dimecres, 14 de juliol del 2010

COM EL CAMAROT DELS GERMANS MARX



Si em demanessin definir en poques paraules la “comissió d’investigació del Parlament de Catalunya sobre el cas Palau de la Música”, em posarien en un greu compromís, ja que se m’acudeixen diferents maneres de fer-ho depenent del dia i dels compareixents.
Hi ha dies que, per les declaracions dels qui compareixent (imputats i càrrecs de CDC) està molt proper al vodevil, d’altres és més sembla a una tragicomèdia i, finalment hi ha dies que sembla un sainet.


Finalment, quan acabin les compareixences i s’hagi de redactar una resolució, les conclusions que se’n trauran seran nul•les o pràcticament nul•les.
Això si, al menys els diputats del govern que formen part de la comissió podran “desfogar-se a gust” amb els antics directius del Palau de la música i amb els càrrecs de CDC, ja anessin com a representants de les seves fundacions, com a tresorers del partit o com a consellers del PTOP.


Primer va ser la secretaria de Montull (crec recordar) la qui va dir que no podia comparèixer el dia que estava citada perquè estava fent el camí de Santiago... Ahir va ser l’exalcalde de l’Ametlla del Vallès Albert Palay, al•legant que aquell dia ja estarà de vacances.
Tot plegat una mica surrealista.

LA FOTO QUE GIRA DE LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE 10 DE JULIOL

http://www.lafotoquegira.com/Maniestatut/ManiEstatut.html

dimarts, 13 de juliol del 2010

DECISIÓ SALOMÒNICA SOBRE LA NOVA SEU DE L’INEFC


Aquest matí m’he assabentat pel diari el Punt que, finalment, el consell rector de l’INEFC de Catalunya ha decidit que la “nova seu” s’acabi instal•lant a mitges entre Cambrils i Amposta. Evidentment, una solució així no agrada a ningú i així s’han expressat ja els corresponents alcaldes.
Personalment, com totes les ampostines i ampostins, hauríem volgut ser seu complerta i no tenir que compartir-la amb ningú. Suposo que a Cambrils haurien desitjat el mateix, però no m’importa gens ni mica el sabor de boca que els hagi quedat als la capital del Baix Camp. A mi m’ha quedat un sabor agredolç.
Som seu universitària, sí, però només a mitges.
Ara, suposo, caldrà refer els projectes inicials (Amposta en tenia un de potent, el millor segons Toni Costes, un dels valedors de la candidatura d’Amposta) i només fer aquelles parts que corresponguin amb els estudis i activitats que s’hi portaran a terme.
Que hi farem! La vida de vegades és així d’injusta. Però ho hauria pogut ser encara més. Potser a la llarga valorarem positivament el que ens han donat.

LA FINAL


Ja sé que vaig dir que tal vegada ja no escriuria res més sobre la copa del món de Sud-àfrica, però mirà, tinc ganes de dir algunes coses...
Abans que res (i crec que és de justícia”), voldria felicitar al pop Paul pel seu extraordinari percentatge d’encerts (100 %) Ja sé que els jugadors també es mereixen una felicitació: Felicitats campions! Però mentre que els uns feien allò que els agrada i els que es suposa saben fer, Paul és tot una amateur en aquests temes de l’endevinació. Ja voldrien els que es dediquen professionalment a fer pronòstics tenir un percentatge d’encerts proper al que ha tingut el que és, sense dubte, el pop més famós del món.
Ja dintre de l’apartat de futbol, a la final, (només en vaig veure la darrera hora, des del minut 15 de la segona part, aproximadament) Holanda va deixar enrere el seu estil de joc i va fer tot una demostració a mig camí del joc brut i soterrani i les arts marcials. A sobre, el seu entrenador va dir ahir que li hauria agradat arribar als penals. La qual cosa indica el seu poc convenciment de guanyar el partit. Holanda va jugar com un equip mediocre i va fer un partit més propi d’una eliminatòria de la primera fase que no de una final de la copa del món que, a sobre aspiraven a guanyar després dels seus dos anteriors intents fallits.
Una vegada més Espanya, va ser el “Barça”. Per l’estil de joc i pels jugadors. Novament, del Bosque va treure 7 blaugranes de titulars. Quants “espanyols” més que conformen el primer equip del Barça podrien haver jugar? Crec que només Valdés, el altres titulars del Barça són estrangers.
Però si a Messi per haver brillat més li faltava tot un Barça que l’empenyés, a Espanya també li mancava un Messi que definís més al davant. 8 gols en un campionat on s’han jugat 7 partits, és un bagatge golejador molt paupèrrim. Però es clar,només n’hi van fer dos. D’haver-ne’ls hi fet un o dos més, segurament, no hauria arribat a la final...
En acabar el partit, vaig agafar el mòbil i vaig felicitar a la meva amiga Loli. A Loli la vaig tenir de cap de secció ja fa uns 7 anys, però seguim en contacte mitjançant el correu electrònic sovint. Sabeu d’on és Loli? Ni més ni menys que de Fuentealbilla, el poble natal d’Iniesta. Al missatge li vaig posar: “Felicidades dobles”. No feia falta dir res més (com Van Gaal) Em va respondre el que es suposa s’ha de dir en aquests casos: “Muchas gracias”. El seu home, Miguel Ángel, em va dir que ell havia estat client del bar Lujan (el del avi matern d’Iniesta) i que sempre el va veure amb la pilota als peus jugant entre les taules del bar del seu iaio.
Després em vaig omplir de goig quan vaig veure Xavi i Puyol amb la senyera i com el de la Pobla de Segur la petonejava. Vaig recordar que durant el partit, els comentaristes del Plus, havien dit no sé que de “regionalismos”. De seguida vaig exclamar: “Mira dos jugadors del Barça amb una bandera “regionalista!”. De totes formes vaig trobar a faltar que s’unissin a la festa altres jugadors com Piqué, Cesc i Capdevila. Ja no demano el mateix de Busquetes o Valdés, que també ho haguessin pogut fer, ja que quan celebren els triomfs del Barça, prou que ho fan.

dilluns, 12 de juliol del 2010

MANIFESTACIONS MULTITUDINÀRIES A BARCELONA


Vaig llegir a la pàgina digital del 3cat24.cat que les manifestacions més multitudinàries hagudes a Barcelona, han estat les següents:

-Any 1977. 11 de setembre “: 1 milió de persones.
-Any 1997. “En protesta contra l’assassinat de Miguel Ángel Blanco”. No dóna xifres.
-Any 2000. “En protesta contra l’assassinat d’Ernest Lluch”. 5 minuts de silenci a la plaça Sant Jaume. No dóna xifres.
-Any 2003, “No a la guerra”, més d’1 milió de persones.
-Any 2004. “Concentració després dels atemptats de l’11-M a Madrid”. Encesa d’espelmes a la plaça de Catalunya. No dóna xifres.
-Any 2007. “Poder decidir sobre les infraestructures” (?) No dóna xifres. (He posat l’interrogant, perquè, encara que la convocatòria va ser per això, de fet va ser per “reclamar el dret de poder decidir” –a seques-)
-Any 2010. “Sobre el dret a l’autodeterminació”. No dóna xifres.

No en trobeu a faltar cap? Penseu...


-25 de febrer de 2001. “Contra el PHN d’Aznar & Cia.”. 300.000 persones.
-10 de març de 2002. “Contra el PHN”. Unes 400.000 persones.
-6 d’abril de 2003. “Contra el PHN”. Més de 100.000 persones.

Com s’han pogut oblidar els serveis informatius de Televisió de Catalunya d’aquestes manifestacions? Personalment he arribat a una conclusió. Si feu memòria TV3 pràcticament ignorava qualsevol acte convocat per la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Segurament perquè així els ho manava el govern de Pujol de l’època.
La conclusió és la següent: “Potser és que no tenen dades a l’hemeroteca!!”

ELS ASSISTENTS A LA MANIFESTACIÓ DE DISSABTE


Quan es publicava la Codorniz (1941-1978), jo encara no havia nascut o era molt jove per a llegir-la sovint. Però de tant en tant (molt de tant en tant) si que vaig comprar-ne alguns exemplars i la vaig llegir amb atenció.
Sempre he recordat com un acudit on un mestre li preguntava a un alumne:

-Pepito, quant sumen dos i dos?
I l’alumne li responia: Cinc!
-Mestre: Segur que sumen cinc?
-Alumne: Segur que són cinc, senyor mestre!
M: Però segur, segur?
A: Tan segur com que estic veient a vostè!
M: Llors estaré equivocat jo...

I per què us dic això? Perquè aquest matí estava escoltant als Matins de TV3 una entrevista que li feia Cuní a Saura i han dit que avui, el diari el Mundo deia que a la manifestació de dissabte a Barcelona hi havia 65.000 persones.
Les informacions segons com es diuen i, encara més, a qui es diuen, poden semblar veritat fins i tot els fets més inversemblants.
Jo he anat a comprovar si, efectivament, el diari el Mundo donava aquesta informació i, sobre tot, d’on treia les dades.
De fet, el titular del diari madrileny és el següent: “Entre 1.500.000 y 56.000 personas más que baile, coreografía de asistentes”. Y després cita l’empresa Lynce com a responsable del càlcul, per encàrrec de l’agència EFE. Després explica en detall com es va fer el càlcul.
També he llegit avui al Periódico que van ser 75.000 els espectadors que van segui la final de la Copa del Món de futbol entre Holanda i Espanya al passeig Maria Cristina de Barcelona. No sé si en aquest cas ha estat avaluat per Lynce o no. Evidentment, deu de ser més fàcil calcular 75.000 que 1.500.000, com és més fàcil contar 5 que 500! De ser cert que hi havia 75.000 persones veient en directe la final de futbol i que els assistents a la manifestació de dissabte van ser, 56.000, resulta que va concentrar més gent la selecció espanyola de futbol que no la protesta contra el TC per la sentència de l’Estatut. Increïble!!
Potser hi haurà qui s’ho creurà, jo no! Què voleu que us digui...
Les reaccions de govern i oposició ens donaran la clau sobre si la manifestació va ser massiva o no. Caldrà esperar que moguin fitxa.

(L'acudit és de nando al Periódico d'avui)

diumenge, 11 de juliol del 2010

HEM FET HISTÒRIA!!!


Van arribar del Nord, del Sud, de terra en dins, de mar enllà... De la Catalunya Nord, de les Terres de l’Ebre i el País Valencià, de les Terres de Lleida, de Mallorca...
Un milió i mig segons Òmnium Cultural, els convocants de la manifestació. Un milió cent mil segons la guàrdia urbana. Per primer cop en la història de les manifestacions, quasi es posen d’acord! Tant em dóna... Una vegada vaig llegir no sé on que darrera de cada manifestant hi havia 7 persones més que li donaven suport. Segons aquesta teoria ahir hi eren representats quasi la totalitat de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Tret dels del PP i C’s, es clar... D’ells, defensores de la senyera com es van proclamar no fa gaires dies, properament, espero un gest que beneficiï Catalunya. En el cas contrari pensaré que defensen la unitat d’Espanya per damunt de qualsevol altra cosa.
Del Nord, del Pertús, poble fronterer entre Catalunya i França, van arribar a Barcelona mon cosí Miquel, fill d’un exiliat republicà de la lleva del biberó nascut a la Galera i d’una exiliada del Port de la Selva (municipi que, recentment, s’ha declarat exclòs “moralment” de la Constitució Espanyola” i el seu fill Olivier. I del Sud mon fill gran Oriol, la seva parella Mireia i d’altres familiars d’aquesta.
Mon cosí Miquel m’havia expressat les ganes d’abraçar-me a mig camí dels nostres pobles d’origen. No va poder ser. D’ell són les fotografies que il•lustren el comentari d’avui.
Ahir, al començar la manifestació, ja ho avançava: “Farem història”, deia. I de veritat que la férem. Ha estat la manifestació més gran que hi ha hagut mai a Catalunya. Espanya ens ha d’escoltar. Ha d’escoltar les nostres reivindicacions, però també les nostres exigències. No poden quedar-se de braços creuats.
Avui he volgut donar un cop d’ull a diversa premsa d’aquí, de l’estat espanyol i també d’altres comunitats properes a Catalunya. Les informacions, en general, són força coincidents. Bona part d’aquesta premsa qualifica de multitudinària la participació a la manifestació d’ahir i donen per bona la participació anunciada. També la hi ha qui “hi passa de puntetes” o,simplement, no li fa cap esment, com si “no hagués existit”.

Aquest és un breu resum dels titular dels diversos diaris consultats.

El Periódico: “Catalunya crida prou” i “La resposta del TC desborda Barcelona”.

El Punt: “El poble dicta sentència”.

La Vanguardia: "La Generalitat insta al Gobierno a 'rehacer puentes' en el Debate del estado de la Nación tras la histórica manifestación de Barcelona".

Diari de Tarragona: “Más de 1.100.000 personas colapsan Barcelona en defensa del Estatut”.


Público. “Catalunya proclama que es una nación”.


El País. “Decenas de miles de catalanes se echan a la calle contra el recorte del Estatuto”.


El Plural. "Montilla, Maragall y Pujol, a la cabecera, tras una senyera gigante y el lema: Somos una nación".

ABC. “Montilla lidera una masiva marcha independentista”.

EL MUNDO. “Montilla –que fue increpado en la manifestación-: Es un incidente que no tiene más importancia”.

La Razón. “Los independentistas toman la marcha en defensa del Estatut”. Només du una foto, cap comentari al respecte.

El Heraldo de Aragón. No dóna cap tipus d’informació sobre la manifestació d’ahir.

Las Provincias. “Masiva manifestación en defensa de l’Estatut”.

Levante. “Masiva protesta en Cataluña”.

Diario de Mallorca. “Mas de un millón de personas se manifiestan por el Estatut”.

Una darrer comentari. Personalment crec que ahir van sobrar les “manifestacions partidistes” en forma d’enganxines i d’altres objectes. Es tractava d’una jornada reivindicativa on calia, més que mai, mostrar-se units contra l’enemic comú: el nacionalisme espanyol exasperant.

dissabte, 10 de juliol del 2010

FAREM HISTÒRIA!!!


De vegades costa posar títol a un article o escrit. Altres, com avui, se’n podien ficar molts. Des del lema de la manifestació: “SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM”, al “ebrenc “SOM VEGUERIA. NOSALTRES DECIDIM o “DE L’11 DE SETEMBRE DE 1977 AL 10 DE JULIOL DE 2010”. Per remenar i triar...
Avui serà un dia històric, es diu que aquell 11 de setembre de 1977 la manifestació de Barcelona va aplegar un milió de persones. Avui, sense cap mena de dubte es superarà aquesta xifra. S’ha de superar! Ha de ser un dia històric de reconeixement, com dia el President Montilla, de “Un acte de catalanitat”, però també de “sobirania nacional”.

Davant les agressions exteriors, els catalans, els que “se’n sentin de cor” (els “altres” no els volem) hem d’estar més unit que mai. No hi ha d’haver fissures. Un país que aspira a ser gran ho ha de demostrar amb la unitat del seu poble!
Avui, 10 de juliol de 2010, ara que són les 6 de la tarda, físicament no puc estar al passeig de Gràcia de Barcelona, però hi estic de cor. Sento els comentaris dels locutors de TV3. Mai com avui he tingut el cap a un lloc, els dits a un altre i les orelles encara a un tercer...
Perquè som una nació ho hem de demostrar. Ara que ja s’ha fet públic la totalitat del text de la sentència del Tribunal Constitucional que retalla l’Estatut de Catalunya que fa aprovar en referèndum el pobla de Catalunya, hem d’expressar la nostra disconformitat.
Què ens escoltin els de “la caverna”! Els del PP i els que no són del PP. Els “nacionalistes espanyols” estiguin al sopluig del partit i de les sigles que vulguin. Nosaltres aquí, siguem del partit que siguem, també tenim una sola idea: clamar contra el que considerem una injustícia i un greuge sense precedents!
Diuen el entesos que la sentència “ha estat preventiva i defensiva”. Els “nacionalistes” espanyols no acaben de veure clar alguns aspectes de l’Estatut aprovat pel poble. Interpreten allò que no hi diu i afegeixen allò que no hi hauria de ser i que cap català va votar.
Uns membres del TC (alguns d’ells amb mandat caducat) van voler “reescriure” un text aprovat democràticament pel Congrés dels Diputats i el Senat i votat posteriorment pel poble de Catalunya. Qui són ells per anar en contra de la sobirania popular, la que, segons la Constitució, “emana del poble”.
El futur serà complicat. Caldrà veure ara com s’aplicarà “el que queda de l’Estatut”. Suposo que dependrà molt del govern de torn. Si és el PSOE pot ser una mica més benèvol i donar-nos més contrapartides. Si governa el PP ens caldrà suar la “cansalada” cada vegada que volguéssim incrementar el nostre autogovern.
Al final potser caldrà donar la raó a aquells que consideren que amb l’Estatut no es va en lloc, que el que cal és una Constitució catalana.
El que, finalment, queda clar, és que el pacte entre Catalunya i Espanya s’ha de revisar. No pot ser que cada vegada que aquí decidim (o vulguem decidir) alguna cosa, sigui Madrid qui tingui la darrera paraula. No és just. Ni democràtic.

El presidente Montilla y el Gobierno catalán llevan razón


Me apena pero no me sorprende que la llamada del Presidente Montilla y del gobierno de la Generalitat de Catalunya, a la movilización popular en Cataluña, en protesta por el dictamen del Tribunal Constitucional (TC), haya creado una respuesta de gran animosidad en sectores intelectuales basados en Madrid, no sólo entre las derechas, sino también en sectores del socialismo madrileño, que han definido tal llamada a la movilización popular como “desaforada”, “insensata” e “histriónica” (entre otros adjetivos) frente a una sentencia del TC que consideran “madura”, “equilibrada”, “sensata” y “ejemplar”, considerando a tal TC como un tribunal motivado única y exclusivamente por criterios jurídicos, deseosos de que cualquier ley en España encaje con la Carta Magna que “los españoles nos dimos en el año 1978”. Se juzga como desproporcionada tal respuesta, pues se asume que la sentencia del TC avala nada menos que el 90% del Estatuto de Cataluña, aprobado por el Parlamento catalán y por las Cortes españolas, y refrendado por el pueblo catalán. Y para añadir más fuego, se acusa al Presidente Montilla de tener una actitud “impropia” de un Estado de Derecho, pues lo que le toca hacer es acatar la sentencia y dejar de movilizar protestas contra el TC. Es más, tales voces insinúan que el Presidente Montilla tiene unas prioridades en su gobierno equivocadas, abandonando los problemas reales de la población en Cataluña entre los cuales el debate del Estatuto palidece en importancia frente a otras áreas algo descuidadas por su Gobierno.

Ante tantas críticas y observaciones insultantes, cabe preguntarse “¿de dónde viene tanto adjetivo descalificador?”. Y la respuesta es que viene de dos visiones muy distintas, no sólo de lo que es España, sino de cómo hemos llegado hasta aquí. No coincido con la idealización de la Transición que supone la frase “de que los españoles nos dimos la Constitución (como un regalo, por lo visto) en 1978”. La Constitución, como la Transición que la produjo, fue inmodélica, resultado de un proceso muy desigual en el que las fuerzas conservadoras controlaban el aparato del Estado y dominaban el proceso de la Transición. Las izquierdas salían de la clandestinidad y no eran pares en aquel proceso.

Ni que decir tiene que la gran conquista de las izquierdas (y muy en particular, de las movilizaciones obreras) fue que se aceptara en la Constitución que la soberanía viniera del pueblo. Pero, los elementos claves de como esta soberanía se refleja a través de los organismos del Estado, fue dictado por las derechas, bajo la supervisión del Ejército franquista, dificultando enormemente la expresión del poder popular. Desde la Ley Electoral hasta el establecimiento de la Audiencia Nacional, el Tribunal Supremo, y el establecimiento del Tribunal Constitucional (así como su composición) fueron resultado de aquellas influencias, siendo estas instituciones gestionadas por un cuerpo judicial enormemente conservador. Como consecuencia de ello, tales organismos están profundamente politizados, siendo utilizados por las derechas para parar las leyes resultado de la soberanía popular. Una ley, aprobada por los dos parlamentos, el catalán y el español, y refrendada por el pueblo catalán está ahora siendo recortada sustancialmente por un tribunal claramente politizado, además de desacreditado.

El PP está utilizando tal tribunal para conseguir lo que no ha conseguido a través de los parlamentos catalán y español, y está enojado además por el resultado del referéndum en Cataluña, que no deseaba. Leo hoy, por cierto, que está llevando al TC la ley del aborto y así un largo etcétera. No es la función de un Tribunal Constitucional hacer de tapón de la voluntad popular. Basado en esta experiencia, me parece una idealización de tal Tribunal definirlo como un organismo neutro y técnico. No lo es y ahí está parte del desacuerdo. Lo que el TC decide depende de la sensibilidad política de sus jueces, convirtiéndose así en una minicámara legislativa politizada. El sistema de selección de sus miembros es único y no se reproduce en otros tribunales de semejante responsabilidad en otros países. De ahí que tal tribunal ha sido utilizado predominantemente por el PP, el cual ha estado dividiendo a los españoles como parte de su estrategia política. Partido enraizado en una dictadura, que justificó su existencia “apelando a la defensa de la unidad de España” frente a lo que llamaba comunistas y separatistas, el PP ha utilizado el TC para parar el Estatuto de Cataluña. La mejor prueba de ello es que llevó al Tribunal Constitucional, muchos elementos que han sido aprobados en otros estatutos (como el andaluz y el valenciano) sin que lo recurrieran.

La movilización del 10 de julio no es contra España, y el Presidente Montilla ha clarificado este punto en su llamada. Dejó muy claro que la protesta no es contra España (de la cual Cataluña es parte), sino en contra del dictamen del TC. Y por razones, además, que exigen una protesta. Fuera de Cataluña, País Vasco y Galicia no se entiende el genocidio cultural que la dictadura intentó hacer sobre las culturas y lenguas catalanas, vascas y gallegas. La primera vez que tuve problemas con la policía nacional fue a la temprana edad de siete años cuando uno de ellos me abofeteó por hablar en catalán (mi lengua materna) insultándome y gritándome que no “hablara como un perro sino como un cristiano”. Le escupí en la cara, por lo que me detuvieron y me llevaron al cuartelillo, llamando a mis padres. Mi padre, que luchó en varios frentes defendiendo a la República española y a la Generalitat de Catalunya, me acarició en la cara y le oí susurrar “tan joven ya”. Y mi madre me dio el beso más grande que me dio en su vida. Los dos fueron antifascistas hasta el último día de su vida, y amaban profundamente a Cataluña y a España, por lo cual fueron brutalmente represaliados. Y parte de la humillación que sufrieron fue por su defensa de la identidad catalana. Sólo aquellos que sufrimos estas humillaciones pueden entender la intensidad de nuestro interés en defender nuestro idioma y nuestra cultura. Cataluña es además un país pequeño que puede fácilmente quedar absorbido y perder su cultura y su lengua, tal como ha ocurrido en la Cataluña francesa, donde se ha dejado de hablar catalán y las nuevas generaciones ni siquiera lo reconocen. Muchos jacobinos en España desearían que esto ocurriera también en Cataluña. Pero una persona de izquierdas no puede aceptar esto. De ahí la importancia de que sea una lengua preferente y no sólo igualitaria, pues hoy, por mucho que sorprenda, el catalán es todavía el idioma minoritario en los medios en Cataluña. Para que haya dos idiomas en iguales condiciones se requiere, paradójicamente, que, entre iguales, el catalán sea el preferente, es decir, el primero. Ello no implica una discriminación en contra del castellano, sino la necesidad de potenciar el catalán.

Entiendo que se pueda estar en desacuerdo con esta postura que sostengo, pero tal desacuerdo no puede basarse en una situación de imposición y fuerza. El castellano se impuso en Cataluña (y el bofetón del policía es un ejemplo entre miles). De ahí que mis amigos castellanos y del centro de España tienen que ir con pies de plomo y ser súper cautos en sus comentarios, pues son vulnerables de ser acusados de defender intereses que se impusieron por la fuerza en su día en Cataluña. Esta es una realidad, que fue habitualmente utilizada por la derecha nacionalista catalana por causas electorales. Pero el éxito de sus campañas se debía a que había una base real sobre la que se edificaba la protesta. Referirse a esto como meramente victimismo es semejante a desmerecer la causa sindical por querer corregir injusticias laborales. En España, la dictadura se basó en una imposición de clase y de nación. Esto está ampliamente concienciado en las izquierdas catalanas, cuya proclama en la lucha antifascista durante la clandestinidad era “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

La gran sorpresa del socialismo centrado en Madrid fue que cuando ganaron las izquierdas, éstas fueron incluso más exigentes en su demanda de autogobierno y reconocimiento identitario, olvidando que fueron las izquierdas (y no las derechas nacionalistas, con notables excepciones) las que, durante la dictadura, defendieron la identidad catalana. Para colmo, hoy tal demanda la lidera un catalán nacido en Andalucía, un “charnego” como decían las derechas catalanas. De ahí el odio que recibe dentro y fuera de Cataluña. Unos lo consideran un impostor, otros un traidor (o, como dijo un socialista establecido durante treinta años en Madrid, un socialista contaminado de nacionalismo). Montilla es, como millones de catalanes, un catalán que se siente español, pero que se indigna por la falta de sensibilidad que se tiene en Madrid hacia la redefinición de lo que es España.

Durante cuatro años se ha ido desarrollando el estatuto sin que España se rompiera. Pero las derechas y algunas izquierdas no quieren que se redefina esta España. Y el TC es uno de ellos. Esta redefinición incluye la sustitución de una España radial centrada en Madrid por una España plurinacional en que, como en EEUU, algunos órganos del Estado central están ubicados en Madrid y otros en Barcelona, Bilbao, Valencia, Sevilla, Badajoz, y otras capitales de España, con pérdida del excesivo protagonismo que tiene Madrid y que es lo que explica, en gran parte, la resistencia del establishment político y mediático madrileño a esta redefinición, sea del color que sea. Y esta plurinacionalidad tiene que respetar las especificidades de cada componente, y no tratar de frenar o inhibir la diversidad que enriquece España.

Ni que decir tiene que estas resistencias a redefinir España están azuzando el independentismo, que ha crecido enormemente. El 25% de la población catalana se muestra favorable a la independencia. Esta lucha ideológica la tenemos que llevar a cabo en Cataluña y se vencerá o perderá en Cataluña. Pero pediríamos a nuestros amigos del resto de España que ayudaran en lugar de animar al independentismo que es lo que hacen cuando insultan y muestran su enorme incomprensión.
Una última observación referente a la supuesta falta de atención del gobierno de izquierdas a los problemas de cotidianeidad del pueblo catalán. El gobierno catalán ha sido uno de los gobiernos en las CCAA que ha mostrado mayor compromiso social (disminuyendo considerablemente el déficit de gasto publico social en Cataluña con el promedio de la UE-15), habiendo sido el primero en aumentar los impuestos de las rentas superiores, algo que no ha hecho el gobierno español socialista, y sobre el cual, las izquierdas socialistas madrileñas han guardado un silencio ensordecedor. Ganarían credibilidad en sus críticas si mostraran mayor protagonismo en la defensa de las clases populares de las distintas naciones y regiones de España, y menos en su defensa del TC.

Vicenç Navarro es Catedrático de Políticas Públicas. Universitat Pompeu Fabra

Blog de Vicenç Navarro: http://www.vnavarro.org

POBLET SEGUEIX EN AVANTATGE


Fa uns mesos us parlava del candidat de CiU per Tarragona a les properes eleccions autonòmiques de la tardor, que no és altre que Josep Poblet, president de la Diputació i li demanava la dimissió com a tal, ja que el seu càrrec li permet fer campanya per tots els pobles de la demarcació. Una situació d’avantatge que no té cap altre més candidat (de fet, els altres, encara ignoro qui seran, no recordo ara que cap més formació els hagi anunciat)
Durant aquest temps, Poblet, no només no ha dimitit, sinó que ha intensificat la campanya. Ahir per exemple, entre les pàgines del setmanari l’Ebre vaig poder veure tot un dossier amb el títol inequívoc de “Diputació de Tarragona” de 24 pàgines (fins ara es limitava a inserir una pàgina el alguns diaris de la premsa provincial) Entre les 24 pàgines hi ha 13 fotografies en que hi surt Poblet, des de la institucional a la pàgina 3 fins on surt en plena inauguració o altres tipus d’actes institucionals. Això sí, al final del dossier, a la darrera pàgina, com si de la Revista Amposta es tractés, han deixat un petit espai per als diferents partits polítics (CiU i PP inclosos, tots dos conformen el govern provincial) Del PSC surt el seu portaveu, Josep Guasch Luján i per ERC també el seu portaveu Tomàs Bigorra i Munté.
A part d’aquesta propaganda, Poblet segueix fent de pregoner a un bon grapat de municipis (sempre allí on governa CiU), així com és, també, qui, sense cap mena de dubte, més fires sectorials inaugura arreu dels territoris del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre.
El que m’estranya és que, fins ara, cap polític, dels considerats de “primera fila” hagi posat el crit al cel i li hagi demanat a Poblet el que jo li vaig demanar ja fa temps: la dimissió com a president de la Diputació de Tarragona.

divendres, 9 de juliol del 2010

LES CARTES DEL PRESIDENT DEL PP D'AMPOSTA


Quan avui m’ha arribat la Revista Amposta (2a quinzena de juny, núm. 811) la primera cosa que he fet és donar-li una ullada i m’he aturat a la carta signada per Guillermo Martínez, president del PP d’Amposta i que titula: “Ni solidari, ni progressista i sense idees”.
La veritat és que abans de llegir-la em pensava que l’argumentació seria diferent. Tots coneixem la situació de crisi per la que està passant el nostre país i quines són les “solucions” que dóna el PP a nivell estatal.
Però a l’hora de llegir-la he vist que els “trets” no anaven per on m’esperava. Una vegada més, Guillermo Martínez demostra que només té una visió de la realitat: la dels petits empresaris i autònoms.
Aquests, com els treballadors que estan aturats o cobrant una prestació mínima, o els funcionaris que sense saber com hem vist com ens rebaixaven el nostre sou o els joves que han acabat d’estudiar i no aconsegueixen trobar la primera ocupació, s’ho estan passant malament. Alguns molt malament.
Però Guillermo Martínez, el que fa, és defensar les seves “garrofes”. I no és que em sembli malament, però ens casos com aquests, quan diu que és el president del PP d’Amposta, quan escriu ho hauria de fer pensant en tots aquests col•lectius i no només d’un de sol.
Una cosa és tenir un blog, com jo, on m’esplaio i dic allò que sento depenent de la inspiració diària. Però a l’hora d’escriure una “carta al director” (i sé el que dic, ja que n’he escrit unes quantes – avui mateix me’n publica una el Punt-), l’argumentació quan es tracten temes generals, ha de ser general i no concretar-les a un fet concret.
Es queixa Martínez de que els petits empresaris i autònoms sofreixen l’impagament per part d’altres empresaris i que han d’afrontar igualment les liquidacions de l’IVA. Però és que això és per llei i és així des de que va entrar en vigor la llei de l’IVA l’1 de gener de 1986! Només després d’una demanda i una resolució judicial favorable, el Tresor Pública podrà retornar les quantitats ingressades per dit impost i que no s’hagin pogut cobrar. Ell demana que sigui l’Administració qui embargui els deutors. Bon suggeriment. A veure si el seu partit ho porta al programa de les properes eleccions i canvia la llei.
També parla dels certificats necessaris per a poder obtenir subvencions, cobrar de tercers, etc. Gràcies a aquesta mesura, l’Agència Tributaria aconsegueix recaptar molts diners que abans eren incobrables. I això va en benefici de la societat, no en contra dels petis autònoms i empresaris.
També parla de la banca que no facilita crèdits. Potser serà per l’ús que se’n va fer per part d’alguns quan no hi havia cap problema per aconseguir-los... O no?
Però eludeix parlar del món empresarial “en majúscules”. De les grans empreses on, el seu president, Gerardo Díaz Ferran s’omple la boca de lloances cap a Mariano Rajoy.
Tampoc no parla dels casos de corrupció que afecten el PP per més de mitja Espanya (el darrer s’ha sabut aquesta mateixa setmana i està implicat directament el líder del PP d’Alacant que, al mateix temps és el president de la Diputació!
Espero que, com ja apuntava abans, totes aquestes coses canviïn quan governi el PP. Personalment, ja ho sabeu, espero que trigui encara molts d’anys en fer-ho.

PD. Per cert, res sabem de les mesures que aplicaria el PP si estigués governant. És la millor manera de que ningú té les critiqui!

dijous, 8 de juliol del 2010

RETRATS


“Retrats” és el darrer documental del “faldut” Pau Itarte i del barceloní Quim Fuster que un altre cop han decidit treballar plegats després dels èxits anteriors com "Sin piedras" i "Somos viento", amb el grup Amparanoia.
El documental es passarà dissabte dia 10 de juliol a partir de les 19:30 de la tarda a l’Orfeó Ulldeconenc (Carrer Major núm. 147), evidentment, d’Ulldecona.
Personalment penso que no és el millor dia, ja que coincidirà amb la manifestació en defensa de l’Estatut que es farà a Barcelona, pràcticament a la mateixa hora, no obstant desitjo que tingui un gran èxit de públic i d’acollida.

ESTIMAT ENEMIC


Feia dies que no realitzava cap immersió per l’anomenada “política nacional” (espanyola), però el PP (sempre el PP) m’ha donat peu a fer-ho.
Ves per on, enemic irreconciliables del PP valencià, zaplanistes i “campspistes” (o serà camperos?), ara, de sobte, formen una pinya i critiquen (com no!) al govern de Zapatero.
El motiu? La detenció i la imputació del líder del PP a Alacant, José Joaquín Ripoll. Una altra vegada, la policia, ha detingut un líder “pepero” immers en un presumpte cas de corrupció. La revista digital el Plural l’anomena, simplement, “Gürtel 2.
Al fons, és més del mateix: un contracte de serveis fet per una ajuntament a una empresa “propera” amb la mediació del líder territorial, l’home d’influència del partit.
A partir d’aquí, allò que és previsible. Una ordre judicial per a fer els corresponents escorcolls i detencions als presumptes imputats.
També més que previsibles les reaccions dels afectats: conspiració del Ministeri de Interior, innocència dels detinguts, etc.
El que més crida l’atenció és la negativa del TSJCV (o del TSJV, encara no ho tinc clar), l’alt tribunal de justícia al País Valencià, que nega que hi hagi cap ordre judicial (permeteu-me ???!!!) És insòlit que el màxim òrgan judicial pugui negar una cosa certa. Potser primer hagués calgut assabentar-se? Possiblement, abans de quedar en ridícul, sí! Va ser el Jutjat de Primera d’Instrucció núm. 3 d’Oriola qui va dictar les ordres oportunes per investigar els presumptes fets. Però els jutjats no dicten aquesta mena d’ordres (escorcoll, detenció, etc.) si no hi ha proves policials suficients per a portar-se a terme. Llavors, una pregunta als senyors del PP: Hi ha independència Judicial, sí o no? O només la hi ha quan a vostès els convé?
Però si les reaccions del Tribunal Superior de Justícia “criden” l’atenció, també la crida veure enemics (que fins avui em pensava irreconciliables) fent pinya i intentant defensar allò que és indefensable: un altre cas de corrupció política al País Valencià.
I mentre, Rajoy, imagino, farà com sempre, eludirà respondre les preguntes que, directament, sé li faran sobre els cas i, quan pugui, davant dels seus, atacarà el govern de Zapatero que és, segons ells, el mal de tots els mal que sofreix el país.
Déu ens agafi confessats si un dia tornen a manar aquesta gent(ola)

DARRERE DE LA SENYERA


¿Què passaria si fos Pujol (o Mas) el president de la Generalitat i el PSC qui no volgués manifestar-se darrera de la senyera?
A més de tractar els socialistes de “poc catalans”, des de CDC, s’engegaria una campanya parlant de “deslleialtat cap a la primera institució de Catalunya i d’estar en contra de la unitat dels partits catalans”.
Ara és a l’inrevés. És CiU que no vol manifestar-se darrera de la senyera (ells que n’han fet ús i abús) i que, amb la seva actitud, no ajuden gens ni mica a que dissabte hi pugui haver una manifestació multitudinària com caldria esperar d’un acte reivindicatiu de la sobirania nacional catalana com el que ha estat convocat.

dimecres, 7 de juliol del 2010

SEMIFINALS


Des de que va el mundial de futbol de Sud-àfrica, ja fa quasi que un mes, és el primer cop que hi dedico unes poques línies.
Recordo que quan ja es va entrar a la fase de quarts de final (8 equips) les televisions parlaven de l’èxit del futbol americà que, de les 8 seleccions n’havia aconseguit “posar-ne” 4: Brasil, Argentina, Uruguai i Xile. Mentre Europa només en tenia 3: Alemanya, Holanda i Espanya, Àfrica es quedava només amb un sol representant, Ghana.
Però a l’arribar a les semifinals, ja era una altra cosa. L’èxit americà s’extingí de sobte. Dues de les seleccions més llorejades (Brasil i Argentina) i també Paraguai, van quedar eliminades i, com es sol dir, “van haver de fer les maletes i marxar cap a casa”.
Ahir ja es deia que, per primer cop, una selecció no sud-americana guanyarà un mundial no jugat al vell continent, ja que, la darrera representant del futbol de Sud-amèrica, la bicampiona Uruguai va queda també eliminada per Holanda.
Holanda ja està a la final. Serà la tercera de la seva història. Ara ja no té a Cruyff, ni Neeskens, té a Robben i a Snejder que, al meu parer, no tenen la qualitat futbolística d’aquells. Ahir li dia al meu fill que si Robben encara jugués al Madrid, aquest, hauria de jugar amb 3 pilotes: una per a Robben, l’altra per a Cristiano Ronaldo i l’altra per a tots el altres.
Aquesta ni es sabrà qui serà l’altra selecció finalista. Personalment vull que guanyi “la roja”. No és que tingui una especial devoció per la selecció espanyola, però menys la tinc per Alemanya i, si passen a la final, tampoc per Holanda.
Espanya té, a l’entendre de molts, els millor conjunt. Però també molt bones individualitats. Recordo que, des de sempre, quan et miraves la llista de seleccionats espanyols, pensaves que faltava un “director d’orquestra”. Un jugador que marqués les diferències. A totes les seleccions importants n’hi havia. A Espanya mai. I ara el tenen: Xavi. I si Xavi no està bé, Iniesta i també Cesc podria ser el que marqués les diferències. Però pel que es veu, del Bosque no té el mateix tracte cap a Fàbregas que cap a Fernando Torres, a qui li deu de ser padrí, pel tracte de favor que li dispensa.
Segurament, aquest, serà el meu darrer escrit parlant de la copa del món de futbol.

EL DRET A DECIDIR


Si finalment dissabte puc anar a Barcelona a manifestar-me, em sentiré igual de còmode darrera d’una senyera que simbolitza la meva nació (sense estat) que darrera d’una pancarta més reivindicativa que digui: “Som una nació. Nosaltres decidim”.
Però em refermo en allò que deia l’altre dia: “Amb 30 anys hem avançat molt poc!”.
A finals de la dècada dels anys 70 l’únic vehicle que teníem a casa era una Siata comprada a José María Pegueroles Caudet de Tortosa. Darrera de l’espill retrovisor de l’interior, ben visible i en un lloc on ningú me les pogués arrancar, hi portava dues enganxines. A una hi posava “En català si us plau” i a l’altra “Volem l’Estatut”. Llavors en comptes de “tenim el dret a decidir” demanàvem “l’autodeterminació” del poble de Catalunya que, si fa o no fa, és el mateix. I la manifestació de l’11 de setembre de 1979 de Barcelona l’obria una gran pancarta que hi deia: “Som una nació”. On està la diferència entre aquells temps (finals dels 70 i principis dels 80) i ara on també reivindiquem un Estatut “sense retallades” (això sí), encara ens preocupem pel foment de la nostra llengua (no podríem aplicar allò de “En català si us plau” al cinema, a l’administració Central i de Justícia, etc.)
De totes formes, la manca d’entesa entre Òmnium Cultural i el President Montilla (o el PSC, més igual), si que em preocupa. Em preocupa perquè la manifestació de dissabte hauria de ser multitudinària. Totes aquelles i tots aquells que ens sentim catalans hi hauríem de ser, en un clima reivindicatiu i d’unitat nacional, més enllà de lemes i símbols...

I si “el dreta a decidir” és “intocable”, llavors, perquè ho ha de tenir “el dret a decidir” el president Montilla si vol anar darrera de la senyera?, sense altres lemes? És lògic, no?
Evidentment, dels partits polítics que formen el Parlament de Catalunya, dos no acudiran a la cita de dissabte. Parlo del PP i de C’s. Ni tant sols a títol personal... (què també ho podrien fer) El PP perquè des de fa anys s’oposa a tot allò que soni a català o vingui de Catalunya, sense importar-los si aportarà beneficis a la ciutadania (ells inclosos) o no. I C’s perquè són més del mateix. Al fons el discurs d’uns i els altres no divergeix en res. Dilluns vaig escoltar un portaveu de C’s que criticava a Montilla per voler anar darrera de la senyera, un símbol català que ell considerava representatiu de “tots els catalans”.
Sóc del parer que de catalans no n’hi ha ni de primera ni de segona ni de tercera i, no és català aquell que vol i ho diu, sinó aquell que s’hi sent. No es pot dir que “la senyera és el símbol” de tots els catalans si després no en fas l’ús que cal. Quants militants i simpatitzants hi ha al PP i C’s que tinguin una senyera a casa? I que la treguin al balcó l’11 de setembre, Sant Jordi, festes majors, etc.?
Davant de casa meva hi ha un militant del PP que el 12 d’octubre treu al balcó l’ensenya nacional ESPANYOLA. O com es sol dir en argot, “el barrut” o “l’estanquera”. Mai li he vist la senyera. En canvi, el seu veí, d’ERC, si que posa la senyera estelada els dies que “toca”.
Què no em vingui ningú a donar-me lliçons de catalanisme, perquè jo sempre li puc preguntar: On erets quan jo ja ho reivindicava?

(Els acudits són de Ferreres i s'han publicat al Periódic de Catalunya)

dimarts, 6 de juliol del 2010

LA DRETA


Si alguna cosa m’ha quedat clar, és que la dreta d’aquest país (més ben bé igual si parlem d’Espanya, de Catalunya, del PP o de CiU), és que sempre té raó. Ells (tots, tota la dreta) mai s’equivoquen, tot ho fan bé i la culpa sempre és dels altes, mai d’ells. O al menys això es creuen.
Llegia diumenge al Periódico que “El Tribunal Constitucional va retreure al PP la manca de rigor a l’hora de presentar el recurs d’inconstitucionalitat de l’Estatut de Catalunya”. Es veu que no van tenir en compte la jurisprudència dictada sobre diversos apartats de l’Estatut. I això és bàsic a l’hora de presentar un recurs...
Entre el PP estatal i CiU hi ha poques diferències. Però una de substancial. Mentre el PP és nacionalista espanyol, CiU és nacionalista català. Però a l’hora de fer, els dos van a la seva i quan convé, bé que s’entenen (per exemple a la Diputació de Tarragona)
Ahir va ser el dia que van haver de comparèixer diversos càrrecs de CiU a la comissió d’investigació del cas Palau que es porta a terme al Parlament de Catalunya.
Us citaré les frases ressaltades pel Periódico i us faré un petit comentari.
D’entrada cal dir que tot va ser molt previsible. L’actitud i les declaracions del convergents van anar el la línia d’allò que m’esperava. O algú es pensava que sortirien dient “Sí, som culpables i CiU es fa finançar il•lícitament”? És evident que no. Si davant d’un jutge no s’accepta la culpabilitat al menys que hagi un pacte de reducció de sentència o d’altres beneficis penitenciaris, menys s’hi declararan davant d’una comissió parlamentaria constituïda per polítics que, a sobre, son els seus rivals.

Joaquim Ferrer (president de CATDEM): “Una relació “lògica” entre dues entitats catalanes”. Un argument molt simple per a justificar els cobraments milionaris de la Trias Fargas.

Antoni Vives (exdirector de la Trias Fargas): “La fundació no suggeria les donacions, eren “lliures”. Ningú dóna res per res. En política (fixeu-vos amb les campanyes presidencials dels EE.UU. per exemple) quan algú aporta diners a un partit polític és perquè espera alguna contraprestació a canvi. Per això es volen suprimir les donacions anònimes (PP i CiU són qui més en reben i a molt distància dels altres partits)

Agustí Colomines (director de CATDEM): “Un cap a qui no li importa l’origen dels diners que gestiona”. Sobra qualsevol comentari. Els gest de parar la ma i no mirar d’on venen els diners, diu molt poc de qui ho fa. De totes formes és falç que no espigui qui ha fet les donacions dineràries. Es evident que ho sap1 I les ha acceptades sense cap mena de problema...

Daniel Osàcar (Tresorer de CDC) “Ultratjat, difament i vexat” per dir-se Daniel. Es veu que a les anotacions que van trobar als ordinadors de la secretaria de Fèlix Millet apareixien pagament a nom d’un tal “Daniel”. Va negar en tot moment que fos ell. Ja he dit abans que no m’estranyen gens ni mica aquestes actituds de negar-ho tot. Segons els compareixents de CiU, “cal demostrar la culpabilitat, no la innocència” . Hi estic d’acord, però davant de tot els que sé sap amb seguretat, també es pot aplicar allò de “La dona del Cèsar, a part de ser honrada, ho ha d’aparentar” i CiU ho aparenta molt poc.

dilluns, 5 de juliol del 2010

A FAVOR DE LA CANDIDATURA DE L'INEFC


Amposta, com altres poblacions de les comarques de Tarragona (Cambrils, Vandellòs...) opta a ser seu de l’Institut Nacional de Educació Física de Catalunya. O el que és el mateix, seu d’una facultat universitària que dependria de la Universitat de Lleida.
Assolir aquest objectiu significaria una de les millors fites que mai ha aconseguit Amposta en tots la seva història. Personalment penso que és més important que l’atorgament del títol de ciutat per Alfons XIII i que tant hem celebrat (i celebrarem) les ampostines i ampostins. Però allò només va ser un títol honorífic. La facultat d’INEF ens reportaria altres beneficis molt més tangibles.
De moment es crearien noves infraestructures, arribaria gent a viure (ni que fos temporalment), donaria prestigi a la ciutat, etc. Però el que és més important per a mi, seria la creació de molts llocs de treball i no només de professorat, sinó una sèrie de places directes i indirectes (personal administratiu, de serveis, restauració, etc.)
Qui ha tingut l’oportunitat de veure’s els dossiers de les altres candidates, diu que, sense cap mena de dubte, els arguments de la candidatura d’Amposta són els millors.
Amposta, a part de tenir unes molt bones instal•lacions construïdes des de ja fa un grapat d’anys, disposem d’un centre de tecnificació esportiva, que no disposa cap altra ciutat de la província i, evidentment, cap dels municipis candidats.
Però com l’esport no només el fan les instal•lacions, a Amposta també hi tenim uns molt bons esportistes. Entre tots ells, cal destacar els següents clubs: El Club Nàutic, un dels que millors resultats treu a nivell nacional (espanyol) i, fins i tot internacionals, en rem; la Sala d’Esgrima, amb un campió del món i d’altres títols que també li donen prestigi; el Club de Handbol, amb un equip sènior femení que competeix a la divisió de plata i que ha estat campió de Catalunya i amb una pedrera que és l’enveja de molts; el Club de Futbol que milita a la Tercera Divisió estatal i que és el tercer de la província després del Nàstic i el Reus Esportiu; el Club d’Atletisme, amb diversos medallistes als campionats d’Espanya; el Club d’Hoquei Patins, també amb molt bona cantera, el Club de Natació; el Club de Tir, també amb un campió d’Espanya en diverses vegades; el Club de Bàsquet, en clara progressió ascendent, etc., etc.
Pareix que l’única candidatura que li fa ombra a l’ampostina és la de Cambrils. Diuen que hi ha dues coses que hi juguen a favor de la candidatura de la capital del Baix Camp: la proximitat amb Tarragona (per la qual cosa, podria donar servei a una major població i la mar.
Sense entrar a valorar la influència que hi poden tenir els polítics (Cambrils és el poble natal de Carod Rovira), la candidatura d’Amposta, de la que ja he dit que, pareix, que tècnicament és la millor i, segurament, és la que disposa de més bones instal•lacions esportives, té a favor (ja s’ha dit, però vull remarcar-ho perquè penso que és molt important) la descentralització del territori. Allò que tantes vegades se’n parla i que mai s’acaba concretant en res... Si Cambrils té la mar (vela), Amposta té el riu (piragüisme, rem i d’altres esports nàutics) I també la proximitat amb el N de la província de Castelló on Vinaròs i Benicarló ens aportarien el complement “humà” necessari per arrodonir els mèrits d’Amposta.
Segons em van dir ahir per la tarda, avui, a Tortosa, el grup municipal del PSC presenta una moció al ple demanant recolzament a la candidatura d’Amposta. Qui m’ho explicava retreia a l’equip de govern Tortosa (CiU i ERC), però sobre tot als convergents, de no haver estat el propi equip de govern el que presentés la moció de suport. “I això que tant Tortosa com Amposta tenen l’alcalde del mateix color”, va matisar.
Per finalitzar, voldria destacar (sense anomenar ningú, cadascú d’ells, si ho llegeix, ja sap a qui em refereixo) a tots aquells que treballen, des de les seves responsabilitats per aconseguir que l’INEFC Amposta sigui una realitat dintre ja de molts pocs dies.

diumenge, 4 de juliol del 2010

AMPOSTA A LA BATALLA DE L’EBRE


El coronel Manuel Coco Rodríguez (conegut com ‘el Abuelo’) havia establert el seu quarter general al poble de Santa Bàrbara, prou allunyat dels hipotètics bombardejos de l’artilleria de l’exèrcit republicà que dominava l’altre costat de l’Ebre i suficientment prop per a desplaçar-hi ràpidament les tropes davant d’un eventual atac enemic.
Això és el que precisament va passar la nit del 25 de maig de 1938. A ¼ d’una, la XIV Brigada Internacional de la 45èna Divisió de Lister, anomenada la Marsellesa i més concretament el Batalló “Comuna de París” va intentar sense massa èxit travessar el riu des de la zona de Font de Quinto (Campredó) fins la llera dreta (zona de Mianes i la Carrova), a tocar d’Amposta. La infanteria franquista, a més de comptar amb una situació més avantatjosa, estratègicament parlant, també va tenir el suport de la Legió Còndor de l’aviació alemanya que donava suport a Franco i que tenia com a seu el camp d’aviació de la Sénia.

En poques hores, l’exèrcit rebel, va causar més de 1.000 morts a les forces republicanes, alguns d’ells ofegats o tirotejats dintre del propi riu. La majoria dels morts van ser francesos, però també n’hi havia d’espanyols i d’altres nacionalitats.
Els llibres d’Història parlen de que l’atac republicà només era una maniobra de distracció per preservar les altres escomeses que s’anaven a fer de forma simultània riu amunt: la primera per la zona de Gandesa i l’altra per Faió (Saragossa) Però és evident, que també es buscava l’èxit que, qui sap, sinó hauria pogut canviar el curs de la guerra...

El passat diumenge 6 de juny, organitzat per la secció local d’Esquerra Republicana de Catalunya, es va fer a Amposta una visita guiada pels espais on va tenir lloc la inclusió republicana d’aquell dia de Sant Jaume del 38. Com a guia comptarem amb la presència de Màrius Pont, president del Centre d’Estudis Planers de Santa Bàrbara.
Així, només sortir d’Amposta, per l’antiga carretera de Masdenverge, darrera del cementiri, poguérem veure els dos darrers búnquers que encara queden i que foren construïts per l’exèrcit republicà per a protegir les seves tropes en el cas de retirada quan encara ocupaven el marge dret de l’Ebre. Després visitàrem l’antic molí fariner de Barrín, al costat del canal, allí per on el pont de l’autopista creu l’Ebre, a menys d’un Km de la capital del Montsià. A la paret que dóna al riu encara s’hi poden veure impactes de bala i, en alguns forats, els més elevats, la munició hi és present i visible.
De tota la visita, el cim des d’on el coronel Coco Rodríguez, ‘el Abuelo’ va comandar el sagnant episodi, és, sense cap mena de dubte, el lloc més emblemàtic. Es troba just sobre la torre de la Carrova i va caler passar per la cantera d’en Simó per a poder-hi accedir. Des d’aquest punt, la vista del riu, el traçat de l’antiga línea fèrria de la Val de Zafan, el canal de la dreta de que també va servir com a defensa dels soldats rebels, els ponts del canal on hi havia metralladores per impedir l’avanç republicà, els arrossars, les hortes i la resta de conreus, és impressionant. Llunyana, a l’altre costat del riu, es pot veure la torre ‘bessona’ de Campredó, envoltada de tarongers. De les explicacions d’en Màrius et podies fer una idea prou acurada de com es va desenvolupar el combat.

Finalment, travessant la carretera que va cap a Tortosa i el canal de rec, entràrem a la finca de Jordi Talarn. Jordi no va deixar passar l’ocasió de convidar els assistents en un petit aperitiu que ell mateix havia preparat. A la porta de la caseta (que lloga com allotjament rural) hi ha una placa metàl•lica que commemora l’efemèride i que fou inaugurada el 24 d’octubre de 2005 per Cecile Rol-Tanguy, esposa d’Henry Rol-Tanguy, comissari de 14èna Brigada, segons diu la inscripció. A més, ens va mostrar dues vitrines amb bales trobades dintre de les seves terres, allí on tants soldats hi van deixar la vida.
Encara faltava per veure algun altre mas, els ponts del canal i la desembocadura del barranc de la Galera on també hi son visibles els forats que van produir les bales ‘menys mortíferes’. Però el matí, com aquell que no vol, ja se’ns havia tirat a sobre i s’havia fet l’hora d’anar a dinar. Així que, sentint-ho molt, el grup on anava jo i també el meu amic Paco Itarte d’Ulldecona tinguérem que abandonar, molt al nostre pesar, la interessant visita.

dissabte, 3 de juliol del 2010

ELS ARBRES DEL PORT


El Port és el massís més alt i gran de les nostres terres. El cim més alt és Mont Caro amb 1.447 metres d’altura. Personalment evito d’anomenar-lo Ports de Tortosa Beceit o senzillament els Ports. De petit el vaig conèixer com el Port i, per a mi, sempre serà així.
No sé si algú va veure anit la pel•lícula que va emetre TV3: “Elizabeth: l’edat d’or”. No us en faré la crítica, però sí que us explicaré una mica la trama. Es desenvolupa al segle XVI als temps en que l’Espanya de Felip II dominava el món conegut. Encara que un dels mals de la marina espanyola era la pirateria tolerada des del Regne Unit. Finalment, Felip II va decidir atacar les illes Britàniques. Per això va fer construir una gran flota de vaixells que sé la va anomenar “la Invencible”. Per a construir-la es van d’haver de desforestar molts de boscos de la Península Ibèrica, ja que la quantitat de fusta que es va necessitar va ser molt quantiosa.

I ara ve la connexió entre “la Invencible” i el Port. Em van dir una vegada que la part E del Port, la que està de cara al mar o la que és visible des de la comarca del Montsià i bona part de la del Baix Ebre, està sense arbres perquè es van tenir que tallar per a la flota de Felip II.
Mai ho he pogut confirmar, ja que no tampoc he trobat mai cap referència sobre aquest particular.
Algun dels lectors m’ho podria confirmar si és cert? El que pareix clar és que no hi ha massa motiu per a que no n’hi hagin. Aquesta part es situa al resguard del vent de Mestral i és la més solejada de tot els massís.
Al final de la pel•lícula van sortit algunes referències històriques sobre el que va suposar la derrota de “la Invencible” (1588). Entre altres coses es va dir que la ser la “derrota més humiliant mai soferta per l’Armada espanyola”. La victòria de referència va ser la batalla de Lepant (1571) on la flota espanyola comandada per Joan d’Àustria (germà bastard de Felip II) va derrotar a la de Turquia, evitant així el domini otomà per bona part del continent europeu.

divendres, 2 de juliol del 2010

LA RETALLADA DE L’ESTATUT: LES VEGUERIES



Ara resulta que des de Madrid ens volen fer creure que l’Estatut que ha sortit del TC “és un bon Estatut” i que “molts canviaran d’opinió quan s’hagin llegit la sentència integrament”. Si més no ho diu Rodríguez Zapatero i també d’altres, com per exemple Pérez Rubalcaba l’altre dia (ja us en vaig parlar)
Faríem bé els d’aquí, sobre tot els socialistes, de no deixar-nos ser atrets pels “cants de sirena” que ja han començat a arribar de Madrid i que, sense cap mena de dubte, ens seguiran arribant. Potser el PP, al que ja li va bé la sentencia, optarà més pel silenci al menys que se’ls hi pregunti directament. Però el PSOE ens voldrà vendre, de totes totes, que Catalunya hi surt guanyant. Cal recordar que l’actual Estatut va ser degut a la iniciativa del President Maragall i, només per això caldria defensar, al menys els text aprovat en referèndum pel poble de Catalunya fins on calgui i es pugui...
Evidentment tot és qüestió de números i, la matemàtica no sol fallar mai (o quasi que mai) Vull dir amb això que, encara que sigui un Estatut retallat em sortit guanyant respecte al de 1980, Faltaria més! L’altre dia en parlava el President Montilla contestant als de ICV-EUA pel referèndum que volen promoure: “És que volen que tornéssim a l’Estatut d’abans?” –deia- No, evidentment que no, que encara hi sortiríem perdent més. Però tampoc volem un Estatut com els que ens ha quedat!
Me dóna la sensació que, amb 30 anys, hem avançat molt poc en el camí cap a una autonomia plena que, en definitiva, era el que propugnava la constitució del 78. Ja no parlo d’independència (que també en podria parlar), sinó d’un autogovern real i sense dependre de Madrid en tot allò que afectés d’una manera directa amb els interessos de Catalunya i dels seus ciutadans. Pareix que només en el terreny del finançament (que era evident que calia revisar i millorar) i el de l’educació, s’hi sortia guanyant d’una manera evident.
Poc a poc es va coneixent tota la sentència. A les primeres hores ja es va parlar de la limitació que es va establir en el terreny de la Justícia i del Síndic de Greuges.
Avui, segons informa el Periódico de Catalunya, tampoc es podrà portar a terme la divisió territorial a la que s’aspirava.
Les províncies no variaran els seus límits geogràfics. Com a molt se’ls hi podrà canviar el nom pel de Vegueries. I, evidentment, les Diputacions no desapareixeran i, com a molt, es descentralitzaran. De fet la de Tarragona ja ho va fer obrint una seu a Tortosa. Amposta també aspira a albergar-ne una altra, però ja ho veurem...
Així que podem anar dient “adéu a les vegueries”. Tots aquells debats agres i acalorats que s’han portat a terme durant molts anys a algunes ciutats de Catalunya que aspiraven a ser “capital” o “cocapital” de vegueria (com és el cas d’Amposta), hauran estat del tot estèrils.
Ara caldrà veure quin debat s’inventaran aquells que per a governar, han aixecat sempre la bandera del “localisme” i la de “tots els mals ens arriben de fora”.
Més que de debats estèrils i “batalles locals”, ara és hora, més que mai, d’anar units. Al menys els tres partits que configuren l’actual govern de la Generalitat més CiU. De moment, pareix que sí, veurem quan dura... Més enllà de les eleccions de la tardor? Està per veure’s!

dijous, 1 de juliol del 2010

“ABSOLUTAMENT IMPECABLE”


Des de que estic a l’Ajuntament d’Amposta he hagut d’escoltar de boca dels seus màxims representats (i força vegades) que la seva gestió ha estat “absolutament impecable”.
Potser per això, gràcies a aquesta gestió i a l’aval que va fer el seu dia l’anterior alcalde mitjançant un decret d’alcaldia il•legal (ja que va tenir que ser ratificat pel ple a la següent legislatura), l’ajuntament ha de fer front a més de 550.000 euros que va deixar de forat l’empresa que explotava l’escorxador municipal.
Segurament que també gràcies a aquesta gestió “absolutament impecable”, els Multicinemes Tortosa, SL, l’empresa que gestiona els Cinemes Roquetes, ha presentat una querella contra l’ajuntament d’Amposta per haver permès que els multicinemes d’Amposta estiguessin 7 anys i mig sense llicència d’establiments infringint les ordenances municipals i les més elementals normes que reguen l’espectacle del cinema. La quantitat reclamada en concepte de danys i perjudicis s’eleva a uns 5 milions d’euros.
Però aquests són temes dels que alguna vegada ja n’he parlat, i més d’un cop diria jo. Potser ara caldria parlar d’altres exemples d’aquesta gestió “absolutament impecable”, com os deia abans, per part dels dirigents de la nostra ciutat.
Dilluns varem tenir ple. No us en he parlat abans, perquè la sentència del TC sobre l’Estatut d’autonomia de Catalunya, manava a l’hora d’expressar la meva opinió durant els dies precedents.
Dintre de l’apartat de precs i preguntes, el portaveu socialista li va preguntar a l’alcalde si l’empresa que està construint la nova zona comercial (Fururo Ciudad Amposta, SL) ja havia pagat la totalitat de la llicència d’obres i que, després de tots els terminis que sé li havien donat, el darrer finalitzava el 30 de juny (ahir)
En un principi, l’empresa que se’n feia càrrec de la urbanització i construcció era Castellania d’Amposta, SL, propietat de diversos empresaris ampostins. Més tard, un dels socis, valencià pera més dades, va acabar fent-se amb la majoria de l’accionariat i va constituir una nova empresa (Furuto Ciudad Amposta, SL, ja esmentada anteriorment) L’import de la llicència d’obres pujava a uns 400.000 euros, dels quals, quan encara era Castellania d’Amposta, se’n va pagar una petita quantitat (sobre un 10 % sinó recordo malament) i per la resta va demanar un ajornament a l’ajuntament. En una decisió sense precedents, l’equip de govern va autoritzar aquest ajornament. No cal ni dir que la majoria dels terminis es van anar incomplint sistemàticament. D’això no se’n diu ‘tracte de favor’?
Ara bé, després de tot això, la resposta de l’alcalde ens va deixar ‘al•lucinats’ (al menys a mi, ja que, l’altre dia, el diari el Punt, parlava de que les seves explicacions no ens havien convençut. Segons l’alcalde, l’Ajuntament, encara ELS HI DEU DINERS, ja que sobre el 30 % de les despeses d’urbanització, correspondrien ser pagades per l’Ajuntament com a propietari de part del sòl d’aquella zona.
Sobre la promotora valenciana que construeix “el futur comercial de la ciutat” encara voldria dir una cosa. La majoria dels qui hi treballen són valencians, ja que l’empresa constructora Font Gandia, SL són d’Alcoi (sinó ho recordo malament) En l’hipotètic cas de que fos un altre govern, ¿us imagineu con criticaria CiU què, amb l’atur que té la construcció a Amposta, es donés feina a treballadors de fora? Ara, no passa absolutament res!!

dimecres, 30 de juny del 2010

QUI S’HO CREU?


A la compareixença d’ahir davant la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya del Cas Palau (o Millet, o ‘Pillet’ o ‘Bitllet ‘, digueu-li con vulgueu a aquest home) de Àngel Colom, exlíder de la Crida per la Solidaritat, exfundador i espresident del Partit per a la Independència i, actualment, militant de Convergència Democràtica de Catalunya, no va aclarir qui va ser el “seu avalador” davant l’expresident del Palau de la Música Catalana Félix Millet. En un moment, i davant la insistència dels diputats que l’interrogaven, va dir “H vaig avalar jo amb el meu patrimoni”. No senyor! No era això el que sé li preguntava i ell ho tenia clar. Si Colom no coneixia de res a Millet, algú els va haver de presentar i algú el va d’haver d’avalar per a que li deixés els diners per a poder liquidar el PI. Llavors, Colom, ja era militant de CDC. No ho va dir, ni crec que ho arribi a dir mai. Però tots ens ho pensem. Això sí, va exculpar Convergència i va voler “linxar” la comissió d’investigació fins al punt que el seu president el va tenir que cridar a l’ordre. Sorprèn l’evolució de certa gent...
Reitero. Ja va dir el president Maragall que CiU tenia un problema: el 3 %. L’altre dia dia, crec que Ridao, que es va quedar curt, ja que era el 4 %. En alguns casos segurament que més.
CDC, després del PP és qui més diners rep de donatius anònims i això està comprovat i publicat. Si volen evadir dubtes, que diguin qui són els seus “donants”, potser tindrem alguna sorpresa...
El problema de DCD es que es creuen “amos” de les institucions que governen. Només fa uns dies l’expresident Pujol, en un acte de partit, va visitar Amposta. Va presentar un llibre a la seu de la Comunitat de Regants de la Dreta i se’l va rebre a l’ajuntament. També es va organitzar un dinar amb diferents empresaris locals. Al ple de dilluns, un regidor d’ERC va preguntar a l’alcalde si la visita d’en Pujol havia estat organitzada per l’ajuntament o bé es tractava d’un acte de partit. L’alcalde li va confirmar que va ser un “acte de partit”. Llavors el regidor d’Esquerra li va dir que “a alguns empresaris se’ls havia trucat des d’un telèfon de l’ajuntament, en horari d’oficina i per un càrrec de confiança”. Mentre l’alcalde deia que ho esbrinaria (no sé que hi ha que esbrinar, si des de que governa CiU sempre s’ha fet així), donava per acabat el ple. Al mateix tems, el portaveu de CiU recriminava (acceptant implícitament que era cert) a ERC de fer els mateix ells des de les delegacions territorials que governen.

SOBRE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT



Ahir va ser dia de declaracions. Suposo que també d’alguna reflexió. Però sobre tot molt d’empipament per part d’una bona part de la ciutadania de Catalunya. I no només de polítics confessos.
Les declaracions (o valoracions si voleu) fetes per la classe política de casa nostra van estar en la línia d’allò que s’esperava. El govern de la Generalitat, els partits que li donen suport (PSC, ERC, ICV-EUA) i el principal partit de l’oposició (CiU), es mostraven molt disgustats amb la sentència. Mentre, per l’altre costat, i com no podia ser d’una altra manera, el PP (sucursal de Catalunya) i C’s (Ciutadans Partit per la Ciutadania) es mostraven satisfets o molt satisfets (tal i com sé sol preguntar a les enquestes)
Però també a la “Villa y Corte” hi van haver declaracions per a tots els gustos. Mentre Alfredo Pérez Rubalcaba, Ministre d’Interior del govern declarava que la sentencia “havia estat contraria als interessos del PP”, ho dia de tal manera que costava entendre si n’estava o no satisfet. I mira que parla bé l’home! Finalment va dir que sí, que estava content amb la sentència, la qual cosa, no s’acaba d’entendre en un diputat que va votar al Congrés un altre text molt diferent al “retallable” que ha estat finalment l’Estatut català.
Però les declaracions de Mariano Rajoy van estar per a mi, força sorprenents. Més pròpies d’un polític mediocre ancorat al passat que no d’un líder polític que vol representar a un partit de dretes europeu.
Va dir “no voler fer més sang després de la sentència” i també que “es tenia que tornar al consens de la transició, un consens que mai s’hauria d’haver trencat” (???!!!) Certament reitero la meva sorpresa i em pregunto que volia dir exactament. Bé, el que volia dia ja ho sé, en aquest cas el vaig entendre perfectament. La transició democràtica va ser (ho dic per aquells joves que no la van viure o per als desmemoriats) un període de temps indeterminat (podria dir-se que des de 1976 a 1982, encara que hi ha qui fixa la data d’acabament encara uns anys després) fins que la democràcia espanyola va estar consolidada (i jo afegiria: “i normalitzada”, encara que sigui molt dir, perquè ja es veu que no!)
Després d’una dictadura de quaranta anys era més que evident que la jova democràcia espanyola necessitava d’uns anys de transició per anar canviant sense massa sobresalts les enquistades normes de l’època anterior. I calia fer-ho amb molt de diàleg i consens... Però 30 anys després, no! Malament anem sí en tot aquest temps no em avançat res o quasi que res! Però, realment, i vistos els resultats (i no puc de deixar de recordar com es va produir l’elecció de l’Esperanza Aguirre com a presidenta de la Comunidad de Madrid), sospito que tot aquests anys no han servit de res... O de ben poc...
Ara ERC demana la independència més que mai. L’actual president, Joan Puigcercós, reconeix, però, que si amb l’Estatut ha passat el que ha passat, des de Madrid no ens ho ficaran gens fàcil quan vulguem fer un referèndum independentista.
Finalment, aquest matí, l’expresident d’ERC, Carod-Rovira, quasi que posava al mateix sac les reaccions dels líders socialistes d’aquí i els “d’allí”. Mentre que el Periódico, pel contrari, titulava: “El ‘pla de rescat’ per a l’Estatut allunya PSC i PSOE”.
Afegia Carod: “El federalisme –què promulguen el socialistes catalans- comença amb Pi i Maragall i acaba amb Maragall. Més enllà no hi ha res... Quina comunitat d’Espanya vol federar-se amb Catalunya?” Preguntem-ho d’una altra manera: Quina comunitat d’Espanya vol la independència de Catalunya? Euskadi, segurament. Però n’hi ha alguna més. Voldrà “el centre de poder” donar-nos la independència. Tornant a Puigcercós. “No ens ho posaran fàcil”.

dimarts, 29 de juny del 2010

VOLEM UN ESTATUT SENSE RETALLADES


Al Vaticà, quan s’elegeix finalment Papa, es diu que hi ha “fumata blanca”.
Ahir, després de 4 anys, el Tribunal Constitucional del Regne de les Espanyes, finalment, va emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, però la “fumata”, que hauria pogut ser blanca, va resultar negra, força negra per als interessos de Catalunya i els catalans. Aquí, a casa nostra, només el PP se’n ha alegrat per la sentència.
Finalment “l’alt Tribunal” anul•la 14 articles i en reinterpreta 23 més! Com si estiguessin legitimats per a rectificar allò que havia aprovat el poble de Catalunya en referèndum i les Corts Espanyoles (Congrés dels Diputats i Senat) en sessions plenàries i solemnes!
Els magistrats que han acordat la sentència i tots aquells que s’han alegrat de que hagi estat en aquest sentit i no en altre (sobre tot els que van presentar recurs, es a dir PP per un costat i el Defensor del Pueblo Enrique Mújica, per l’altre), a part d’estar equivocats (segurament ells no se’n adonen, però és així), han comés un flac favor a l’estat de dret que representa, avui per avui, la democràcia espanyola.
Aquest matí, als Matins de TV3, en Josep Cuní ha entrevistat a l’Arturo Mas. En altres circumstàncies no l’hauria escoltat, però avui sí que ho he fet. A l’entrevista no ha dit res que no es vingués dient des de fa tems (jo tampoc aportaré res de nou, segur, però és una manera de desfogar-me del pa “part més rància de la societat espanyola”, d’aquells que els desaparegut Pepe Rubianes i també Labordeta, van enviar, literalment, “a la merda”) Tornant a Mas, i com no podia ser d’una altra manera, ha criticat el recurs presentat pel socialista Mújica i ha dit que “els socialistes volien l’Estatut com un formatge de ‘gruyere’: ple de forats per tots els costats”.
Mira per on, no li discutiré. Estic segur que entre aquests “espanyols rancis” n’hi ha molts de socialistes. Però també cal recordar (hi ha de quedar per a la història) que el propi Mas va acordar amb Rodríguez Zapatero una retallada (ja considerable!) de l’Estatut que havia aprovat per una àmplia majoria el Parlament de Catalunya. D’això no n’ha parlat, al menys, l’estona que l’he estat escoltat (que tot sigui dit, tampoc és que m’hagi estat massa temps escoltant-lo)
De la conversa mantinguda amb el Cuní, hi ha hagut una cosa que m’ha posat els pèls de punta: sinó recordo malament diu que han ficat, fins 14 vegades “la indisolube unidad de la nación española”. I en Mas ha dit que li recordava (sense especificar) altre èpoques. Jo ho diré més clar: A L’ÈPOCA DEL FRANQUISME!!
I ara què? A mesura que vagin passant els dies ens anirem assabentant de les iniciatives legals que prendran els partits polítics. De moment, el President Montilla ha convocat els catalans a una “multitudinària manifestació” per al (segurament) el dissabte 10 de juliol.
A falta de concretar-ho, jo ja us puc avançar que, si no hi ha cap impediment que m’ho impedeixi, hi assistiré. Com també ho farà la meva dona i, espero que els meus fills.
Davant de la injustícia cal una acció contundent de la societat catalana.
No ens podem quedar de braços creuats! De moment el dia 10 a manifestar-nos i, després, a donar tot el nostre suport a les nostres institucions per a que puguin esmenar (o fer recapacitar a qui sigui, si això és possible) un error “històric” derivat d’un Tribunal Constitucional deslegitimat, caducat, ranci i amb tuf de podrit!!