Després de molt rumiar-m’ho i de mutu acord amb l’altre delegat de la UGT del meu centre de treball, demà faré vaga. I no és que consideri que no hi ha raons per a fer-la. Què les hi ha. I no és que no cregui que els sindicats convocants no tenen raó. Què la tenen. I no és que pensi que el govern de l’estat (del meu partit) hagi actuat bé- Què no ho ha fet. Els dubtes els tenia de veure la passivitat davant d’una situació així d’una bona majoria de la classe treballadora d’aquest país.
I jo pregunto: què cal fer per a què es mobilitzin?
Primer va ser la manifestació del 23 de febrer en contra de retardar l’edat de jubilació als 67 anys, amb participacions més aviat baixes. Després la vaga dels funcionaris del 8 de juny on, pareix, el centre on treballo va ser una digna excepció a l’hora de protestar en contra la retallada salarial dels empleats públics. A la majoria dels centres de les diferents administracions la incidència va ser nul·la o escassa.
Finalment, en la darrera prova de força, els sindicats van convocar per a demà la primera vaga general en contra del govern Zapatero per a protestar per la reforma laboral que va aprovar el Congrés dels Diputats amb els únics vots favorables del grup socialista i gràcies a l’abstenció de CiU.
Amb aquesta reforma, els treballadors i treballadores d’aquest país perdran molts drets socials que han trigat dècades en aconseguir-los. A partir de la reforma acomiadar un treballador resultarà relativament fàcil per a l’empresari. Tindrà un cost molt baix i s’amplien les causes objectives de l’acomiadament. Si l’empresari passa per un moment financer complicat o té una caiguda de comandes per part dels seus clients, seran prou motiu per acomiadar treballadors. Quan t’acomiadaven de forma improcedent, abans havien de pagar-te 45 dies per anys treballat. Ara, amb la reforma 12! I ni així!!
El treballador (i la treballadors) pareix que no sigui conscient de la gravetat de les mesures que s’aplicaran (al menys que la vaga de demà sigui un èxit i obligui el govern a rectificar) El treballador (i la treballadors9 estan apoltronats i semblen temorosos i resignats davant de la situació que els ve a sobre.
Els que demà no faran vaga, com sempre passa en aquest casos, hi troben mil excuses: la vaga arriba tard, no s’aconseguirà res i ens descomptaran el dia, els sindicats no defensen prou els nostres interessos. A l’arribar aquí, jo ocuparia el lloc de Kennedy i diria: “No preguntis que és el que poden fer els sindicats per tu. Pregunta’t que pots fer tu pels sindicats”. Sense la força que donen els treballadors els sindicats no en tenen suficient per a enfrontar-se al govern i a la patronal en condicions d’avantatge.
No voldria acabar sense explicar-vos el perquè dels meus dubtes sobre fer vaga o no.
Ja he explicat que com a funcionar em vaig mobilitzar el 8 de juny contra una retallada de sou que em semblava (i em sembla) totalment injusta. Molts dels meus companys també ho van fer. La sensació que tinguérem, va ser la d’estar sols. A la majoria dels ciutadans d’aquest país (molts treballadors) és que les retallades dels nostres sous ja els pareixia bé: “Ja està bé, ells tenen la feia assegurada”. Ara ens reclamen una solidaritat que la resta de col·lectius no van tenir amb nosaltres quan l’havien de tenir.
Finalment faré vaga perquè sóc delegat i, segurament, els altres companys i companyes del meus sindicat no entendrien que demà anés a treballar. He estat quasi sempre solidari amb la resta de treballadors, però els primers de solidaritzar-se i rebel·lar-se han de ser els propis treballadors. I molts, demà, acudiran al seu lloc de treball perquè no veuen més enllà del dia de demà que els descomptarien els sou si vessin vaga. En canvi,pareix, el seu futur (i el dels seus fills) no els importa gaire.
Avui un treballador i una treballadora de dues assessories de les que venen normalment a presentar papers m’han preguntat sobre el que faria jo demà. Al preguntar-los sobre que farien ells, m’han respost: “Jo treballaré”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada