèria, va suposar l'aprovació de
l’EBEP.
A partir d'ara serà molt difícil que s'aconsegueixin acords d'àmplia durada atès que tant
l'actual partit en el govern com el principal partit de l'oposició han demostrat la seva
facilitat per a incomplir acords pactats.
UNA REDUCCIÓ DE SALARIS QUE AFECTARÀ TOTS ELS SERVEIS
PÚBLICS.
La idea del personal funcionari com algú que és una càrrega per a la resta de la societat,
oblida que els afectats, empleades i empleats, són conductors i conductores d'autobusos,
qui tenen cura de les nostres persones majors, qui apaguen incendis, les persones que
eduquen als nostres fills, les que ens salven la vida en els hospitals, policies que tenen
cura els nostres carrers i de la ciutadania, administratius que tramiten ajuts socials i
subsidis d’atur, etc. També ignora que una part molt important d’aquests treballadors i
treballadores tenen contractes precaris, que la immensa majoria d'aquest personal
treballador, té salaris no molt superiors als mil euros al mes.
Aquestes mesures acabaran afectant, aquest any o el proper, a totes les empreses
mercantils que depenen de l’Administració i a totes les empreses amb concert amb
l’administració: centres educatius, sanitaris o de serveis socials, concertats.
DENUNCIEM
Denunciem que, qüestionant el sector públic i amb les mesures plantejades, a més,
s’obren vies a l’externalitzacio i a la privatització dels serveis públics, reforçades, en
especial, per la reducció de l’oferta pública.
No descartem que a mig termini ens trobem amb la necessitat d’obtenir liquiditat per
part de l’Estat i la Generalitat obrint la via a la venda d’algunes empreses determinades,
encara existents.
I són mesures que s’afegeixen al qüestionament d’allò públic i que no contribueixen a
disminuir l’escletxa existent amb la UE pel que fa a la qualitat o la dotació de serveis o
pel que fa a les ràtios de servidores i servidors públics per habitant.
Els governs de l’Estat i la Generalitat renuncien a actuar sobre els ingressos i només
pretenen reduir la despesa. Cal recordar les polítiques fiscals que han disminuït els
ingressos de l’Estat en unes quantitats molt superiors a la retallada de la despesa que ara
volen aplicar.
Decisions com la rebaixa de l’Impost del Patrimoni i Successions, les continues
rebaixes de l’IRPF, o d’altres que es fan al marge de la renda de les persones, o la
desfiscalització i rebaixa de les rendes del capital, han privat l’Estat i la Generalitat dels
recursos que ara són tant necessaris i determinants.
A més, tampoc s’adopten mesures de persecució del frau fiscal o de l’economia
submergida, que també suposen una minva important dels seus respectius ingressos.
La proposta del GOVERN DE L’ESTAT de reduir els salaris en el sector públic, la
congelació de les pensions, el retrocés en l’aplicació de la Llei de la dependència, les
rebaixes en les polítiques socials i en les inversions públiques, ens porten a un conflicte
social.
El Govern de la Generalitat ha tornat a adoptar el seu paper habitual, ha traduït al català
les mesures preses pel Govern de Madrid. El mateix paper autista i de menyspreu del
diàleg social al que ens té acostumats.
Aquest conflicte social ens ha obligat a portar a terme diverses mesures de pressió
que tenen com a element central la vaga general en el sector públic del proper dia
8 de juny.
Serà una campanya dura i continuada, però és el que es mereixen. Es
mereixien una VAGA i guanyarem amb la vostra participació i la
vostra lluita:
· Per uns serveis públics i de qualitat!
· Per una sortida social a la crisi!
· Per un Estat del benestar que doni respostes a les
demandes i necessitats de les seves ciutadanes i
ciutadans!
· Per la dignitat i el respecte a les empleades i empleats
públics!
· Pel respecte al dret a la negociació col·lectiva!
· Pel respecte i el compliment dels acords i convenis
signats!

DIGUEM :
· NO A LES RETALLADES SALARIALS
I SOCIALS!
· SÍ ALS SERVEIS PÚBLICS!
· QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS
ESPECULADORS!

CCOO CSI-CSIF IAC UGT USOC