dilluns, 20 de febrer del 2012

PER A QUAN LA REFORMA SINDICAL?




Ahir milers de persones van sortir al carrer de les principals espanyoles per a protestar contra el decret de la “reforma laboral” i altres retallades en sanitat, ensenyament, etc.
Al capdavant de dites manifestacions, els principals líders de la UGT i CC.OO i també dirigents polítics de partits d’esquerra, alguns d’ells, fins fa poc, donaven suport a un govern socialista que ja va començar a retalla...
El què caldria veure és quants d’aquests milers de ciutadans van manifestar-se seguint les directrius sindicals i quants ho van fer per convenciment propi, més enllà de consignes i crides a la participació dels sindicats.
Des de la legalització sindical allà per l’any 1977, el certs és que les estructures sindicals d’aquest país no han canviat substancialment. I com tot, penso que és necessari fer-ho, més que res, per guanyar credibilitat de cara els treballadors.
L’afiliació sindical continua sent baixa i, és la meva impressió, cada cop més envellida. Els actuals líders sindicals porten, la majoria, molts d’anys ocupant llocs de responsabilitat en els seus respectius sindicats. El primer canvi hauria de ser aquest, limitar els mandats dels dirigents a un màxim de 12 anys. Com molts polítics, alguns fan del sindicalisme la seva professió.
Però la principal reforma hauria de consistir en la “obligatorietat d’afiliació de totes les treballadores i treballadors”, per deixar de dependre de les subvencions estatals i passar a dependre, exclusivament, de les quotes aportades pels seus militants.
A aquest país existeix una gran gamma d’organitzacions sindical, per tant, què ningú digui que “no hi ha on escollir”. Es diu que per a mostra només cal un botó, per tant, posaré com exemple els sindicats existents a la meva empresa, l’Agència Tributària. A part dels “clàssics”, UGT i Comissions Obreres, hi ha representació de la CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA i d’una associació professional d’Inspectors d’Hisenda, els més elitistes de l’organització. Però no són els únics. A nivell de l’estat encara n’hi ha d’altres, sortits, normalment d’escissions dels existents. Evidentment en quan a la seva ideologia n’hi ha per escollir. Molts d’ells, declarats com a “independents”, són en realitat d’ideologia conservadora.
Al moment de signat el contracte o de prometre o jurar el càrrec en el cas dels funcionaris, s’hauria de demostrar l’afiliació a un sindicat o, en el cas contrari, s’hauria d’optar allí mateix per algun dels sindicats existents al sector. Això faria incrementar ostensiblement l’índex d’afiliats i s’aconseguiria una afiliació del 100 %, però també la independència econòmica de l’estat, la qual cosa els hi donaria molt més marge de maniobra en el moment de negociar acords estatals com el de la reforma laboral.
Potser també els sindicats s’esforçarien més en “agradar” als seus afiliats per tal d’aconseguir més afiliació o no perdre’n, dos motius suficientment importants.
Però fins ara ningú sembla interessat en “posar fil a l’agulla” en aquest tema i tothom sembla conformar-se amb el rol que tenen assignat.