LA MISSIÓ SECRETA

“L’ampostina” Teresa Bertran Torres va presentar ahir per la nit a la biblioteca comarcal Sebastià Juan i Arbó d’Amposta el seu darrer llibre: "La missió secreta".
Acompanyaven l’escriptora la regidora de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i la professora de l’IES Ramon Berenguer IV Maria Josep Margalef, amiga personal de la Teresa.
La sala d’adults de la biblioteca es va omplir d’amics i familiars de l’escriptora. També hi van assistir l’alcalde d’Amposta, el senador d’Espanya (encara que tots dos van arribar tard) i el director de Serveis Territorials d’Agricultura Antoni Espanya. L’amic personal i regidor Víctor Conesa va voler honrar a l’escriptora fent acte de presència tot just abans de començar l’acte, ja que degut a un acte de partit convocat per a la mateixa hora no li era possible assistir-hi.
Maria Josep Margalef va explicar la trama de la novel•la que va qualificar “d’històrica, intriga i misteri”. Està ambientada principalment en la Ràpita del segle XVIII, quan el Rei d’Espanya Carles III va somiar fer de la població dels Alfacs una gran ciutat, a imatge de Sant Petersburg. La trama també transcorre per Tortosa i Amposta.
La sinopsis del llibre diu el següent:
“En temps de Carles III, una generació forastera va trencar la calma de la vila marinera de la Ràpita. Els il•lustrats volien que esdevingués una magnífica ciutat, a l’estil de les de Nova Planta, en transformar l’humil port mariner en refugi per a la marina militar borbònica aprofitant el recer de la badia dels Alfacs. Construirien un imponent canal de navegació, fluvial i marítim, fins a la Badia, que evitaria les perilloses goles de l‘Ebre a la seva desembocadura. Allí, els imponents vaixells del comerç ultramarí carregarien les mercaderies que baixaven pel riu en llaguts i rais des de l’Aragó, destorbant sense miraments les petites naus dels pescadors. Perquè va fracassar el magnífic projecte? Quin era el preu secret que haurien d’haver pagat els rapitencs a canvi de la seva ciutat? Els protagonistes de la novel•la són un intendent maçó, torturat per les seves contradiccions, un capellà altiu i repolit al servei encara del actiu Tribunal de la Santa Inquisició, l’inquietant prior hospitaler d’Amposta i un vell algutzir rapitenc. El relat ordeix una secreta trama que el lector haurà de descobrir”.
Teresa Bertran, primer que res, va agrair la presencia dels assistents als que quasi va nomenar un per un. Fa felicitar l’escriptor rapitenc Josep Igual que, molt recentment va guanyar el primer premi de poesia Ciutat d’Alcoi. També va agrair a totes les persones que l’ajuden dia a dia en la seva tasca d’escriptora.
Després, en parlar de la seva obra, va recordar que de la seva anterior novel•la, "Terres de Salabror", se’n havia dit que era transversal i va mostrar la seva perplexitat per no saber, exactament, el significar de la paraula. També va fer el mateix en parlar de l’adjectiu aplicat al seu darrer llibre: historicista. Anecdòticament, Josep Igual li va aclarir els dos qualificatius i li va dir que estès tranquil•la, ja que no volien dir res de dolent.
L’escriptora també va voler remarcar que al llibre ha volgut introduir el mite des saginers, una figura entre real, fictícia i enigmàtica que restà molt freqüent a la vida quotidiana de les nostres comarques en èpoques passades.
Finalment, l’autora va desitjar que els agradés el llibre i es va mostrar molt contenta de l’èxit que ha assolit la seva anterior obra.

I AL TERCER DIA...

... Continuava la alegria... (Madrit-1, Olimpic de Lió-1)
Què li va passar al Madrit dimecres?
El que em dóna ràbia és la prepotència d’alguns després de dissabte on el Madrit es va posar líder de la lliga espanyola. Dilluns “m’ho van recordar” i també vaig d’haver-me de sentir (com molts d’altres barcelonistes) allò de que si “Barcelona estava blanca” (per la neu caiguda)
Van aprofitar la més mínima ocasió per “gallejar” i rebregar-nos per la cara el seu lideratge.
Com he dit avui a “algun d’ells”, que poc que ha durat l’alegria a “casa del ric”.
Els diaris d’ahir (tant el de la capital) com els d’aquí es van esplaiar prou a gust. Avui, el Periódico encara porta un article de Martí Perarnau (un periodista català que treballa a Madrid) titulat: “Negre entorn blanc”.
Es diu que la premsa madrilenya són molt més durs amb el Madrid que la d’aquí amb el Barça. Potser per això ahir, algun diari titulava: “Pellegrini fa olor de mort”.
Ara l’afició blanca busca excuses ràpidament i volen dissimular els sentiments que segur tenen.
Avui mateix, quan he anat a comprar el diari, m’he trobat a un dels que compra cada dia el Marca que em deia coses com “No passa res...” “El projecte és a llarg termini, no de 6 mesos...” o “Ara l’equip base ja està fet i per a la temporada que ve només cal fitxar uns quants jugadors de mig camp...”.
No es cert! Com tothom sap, aquest any, la final de la Champions Leage es juga al Santiago Bernabeu (per cert, quan faran un reconeixement públics als germans catalans que van fundar el club?) i Florentino va fer un equip pensant amb la “décima”. O és que ja no se’n recorden de les paraules que va dir l’altre dia: “El Real Madrid tiene gravada Europa en su ADN”. Molts se’n van recordar del “chorreo” de Boluda de l’any passat!
Florentino i Valdano van voler fer un equip per mirar d’aturar al Barça. 6 copes guanyades el mateix any fan molt de mal. Va ser una cosa històrica i, a principi de temporada volien mirar d’igualar-ho (ja que superar-ho és impossible) Van fitxar a les millors “figures” mundials. Però jugar bé a futbol no és el mateix que muntar un betlem. Per a fer un betlem agafes les figures i les vas col•locant aquí i allà. Per a jugar a futbol, a més a més s’han de moure i no sense sentit, sinó amb certa lògica. I això és el que pareix que li falta al Madrid. De moment ja no guanyaran ni la Champions ni la copa del Rei, eliminats pel modest Alcorcón (4-0 i 1-0)
L’excusa que és un projecte a llarg termini no em val. Potser ara molts no se’n volen recordar de la primera etapa de Florentino. Va fer pràcticament el mateix però fitxant cada any un jugador diferent: Figo, Ronaldo, Zidane, Bechkham, etc. Els primers anys va tenir molt d’èxit : 2 Champios (la 9èna), tres lligues, etc. Però a partir d’aquí un fracàs total fins que va haver de plegar.
Recordo que li vaig dir a un amic del meu fill, per suposat del Madrid: “Amb Florentino ja no guanyareu res més”. I fins que va plegar, ho vaig encertar.
Però com que no hi havia cap projecte de garanties i passaven més entrenadors de jugadors per l’entitat blanca, Florentino va tornar a presentar-se com el salvador.
El madridista del qui parlava abans em dia: “Per a l’any que ve fitxarem més; el Madrid genera molts d’ingressos”. Tants? Li he dit que ja van vendre la “ciudad deportiva” i per aquest camí potser caldria vendre el Santiago Bernabeu o convertir el club en una SAE. M’ha respost que li donava igual.
A mi no em donaria el mateix si ho fes el Barça. Prefereixo cent vegades més el projecte d’aquí.
A la llarga és molt més sostenible i engrescador, sobre tot quan veus els resultats que estant fent amb jugadors formats, en la seva majoria, a can Barça.
Per molts d’anys!!

5è CONGRÉS DE LA FSP DE LES TERRES DE L'EBRE

A la seu de l’Ajuntament de Roquetes s’ha celebrat durant tot el matí d’avui el 5è congrés de la Federació de Serveis Públics (FSP) de la UGT de les Terres de l’Ebre.
Després de la perceptiva acreditació de les delegades i delegats dels diferents sectors que conformen la federació, a 2/4 de 10 del matí engegava el congrés amb la salutació de l’alcalde de la ciutat Paco Gas.
A part d’ell han donat la benvinguda als participants Dani Andreu, com a president del Consell Comarcal del Baix Ebre, Antoni Sabaté com a director dels Serveis Territorials de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya i Pere Panisello com a vicepresident de la Diputació de Tarragona.
Acte seguit ha pres la paraula el secretari general Valentí Marín en nom de l’executiva sortint per llegir l’informe de gestió dels darrers quatre anys que ha estat recolzat per quasi la unanimitats de les delegades i delegats.
Com era previsible només s’ha presentat una candidatura per conduir la FSP en els propers quatre anys, encapçalada pel propi Valentí Marín i que, com a novetat, ha quedat reduïda només a 3 membres. A part del secretari general, un secretari d’organització i una secretaria d’acció sindical.


Abans de la cloenda s’han presentat per a l’aprovació del congrés dues propostes de resolució. La primera “En defensa del poder adquisitiu dels empleats públics. Per a que la crisi no la paguin els treballadors”, ha estat defensada per l’ampostí Joan Seana. I la segona ha estat una declaració defensada per Pep Vallés i on hi destacaven 3 punts:
1r. En defensa d’uns serveis públics de qualitat, com a eina de solidaritat social bàsica i essencial per a totes les ciutadanes i ciutadans.
2n. En defensa dels interessos dels empleats públics d’aquests serveix que s’han de fer compatibles amb les necessitats de totes les treballadores i treballadors, i
3r. En la promoció del bon govern i la qualitat de les nostres institucions.
Procedint a la votació i, com no podia ser d’una altra manera, Valentí Marín ha estat reelegit de forma aclaparadora secretari General.


Ja per tancar el congrés han pres la paraula (i per aquest ordre) Wifredo Miró, secretari general de la UGT de les Terres de l’Ebre, Ramón Cebrian (exsecretari general de la FSP de Catalunya, en nom de l’executiva nacional)
Finalment ha pres la paraula el flamant secretari general Valentí Marín.
A la clausura hi hagut de nou presencia de diversos polítics de les nostres terres: Josep Rovira, director dels SS.TT. d’Economia i Finances de les TT.E. en representació del PSC i els regidors de l’Ajuntament de Tortosa Ricard Forés d’ERC, Jaume Forcadell d’ICV i Meritxell Roigé de CiU.

AQUEST COP, CARREFOUR. NOU INTENT DE PHISHING?

Potser primer cal definir phishing. Com es veu és un paraula anglesa que significar ”intent d’apropiar-se de les dades bancàries”.
Normalment aquesta enganyifa es fa per mig d’Internet i el correu electrònic. Usant el nom d’una entitat financera o també d’algun organisme públic (l’Agència Tributària ja n’ha patit diversos cops)
Els “timadors” usant el nom de l’entitat i amb l’excusa d’actualitzar dades demanen el número de compte bancari a l’efecte de verificar la identitat del ciutadà. Una vegada els hi dones el número de la llibreta o del compte corrent, ja no hi ha marxa enrere i al cap d’uns dies et pots trobar amb la desagradable sorpresa de que t’han buidat el compte.
En el cas de l’Agència Tributària, els casos que es coneixen fins ara, l’excusa és fer-te una devolució que hi ha pendent i, per la qual cosa, et demanen un número de compte per a fer-te l’ingrés. Evidentment aquest mai s’arriba a produir, però si el reintegrament d’altres quantitats.
Ahir per la tarda, mentre estava a casa, em va sonar el telèfon fix. Abans de res vaig mirar la pantalla per veure qui em trucava. La pantalla estava en blanc. Ho vaig mirar perquè darrerament rebo bastants trucades d’empreses de telefonia anunciant-me ofertes per veure si em capten com a client. No obstant, vaig contestar. Em van dir que em trucaven en nom del Carrefour per un deute que jo tenia pendent fet amb no sé quina targeta (suposo que amb la targeta de compra d’aquella entitat)
Com jo no disposo d’aquesta targeta i com que tampoc no sóc client de la cadena de supermercats francesos, els hi vaig dir que no em fessin perdre el temps i els vaig penjar. Encara van trucar dues vegades més. Les dues vaig aixecar el telèfon i vaig penjar. Ja no van insistir més.
En arribar la meva dona li vaig explicar que m’havia passat i em va dir que un dia que jo no estava a casa ja li havien trucat preguntant per mi. Ella, després de preguntar-los qui em demanava, els hi va dir que “segurament, per ells no ‘estaria’ mai” I va penjar. Ahir van tornar a insistir.
Què hauria pasta si jo, efectivament, fos client habitual de Carrefour i hagués tingut la targeta de compra? Suposo que molts, davant el dubte, deuen donar el compte bancari.
Una altra cosa que, quan ho penses, te reafirma de que “alguna cosa entranya passa”, és que em van trucar al telèfon fix. Normalment, quan facilito el meu número de telèfon, dono el del mòbil. Primer perquè fa molts més anys que el tinc (el fix només me’l vaig posar quan vaig connectar-me a Internet) Ara bé, el mòbil no surt en lloc. El fix, al sortir a la guia telefònica és molt més fàcil obtenir-lo.
Durant el dia he intentat contactar amb Carrefour. Cal dir que no ha estat fàcil. A la guia telefònica de la província de Tarragona, no surt, al menys el que hi ha prop de Camp Clar. A les pàgines grogues n’he trobat dos: un és un fax i l’altre em donava comunicant tota l’estona. Al final he posat al buscador d’Internet: “Telèfon d’atenció a l’usuari de Carrefour”. És el 902 20 20 00. Finalment m’han atès i els he explicat el que em va passar ahir. El he dit que només ho feia per avisar-los ja que estaven fent un us fraudulent de la seva marca. M’ha donat a entendre que ja ho coneixien. No obstant, m’ha demanat detalls que, com he dit, els hi he donat.
El que no voldria es que segueixin enganyat a persones amb bona fe i pocs coneixements de com actua aquesta mena de delinqüents.

ANIMALADES

Aquest cap de setmana a Suïssa (que recordem-ho, no està dintre de la UE per voluntat pròpia) es va fer un referèndum per veure si els animals havien de tenir un advocat d’ofici.
La notícia no deixa de ser sorprenent, ja que, difícilment l’animal (qualsevol animal) pot explicar als “seu” advocat els maltractaments soferts per a que aquest tingui els fonaments necessaris per a la seva defensa.
Encara que el resultat de l’enquesta va ser “no” per àmplia majoria, un cantó suïs (els cantons venen a ser com les regions o comunitats autònomes aquí) ja té un defensor dels animals. El primer que hi ha al món. Aquest advocat defensor va portar als tribunals un pescador que havia explicat com va capturar una tenca (o carpa, hi ha qui diu que no és la mateixa cosa) i la lluita que va portar amb l’animal fins poder-la fer fora de l’aigua. L’advocat va “defensar” el patiment i l’angoixa del peix abans de ser capturat.
Encara que jo conc molt poc del país helvètic, pel que pareix, són bastant primmirats i molt estrictes en el compliment de les normes. Un com em van explicar que no pots dutxar-te després de les 10 de la nit si això pot molestar el veí que pot denunciar-te per fer-ho a una hora “tant intempestiva”. Aquí molts encara hem de sopar...
Com pot veure’s, els països europeus som força diferents. Mentre aquí a Catalunya estem debatent si s’han de suprimir les corrides de toros, allà el debat és si cal posar un advocat que defensi d’ofici els animals. Segurament els suissos ens deuen de veure com uns autèntics energúmens, no ja només per les nostres corrides, sinó fins i tot per fer els tradicionals bous de festes majors a les nostres comarques.
En canvi aquí, un dels actes més incívics que hi ha i que pareix que, fins i tot, hi ha un marge de tolerància, és no recollir els excrements dels nostres animals domèstics. Hi ha campanyes sensibilitzadores. A Amposta per exemple ja s’ha engegat en dues ocasions i segueixes veient caguerades de gos arreu de la ciutat. D’altres coses que es poden veure són punts d’alimentació per a gats, cosa que també està prohibit. No gaire lluny de casa meva n’hi ha un que, personalment, ja he posat en coneixement de les autoritats al menys dos cops i ja fa diversos mesos. Segueix estant. En principi pareix una cosa d’allò més cívica: “Pobrets gatets, ja està bé que algú els hi doni menjar!”. Però això fa que hi puguin anar d’altres animals,com per exemple rates. I algun cop és una autèntica porqueria.
Però parlant d’animals domèstics i animalades, no voldria passar per alt l’actitud d’ahir del Conseller d’Economia de Galícia (pertanyent al PP) Javier Guerra, que així se’n diu, va tenir una manera molt especial de commemorar el dia internacional de la dóna treballadors que es celebrava precisament ahir. Amb globus, d’aquells que manipulen els animadors (com els que fa per exemple el “showman” Moniato) Amb ells es va fer una falda i una flor al cap, volen imitar el vestit d’una dona. I si amb això no en tenia prou, a la ma portava una granera. Al seu costat, la Consellera de Treball Beatriz Mato anava vestida d’home amb un barret al cap igualment fet de globus, així com una corbata i un maletí. Ja es diu que “qui no en ve de raça en fa poc o en fa massa”. El “numeret” mereix tota mena de reprovacions. La dona mereix una mica més de respecte per la seva dignitat i les actituds masclistes de determinats col•lectius (dintre del PP n’està ple) l’única cosa que fan és intentar degradar més la seva imatge i allunyar-la dels objectius que es pretenen en les reivindicacions dels dies com el d’ahir que no són altres que treure totes les barreres que, encara avui, separen les dones dels homes.

(La foto és del País)

NO HI HA COLOR!!

Avui li estava donant voltes per veure com enfocar el tema del que parlar-vos. Tenia bastant clar que volia fer-ho sobre el Partit Popular, però posats a pensar n’hi havia un parell: la censura per part de la Diputació de València a l’exposició organitzada per la Unió de Periodistes amb el títol de Fragments d'un any i les manifestacions ahir en contra y a favor de l’avortament.
Però quan he vist avui la portada del Periódico, he exclamat: “No hi ha color!!”.
Al centre de la portada hi ha una foto de cadascuna. A la de l’esquerra s’hi veu un grup de noies amb els pits nus i amb eslògans a favor del dret a decidir. A la foto de la dreta (com no podia ser d’una altra manera) s’hi veu un grup de manifestants en contra de l’avortament entre els quals hi destaquen dues monges d’alguna de les congregacions més ortodoxes ja que van totes tapades fins les orelles i el cap.
Mentre col•lectius “pro vida” es manifestaven en contra de Zapatero més que d’una altra cosa, encara que ho disfressen en contra de l’avortament, altres col•lectius feministes es manifestaven a favor del lliure dret a avortar.
Vull recordar una vegada més que la llei de l’avortament no OBLIGA ningú a interrompre l’embaràs. L’única cosa que fa és ampliar els supòsits que hi havia fins ara i afegir-hi quan es tracti de determinades situacions socials.
Hi van haver dues manifestacions: una a Madrid i l’altra a Barcelona. La de Madrid va ser la més nombrosa i va congregar uns 10.000 participants (a la de Móra d’Ebre en contra del cementiri nuclear en va aplegar 5.000 i la primera era pràcticament de nivell nacional i l’altra purament territorial) Segons les fonts periodístiques, entre els assistents de Madrid hi havia dues cares conegudes del PP: l’eurodiputat Mayor Oreja i la regidora de Madrid i esposa de l’expresident Aznar Ana Botella. Totes dues persones representen la versió més ultradreta dintre del PP. l’Ana Botella és membre de los “Legionarios de Cristo”. Mayor Oreja dia que la llei d’avortament no era progressista, sinó més pròpia dels temps dels bolxevics”.
Mentre, divendres passat, a València, el diputat de Cultura Salvador Enguix inaugurava una exposició fotogràfica on hi havia una petita part que mostrava les relacions dels conservadors valencians amb la trama Gürtel que, com tothom sap, es tracta d’operacions fraudulentes on hi ha implicats diversos càrrecs del PP valencià, entre els que es troba el propi President Camps.
És evident que es tracta d’una flagrant vulneració de les llibertats d’expressió i d’informació. Per aquest fet els periodistes van decidir cancel·lar-la.
Situacions com aquesta, a València, no sobten gens ni mica tractant-se del PP i, sobre tot de Camps. Encara que a la llunyania tots coneixem la manipulació existent al País Valencià (perdó Comunitat Valenciana, no sigui que s’empipin) i sobre tot al primer canal de la seva televisió pública (Canal 9)
Avui, el director del museu (Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat), Alfonso Rus, ha presentat la dimissió.
Què passarà si dintre de dos anys guanya el PP amb Rajoy al cap davant?
Segurament que l’Espanya que veure’m no tindrà res a veure amb l’actual i no em refereixo a l’economia precisament.
Mentre, em quedo amb la foto del Periódico. Aquest matí un company meu ja preguntava si tenen prevista fer alguna manifestació per aquí. L’assistència de públic sobre les voreres, seria notable.

LA "MANI" DE MÓRA D'EBRE

Aquest matí, en arribar a Mora d’Ebre, la primera persona coneguda que m‘he trobat ha estat Antonio Recio, d’Amposta, membre de la Plataforma Anti-cementiri Nuclear de Catalunya. Hem parlat principalment de dues coses: de la participació prevista y de la climatologia.
Li he dit que pujant, per la ràdio deien que els organitzadors de la manifestació de Móra d’Ebre d’avui en contra del Magatzem Temporal Centralitzat (Cementiri Nuclear9 esperaven una participació de unes 5.000 persones. Recio m’ha respost que “era un desig i “una crida” a la participació i que pareixia que el temps acompanyaria”. També m’ha dit que hi havia un 60 % de possibilitats que plogués i això calia tenir-ho en compte a l’hora de convocar la manifestació per avui i no per un altre dia, però que d’altres dies encara era pitjor”.


Cal dir que el temps s’ha aguantat mentre ha durat la manifestació u que, la participació d’avui ha superat les expectatives de la organització.
Com sempre hi ha hagut ball de xifres i, mentre Josep Sabaté, des de la tribuna d’oradors deia que érem 10.000 persones, els Mossos d’Esquadra rebaixaven la xifra a 3.000. Com sempre i, segurament, la xifra exacta estaria entre aquestes dues quantitats. Si a Ascó en varem ser 2.000, avui, us ho asseguro, n’erem bastants més, força més. Aquell dia, sobre tot en arribar a la plaça de l’Església es podia veure a quasi que tota la gent que hi havia participat. Avui, durant el trajecte entre el por vell de l’Ebre fins arribar a la plaça de Dalt, era impossible arribar a veure tota la manifestació. I quan s’ha arribat a la plaça, encara menys, ja que aquesta s’ha quedat petita.


Com sempre passa moltes cares conegudes. Aviat he vist a l’alcalde de Batea i diputat al Parlament Joaquim Paladella acompanyat per la seva esposa i quasi que immediatament a “l’altre” Joaquín, el que va ser alcalde de Vilalba dels Arca i també membre de l’UPTA. Mentre em retrobava amb companys, a pocs metres es col•locaven els membres de la PDE am Manolo Tomàs i Joan Antoni Panisello al cap davant, però també altres membres destacats com els amics Paco Curto de l’Aldea i Joan Panisello de Jesús. I així he anat robat amics i familiars amb qui “fer-la petar” una mica.


Entre tanta gent també he pogut veure al pintor Joan Rebull, al periodista i escriptor Xavier Garcia, al també escriptor i professor de la Rovira i Virgili Josep Sánchez Cervelló i, al començar els parlaments al novel•lista Andreu Carranza, fill d’un alcalde antinuclear d’Ascó.
Mentre parlava Carranza he decidit marxar. El viatge de retorn fins a casa era d’una hora aproximadament i, com que la manifestació ha començat amb més de mitja de retard, ja eren ¾ de dues de la tarda. Però encara em trobaria amb 2 coneguts més: Toni Borrell, alcalde de Miravet i Joan Ferrando portaveu de la Plataforma en defensa de les Terres del Sénia.


Encara he pogut fer algunes fotos pel poble.
Quan ja me’n anava cap a Móra la Nova (per cert no he vist al seu alcalde a la manifestació ni tampoc a cap convergent) on havia deixat el cotxe i caminava pel pas de vianants del pont vell, he trucat a la meva dona i m’ha dit que a Amposta plovia.
Per finalitzar vull repetir un dels crits que he escoltat avui: “L’alcalde d’Ascó, de cap al reactor”.

LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.

TOROS I BOUS

Aquests darrers dies, al Parlament de Catalunya s’ha fet una roda de compareixences. Si tenim en compte les professions dels compareixents, amb prou feines, hi trobarem un nexe comú que ens acabi per revelar el motiu. Hi ha de diverses professions : filòsofs, polítics, empresaris, etc. Però si d’entre tots ells en seleccionem uns quants, llavors potser si podrem descobrir-ne el motiu. També hi han passat veterinaris, ramaders i gent relacionada molt directament amb el món de la tauromàquia. Evidentment, tots ells estan d’una manera o d’altra relacionats amb els braus.
Dimecres va venir a “veure’m” el ramader “santjaumero” Pedro Fumadó, “mundialment conegut com “lo Xarnego”. Abans que res va dir que el dia següent havia d’acudir al Parlament de Catalunya a defensar els toros. Jo li vaig dir que entenia que a la gent de l’Ebre (en general) ens agradessin els bous i que havia de conservar les tradicions, però en el cas dels toros braus no pensava el mateix. Llavors ell va aprofitar l’avinentesa per a fer una defensa aferrissada de la “festa nacional”. Fins i tot va suggerir que “si el que molestava era el nom, el podrien canviar”. A partir d’aquí ens va dir el nombre d’hectàrees dedicades a la cria de braus i el nombre exacte de caps de bestiar censats i el paper que feien aquest a l’hora d’ajudar a la prevenir incendis forestals ja que, sempre segons el Xarnego, després de la cabra és l’animal que millor s’enfila per la muntanya.
També va dir que hi ha molta gent que viu gràcies als toros i, fins i tot va exaltar la figura de l’alcalde d’Arles que havia de venir de França per a defensar la “festa nacional espanyola”.
Cadascú defensa les seves “garrofes” i també les seves aficions. Fumadó ens deia que dimecres que la seva política eren els mesos de “juliol i agost” (la majoria de festes majors es concentren en aquests dos mesos) i que “no guanyava diners i ho feia per afició”.
Fent un parèntesi i per aquell que no ho sap, la finca on té la ramaderia està la partida del barranc de Lloret, entre el Mas de Barberans i Roquetes. I allí hi ha fins i tot una plaça de toros. Recordo que a principis dels anys 80, quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona, els socialistes d’aquí van convidar-lo i van fer una festa. Els meus pares hi van anar. No tinc constància que, actualment, s’hi faci res. Al costat de la plaça hi ha una estàtua amb un avantpassat seu (no sé si l’avi o el rebesavi) i que va ser l’iniciador de la nissaga de ramaders.
Després del parèntesi, vull explicar que des de menut, jo sempre havia sentit parlar dels “bous”. La paraula “toro” em pareixia una “castellanada”, fins que vaig saber que era correcta en català. Ambdues paraules són tant diferents com la diferència que hi ha entre els nostres « bous » i les « corrides de toros ». En el segon cas hi ha tortura i mort i tot (i això és el que és més greu) davant d’un públic enfervorit i de vegades (com ha pasta a Tarragona i han denunciat les associacions en defensa dels animals), fins i tot menors d’edat.
De totes formes, jo seria una mica més tolerable i con deia un dels compareixents, el filòsof Francis Wolf, “Les corrides desapareixeran quan no despertin cap passió. Fins aquell moment és prudent deixar cadascú amb la seva passió i fer valer el principi de llibertat”. Penso que té tota la raó. Sinó se’n parla, els toros, com passa amb quasi tot, poc a poc anirà perdent l’interès de la gent i les places aniran tancant irremeiablement.
Llavors tots aquest que viuen del món de toro s’hauran de reciclar i fer altres activitats. La “el pla de reconversió” no seria cap invent, ja que fa molts d’anys que, desgraciadament per a molts, s’està emprat al nostre país i, malgrat tots els sotracs, segueix endavant.

LA VISITA DEL PAPA I LES ELECCIONS

Ahir la meva dona em va preguntar si me’n havia assabentat de la propera visita del Papa a Barcelona. Li vaig dir que si, però que era un tema que no m’importava gens.
Ahir no havia pensat en escriure res d’aquest tema, però, de vegades, els esdeveniments son imprevisibles i tot pot canviar en un obrir i tancar d’ulls.
Les declaracions de Joan Rigol, exconseller de Treball i Cultura de la Generalitat amb els governs de Pujol i president del Parlament de Catalunya entre 1999 i 2003 i, que ara ostenta el càrrec de president del Patronat de la Sagrada Família, m’han fet canviar d’idea.
Mesclar política i religió pot arribar a ser un còctel molt explosiu. I això és el que pretén fer Joan Rigol.
Si en el seu dia ja va mostrat reticències sobre el traçat de l’AVE que ha de passar molt prop del temple de Gaudí i en va demanar informes i que les obres es fessin amb les màximes garanties de seguretat (la qual cosa em sembla molt llegítima), ara ha demanat a Montilla que no convoqui les eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 7 de novembre, la data escollida para que el Papa beneeixi el temple de Barcelona. I pareix que el President li ha donat garanties de que no serà així.
Montilla, com a President de la Generalitat de Catalunya té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions autonòmiques quan vulgui, dintre dels terminis marcats per la llei. S’ha parlat de diverses dates sense concretar res. De fet, més que dates, períodes de temps: a la tardor i amb tota probabilitat el mes de novembre, però també pot exercir el dret que té d’endarrerir-les un mes i convocar-les per al desembre y, també, d’avançar-les i convocar-les per abans de començar l’estiu i, en aquest cas, es farien durant el mes de juny.
Dintre d’aquests períodes Montilla les podria convocar qualsevol diumenge. Però ep! el 7 de novembre no que ve el Papa!
És evident que seria tota una casualitat de que Montilla penses, exactament, en aquest dia. Però si tenim en compte que el President Maragall les va convocar el dia 1, el 7 seria, molt probablement la data més factible.
Ja ho va dir Sancho Panza. “Amb l’Església hem topat!”. El Quixot era ficció, però ara no ho és i penso que és una intromissió per part de Joan Rigol (per cert, democratacristià) dir-li a Montilla quan “no pot” convocar eleccions. I els motius, dubto, que siguin tots religiosos.
Potser el que tem Rigol és que molts creients (dels quals d’esquerres n’hi ha pocs) prefereixin veure el Papa abans que anar a votar i, això, seria contraproduent per a la formació nacionalista que lidera Arturo Mas.
Però entre les 9 del matí i les 8 del vespre hi ha hores suficients per aquells que vulguin dipositar el vot a la urna. Si no ho fan, ells sabran el perquè, però, en tot cas, que no donin excuses.

LES NOVES MESURES ANTICRISI

Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?

(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)

LES REFLEXIONS DEL CONSELLER HUGUET

Les declaracions fetes ahir pel Conseller Huguet, les interpreto des de la ràbia i la impotència de veure con la gestió que s’està fent des del Consell Executiu de la Generalitat no té el ressò que hauria de tenir en el ciutadà del carrer.
El Conseller va denunciar una campanya mediàtica de minimitzar l’acció de govern i, en canvi, exagerar els conflictes interns entre els socis del govern tripartit.
Anem a pams. Per una part és cert que el govern tripartit ha fet més que ningú al camp de la protecció social. També ha invertit en infrastructures i en altres àrees. Però als pobles qui s’emporta els èxits de tot el que es fa és l’alcalde.
A la gent del carrer, sobre tot la gent gran, són de fàcil manipulació. I són els que voten! Si se’ls hi diu que se’ls hi farà un casal o una residència per a la gent gran, qui els hi acaba fent és l’alcalde, per molta subvenció oficial que tinguin. I així passa amb moltes coses.
Un bon exemple el tenim quan a les passades fires (a Amposta es fan per la Puríssima) Estàvem entrant a la fira i ens trobarem amb unes senyores de més de setanta anys. Totes contentes I orgulloses ens van dir que venien de veure les obres del canal de la Ràpita que feia el “sinyor ancalde”. Eren obres del “pla Zapatero”.
A Amposta, gràcies a aquest pla (que alguns convergents desprecien) aquest darrer any s’han fet diverses coses: arranjament de carrers, piscina descoberta, cobriment de pistes poliesportives, etc. De vegades penso si s’acabaran inaugurant... La idea de “portar” càrrecs socialistes no els deu d’agradar ni gens ni mica a l’actual equip de govern. No sigui que després es facin la foto amb els socialistes locals i surtin a la portada dels Quatre Cantons i li prengui protagonisme al “sinyor ancalde”.
El segon tema és el dels mitjans de comunicació. És cert que un dels “poders” que encara té CiU és la influència a diversos mitjans de comunicació. No diré TV3 i Catalunya Ràdio, però els partits avui al govern ja haurien volgut un tracte com el que rep ara CiU quan aquests estaven a l’oposició. Però n’hi ha d’altres. Ahir el Conseller Huguet va dir que “tenien nom i cognoms”.
Un d'ells és, evidentment, el diari la Vanguardia. No us heu fixat que els convergents compren la Vanguardia? De vegades em pregunto com unes persones tant catalanistes com ells poden llegir un diari escrit amb “l’idioma de l’imperi”...

7.000 ASSITENTS A LA CARXOFADA!!

Creieu que m’he passat? Potser sí, però no us cregueu que per molt!
La Revista Amposta (de lectura obligada per aquell que es consideri més ampostí que els altres), l’any passat va anunciar que hi van participar més de 6.000 persones! (mireu la revista de la 1a quinzena del mes de març) Per tant, es suposa, que aquest anys hem anat a més i hem hagut d’arribar (o quasi) a la xifra de 7.000 assistents.
Ma mare em deia aquest matí que quan fan l’acte dels jubilats de la Caixa (on aquest any pareix que només van convidar al “sinyor ancalde”), el pavelló està ple i es diu que hi ha “més” de 1.000 persones.
Suposo que ahir, les xifres reals estaran molt per sota de les oficials que es donaran des de l’ajuntament.


I com per a mostra només cal un botó, sabeu que vaig llegir l’altre dia al diari el Punt? Que es prepararien 12.000 racions de degustació. Fent números ràpids, si per cada tiquet tenies dret a 8 degustacions, el resultat serien 1.500 persones! Evidentment amb xifres rodones. El que no s’ho van menjar tot, per aquelles racions que van poder sobrar als diferents restaurants.
Parlant de restaurants, aquest any hi van participar el Ciutat d’Amposta, els Xiribecs, els Ullals, la Gramola, el Gatsby, l’Estany, la Pastisseria Pous, la Pizzeria Moré, l’Antic, el Blanc de Blancs, el Petit Cafè, la Portella, Mèxic i Entre Pa i Pa.


A apart hi havia degustació de “fruit del mar” i també de “fruits de la terra”. Encara que potser podria dir-se millor “suc de raïm” o sigui, de vi.
S’hi van poder veure alguna innovació, com per exemple el lloguer de cadires i la distribució interior dels estants de venda.
En quan al lloguer de cadires, penso, que hauria d’anar inclòs al tiquet. Fins ara hi havia gent que sé els portava de casa i d’altres, perquè venien de fora o, simplement no hi pensaven, no en portaven.
Aquest any si volies llogar una cadira calia pagar 1 € suplementari. Em sembla un xic car per un parell d’hores que et passes al pavelló.


En quan a l’animació, es nota que hi ha crisi. A part de la xaranga que posa el toc musical, d’altres anys hi havia un grup d’animació. Potser l’any passat ja no hi va ser, però penso que tot ajuda a la festa i caldria mirar de “rescatar-ho”.
Si sempre s’acaba fent el mateix es cau en la rutina i deixa de ser atractiu per als visitants. Sobre tot per als de fora.
Potser també caldria buscar-hi alguna innovació més. Hi va haver uns anys que es feia una demostració de tast de vins i que es va suprimir per l’època participació de públic. Ja no s’ha intentat més.


No sé si va ser coincidència, però quan vaig anar a comprar els tiquets per als meus amics i em van preguntar “d’on era” (?), la majoria dels que els passaven a recollir en aquell moment, declaraven ser de Ripollet. Segurament que hi va arribar algun autocar d’aquella localitat barcelonina. No sé si això passa tots els anys o no, però és evident que, en quinze anys que fa des de que s’inicià la festa, la “fama” ha traspassat fronteres, encara que siguin les provincials.

Més informació sobre el tema la podeu llegir al Punt d'avui dilluns.

COMERÇ, INDÚSTRIA...

... i Navegació... No, no us parlaré de la Cambra de Comerç de Tortosa, Sabeu? A Amposta, el “pensament oficial”, tant del grat de CiU, no veu bé que es parli de la capital del Baix Ebre. Així que us parlaré de la capital del Montsià.
Dissabte 13 de febrer, mentre dinàvem a un bar de Tortosa (és la darrera vegada que la nomeno, de veritat), el propietari de l’establiment que, curiosament (o no), viu a Amposta, em va pregunta què opinava jo de la nova zona comercial on, de moment, pareix que només està assegurada la vinguda del Carrefour.
Li vaig dir diverses coses. La primera que pensava que seria un fracàs, com també ho ha segut la zona lúdica de les Tosses. En segon lloc que, m’estranyaria molt que la cadena francesa d’hipermercats acabés instal•lant un centre com el que hi ha a Vinaròs i que, segurament, acabaria posant un Carrefour Exprés con ho ha fet a d’altres indrets (no us diré on!) I, tercera, el comerç no crea nous llocs de treball. Si algú s’ha de comprar alguna cosa, se’n compra només una, no se’n compra dues i si l’acaba comprant a la nova zona comercial que s’està fent, no ho comprarà a Amposta o a un altre lloc, en detriment d’aquesta segona opció. Possiblement per això, els propietaris de comerços (votants amb la seva majoria de CiU), no veuen amb bons ulls l’arribada de més centres comercials i pensen (amb raó) que la competència serà molt gran.
El propietari del bar de qui us parlava abans em va dir que pensava igual que jo i que, de vegades, escoltava converses de gen que acudeix al seu establiment, també en aquest sentit.
Els llocs de treball, el progrés d’un poble o d’una ciutat arriben de la ma de la indústria. El serveis també creen ocupació “neta”, però la indústria crea més riquesa.
Amposta ha estat, tradicionalment un poble agrari. Per tant, es prou normal que la seva indústria hagi girat en torn del seu principal producte: l’arròs. La Cambra Arrossera (abans d’Amposta i ara del Montsià en unir-se amb la de Sant Jaume d’Enveja), ha esta un dels motors econòmics de la ciutat i més llocs de treball ha creat. L’altra gran industria Ampostina ha estat la dels cartonatges. I si parlem d’envasos de cartró, hem de parla de DAPSA (Daniel Aguiló Panisello, SA) Però aquesta empresa, ubicada a la ciutat d’Amposta durant molts i molts d’anys, al final va traslladar la seva producció a l’altre costat de l’Ebre, al que avui és terme de l’Aldea i, quan ho va fer, encara no (?) Si bé la majoria de la plantilla de treballadors són ampostins, els altres beneficis, con l’Impost d’Activitats Econòmiques, són per al ajuntament aldeà.
Durant el mandat de l’únic alcalde socialista que ha tingut Amposta en la seva historia i que, per voluntat del poble només hi va ser-hi 4 anys, es van establir les bases de l’Amposta que coneixem avui. Segurament han estat els quatre anys més prolífics de la història de la nostra ciutat. Es van comprar molts de terrenys on avui podem gaudir d’una sèrie d’instal•lacions que són l’enveja d’altres poblacions veïnes: zona esportiva i firal, biblioteca pública i escola d’art, etc. També és va fer el primer pla general urbanístic i el polígon industrial de Tosses on, després, per la manca d’arribada de noves empreses, es va decidir ubicar-hi els cinemes, la discoteca i la resta de locals d’oci nocturn. La majoria de les empreses ubicades al polígon de les Tosses són ampostines. Encara que hi ha indústria (n’hi ha alguna que es dedica al cartonatge), també hi ha comerç i tallers mecànics.
Al cap dels anys, els governs de CiU van engegar un nou polígon industrial: el de l’Oriola. No sé si els “convergents” ja ho portaven al seu programa o la idea els hi va donar Anselmo Cano, un empresari fill de Sant Mateu i que a les municipals de 1995 va encapçalar la llista d’Iniciativa per Catalunya, en la que jo anava de número 2.
A pesar de que l’ajuntament d’aquell temps va donar facilitats per a la ubicació d’empreses de fora, la resposta va ser escassa. Fins i tot, l’empresa italiana de pintures Mapei va acabar instal•lant-se fora de dit polígon.
I que podem dir sobre la “navegació”? Ja que ho he dit al començament, no puc de deixar-vos de parlar d’aquesta activitat. Els empresaris ampostins no han tret mai “rendiment” a l’Ebre. Així com més cap a la seva desembocadura, a Deltebre, hi ha diverses empreses que es dediquen turísticament al transport pel riu fins arribar a la Mediterrània, Amposta no ha gaudit quasi que mai d’embarcacions recreatives que permetessin veure el riu des de dintre i contemplar el bosc de ribera, els arrossars i l’hora des de les embarcacions.
És veritat que a principis del segle passat hi havia transport fluvial amb els anomenats vaporets i, fins fa uns anys, al moll d’Amposta hi atracava el vaixell restaurant Santa Susanna (on precisament es va fer l’acte de presentació d’Anselmo Cano com a cap de llista de les municipals de 1995) Però, cal suposar, que la manca de públic va fer que, també aquest vaixell, acabés ancorant al moll de Deltebre.

FAVORITS O FAVORITISME?

L’any passat TV3 va emetre un programa que portava per nom “El paisatge favorit de Catalunya”.
Catalunya és un petit país ple de contrastos i de paisatges diversos. Tenim alta muntanya, platges i mar, boscos frondosos i esplanades immenses (bé no tan). Ciutats grans i cosmopolites i petis pobles plens de racons insòlits. Art romànic i també gòtic i modernista. Tenim per remenar i triat...
Artur Gaya, més conegut en el paper de Quico el Celio va ser qui va defensar el paisatge del Delta de l’Ebre, l’espai que “ens” representava al programa esmentat. Sinó recordo malament quedarem en segon lloc i això que a Artur el coneix qui el coneix i, en canvi per a d’altres territoris es contava amb gent important i influent com l’expresident Pujol, Josep Cuní, etc.
També hi va participar el "nostre" Port (o els Ports, com us doni la gana dir-ho) Mostra de la diversitat de la que us parlava abans.
Ara els DVD del programa es poden comprar juntament amb el Periódico de diumenge al preu simbòlic de ½ euro.
Segurament que heu vist l’anunci que es passa per TV3 on hi surt la presentador Helena Garcia Melero. No em pregunteu el perquè, però quan acaba l’anunci diu que els seu paisatge favorit és Cadaqués.
No tin res en contra de Cadaqués. El poble de l’Alt Empordà és preciós. Hi he estat un parell de vegades i si no fos per la tortuosa carretera que has de recórrer per arribar-hi i la distància de les nostres comarques, no m’importaria anar-hi sovint.
Però... I els altres paisatges? És que no hi són?
O és que només ha pagat Cadaqués per a sortir diverses vegades al dia?
Si no es així, s’està discriminant a tota la resta, inclòs, evidentment, el Delta de l’Ebre.
Això és el paisatge favorit? O el favoritisme a un paisatge?
Serà veritat que només se’n recorden de nosaltres quan han de fer una central (nuclear, tèrmica, me és ben bé igual), un cementiri nuclear o necessiten la nostra aigua quan Barcelona està patint la sequera...
De moment que segueixi plovent, però és injust i discriminatori.

EL PLE DE DILLUNS PASSAT

Potser us preguntareu perquè us parlo avui del ple de dilluns passat si he tingut quasi tota una setmana per davant. Hi ha sobre tot una raó: ahir per la tarda, a Amposta Ràdio, es tenia que gravar el debat sobre el ple amb tres representants dels partits amb representació al consistori ampostí. Encara que els arguments que devíem de defensar els uns i els altres estaven prou clars, no calia donar arguments a “l’oponent”. En aquest cas, CiU, evidentment, ja que tant ERC com el PSC varem votar igual i en el sentit oposat del grup que governa.
Era un ple sense gaire transcendència i que hauria passat amb més pena que glòria si el senyor alcalde no hagués decidit incloure un punt a l’ordre del dia sobre la ratificació d’un acord de la Junta de Govern Local. El punt en qüestió, el 13è, deia literalment així: “Ratificació de l’acord de la Junta de Govern Local sobre l’aprovació del projecte de llei de vegueries”. I què és el que havia acordat la Junta de Govern Local? Demanar per Amposta la seu del consell de vegueria.
Quan la JGL va aprovar aquesta acord, feia molts pocs dies que els tres grups (aquest cop per unanimitat) havíem aprovat una moció presentada per CiU que demanava la cocapitalitat per Amposta.
Des del PSC ens felicitàvem pel canvi d’actitud de CiU que, des de feia molts d’anys (tres legislatures) d’una manera o d’una altra venia reclamant la “capitalitat” per Amposta. Es clar que en principi podries preguntar-te: “la capitalitat de què?”. Les Terres de l’Ebre era una denominació més turística que una realitat política. Ha estat en aquests darrers mesos quan s’ha començat a parlar de veritat de la Vegueria de l’Ebre o de les Terres de l’Ebre.
Des del PSC d’Amposta sempre havíem defensat la cocapitalitat. De fet solíem afirmar que, de facto, ja ho érem, en quan teníem la seu de dues delegacions de govern de la Generalitat: la de Medi Ambient i Habitatge i la d’Acció Social i Ciutadania.
El debat va estar tens i dur. Fins al punt que, l’alcalde, pressionat pels arguments dels dos portaveus (Antoni Espanya per part del PSC i Marta Cid per part d’EA-ERC), es va quedar sense arguments. Tan lluny va arribar el tema que el portaveu de CiU, Pere Vidal, va tenir que sortir-ne al rescat. No és que el portaveu de CiU introduís nous elements, però al menys va servir de via d’escapada per a un alcalde que, per una vegada, es va quedar sense arguments.
Després d’aquest punt, se’n va debatre una moció d’EA-ERC que demanava la tramitació en via d’urgència de la creació de la Vegueria de les Terres de l’Ebre.
Com que la rabieta als de CiU encara els hi durava i com era més que previsible, van votar-hi en contra, per la qual cosa, la moció, no va ser aprovada. Recordo una vegada més que CiU ostenta la majoria absoluta del ple i que amb els seus volts té potestat d’aprovar o rebutjar els punts de l’ordre del dia.
Però encara hi hauria un altre punt “calent”. Aquest ja us el explicava ahir. Va ser quan el portaveu del PSC va preguntar a l’alcalde per la intervenció de la regidora d’Ensenyament a Amposta Ràdio d’aquell mateix matí.
Quan governava CiU, qualsevol cosa que es fes o es digues sobre Amposta era presentat com a una de les fites més grans assolides mai per la ciutat. Ara, bé el conseller Nadal a signar un protocol de “bones intencions” que permetrà sufragar les despeses de les escoles de música de la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica i “ens posen a parir tractant-nos de mentiders”. Una actitud totalment reprovable per part de la senyora regidora que, tal i com va fer CiU amb la incorporació del punt que us he parlat amb anterioritat, actuen més de cara a la galeria que significa el seu propi electorat que no en un sentit de govern responsable per Amposta.
Per acabar un detall de l’actitud de l’alcalde. En un moment donat, des del banc d’ERC, un regidor va intervenir (simplement va fer un comentari) i va senyalar amb el dit de cara la taula presidencial. Ràpidament va ser reprimit per l’alcalde i li va recordar que “no tenia la paraula” i, sobre tot, que “no senyales amb el dit”.
Potser alguns dels lectors que em seguiu habitualment pensareu que l’alcalde va actuar bé reprovant l’actitud del regidor d’ERC, però jo pregunto: “Perquè no fa el mateix amb els seus regidors quan es mostren desconsiderats davant les intervencions dels portaveus de l’oposició? La resposta, al menys per a mi, és ben senzilla...

EL "PAMFLET" QUE NO AGRADA A L'ALCALDE

Darrerament diferents càrrecs de CiU d’Amposta han qualificat de “pamflet” la “publicació informativa del PSC d’Amposta". Primer ho va fer el senador d’Espanya i dilluns passat, durant el ple, també ho va fer el “sinyor” alcalde.
En resposta al senador ja vaig dir que els qualificatius en aquest cas, sobraven. El Quatre Cantons és el mitjà de comunicació de l’agrupació local socialista i com a tal, el mitjà d’expressió del nostre partit. Ni més ni menys. No hi busqueu imparcialitat que no la trobareu per enlloc!
L’ús que se’n fa és, evidentment, partidista. Mentre per un costat s’explica l’acció de govern dels governs de la Generalitat i Central referent a les actuacions a Amposta i el territori, per l’altra es critiquen les accions del govern municipal en aquells aspectes que tenim discrepàncies. Però també (i aquest és el motiu que més mal els ha fet a nivell d’agrupació local de CiU) la publicació de notícies aparegudes a diferents mitjans de comunicació (fent referència especial al diari el Mundo) que no deixen “gaire” ben parats a certs polítics de CiU de la nostra ciutat.
Dilluns passat van trucar al nostre cap de files diverses afiliades posant el crit al cel per la declaracions que va fer una regidora de l’equip de govern de la nostra ciutat. Al més pur estil de l’anterior alcalde (i avui senador espanyol) ens va dir mentiders pel que dèiem a la nostra publicació. A la primera plana de la nostra darrera revista s’hi podia llegir: “Acord històric entre la Generalitat i la Lira i la Filha”. Com tothom sap aquestes són les dues principals entitats musicals de la ciutat: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica. L’acord consistia en que a partir de la signatura del conveni i en efectes retroactius de principi de curs, el departament d’Educació de la Generalitat se’n farà càrrec del sou dels professors de música. És per això que el conseller Ernest Maragall va visitar Amposta el passat 11 de desembre.
En cap cas dèiem que el conveni ja s’havia signat i sempre parlàvem “d’acord” que és el que es va signar: “un protocol de bones intencions” .
Però al “nostre” equip de govern la publicació d’aquesta notícia li va molestar i, evidentment, amb la intervenció de la regidora per Amposta Ràdio, diluïa l’acció de govern de la Generalitat respecte a la nostra ciutat.
Per la nit hi va haver ple i, evidentment, no podíem passar per alt preguntar sobre la intervenció de la regidora. Allí va voler minimitzar les seves paraules i va dir que havia dit que “allò que dèiem, era mentida” (jo no ens deia ”mentiders” directament, però el sentit de les seves paraules era el mateix. (Al finalitzar el ple, regidors d’ERC confirmaven les dures paraules que ens va dirigir la regidora de l’equip de govern)
Mentre, el debat sobre el tema va anar creixent de to, sobre tot per part de l’alcalde que va voler prendre part a favor de la seva regidora. En un moment donat va tornar qualificar la nostra publicació de “pamflet”. El nostre portaveu li va demanar que rectifiqués i va dir: “D’acord, la seva publicació no és un “pamflet”, però està en consonància amb la manera de ser dels socialistes ampostins”.
Cóm som els socialistes ampostins? Evidentment no del seu grat, però és que ell (l’alcalde) tampoc és del nostre! Sabeu quina frase em vaig dependre i m’agrada dir-la quan és necessari? “Sí el que pensa mal de mi sabés el que jo penso d’ell, encara pensaria pitjor1”.
Al “nostre” alcalde li agrada sortir molt a les fotos de la Revista Amposta (que aquesta no, no és un pamflet..., és una revista pagada amb diners públics i utilitzant recursos públics en benefici de CiU d’Amposta) i, potser per això també li agradaria aparèixer a la nostra publicació d’una altra manera.
Imagineu-vos encara que només sigui per un instant que a la portada dels Quatre Cantons hi sortís l’alcalde saludant els ampostins i ampostines i explicant la seva “extraordinària” acció de govern. I a les pàgines interiors més fotos d’ell i del seu equip de govern inaugurant obres o bé acompanyat pels consellers que visiten Amposta, etc. I els socialistes només tindríem un petit espai on donar la nostra opinió. Segurament que aquesta publicació ja no seria un pamflet i seria dels seu grat. El que passa és que no és així. La suposició d’abans és ni més ni menys que la Revista Amposta. Tenint una revista així per a que necessita CiU fer cap publicació? Per això mentre els socialistes en traiem diverses al cap de l’any (4 o 5) CiU només en treu una davant de les eleccions...
Per cert, temps enrere us parlava de l’escrit que ens va dedicar el senador espanyol i que no podia enllaçar-ho. Ara ja es pot. Ho pots veure “clicant” aquí (2a de gener de 2010)O bé reproduit:


Les misèries dels
socialistes ampostins

Segurament més d’una vegada m’heu
sentit dir, o heu llegit la meva voluntat
de no contestar, ni escriure sobre
informacions d’algun particular o
d’algun partit polític (bàsicament els
socialistes) sobre la meva persona.
Però avui, és el dia de Reis per la tarda,
estic raonablement content perquè
els reis m’han portat una ampolla de
colònia, he dinat més que bé a casa
dels consogres i un accident familiar
que hauria pogut ser molt greu,
el podem contar, encara espantats,
però tan feliços com si ens hagués
tocat la loteria.
És en aquest context i en aquest dia
tan especial quan arriba a les meves
mans aquest pamflet que editen els
socialistes d’Amposta i que s’anomena
Quatre Cantons.
És un verdader compendi de misèries,
de mentides, de mediocritats
i d’irresponsabilitat política, que per
el meu esperit, per la trajectòria, pel
compromís amb Amposta i la seva
gent i per l’oportunitat que em brinda
l’estupidesa dels socialistes ampostins,
no puc deixar de contestar.
Efectivament, els nostres socialistes
ampostins menteixen, quan
tergiversen la informació sobre una
sentència d’un jutge de Barcelona
que excusa de responsabilitats a
dos periodistes del Mundo que van
mentir sobre unes informacions urbanístiques
d’Amposta. Els socialistes
s’obliden que vam ser Daniel Rius
jo mateix els que vam presentar la
querella contra els periodistes. Els
socialistes ampostins saben que no
es va cometre cap irregularitat ni
administrativa ni ètica en la nostra
gestió. Saben perfectament que mai
vaig tenir res a veure amb l’operació
Montsianell legítimament impulsada
per dos ciutadans ampostins, que
encara crec que volien tirar endavant
un projecte beneficiós per Amposta.
Saben perfectament que Tosses va
ser una gran operació per a l’Ajuntament
d’Amposta urbanísticament,
socialment i també econòmicament
(l’Ajuntament d’Amposta hi va guanyar
molts diners) Els socialistes
ampostins saben perfectament que el
senyor Rius es va construir una casa
en terrenys qualificats com urbans
anys abans de la seva construcció.
Però el més important de tot, si
tenen dubtes, si creuen que s’ha produït
alguna il•legalitat, per què no ho
denuncien, per què no van als jutjats.
Els jutges també s’equivoquen en
algunes sentències, però els nostres
socialistes, a més de ser mediocres
són tremendament covards.
Tot això que esmento fa referència
a temes personals, però el pamflet
Quatre Cantons té alguns aspectes
polítics que crec que és necessari
comentar.
A la portada una fotografia dels
regidors socialistes amb la Consellera
Geli, anunciant l’increment de places
sociosanitàries a l’Hospital Comarcal
d’Amposta. Quin cinisme! I quina
poca memòria la dels socialistes ampostins.
No recorden que si fóra per
ells la Clínica i l’Hospital Comarcal
no existirien, no recorden que va ser
l’acció decidida de l’Ajuntament d’Amposta,
presidit per mi mateix i amb
la direcció de l’actual alcalde Manel
Ferré, el que va salvar la situació
sanitària d’Amposta. Si fóra per ells
l’Hospital Comarcal no existiria.
Algunes perles més del pamflet.
Em sembla extraordinari el conveni
signat entre La Lira Ampostina i el
Consell Comarcal. La Lira no cal
que es preocupi més de les seves
finances, el conveni ho arregla tot.
Quina cara!
El delegat d’Agricultura diu que
el sector primari pot absorbir part
dels desocupats de l’Ebre. Ignorants?
Simplement mentida? No ho sé.
Però que ningú es preste a engany,
el sector primari no absorbirà els
aturats del sector de la construcció,
dels serveis i del sector industrial
com Lear o el moble. I menys amb la
nefasta política agrària del govern de
la Generalitat.
No cal fer massa comentaris sobre
l’extraordinària notícia de la inversió
de més de 20 milions d’euros als ajuntaments
de l’Ebre per part del Fons
estatal para el empleo y la sostenibilidad..
Li vaig dir al ministre Chaves
personalment que aquest Pla no era
la resposta a la precarietat laboral, ni
a la dinamització de l’economia (que
s’ha de fer a través de les empreses i
dels empresaris)
Els socialistes treballen pel territori!
Diuen! I això ho signa l’agrupació
local d’Amposta o de Tortosa? Perquè
la gran proposta que ens presenten
és l’Hospital de Tortosa i el desdoblament
de l’Eix de l’Ebre des de Tortosa
a Lleida. I jo que sempre havia pensat
que l’Eix de l’Ebre anava des d’Amposta
a Lleida.
Finalment vull comentar la contraportada,
tot un compendi d’hipocresia,
de falsedat i, fins i tot, de
frivolitat. Els socialistes, que han
destruït la nostra economia, que
han abandonat a les empreses i als
treballadors, que han fet possible que
centenars de ciutadans d’Amposta
hagin de fer cua a Creu Roja i Càritas
per rebre aliments, que han deixat
caure La Lear, que no han fet res pel
sector de la construcció, que deixen
que un sector tan potent com el del
moble pateixi ara greus problemes,
que han fet possible que els crèdits
de la banca i caixa no arribin amb
normalitat a empreses i famílies. En
definitiva, que han arruïnat el país.
Ara es vanaglorien de crear 1200 llocs
de treball. Presumptes mentiders!.
Acabo perquè en podia escriure un
llibre (i potser algun dia ho faré), però
no volia deixar passar l’oportunitat
per denunciar aquesta situació.
La nostra gent continuarà recordant
quan durant els governs de Pujol la
nostra economia (la d’Amposta i el
Montsià) creixien per sobre la mitjana
de Catalunya, quan la nostra acció de
govern permetia portar a Amposta
noves empreses, quan es creaven llocs
de treball, quan l’atur estava més baix
del 5% (ara estem al 20%), quan es
creava riquesa.
Ara els socialistes, tant a Espanya
com a Catalunya han portat la recessió,
l’atur, el tancament d’empreses i la
gent i les famílies amb problemes.
I els socialistes ampostins? Bé, gràcies!
Fent pamflets carregats de mentides
i defensant qualsevol capital de
vegueria que no sigui Amposta.
Joan Ma Roig, Ex Alcalde - Senador

SABEU LA "PENÚLTIMA" D'AZNAR?

Llegiu el que publicava ahir el Periódico sobre Aznar:
(Després podeu llegir els comentaris de la gent)
Aznar, en fred
JOSEP MARIA URETA
L’expresident José María Aznar no sempre perd la seva actitud gèlida. Dimecres passat, viatjava en primera classe del pont aeri. Un passatger, Josep Maria Serra, president de Catalana-Occidente, se li va acostar per saludar-lo amb cortesia. Per refrescar-li la memòria, Serra li va recordar que era un dels propietaris de Vaquèira-Beret, on Aznar va anar alguns anys per practicar l’esquí de fons amb l’objectiu de rebaixar l’atenció sobre la família reial. Però l’expresident no va donar cap mostra d’interès per saludar-lo. Sorprenent, si se sap que Aznar i senyora, en aquella època, van sopar dos o tres anys seguits, l’1 de gener, a casa de Serra a Vaquèira junt amb altres coneguts empresaris com Mariano Puig, Emilio Cuatrecasas o Isak Andic.

EN DEFENSA DE LES PENSIONS. NO A LA JUBILACIÓ ALS 67 ANYS

Tortosa va ser escenari ahir de la manifestació sindical convocada per la UGT i CCOO en contra d’allargar l’edat de jubilació als 67 anys. Cal dir que va ser l’única ciutat de Catalunya que no fos capital de província en la que es fa ver manifestació.
La manifestació va sortir a les 7:30 de la tarda des de la plaça del Carrilet del barri del Temple i va recórrer l’avinguda Generalitat fins al carrer Metge Vilà on va girar cap a la plaça de l’Ajuntament. Va ser allí on es va llegir el manifest i es van fer els parlaments per part dels respectius secretaris generals de la demarcació. Per part de la UGT, Wifredo Miró.
Polítics pocs i els que hi érem vol vinculats al món sindical. Jo vaig poder veure a Maria José Beltrán, alcaldessa de Tivenys, Valentí Marín, regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de Tortosa en qualitat de 1er secretari de la FSP, Jaume Forcadell, líder d’ICV i també regidor de Tortosa, Jordi Bonilla, regidor tant mateix de l’Ajuntament tortosí, Marc March, regidor d'ERC de Santa Bàrbara i Moises Fabra exalcalde i regidor de Xerta.
Cal dir però, que la participació va ser molt poc nombrosa. In situ vaig calcular que hi havia unes 500 persones. Aquest matí, a la SER, han dit que sobre 400.
Crida l’atenció com una manifestació per a protestar en contra de la “hipotètica” allargada del temps d’activitat laboral i que, acabarà afectant a tots els treballadors i treballadores d’aquest país.


Els que fa molts d’anys que estem afiliats a sindicats coneixem bé l’actitud de bona part dels nostres companys. Sabem el que costa afiliar-se i, encara més, mobilitzar-se quan es tracta de fer alguna reivindicació.
Ahir mateix, el secretari general del meu sindicat (la Federació de Serveis Públics –FSP- de la UGT) que una coneguda li havia dit que perquè no es convocava una vaga general ja... Que l’acció d’ahir era molt poc contundent. I ell li va respondre que “Cal començar poc a poc per a veure la resposta que donarà el govern i si es veu voluntat de negociació no. De veure un govern intransigent, llavors caldria pensar en prendre mesures més contundents, com per exemple la vaga general”. I va continuar dient: “Avui no li venia bé per l’hora i, de fer-se la vaga general, diria que no la fa perquè li descomptaran el dia”.


Però no he conegut mai a ningú que, quan gràcies a les negociacions i reivindicacions per part dels sindicalistes, acudeixi a la patronal i li digui” Miri, jo això no ho vull; si ho hagués volgut ja hauria fet vaga com els sindicalistes que la van fer”.
Quan hi ha millores, “benvingudes siguin”. Però normalment no es pensa que darrera d’això hi ha hagut molts d’anys de lluita sindical a la recerca de millores socials i econòmiques. I com més forts són els sindicats, més en condicions estan de negociar amb la patronal i obtenir millores més substancials.

Fem-ho possible: per TV3 i la llengua catalana

Des de “la Via Augusta” també m’adhereixo a l’editorial conjunta que han publicat avui diversos mitjans de comunicació (entre ells el Punt i l’Avui) a favor de que TV3, la televisió pública de Catalunya es pugui veure sense cap mena d’impediment al País Valencià.
La iniciativa, que és d’Òmnium Cultural del País Valencià pretén unir esforços i fer pressió al govern de Francisco Camps per a demanar dues coses: llibertat d’informació per a tots els valencians i la segona reciprocitat respecte a la Televisió Valenciana que no troba traves a l’hora d’emetre a Catalunya.

EDITORIAL
El passat 2 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració d'adhesió a la iniciativa legislativa popular (ILP) «Televisió sense Fronteres» amb els vots favorables de CiU, PSC, ERC, ICV i PP. En la declaració, s'afirmava que «es tracta d'una iniciativa legislativa que respon a la necessitat d'adaptar el marc legislatiu vigent als canvis tecnològics i d'emissió i distribució de continguts comunicatius que s'estan produint al conjunt de l'Estat espanyol» i que l'acord es prenia «valorant la conveniència que l'Estat intervingui legislativament per garantir amb caràcter general i estable, i amb condicions tècniques i d'intercanvi equiparables, el compliment dels objectius de protecció de les llengües oficials, regionals o minoritàries en la implementació final de la televisió digital».

L'argumentació no pot ser més clara, i amb la seva declaració el Parlament s'afegeix al cada vegada més unànime consens entorn d'aquesta iniciativa impulsada per Acció Cultural del País Valencià (ACPV). Pocs dies abans van ser els rectors de les 20 universitats membres del Consell General de la Xarxa Vives els que aprovaven l'adhesió a la mateixa ILP, com també ho han fet tots els sindicats de tots els territoris dels Països Catalans, els partits polítics i les principals entitats i associacions, des de la Federació Llull (que reuneix Òmnium Cultural, Obra Cultural Balear i la mateixa Acció Cultural) fins al FC Barcelona. Tots units per un mateix objectiu: fer possible la legalització de les emissions de TV3 al País Valencià i el reconeixement del marc nacional de comunicació.

Però una ILP implica molt més que una sèrie d'adhesions i declaracions favorables més o menys entusiastes: implica, concretament, en aquest cas, la necessitat d'aplegar 500.000 signatures vàlides de ciutadans i ciutadanes majors d'edat.

I és en aquest punt que s'ha de concretar tot aquell consens: perquè el futur del català (que ens ateny al conjunt de la comunitat lingüística) passa, en el segle XXI, molt particularment perquè sigui possible crear el que s'ha anomenat «un marc nacional de comunicació».

Per això, i afegint-nos al consens articulat al voltant de la declaració del Parlament de Catalunya, diversos mitjans hem acordat de publicar aquest editorial conjunt com una crida a la ciutadania perquè estigui a l'alçada del repte i col·labori activament en la recollida de signatures –que ja és en el seu tram final– per fer possible un pas endavant. Per TV3 i per la llengua catalana.

TENIR PODER

Després de donar-li moltes voltes per a trobar el títol més adient, finalment he optat per aquest.
Ferreres, el gran humorista gràfic que publica habitualment al Periódico de Catalunya després de fer-ho durant molts d’anys a la Vanguardia, sovint pinta els dirigents de CiU fent la travessia pel desert.
Això no és ben bé cert. Si bé fa set anys “van perdre” la Generalitat, encara els queda molt poder a altres administracions més petites: diputacions, consells comarcals i molts d’ajuntaments.
Però aquesta vegada, Arturo Mas, vol evitar per tots els mitjans possibles que es torni a formar un govern d’Entesa (digueu-li tripartit si voleu) Per això fa una oposició de desgast a l’actual govern (“d’acoso y derribo”, que dirien els castellans)
I a sobre, ha passat d’anar al notari a signar que no pactaria al el PP (per a mi l’enemic número 1 de Catalunya –i ho dic així de clar i català-) a dir que hi pactaran si es dóna el cas. Tot indica que serà un pacte sense condicions, ja que, de moment Mas no les ha posat i no creu que ho faci en el futur.
Avui no voldria passar per alt la declaració (i les manifestacions) que van fer els caps de GRAF (el grup d’elit dels bombers) de Barcelona que van comparèixer ahir al Parlament de Catalunya.
Aquest bombers tenen nom i cognoms (jo només citaré el primer, que és el que surt als diaris) i que voldria destacar per a que ningú se’n oblidés mai: Juan Herrera, Moisés Galán i Ricard Espósito. Crec que per primera vegada van criticar (i amb tot el mereixement) als polítics de com s’ha usat el cas de l’incendi d’Horta de Sant Joan del juliol passat. Avui, aquest bombers són portada de diaris i també per la ràdio (a la Cadena SER i suposo que a moltes més) se’n ha parlat aquest matí. Voldria destacar el titular del Periódico: “No som aquí per l’incendi d’Horta, sinó per a parlar d’un altre incendi que sembla intencionat: les eleccions de 2010”. Aquestes paraules les va dir el coordinador de l’incendi d’Horta (un dels tres compareixents) Ricard Expósito.
I qui va fer que s’obrís aquesta comissió d’investigació? CiU d’Arturo Mas i el PP de l’Alicia Sánchez Camacho. Com veieu he tornat a posar noms i cognoms. Aquest cop també per a senyalar amb el dit els dos màxims responsables de voler, per una part, fer reviure el dolor als familiars de les víctimes i, per l’altre costat, intentar desgastar el govern presidit per Montilla.
Possiblement al començar a llegir la segona part us devíeu pensar que abandonava el tema de la primera. Res més lluny, com veieu, l’una i l’altra estan estretament lligades i amb la segona justifico plenament el que dic a la primera.
Voldria acabar amb les reflexions que va fer (crec) el cap del GRAF de Barcelona quan va demanar permís al Parlament per a retirar-se quan hi hagi greu perill de perdre vides humanes.
Penso que cal anteposar sempre la vida humana al dany material, encara que aquesta sigui la Natura. Ha seguit dient el bomber que, mentre la serra cremada ja s’està regenerant i es veuen brotar nous pins i que tampoc ha estat aquest la primera vegada que s’ha cremat, ja que ha citat diversos incendis al mateix lloc, la vida dels 5 companys seus, ja està perduda per sempre.
Una reflexió digna de ser tinguda en conte. Si se’ls va escoltar i se’n treuen les conclusions adients, al menys, la comissió, haurà servit per alguna cosa de profit.

(La imatge, com la d'ahir, és de Nando i l'ha publicat el Priódico de Catalunya)