CATALUNYA UN PETIT GRAN PAÍS

La mort de Joan Antoni Samaranch ha fet que avui es parli d’ell per tot arreu. El diaris i les principals tertúlies televisives analitzen la seva figura que, segurament, més enllà de les seves connotacions polítiques amb el règim de Franco i, com se’n recordava avui un televident “d’amagar el cap baix de l’ala en el tema de les seleccions catalanes”, ha estat el personatge català amb més projecció internacional. Ser-ne el president del Comitè Olímpic Internacional, no és qualsevol cosa i, a més, és un d’aquells càrrecs que, a part de ser únics al món, hi arriben molt pocs.
Però Catalunya, encara que és un petit país (avui amb la immigració sobrevinguda d’uns anys ençà, a dures penes arribem als 7 milions d’habitants.
Tenim un idioma propi que, malgrat els entrebancs històrics que ha sofert (i sofreix), està més viu que mai. Només cal veure la quantitat de llibres en català que han sortit al carrer aquests darrers dies per commemorà la nostra jornada més romàntica i literària i que no sé si al món se’n troba una d’igual: Sant Jordi (Vull aprofitar un com més per a demanar a les nostres autoritats que ja va se’n hora de que la facin festa nacional!)
No tos els petits països poden presumir de tenir una llengua pròpia. Fins i tot alguns de grans, per raons històriques de conquesta o veïnatge, no en disposen.
Però avui vull parlar-vos dels personatges catalans que han ajudat a engrandir la nostra història. Alguns d’ells sàviament recollits per l’anunci de l’Estrella Damm que gira a l’entorn del Futbol Club Barcelona que, molt que pesi a molts, és una de les entitats de prestigi internacional més importants.

L’anuncia parla de: Joan Maragall, poeta, Marti Pol, escriptor i poeta, Salvador Dalí, pintor, Pau Casals (que va fer un emotiu discurs davant l’assemblea general de les Nacions Unides), músic, Antoni Gaudí, arquitecte, Carme Ruscalleda, cuinera i Quim Monzó, escriptor. Però no hi són tots, evidentment...

Si parlem de cuiners universals cal parlar de Ferran Adrià, considerat el millor del món i els germans Roca, del Celler de Can Roca que, com els anteriors, tenen 3 estrelles Michelin que els dóna prestigi mundial. I si parlem de pintors cal parlar de Joan Miró i Antoni Tàpies... I també Ramon Casas, Josep Maria Subirachs, Marià Fortuny... I tampoc cal oblidar als arquitectes Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch Ricard Bofill, etc. En quan als escriptors: Jacint Verdaguer, narcís Oller, Àngel Guimerà, Josep Vicen´Foix, Mercè Rodoreda, Terenci Moix, Carles Riba, Salvador Espriu... Músics i cantants com Jordi Saball, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall Victòria del Àngels... Sense oblidar-me als de la Nova Cançó: Serrat, Llach, etc.
I esportistes famosos. Avui tots coneixem a Xavi, futbolista, Gasol, basquetbolista, però també hi ha Joaquim Blume o els diferents jugadors que han conformat les seleccions de hoquei patins i waterpolo que han estat dels millors del món com Manel Estiarte.
També científics com la nissaga dels Barraquer, Narcís Monturiol, Joan Oró, i l’Andreu
Mas-Colell, Valentí Fusté, Gil Vernet,
Una altra personalitat que ha ocupat un càrrec important i de rellevància internacional ha estat Federico Mayor Zaragoza que va arribar a la presidència de la UNESCO: Mayor Zaragoza de profundes arrels ebrenques. O el lleidatà Josep Borrell que va ser president del Parlament Europeu a més de ministre amb Felipe González.
Un dels militars i polítics més destacats va ser el general Joan Prim i Prats que va arribar a presidir el Consell de Ministres (el que avui seria president del govern) als temps de Amadeu de Savoia.
Segur que encara me’n he deixat molts, però això només fa que engrandir més els nostre petit país que és Catalunya.

(A la foto un edifici de Ricard Bofill a la plaça de Catalunya de París)

ES POT REMUNTAR

Anit, moments abans del partit de futbol entre l’Internazionale de Milà i el Barcelona, em va trucar una amiga futbolera i ens desitjarem sort mútuament.
Tots dos creiem que el Barça guanyaria i ella em digué: “Com a Europa no xiulen arbitres espanyols...”, ama clara referència al que va xiular dissabte passat l’Espanyol Barça.
Però no us faré cap comentari més dels àrbitres. Ahir el Barça no va jugar bé. Hi van haver moltes errades en defensa, massa! Álvez, sovint, no estava pendent de l’home que havia de marcar. Però el més greu de tot va ser que ni Xavi ni Messi van tenir un dia “massa afortunat” (per dir-ho en un to suau...) Hi va faltar la connexió que ens tenen acostumats a fer. Potser dies així és quan més es troba a faltar el “millor” Iniesta (perquè aquest any, l’hem gaudit poc...) Suposo que amb l’Iniesta “de l’any passat”, hi hauria hagut aquella “alegria” i fluïdesa del joc que fa el Barça quan meravella i, quan meravella, fa gols!
Però no tot està perdut. És cert que pensava que dissabte passat guanyaríem a l’estadi de Cornella el Prat, des d’aquest any, la “casa” de l’Espanyol. Era optimista i al final no va poder ser.
Per al partit de tornada contra l’Inter, també ho sóc. Remuntar dos gols, en principi pareix tasca fàcil. Però no caldrà oblidar la defensa. No pot fer aigües com ahir! Però d’això ja se’n ocuparà el gran Pep Guardiola.
Amb l’ajut del públic i amb la millor versió de Messi i Xavi (que segur que ens la donaran) i apel•lant “l’esperit” de Pitxi Alonso i els tres gols que va fer al Göteborg suec que ens va permetre passar a la final, al de José Mari Bakero que, amb el seu gol de cap va eliminar el Kaiserlautern alemany o al propi Iniesta que amb el gol de l’Stanford Bridge es va eliminar al Chelsea l’any passat.
Avui, els culers estem decebuts, mentre a Madrid ja sospiren per veure a Mourinho assegut al banc de l’equip visitant del Santiago Bernabeu. Però si remuntem, l’alegria serà doble: per haver-ho fet i per passar a la final.
Ara mateix no contemplo cap altra possibilitat!

PARLAR "DEL TEMPS"

Segons les informacions periodístiques, ahir el president Zapatero va convidar el cap de l’oposició Mariano Rajoy a volar amb ell en el seu avió presidencial per acudir plegats als funerals que es van fer a Rota (Cadis) per la mort dels 5 soldats espanyols que van morir l’altre dia a Haití, acompanyats pels dos secretaris personals. Entre l’anada a Rota i la tornada a Madrid, el president del govern i el líder de l’oposició van estar com a dues hores junts i, segons fons de la Moncloa, durant el trajecte “només van parlar de ‘banalitats’”. O com es diu vulgarment: “van parlar del temps que feia”.
El cert és que la manca de diàleg entre tots dos dirigents del país, és més que preocupant.
Així, a “groso modo”, se m’acudeixen un grapat de temes que podrien haver tractat, encara que només hagués segut per a trencar el gel i trobar-se en posterioritat, juntament amb els seus assessors al palau presidencial: mesures per a pal•liar la crisi econòmica, desbloqueig de l’Estatut de Catalunya, renovació del Tribunal Constitucional i, també, del Consell General del Poder Judicial, reforma del mercat laboral, etc., etc.
És evident que la responsabilitat de tirar endavant els grans temes d’estat correspon al president del govern i a tot el seu equip (ministres, secretaris d’estat, subsecretaris, directors generals, etc.) Però el cap de l’oposició també es responsable de pactar els grans acords amb el govern.
La dreta d’aquest país (com en tots) “controla” la patronal, la banca, l’empresa... Difícilment, un govern d’esquerres, podrà arribar a acords amb tots aquests sectors si el PP no posa el seu granet de sorra. I el PP o està per la labor. I si hi està és per a posar les seves regles de joc. I això és el que no tolera ni pot tolera Zapatero.
Rajoy, al no assumir la derrota de 2003, quasi deu de pensar que ells governs que hi ha hagut des de llavors (2 presidits per Zapatero), son quasi “il•legítims”. I amb els 6 anys que porta com a cap de l’oposició, la veritat, és que no ho ha posat gens fàcil al partit del govern. A les cambres hi ha posat tanta o més crispació que en la darrera època de Felipe González i això, vulguis que no, no aplana cap camí cap a un diàleg fluït i efectiu per a desencallar els grans temes pendents.
Rajoy es veu dintre de dos anys com a nou president del govern i no afluixarà. Però primer ha de sortir viu del cas Gürtel. Mentre, qui paga les conseqüències som tots els espanyols que depenem d’una manera o d’altra d’alguns dels problemes que pateix la societat actual.

ESPANYA CONTRA CATALUNYA

Desgraciadament, la “no” sentència de l’Estatut d’autonomia de Catalunya per part del Tribunal Constitucional, segueix sent noticia de primera plana, debat televisiu i motiu de declaracions per part d’alguns polítics de tots colors.
Algunes d’aquestes declaracions són més pròpies d’una olla de grills que no unes declaracions assenyades fetes per una alta personalitat política.
Però com he dit n’hi ha de tots colors i per a tots els gustos.
Ahir pel matí, per exemple, a can Cuní hi havia una interessant debat amb Xavier Arbós, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Girona i amb convidats de luxe com ara Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya i Maria Emilia Casas, presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.
Durant el debat Josep Cuní va parlar d’una carta de Manuel Aragón (un dels magistrats del TC que va votar en contra de la resolució de la sentència de l’Estatut) i de publicada al diari el País. El magistrat (dels sector nomenat progressista), entre altres coses, deia el següent. “Les meves exigències no han canviat”. I Cuní es preguntava si un magistrat, davant d’un recurs d’inconstitucionalitat, pot anar amb exigències.
Però de tots, qui em va semblar més dur amb la situació de bloqueig que pateix l’Estatut va ser Enric Hernández. El director del Periódico va arribar a atribuir al mateix Manuel Aragón la següent frase: “La nació de nacions –referint-se a Catalunya- és un concepte pertorbador”.
S’ha ha arribat a una situació que ja no és el bloc progressista contra el bolc conservador del TC. Ni tant sols entre els PSOE i el PP. El debat és més identitari: espanyols contra catalans o nacionalistes espanyols contra nacionalistes catalans (evidentment s’hi valen tot tipus de matisos)
Mentre el president de la Generalitat José Montilla demana una renovació a fons del TC, des de Madrid, José Blanco, un dels homes forts del govern i del partit, diu que això no pot ser, que “no poden canviar-se les regles del joc a mig partit” i el president Zapatero, un dia diu una cosa i l’altre una de diferent. El que és evident i queda clar és que hi ha una crisi constitucional (com també ho deia ahir un tertulià) I les crisis s’han de superar d’una o d’una altra manera. No pot ser que alguns magistrats (entre ells la seva presidenta) varen esgotar el temps del càrrec l’any 2007 i encara continuïn al seu lloc. No pot ser que uns magistrats es converteixin amb una “quarta cambra” (l’afirmació tampoc és meva) i que vulguin suprimir, retallar, modificar, etc. allò que ja van aprovar les Corts Espanyoles i referendar els ciutadans de Catalunya.
Si no ho tinc mal entès, al judicis amb jutjat popular, si no hi ha un acord sobre un veredicte de culpabilitat o d’innocència, se’n nomena un altre. Si al jurats popular es pot fer, perquè ens diuen que això no pot passar amb el TC.
Una altra cosa que em va semblar molt fort és que són els membres del propi TC els que dictaminen sobre la recusació dels seus magistrats. M’explico. Imaginem-nos que des del govern de la Generalitat es vol recusar un o diversos magistrats perquè pensen que estan “contaminats” per les declaracions públiques que han fet o perquè, ideològicament estan clarament vinculats amb posicions contraries als interessos catalans. Serà al propi TC qui estudiarà si hi ha fonaments suficients o no por a que les recusacions siguin efectives. La Generalitat ja ho va provar amb un cas i no ho van aconseguir. O sigui, el TC és una mena d’ens superior, intocable, infalible i etern.
Per acabar i per molt que vulguin intoxicar l’opinió pública amb les declaracions els líders del PP, si el TC no es renova és perquè els populars no volen. Donar les culpes al govern i al PSOE és l’estratègia que han fet servir sempre per mirar de “tirar merda” damunt dels rivals polítics. Al final, com passa quasi sempre, de tant repetir-se, es crea confusió i sempre hi ha gent que s’ho acaba creient.

LLIBRES I ROSTRES

La proximitat de la festivitat de Sant Jordi fa que els diferents autors treguin al carrer les seves darreres novetats editorials.
Si sou amants de la literatura política, esteu de sort, ja que hi ha quatre novetats que, per força us satisfaran plenament. Bé, al menys una d’elles, ja que tenen diversitat de colors (polítics) i estan quasi tots.
Les obres en qüestió són: “Descobrint Montilla”, escrit per Gabriel Pernau i editat per la Magrana i és “un retrat del president com un polític que ha seguit un camí diferent a la resta”; “La Màscara del Rei Artur”, escrit per la Pilar Rahola i també editat per la Magrana i “humanitza la figura de Mas i combat els principals tòpics personals que arrossega”; “Un somni per als meus fills”, escrit pel president del Barça Joan Laporta i on “exposa la filosofia de la seva forma de ser” i, finalment, “Retrat d’un metge que fa política”, escrit per Francesc Orteu i que és “un retrat d’anècdotes i vivències” de Joan Carretero.


Sabeu quin és el denominador comú de tots quatre? Va que és fàcil... Què a la portada hi surt la seva foto. La qual cosa no és gens d’estranyar en uns llibres que, per la seva imatge o, dit d’una altra manera, per la seva portada, volen atreure els seus incondicionals per a obtenir la finalitat pel que han estat escrits i publicats. Es a dir, per a vendre la major quantitat possible.


Però hi ha un fet rellevant que és el que m’ha portat a escriure aquest comentari (o sigui, a pegar-vos tot aquest rollo) Els tres primers, es a dir Montilla, Mas i Laporta surten somrient. Mentre que Carretero mostra una serietat desconcertant.
El somriure és una qualitat del ser humà. No hi ha cap altre animal al món que la tingui. Ni tant sols la hiena (famosa per allò que se’n diu “el riure de la hiena”)
Quan l’humà somriu expressa un sentiment de satisfacció, transmet amabilitat i fa molt més fàcil la relació amb els altres. Així ho veig reflectit amb les portades dels llibres sobre Montilla, Mas i Laporta, però no amb el de Carretero. Segurament que és la manera de ser de Carretero, però en política, els vots, no es guanyen només per un ideari, per una conducta honesta o per la capacitat de treball, sinó també per la manera com es dirigeix al ciutadà i es comunica el missatge.

Carretero no transmet res bo. Segurament per això la cara visible, si es confirma, serà Joan Laporta.

HIPOCRESIA HUMANA

Fa una estona, a l’anar a retirar diners dels caixer automàtic, m’he trobat amb Paco Poch Fosch i hem estat xerrant una estona. M’ha entrat dient-me: “Els foteu poca canya”. A partir d’aquí m’ha començat preguntant-me una sèrie de coses que el preocupen: Superàvit municipal, GURSAM (la societat anònima municipal per a temes d’urbanisme). I m’ha parlat d’un possible pacte de silenci entre l’equip de govern i nosaltres mateixos. Aquest pacte (segons ell) hauria sortit de quan a finals de l’any passat, des del nostre grup, demanarem a l’equip de govern informació per a que s’aclarís que en èpoques anteriors, l’equip de govern tenia els comptes clars respecte a l’anomenat “cas Millet” o “cas Palau de la Música” i que, des de l’equip de govern se’ns hauria advertit que si nosaltres preteníem estirar de la manta, ells ens pagarien amb la “mateixa moneda”.
És normal que la gent parli i que finalment ho emboliqui tot. Es una cosa que va lligada a la condició humana. Evidentment li he estat explicant el meu punt de vista sobre les qüestions que el preocupaven i m’ha escoltat amb atenció. Segurament les versions que li havien arribat fins ara, eren bastant diferents.
Més tard he passat pel quiosc a buscar el diari i com que ja era hora de tanca i no havia gent, he pogut intercanviar unes paraules amb la propietària. M’ha explicat que aquest matí li han comentat un cas d’una cubana que és parella d’un d’aquí i com ara se li acaba el visat, ha de prendre una determinació “dràstica”: o se’n va al seu país i potser no podrà tornar o es queda aquí en situació irregular. Una de les possibles solucions (pel que li han dit), passa per les mans del senador espanyol.
Llavors m’ha explicat el munt de gent que deuen favors a Convergència, ja perquè han “col•locat” a algun familiar, ja perquè els hi ha resolt problemes quan els han tingut.
Li he dit que a mi o m’havia d’explicar res de tot això. Abans de 1980 jo ja m’havia apropat al PSC i, amb anterioritat, l’any 1977 ja m’havia afiliat a la CONC. Per tant, portava un bon grapat d’anys “vivint” la política des de militant de base, a càrrec del partit a nivell municipal fins arribar a càrrec electe. El meu bagatge és important, d’aquí que no em sorprengui de quasi res i que consideri que, en un bon nombre de casos, el ser humà és un hipòcrita.
Perquè? Molt fàcil. Perquè no pots estar segur que aquell que ve i et diu que és dels “nostres” i que “ens vota”, en realitat sigui així. El difunt Joan Josep Fusté (Calaix), líder comunista d’Amposta, després de les eleccions sempre deia que no li “quadraven” els números. Fins i tot es deia d’ell que anava a votar amb tota la família i que a peu de col•legi electoral els hi donava els sobres amb la papereta dintre para que ja no tinguessin temps de canviar el vol.
I això ens passa sovint. Quanta gent hi ha que venen a demanar-te paperetes per a votar-te? És que no els hi arriben per correu? És que no en repartim pel poble? Però així et volen fer creure que “t’han” votat i es deuen sentir legitimats per apropar-se a tu i demanar-te qualsevol cosa que necessitin. D’això se’n diu “jugar amb dues baralles” (o 3 o 4, o les que facin falta)
Una darrera anècdota. Fa uns mesos un “personatge” (diguem-ho així) es va apropar als responsables del partit a nivell local oferint-los la possibilitat de “portar-nos” un bon nombre de vots a les properes eleccions sempre que l’ajudéssim en un projecte que té entre mans. Després d’escoltar-lo i mirar de solucionar-li el problema, ens hem assabentat que els hi va anar amb la mateixa “moto” als altres dos partits que integren l’ajuntament.
No sempre, però la majoria de vegades, aquests jocs s’acaben per descobrir.

CIRCULACIÓ I ORDENACIÓ

Ja fa més de 10 anys, l’Ajuntament d’Amposta va iniciar un ambiciós projecte de mobilitat i ordenació viària. El tècnic encarregat del projecte va ser Ole Thorson, un escandinau resident a Barcelona.
L’increment de cotxes i també de l’incivisme de bona part dels conductors, però també de vianants, feien necessari posar el fil a l’agulla posant una mica d’ordre dintre d’aquell desgavell. Després d’un primer intent fallit, s’inicià el llarg procés que, encara avui, perdura al nostre poble, ja que crec que encara no s’ha arribat a tots els barris de la ciutat.
Periòdicament s’han anat fet diferents actuacions ordenant la circulació dels barris sobre tot a partir de posar direccions úniques als carrers i senyalització vertical (de trànsit i informativa) Més tard, l’ajuntament, va continuar amb l’adequació de voreres i la consignació de carrers de “prioritat invertida” per tal de facilitar la mobilitat dels vianants.
Si comparem la circulació d’avui a la de fa uns anys, segurament hi trobarem alguna millora, però més deguda a l’habituació i assimilació per part dels ciutadans que a una altra cosa. Perquè a Amposta, avui, encara hi ha moltes mancances.
Certament, els anteriors equips de govern van fer moltes coses. Però no sempre han complagut tothom ni, de vegades, han estat les millors solucions. Uns exemples. Avui en dia encara hi ha una deficient xarxa de carrils bicis i no s’ha completat l’anella viària que donaria resposta a molts dels problemes de circulació que pateix la nostra ciutat.
A més, ni els regidors responsables, ni l’excap de la policia local han escoltat les opinions de ciutadans que han proposat millores.
En l’anterior legislatura el PSC va presentar una moció demanant pintar les principals cruïlles per a impedir que els cotxes aturats bloquegessin el pas dels vehicles que havien de creuar el carrer principal. Encara que la moció va ser aprovada (aquesta legislatura no ho haurien fet) no s’han pintat mai.
La senyalització informativa pretenia agilitzar la circulació al mateix temps que orientar, sobre tot, als nostres visitants. Abans de ser aprovada definitivament va obrir-se un període d’al•legacions i aportacions per a millorar-lo. L’anterior regidor responsable (i avui alcalde) mai va reunir els partits de l’oposició per a debatre les possibles novetats a introduir. Avui “gràcies” a esta deficient senyalització, encara són molts conductors de pas per la nostra ciutat que paren per a preguntar, sobre tot, dues coxes: com arribar al delta de l’Ebre i com anar a la Ràpita.
Sobre aquesta senyalització vertical, una qüestió. Us heu fixat mai que a sobre del tot hi ha un petit rètol que posa “Amposta”? Us heu preguntat si és necessari? Quin cost addicional va tenir posar això?
Una altra pregunta. Heu vist mai una ciutat sense semàfors? No seria necessari posar-ne algun per a regular el trànsit, encara que només fos a determinades hores?
Per finalitzar un punt que sempre he considerat millorable. Quan vens de Tortosa i, com no pots seguir pel carrer del Grau cap avall, que seria l’entrada natural, has de girar pel Joan d’Àustrica fins el carrer Verge del Pilar. A l’arribar a la següent cruïlla, el carrer Cànoves, ¿perquè hi ha d’haver un “cediu el pas”, si sé suposa que estàs circulant per una via preferent i són més els vehicles que circulen pel carrer V. del Pilar que no venen pel carrer lateral?
Abans d’acabar no vull passar per alt l’ordenació del carrer del Grau. Encara recordo a l’alcalde al debat que es va fer pel Canal Terres de l’Ebre dient que el carrer era “prou ample”. És cert que per aquest carrer hi poden circular tota mena de vehicles, però que passa quan t’hi has d’incorporar? Poc després de les eleccions es va tenir que retocar l’amplada dels accessos als carrers lateral. No obstant això, avui, encara tens dificultats ens segons quins.

QUESTIONATS I CADUCATS

Després de la darrera votació d’ahir, els magistrats del Tribunal Constitucional estan més qüestionats i caducats que mai. Perquè afegir-hi incompetents, seria passar-se?
No pot ser que després de més de 3 anys encara no s’hagin posat d’acord. I a sobre, ara, la presidenta del TC, Maria Emilia Casas, passa la “pilota calenta” a l’altre costa, al conservador.
Si fins ara l’Estatut de Catalunya, ja havia de ser retallat, matisat i no sé si alguna cosa més, com es preveu que sigui ara la proposta de resolució que farà un dels magistrats que més el qüestionava? Tindrà alguna cosa que veure l’Estatut que en sortirà del TC amb el que es va aprovar per referèndum? O dit d’una altra manera: Reconeixerem el nou text amb el que ja va ser aprovat? Perquè, si està tant canviat, on està la sobirania popular que el va votar favorablement? No s’hauria de començar de nou i aprovar-ne un altre?


No. Les anteriors preguntes han de quedar sense resposta. Hi ha respostes més dignes i ràpides. Com per exemple la dimissió en bloc de tots els membres, incapaços com han estat de posar-se d’acord amb un text “avaluat” amb anterioritat per diferents experts i referendat per dues vegades. La segona seria, tal i com es demana des de CiU, la recusació dels membres de la “part conservadora” per estar “contaminats”. Però no només de la part conservadora, ja que com varem veure ahir, també n’hi ha de progressistes que no ho acaben de tenir clar. I tercera, la que proposa el president Montilla, que govern espanyol i oposició es posen d’acord per a substituir els quatre membres als que, en teoria, se’ls hi havia acabat el seu càrrec l’any 2007 (!): Maria Emilia Casas –la presidenta-, Guillermo Jiménez, Vicente Conde i Jorge Rodríguez Zapata. I si a sobre sé li suma que se’n va morir un (Roberto García Calvo) i n’hi un altre de recusat pel PP (Pablo Pérez Trems), en quina posició queda el TC.
Sé suposa (només sé suposa) que quan un partit mana (governa), canvia els principals càrrecs una mica al seu gust. Depenent de si té una majoria sobrada o no, dependrà de pactes amb les altres formacions polítiques majoritàries. També depèn del “generós” que sigui el partit al govern, “deixarà” que els partits minoritaris (nacionalistes, comunistes, etc.) tinguin més o menys representació en tots els estaments de l’estat i la justícia. Amb 6 anys de govern de Zapatero, els principals òrgans judicials segueixen tenen majoria conservadora. D’aquí que el PP no porti gens de pressa ni cap interès en renovar-ne els càrrecs. No és això una manera d’intromissió en el tercer poder? Una cosa que ells tant critiquen quan ho fa el govern...

L'ESTATUT I LA INTROMISSIÓ

Ja que veure com manipula (o al menys ho intenta) el PP en el tema de la independència del poder judicial. Quan creuen que s’ataca els interessos que els hi són favorables (Estatut, Garzón, etc.) surten com a feres defensant els jutges i apel•lant per la seva independència. Però quan els vents bufen en contra seva, prou que es queixen i, fins i tot, es manifesten, tal com ens ho recorda avui mateix el periodista Javier Valenzuela al seu blog i també al diari digital el Plural: “¿Acaso el PP no se manifestó en las calles de Madrid, junto a la AVT, el 24 de febrero de 2007 contra la decisión del Tribunal Supremo de rebajar la condena al etarra De Juana?”
Però el Tema de l’Estatut ratlla l’esperpèntic, si és que ja no l’ha sobrepassat. Els magistrats del Tribunal Constitucional estan més pendents d’agradar i seguir les instruccions dels partits que els han elegit que no de donar una sentència rigorosa de la norma catalana.
Ahir escoltava Miquel Roca i Junyent, ponent de la Constitució Espanyola com Jordi Solé Tura, Hererro de Miñón, Manuel Fraga, Gregorio Peces Barba, etc. Per tant una veu autoritzada i amb criteri per a opinar o no sobre la constitucionalitat de l’Estatut català. I Roca afirmava que “és del tot constitucional”.
A més a més, sé suposa que abans de passar el text pel Parlament de Catalunya, va passar el tràmit del consell consultiu per a veure si s’ajustava a la norma espanyola o no. Però és que, després, va ser aprovat pel Congrés dels Diputats i votat pel poble català en referèndum.
I ara un grup de persones (magistrats, però persones a la fi), volen fer una relectura d’allò que es va està redactant de forma acurada per un grup d’experts i retallat en posterioritat. Imagineu-vos per un moment que, finalment, hagués estat aprovat els text que va sortir del Parlament de Catalunya. Els mateixos magistrats del TC ens fan una esmena a la totalitat!!
Després de molt de temps de no fer-ho, des de dimecres el plenari del TC s’està reunint per a mirar de consensuar una resposta que retallaria i matisaria molts articles de l’Estatut aprovat i en vigor (no ho oblidem) Tantes coses hi ha que no s’ajusten als mandats de la Constitució? Deixeu-me que ho posi amb dubte. Tret del tema del finançament (que com acaba afectant a la resta de les autonomies) pareix que no patirà modificacions, a la resta sé li passarà el ribot, tal i com va afirmar el seu dia l’exvicepresident del govern Alfonso Guerra.
Què caldrà fer si finalment l’Estatut és retallat en temes transcendents i d’identitat nacional (com pareix que finalment serà) És evident que la resposta des de Catalunya ha de ser contundent. No ens podem quedar plegats de braços davant un ultratge com els que pareix que ens vindrà. Quina serà la millor manera de fer-ho? No sóc jo qui ha de respondre aquesta pregunta, però és evident que cal una unió dels partits catalans i, els qui no vulguin seguit (PP, C’s, etc.) allà ells, però mai hi hauria d’haver cap partit que es consideri català que acabés pactant per a obtenir el govern de la Generalitat.

Per acabar voldria recomanar-vos l’article que publicava dimecres passar al Periódico de Catalunya José Antonio González Casanova catedràtic de Dret Constitucional, amb el títol de "Una sentència maleïda". .

EL PP D'AMPOSTA, UN PARTIT "REVOLUCIONARI"

Fa un parell de dies van deixar a les bústies de la nostra comunitat el pamflet que reprodueixo a la foto.
Abans que res em va cridar l’atenció la contundent frase que hi ha cap al final: “No et quedis a casa, LLUITA!! I per acabar-ho d’arrodonir diu: “Continuarem lluitant...”.
De totes formes, pareix que només faci una crida als que “són” del Partit Popular. O parla en primera persona?
Bé, el lector que és més intel•ligent que jo, interpretarà el correcte sentit del fullet.
Fins ara jo tenia entès que els que teníem esperit revolucionari érem els que militàvem a sindicats de classe i partits d’esquerres. Les dretes, tradicionalment, han estat contrarevolucionàries, però mai han sortit al carrer per a defensar un lloc de treball o un greuge territorial (diguem-los-hi manifestacions en contra del PHN –que el mateix PP va promoure-, contra el MTC, etc.)
No fa gaires mesos van aparèixer pintades a diferents punts d’Amposta pintades, suposadament fetes pel grup juvenil i independentista Maulets fent, també, una crida a la lluita. Encara que, com és evident, les reivindicacions dels uns i dels altres, és molt diferent.


Per acabar voldria tornar a incidir en el pamflet del PP. Normalment, a qualsevol estat (democràtic o no), els empresaris, els qui representen el gran capital, són de dretes. A Espanya la dreta (i l’extrema dreta) està avui per avui representada el PP i a Catalunya pel PP, però també per CiU. Els empresaris són els que han de donar ocupació i no destruir-la. Què hi ha crisi? Com diuen els sindicats (també els Maulets), “que ens hi treguin els que ens l’han ficat”. I qui ens ha ficat a la crisi ni són els aturats, ni els autònoms, ni els transportistes, ni els que cobren una nòmina de 800 € al mes ni els pagesos (al menys, els petits pagesos com els nostres)

JESÚS ÀVILA DONARÀ UNA CONFERÈNCIA SOBRE ELS TEMPLERS A VINARÒS

L’escriptor i historiador Jesús Ávila Granados farà una conferència a Vinaròs, al marc de la Fira del Llibre 2010.
La conferència que portarà per títol “Matarraña y templarios en las Tierras del Ebro” es farà dissabte deia 17 a les 19.30 a la sala d’actes de la biblioteca.
El passat mes de desembre, Jesús Ávila va presentar juntament amb el seu amic Joan Panisello a la sala Polvorí del parador de la Suda de Tortosa el llibre: “Templers a les Terres de l’Ebre”, que també compta amb una versió en castellà.
Tan mateix és autor del llibre “Matarraña insólito”.
La presentació anirà a càrrec de la regidora de cultura de l’Ajuntament de Vinaròs, la Sra. Maria Dolores Miralles.
Col•labora Serret Llibres de Vall-de-roures, el propietari de la qual, Octavi Serret, va ser premi Nacional de Cultura 2009 atorgat pel departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

MAS EN ESTAT PUR

Com és costum en mi, dilluns no vaig veure l’entrevista que la directora de la Televisió de Catalunya li va fer al cap de l’oposició Arturo Mas.
De totes maneres, del que ha transcendit, crida l’atenció les revelacions d’en Mas dient que “podria haver estat president de la Generalitat en aquesta legislatura”.
I sobten per dues coses. La primera: Va ser aquesta la cosa més important que va dir? Perquè segons s’anunciava, sé li havia de preguntar a Mas sobre les mesures que aplicaria CiU per a sortir de la crisi. Tant poc valor sé li dona a aquest apartat?
La segona, és l’interès que demostra Mas per ser president. Al meu parer ho sobre posa per damunt de tot. Fins i tot sobre el benestar de les ciutadanes i ciutadans de Catalunya?
L’argument que va esgrimir Mas per a justificar les seves paraules és que hauria pogut presentar una moció sobre les “consultes populars i independentistes” lligades, en posterioritat a una moció de censura contra el govern d’Entesa i, segons ell, ERC li hauria pogut donar suport.
No he escoltat (ni he llegit) cap desmentit dels republicans, però d’haver-se avingut al joc de Mas, hauria dit mol por de la formació que lidera Joan Puigcercós.
Les “consultes independentistes” no formaven part dels pactes que al seu dia van signar els partits que conformen el govern de la Generalitat. És més, aquestes consultes, com a tals, no tenen cap valor jurídic ni el poden tenir mentre a Madrid no s’aprovi aquest particular. I pel que jo veig, Madrid no està per la labor. Seran tot el simbòliques que es vulgui i, mitjans com el Punt en fan un tema prou principal. Però d’aquí a ser-ne efectives n’hi ha una bona distància.
Fixeu-vos el que està passant amb l’Estatut d’Autonomia. Fet dintre del marc legal: votació pel ple del Parlament de Catalunya, aprovació en referèndum pel poble català, aprovació més tard pel Congrés dels Diputats (això sí, un tex retallat i diferent del que havia sortit de la cambra catalana) i, finalment, sancionat pel Rei. No obstant això ja portem més de tres anys sense que el Tribunal Constitucional hagi dictat un veredicte sobre la constitucionalitat d’alguns dels seus articles, recorreguts pel PP i també per algunes comunitats autònomes governades pel partit dretà i els socialistes. Els nombre d’articles que els “nacionalistes espanyols” troben anticonstitucionals no són ni 2, ni 3, ni 10, ni 20... Segons he llegit avui al Periódico en són un total de 114 el nombre d’articles impugnats i dels que s’haurà de pronunciar el TC.
Pel tema de l’Estatut, ERC ja va discrepar dintre del govern tripartit, llavors encapçalat per Pasqual Maragall. D’haver fet el mateix ara, segons les insinuacions d’en Mas, quina credibilitat tindria en el futur ERC. A pesar d’això, algú podria prendre a ERC com un partit seriós per a pactar-hi en properes legislatures.
Segurament Mas sí.

LES MALES ARTS DEL PP

Segurament que només és una fugida cap endavant. Una estratègia de dissuasió, però el que esta fent aquests dies el PP és un joc molt perillós. Està jugant en foc i ja sé sap que qui juga en foc pot acabar per cremar-se.
Llegeixo al Periódico d’avui el següent titular: “Rajoy insta al PP a airejar casos de corrupció que afectin al PSOE”. Què això ho digui el màxim dirigent nacional del partit és d’una inconsciència i una temeritat infinites. Primerament posa en entre dit la honorabilitat d’una part de la classe política del país. I en segon lloc, pot començar desencadenant una espiral de denuncies (la majoria de vegades poden ser falses o sense proves, a la qual cosa ja ens té acostumats el PP) I para fer això, primer, ell, haurien d’estar lliures i desvinculats de qualsevol trama i conspiració. Cosa que no passa així en l’actual cúpula del PP. Hi ha una frase que de ben segur que la coneixereu tots: “Piensa el ladrón que todos son de su condición”.
Però avui també hi ha hagut un altre despropòsit sorgit de les files populars. Aquest cop de la vota de la seva secretària general Maria Dolores de Cospedal (la bien pagà –o si no com justificaria el seu sou)
Ha estat després d’un acte unitari que els dos sindicats majoritaris del país (UGT i CC.OO.) han organitzat en suport al jutge Garzón i al que han assistit, entre d’altres personalitats, el president Pasqual Maragall i el exfiscal en cap anticorrupció Jiménez Villarejo.
La “Dolo” ha dit que “L’acte d’avui era un atemptat a la democràcia i a l’estat de dret”. Amb aquetes declaracions es veu, precisament, la manca de pedigrí democràtic que tenen molts des dirigent populars, sense cap mena de dubte, encapçalats per Rajoy i la Cospedal.
Mentre, Jiménez Villarejo ha acusat els jutges del Suprem de “Ser un instrument de l’actual feixisme espanyol”. Com també ho és, des del meu punt de vista l’actual cúpula del PP.

(La foto la publica l'edició digital del Periódico de Catalunya)

BOTIGUES DEL MEU RECORD

Segur que cadascú de nosaltres ens recordem d’aquelles botigues a les acudíem acompanyant a la mare de ben petits. Els meus primers records son, com no podia ser d’una altra manera, de les de la Galera, quan les botigues eren molt diferents a com són avui en dia...
La primera que em ve al record és la que estava a tocar de casa de mon padrí i ma tia Maria, no gaire lluny de casa nostra i darrera mateix de la torre medieval (la Torra) Potser per això, ma mare, de vegades, m’hi enviava tot sol a comprar alguna cosa que li precisava de forma urgent. Estava regentada per la tia Maria Teresa i la seva filla Juanita. El pa l’anàvem a comprar a casa Lluís i la Júlia, dos germans de la família Bailach, tota una institució al món de les fleques a la Galera i també a Amposta. Ma mare, de molt petita, havia servit a aquella casa i, segurament per això ens dispensaven un tracte especial. Aquesta fleca estava situada al carrer de Sant Llorenç, prop de la Casa Consistorial i on avui hi ha un bar.
Només creuar el pont que separava el poble de la raval, quasi que davant per davant, hi havia “ca la Curra”. La tia Carmeta venia de tot: queviures, articles de merceria, adrogueria, etc. Fins i tot joguines per a quan arribaven els esperats Reis Mags. Me’n recordo especialment d’una gorra que em va fer amb els colors del Barça i que jo lluïa amb orgull.
Les altres botigues del poble eren la “del Pono” que, va ser la primera de pertànyer a una cadena alimentària, l’SPAR. I quan el Pono se’n va anar a Barcelona per obrir-ne una allí, la botiga va passar a ser la de Pontil. També estaven la del tio Verge entre el pont i la Torra i l’estanc, on anava a compra els sobres sorpresa, dintre dels quals hi havia un tebeo (ara se’n diu còmic), sovint repetit i petites joguines com ara indis i vaquers, que eren el veritable motiu de la nostra compra.
Però entre totes elles, recordo la del tio Eduardo de Moquilla i la seva dona, la tia Pepita de la Noreta, al bell mig del poble, davant del mercat i al que la gent del poble l’hem anomenat la Plaça. El tio Eduardo sempre tenia alguna cosa que dir-me. Quan ja tenia 15 o 16 anys, l’edat on la majoria dels adolescents ja es negaven anar a comprar, jo, encara hi anava i cada dia que ho feia, el tio Eduardo em deia que li demanaria a ma mare que “em comprés un davantal”. Amb allò n’hi havia prou per a no tornar-hi més... Després de l’SPAR, aquesta botiga, amb el pas dels anys, també acabaria formant part d’una altra cadena, la Végé. A mi em donava molt que pensar veure una paraula amb dos accents. Amb el pas del temps, el tio Eduardo i jo acabaríem fent-nos grans amics.


Com que al poble no es podien fer estudis més enllà de primària, al fer els 11 anys, molts marxaven a estudiar a Tortosa. Però un any, en arribar de França on els meus pares feien la campanya de la verema, ens trobarem una carta per si volia anar estudiar a Ulldecona. Així va ser com juntament amb l’Alfonso, el Vicent i la Maria Teresa, ens en anàrem a estudiar allí plegats. Ens venia a buscar Ralda i en arribar, la furgoneta ja era mig plena d’altres nenes i nens de Godall. Els primers amics autòctons no tardaren massa en arribar i per ells tinguérem la coneixença d’una petita tenda que hi havia molt pop de l’església, al carrer que va cap a l’estació del tren. Popularment se la coneixia con “la Campaneta”, ja que tenia una petita campana que sonava en obrir la porta. Allò era el paradís de qualsevol criatura! Hi havia tebeos de tot tipus i de llaminadures..., no vegis la de classes que se’n podien trobar! Em recordo especialment d’uns caramels de licor que, segurament avui estarien prohibits als menors de 16 anys! Encara que el reis de tota aquella varietat de productes, eren les diferents col•leccions de cromos (llavors dits santets, perquè hi havia tradició de donar-ne a les esglésies com a reclam per als infants) i també les pipes que solien portar algun petit regal a l’interior.


En arribar l’hora de “pegar el vol”, amb els amics, sortíem a buscar xiquetes pels altres pobles. Freqüentàvem Godall, només da 2,5 km de la Galera i on es podia anar a peu amb certa facilitat. A l’estiu arribàvem assedegats i tots teníem clar on faríem la nostra primera parada. Tot just dalt del Pou Bo, hi havia una casa amb una petita entrada que abans hauria estat, pel seu aspecte, una carnisseria. El primer que li demanàvem a la tia Enriqueta era un got ben gran de taronjada de la marca Konga. També li compràvem caramels, xiclets, pipes... I a l’hivern ens omplíem les butxaques de cacaus torrats per anar-nos-els menjant de camí a casa. Només així, el trajecte ens sé feia més curt i la nit pareixia no ser tant gèlida.

MESSI, SÍ. MESSINA, NO

Queda clar, oi? Amb aquest títol resumeixo (crec) la jornada d’ahir. Messi, a partir de les 10 de la nit, al “santuari blanc”, al Santiago Bernabeu, va tornar a ser desequilibrant (Madrid-0, Barça-2) No va fallar, va marcar el gol que obria el marcador i el camí de la victòria blaugrana al camp de l’etern rival (encara que això només sigui un tòpic, perquè la rivalitat entre el Madrid i el Barça es remunta a 1954 quan el Madrid va “birlar” Di Stefano al Barça)
Però hores abans, a partir de les 6 de la tarda, al palau Blaugrana hi havia una altre partit de rivalitat entre els dos clubs: el Barça i el Madrid. Aquest cop en bàsquet. També aquí el Barça de Xavi Pascual va poder amb el Madrid d’Ettore Messina. El resultat final (78-73) és del tot enganyós, ja que el Barça, a partir del segon quart, va passar per sobre del Madrid, tal com ho havia fet la majoria de les vegades que s’havien enfrontat aquesta temporada (7-1)
Navarro va tornar a ser l’estrella blaugrana i amb 20 punts i 21 de valoració (la mateixa valoració que Lorbek), també el millor del partit. Navarro va sortir de la pedrera del Barça.
Només dues hores després d’haver-se acabat el partit de bàsquet, un altre blaugrana sortit de la pedrera, Xavi Hernández, va demostrar que, avui per avui, és el millor migcampista del món i si l’any passat no va guanyar la pilota d’or només és perquè és menys mediàtic que el propi Messi o Cristiano Ronaldo. Dels seus peus van sortir les dues assistències dels gols que van marcar Messi i Pedro. I uns quants passes més que no van convertir-se en gol perquè el Madrid té un dels millors porteres del món (potser algun dia va ser el millor, però ara n’hi ha de millors que ell)
El Barça va sortir ahir amb 7 jugadors formats a la Masia: Valdés, Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Pedro i Messi. Quants jugadors de l’equip inicial del Madrid són de la seva pedrera? No segueixo massa el Madrid, però 2: Casillas i Arbeloa.

L’ÀRBITRE. Mejuto González va ser l’encarregat de repartir justícia. Però a l’hora de fer-ho va preferir no veure les jugades més conflictives que hi van haver, sobre tot provocades per jugadors del Madrid. Xabi Alonso, un dels pocs jugadors blancs que donen sentit al futbol galàctic, pareixia sortir de l’anterior partit de bàsquet, ja que va fer dues mans i cap d’elles va ser punible per a l’àrbitre. D’haver senyalat als menys una, Alonso se’n hauria anat expulsat a la primera part del partit. I un altre que va parèixer que és millor jugant a l’esport de la cistella que al futbol, al menys els pocs minuts que va estar al camp, és Benzema. Les mans (aquest cop si que van ser xiulades) que va fer davant de Valdés, parant la pilota abans de que arribés a Raúl i marqués el gol anul•lat, van ser clamoroses.
L’únic “però” del Barça va ser no saber treure la pilota controlada des de la defensa. Una cosa que fa sempre i bé. Però quan el Barça passava del mig camp, el perill solia rondar l’àrea merengue.
El Madrid, més que galàctic, es va aparèixer més a un equip terrenal que si va segon a la lliga és per la diferència que hi ha amb els altres 18 equips de la primera divisió espanyola. Però d’ocasions “manifestes” de gol (com se sol dir9 en va crear poques, molt poques. I els remats a porteria o els centres a l’àrea eren atrapats per Víctor Valdés (ara el millor porter d’Espanya amb diferència) o rebutjades per la gran defensa barcelonista.

LA TRIBUNA. Els pocs directius del Barça que hi havia a la tribuna del Bernabeu, encapçalats per Jan Laporta, estaven més que mai en territori hostil. De convidats de luxe estaven l’expresident del govern José María Aznar, reconegut madridista i Dña. Esperanza Aguirre, la presidenta de la Comunitat de Madrid.
LA BROMA. Es diu que abans del partit li van preguntar a Aznar pel Madrid i va respondre: “El Madrid va bien”. Al final un micròfon d’aquells que queden oberts quan haurien d’haver estat tancats va captar unes paraules d’Aznar: “El Barsa va mejor”.
També Dña. Esperanza va fer unes declaracions que van deixar sorpresos tothom: “A Messi lo descubrí yo”.
La lliga no està guanyada però en tenim mitja o més de mitja a la butxaca.
Culers, seguim gaudint del joc del nostre equip i, si estem vivint un somni, que no ens despertin!!

LES ESTADÍSTIQUES. Diuen que estan per a trencar-se. El Barça va guanyar per segon any consecutiu al camp de Madrid, la qual cosa no havia passat mai. Tampoc aquest segle el Madrid havia perdut cap partir dirigit per Mejuto Gozález. Ni tampoc havia cedit cap punt aquest any al seu estadi. I feia 2 anys que no es quedava sense marcar al menys un gol al Santiago Bernabeu.
Pep Guardiola diu que els 77 punts que porta el R. Madrid és una autèntica barbaritat. Dels 80 que porta el Barça no diu res...
Si el Barça hagués de guanyar tots els punts per a ser campió, acabaria el campionat amb 101! I si en perdés 3, la qual cosa també el faria campió encara que el Madrid els guanyés tots, arribaria a 98. Una autèntica burrada!!
Felicitats barcelonistes, de tot cor i... Visca el Barça!!

EL PP JUGA BRUT

El Darrer en fer-ho ha estat Álvarez Cascos acusant a una “camarilla de policies” de falsificar proves en contra del PP. No sé sap si Cascos està preparant el seu retorn a la política activa o, simplement li està aplanant el camí a Aznar en un hipotètic retorn al primer pla de la política activa, sempre i quan Rahoy acabés dimitint, ja que no disposarien de massa temps per a preparar un successor que optés amb garanties de victòria les properes eleccions de 2012.
Però aquesta estratègia dels càrrecs del PP ja ve de lluny. El dirigents del PP porten als seus gens el govern i no l’oposició. Molts dels seus pares i avis ja van ocupar càrrecs amb governs de Franco i d’aquella època, alguna cosa queda.
Recordem sinó la “teoria de la conspiració” muntada al voltant dels atemptats de Madrid de l’11-M.
Bona part dels dirigents del PP no han acceptat mai la derrota socialista només dos dies després dels sagnants atemptats. Cal recordar que la jornada de reflexió, un gran nombre d’espanyols varem sortir al carrer per a manifestar el nostre rebuig a les informacions del llavors govern d’Espanya encapçalat per José María Aznar i que tenia com a responsable del Ministeri de l’Interior a Ángel Acebes.
Quan totes les evidències i investigacions de la policia apuntaven cap a un atemptat islamista (amb precedents com el de l’11-S a New York), des del Ministeri de l’Interior es segui parlant d’un atemptat d’ETA. Quan no era ni el “modus operandi” de la banda terrorista. Però la “teoria de la conspiració” entre ETA i els socialistes va continuar després, encara que ETA tampoc hagi reivindicat mai l’atemptat (sempre ho fa) i, encara perdura a dia d’avui.
Després va ser la Maria Dolores de Cospedal (la bien pagà) quan va dir que des del govern (i més concretament des del Ministeri de l’Interior d’Alfredo Pérez Rubalcaba) s’havia ordenat a la policia fer escoltes telefòniques als dirigents del PP arran del cas Gürtel.
Però cap membre del PP ha aportat mai cap proba que demostri que la “teoria de la conspiració” és certa, que les declaracions de la “Dolo” son veritat o que Cascos té proves fefaents del que va dir només fa uns dies.
Aquesta mena de gent pot dir el que vulgui, fer el que vulgui i seguiran impunes a la majoria de les coses que diguin o facin.
Mentre, el jutge Baltasar Garzón està a punt de ser apartat per la força de la carrera judicial i segut al banc dels acusats per denuncies fetes des de l’extrema dreta d’aquest país (o sigui, des de l’entorn del PP)
I Aznar, que va ficar-nos en una guerra il•legal on hi van morir milers de persones humanes, moltes d’elles innocents (nenes i nens, dones i homes civils) es permet fer actes com el de Sevilla d’aquesta setmana per a celebrar el 20è aniversari de l’arribada a la presidència del PP mentre els mitjans informatius d’aquest país tenien l’atenció posada amb l’aixecament del secret de sumari de la trama Gürtel que esquitxa a molts dels seus companys de partit i antics membres del seu govern. I no passa res!!
De vegades penso que els 30 anys de democràcia han servit ben poc si no s’ha aconseguit regenerar a l’extrema dreta franquista i no només això, sinó que molts segueixen ocupant càrrecs de responsabilitats als diferents estaments de l’Estat. El principal de tots, la Judicatura.

UNA FRASE CONTUNDENT

"El conjunt català és símbol de lluita per la democràcia, per les identitats i per la integració".
Qui l'ha dit? David Miró.
On? Avui al Periódico de Catalunya a l'article titulat “Barça ou barsaj” i que subtitula. “El club blaugrana ha guanyat la batalla mediàtica internacional, per sobre del Manchester i del Madrid”.
Per cert, el títol (si llegiu l’article ho trobareu), significa “Barça o mort” i ho diuen els xiquets senegalesos mentre li donen puntades de peu (nu) a la pilota.
Però no us parlaré de l’article. La frase, en si mateixa, dóna molt de joc i fa pensar. Tornem-la a repetir. “"El conjunt català és símbol de lluita per la democràcia, per les identitats i per la integració".
És que em venen tantes coses al cap: la dictadura franquista amb aquells anus d’ostracisme. Us parlo de la dècada dels anys 60 i principis dels 70 on el Barça va estar-se catorze anys sense guanyar una lliga. Just quan comencen els meus anys d’ús de raó, quan vaig començar a anar a estudiar fora, els primers anys de la adolescència. Ja estava fent el batxillerat quan el Barça, amb Marinus Michels a la banqueta i Cruyff i Sotil de màximes estrelles, però també Reixach, Asensi, Marcial, Rifé, Torres, Juan Carlos, etc. van tornar a donar el títol de lliga al Barça. L’any del 0 a 5 al camp del Madrid i del 4 a 0 a la final de la copa del Generalísimo on o podien jugar els estrangers... De la cançó de la Trinca de: “Sonaren cinc campanades allà a la Porta del Sol, 5 cops plorà la Cibeles, Madrid, estava de dol”. I a la segona versió afegien que ens en havien tornat 4, però encara guanyàvem per 1. A partir de llavors 11 anys més de sequera.
Ara ser del Barça és molt fàcil. Els nens s’emmirallen amb Messi, el joves s’emborratxen de títols. Si bé no tots els anys, el Barça, de tant en tant, va guanyant algun títol. El de l’any passat va ser una “passada”, segurament que irrepetible. 6 títols (+1) Un joc que encantà a mig món. Tots varem pujar sobre un núvol i, fins avui, encara ens dura.
Però llavors, als anys 60 i 70, els del Madrid et passaven la ma per la cara. Als pobles (al menys al meu) hi havia molts més madridistes que barcelonistes. El Madrid guanyava quasi que cada any. I si no ho feia jugant a futbol, s’emportava els títols de basquet. Va ser el Madrid de les 6 copes d’Europa (5 d’elles consecutives) El Madrid de Di Stefano, Puskas, Amancio, Gento, etc.
Apuntar-se al carro guanyador no era cap proesa. Els del Madrid podien presumir i fer-se el “xulo”, com diria l’Andreu Buenafuente.
Ara, a molts dels nostres pobles, a Amposta passa, però també a d’altres de més petits, fer-se de CiU és molt fàcil. Fa anys que tenen el poder i l’apliquen en benefici dels seus. Fins i tot, durant 23 anys van governar la Generalitat de Catalunya. “Ens la han robat!”, va exclamar la marta Ferrusola, la dona del President Pujol quan es va pactar el primer govern tripartit.
Els de CiU, en llegir la frase, diran: “Nosaltres hem lluitat per la democràcia, per la identitat catalana i per la integració; nosaltres ens sentim identificats amb la frase”. Potser si des de l’oposició al franquisme, molts “convergents” van fer tot això. Però en hi van haver d’altres que, simplement es van apuntar al “carro guanyador”. I durant molts d’anys, els de CiU van acabar fen del Madrid dels anys de l’ostracisme de Catalunya.

MESSI DEL “10” DE L’EQUIP A PATRIMONI DE LA HUMANITAT

Avui dues notícies han saltat al primer pla informatiu sobre l’astre argentí Lionel Messi.
Una totalment creïble, però la segona és un tant inversemblant i potser més digna de fer-se el dia dels Innocents que un 8 d’abril. Però pareix del tot seriosa.
La primera és que el diari francès l’Equip va donar un “10” a Messi després de la seva gran actuació contra l’Arsenal dels passat dimarts, però sobre tot pels 4 gols que va marcar al porter Almunia. En principi no seria més important, però és que, segons la SER és el tercer “10” que dona l’Equip (un dels diaris esportius més prestigiosos d'Europa) en tota la seva història.
La segona ha estat una iniciativa de la redacció d’esports de la Cadena SER de Catalunya i ja s’ha obert un grup a Facebook per sumar-hi adhesions. El representant de la UNESCO a Barcelona ha dit que és possible concedir-li la distinció, sinó a la seva persona, si al menys per les característiques del seu joc.
I és que Messi no ens deixa de sorprendre cada dia que passa.

MESSI I EL MADRID

Si heu escoltat les declaracions que han fet els diferents jugadors dels Madrid (Casillas, Guti...) Cap d’ells accepten que Messi sigui, ara per ara, el millor jugador del món. Casillas parlava de Xavi com el millor jugador del Barça, entre altres coses, perquè és “amic seu”. Mentre que Guti deia de Messi que és el jugador més determinant de Barça, però que també hi havia grans jugadors com el mateix Xavi, Iniesta, Álvez, Pedro, Bojan... Eviten usar cap adjectiu superlatiu per a qualificar el petit davanter argentí.
Des del meu punt de vista, això és així perquè el Madrid té grans jugadors, Kaka, Benzemá, Xabi Alonso... Però entre tots hi destaca Cristiano Ronaldo, un jugador comprat per Florentino a preu d’or i com a “millor jugador del món”. Voler-lo “rebaixar” a “segon” jugador del món és anar en contra del seu propi president.
De totes formes, davant de l’evidència (per joc i gols) els reconeixements a Messi arriben d’arreu del món. Si els del Madrid no ho volen veure, és el seu problema.

EL PP I LA CORRUPCIÓ POLÍTICA

Sóc dels que penso que els casos de corrupció que afecten el Partit Popular (Gürtel i Palma Arena) no els hi acabarà passant factura electoral. Tal com deia el president d’ERC Joan Puigcercós, “molts votants PP ja troben bé que els seus dirigents s’hagin lucrat de forma il•lícita, ja que ells, de poder-ho fer, també ho farien”.
Un tancament en falç de li crisi restarà credibilitat al PP i reforçarà les sospites que els actuals dirigents estaven al corrent del que passava i, per tant, estarien també implicats.
I els altres partits polítics? Parlo de CiU, del PNV, d’UPyD, etc. En l’hipotètic cas de que el PP guanyi les properes eleccions amb majoria simple, ¿donaran suport a un partit tacat pel cas de corrupció política més gran que hi hagut mai a Espanya?
Per higiene política, el PP, s’ha de regenerar si aspira a governar el país i això passa per la dimissió dels actuals dirigents de la formació i per la formació d’una nova executiva amb cares noves i que ho siguin susceptibles d’estar embolicades en afers de corrupció i finançament il•legal del partit.

EL CABANYAL: DRECERA O DESVIAMENT?

Coincidint amb l’aixecament del secret de sumari del cas Gürtel, l’alcaldessa de València va ordenar l’enderroc de les primeres cases del barri del Cabanyal. Un barri on, una part de les seves vivendes, estan declarades bé d’interès cultural i que té una forta oposició a l’enderroc per part de la majoria de veïns, diferents partits polítics de l’oposició i, fins i tot, el Ministeri de Cultura que va presentar un recurs per evitar-ho.
El motiu d’enderrocar les cases és perquè es vol obrir l’avinguda de Blasco Ibáñez fins la mar. Si bé d’obres d’aquest tipus se’n han fet sempre, cal, primer, respectar les normes urbanístiques que puguin afectar les obres i, en aquest cas, va ser el propi ajuntament valencià qui va qualificar de bens d’interès cultural les mateixes cases que ara volen tirar per terra.
Coincidència de tots dos fets? Evidentment, no.
Com es sabut, la Comunitat Valenciana pepera, és on la incidència de la trama corrupta ha afectat més. Amb l’obertura del sumari s’ha sabut que la dona i els fills de Camps i d’altres càrrecs de la Generalitat Valenciana i l’ajuntament de València agraïen el regals oferts per Francisco Correa i Álvaro Pérez.
Per això, ahir, si es parlava de l’enderroc del barri del Cabanyal, ja no es parlava del sumari Gürtel, una estratègia tan vella com els propis cacics. I ja sabem, ja que és ben conegut, que Canal 9 és, juntament amb Tele Madrid, les dues cadenes de televisió públiques de l’estat més partidistes i parcials. Una vegada més vull recordar que del cas Gürtel se’n va parlar el dia que es va saber que el Tribunal Superior de Justícia de València va absoldre el president Camps.
Digueu-li cortina de fum, desviar l’atenció o com vulgueu, però va ser una estratègia perfectament orquestrada dels de els centres de poder de la Generalitat i l’ajuntament valencians.
El passat diumenge vaig veure per la “Sexta” el programa de Jordi Evole “Salvados”. Amb l’ajuda de dues còmplices, “el Follonero” volia lliurar tant a Francisco Camps com a la Rita Barberà dos vídeos de la pel•lícula del cineasta valencià Luis García Berlanga amb un suggerent títol: “Todos a la carcel”.
Camps i la Rita, estaven fent un acte d’aquells que tant els hi agrada, populiste i amb gran participació de seguidors incondicionals. Les noies es van apropar primer a la Rita i tot afalagant-la del “guapa” que anava, li van oferir el regal que ella, abans d’obrir-lo va acceptar encantada. Al veure el vídeo de “Todos a la carcel”, el va rebutjar de males maneres. Després van provar sort amb Camps. Aquest va ser molt més diplomàtic i, després d’agafar-los el regal i parlar de la qualitat de la pel•lícula i del seu director, el va entregar a un dels membres de la seva comitiva.
Tornant al barri del Cabanyal, sempre m’ha sonat per una cançó que en van ensenyar quan tenia 16 anys: “Allà al Cabanyal, hi ha una casa que fa cantonet. La xica d’allí festejava amb un xic foraster. Prompte s’ha sabut que la xica molt grossa s’ha fet. I això n’és degut a tastar sense sucre la llet... (Amb ritme de vals)

(L'acudit és de Nando i el publica avui el Periódico de Catalunya)

I EL SR. CARLOS FABRA QUÈ?, SR. RAJOY

Des de fa mesos, el PP baladreja d’aplicar un codi ètic als seus càrrecs electes i amb responsabilitats dintre del partit.
Després dels casos Gürtel, Palma Arena, etc. que esquitxen a un bon grapat d’aquests càrrecs, el PP vol rentar la seva malmesa imatge de corrupteles, tràfic d’influències, frau, finançament irregular del partit, etc.
Aquests dies els dos màxims responsables del partit, Mariano Rajoy i la María Teresa de Cospedal, parlen d’aplicar a partir d’ara aquest codi ètic a qualsevol membre del partit susceptible d’haver comès un delicte d’aquest tipus.
I jo pregunto (i també s’ho preguntava aquest matí el Carles Francino a la SER): I què passa amb el "senyor" Carlos Fabra, el tot poderós president de la Diputació de Castelló?
Aquest senyor ha comès la majoria d’irregularitats que figurarien a “qualsevol catàleg”, té gran quantitat de denúncies per via judicial que, fins ara, ha sabut trampejar a la perfecció.
Per la seva residència, les causes contra Fabra es porten als Jutjats de Nules. Durant un bon grapat d’anys, les jutges (i jutgesses) que passaven per Nules tenien una vida laboral efímera i cap d’ells (o d’elles) tenia el temps suficient per a jutjar al càrrec del PP per qualsevol dels seus delictes (perdó, de presumptes delictes)
Però al PP ningú s’atreveix amb Fabra. El president de la Diputació de Castelló és l’innomenable i l’actitud de l’actual direcció és mirar cap a un altre costat, fer com si no passes res i deixar-lo fer.
Rajoy, amb aquests antecedents, moralment, no pot aspirar a governar el país.
L’altre dia, el diari digital el Plural, comparava l’actitud de Rajoy amb la del Papa. Tots dos personatges neguen les evidències sobre les actuacions que han fet els seus subordinats.
Suposo que al Cel hi aniran tots dos junts, perquè aquesta mena de coses, confessant-se i penedint-se (o al menys fent-ho veure) es perdonen!
Per acabar, estaria d’acord amb les opinions d’alguns polítics, com Joan Puigcercós d’ERC que diu que el cas Gürtel no li passarà factura al PP, ja que molts dels seus votants pensen que si ells tinguessin poder, acabarien fent el mateix...

L'EBRE DE PEDRA I FANG (revista Sàpiens)

A l’entrada d’ahir, l’amic Manel Zaera, feia referència a la revista Descobrir Catalunya i del reportatge d’Ares del Maestrat fet per l’ampostí Santi Valldepérez i Guillermo Barberà.
Precisament vaig estar a Ares el passat Divendres Sant. Des d’uns anys cap aquí, ens reunim una colla d’amics procedents d’Amposta i Ulldecona y sempre en Divendres Sant fem una sortida turístico-gastonòmica. El primer anys varem dinar al restaurant la Venta d’en Pubill, al terme de Cornudella del Montsant (el Priorat) i per la tarde visitàrem el nucli de Siurana de Prades. L’any següent l’excursió la fèiem a Arnes (la Terra Alta) i el dinar a Can Barrina. Per la tarda, ja fosquejant, arribarem fins el Toll de Vidre, un indret magnífic dels Ports.
L’any passat (amb un dia espantós) estiguérem a Culla (l’Alt Maestrat), però el dinar l’havíem encarregat al restaurant Novella de Benassal.
Finalment, aquest any varem escollir Ares (Alt Maestrat) i dinarem al Mesón el Coll, a la carretera que va de Benicarló a Morella, a la mateixa entrada del poble.

La revista Sàpiens (germana de Descobrir Catalunya), cap el final del número del mes d’abril, també porta un reportatge de les nostres terres. A l’apartat “Un cap de setmana a...”. Amb el títol de “L’Ebre de pedra i fang” i amb il•lustracions diverses entre les que destaca el castell d’Ulldecona, dividit en 5 apartats, fa una breu ressenya de: “La pedra en sec de la Fatarella”, “El raval dels Canterers” de Miravet, “De sarraïns a Templers”, tot parlant de Tivenys, “El Centre d’interpretació de la Terrissa”, de la Galera i “La pedra d’Ulldecona”. L'article està signat pel periodista paulsenc Oriol Gracià, col·laborador habitual de la revista i també de Descubirir Catalunya.

Els ponts de l'Ebre (Un article de Josep Bayerri Raga)

Publicat avui al Punt

El pont en construcció entre Deltebre i Sant Jaume d'Enveja és la infraestructura viària més important del Delta i integrarà dues poblacions fins ara separades pel riu
04/04/10 02:00 - josep bayerri raga email protegit Sant Jaume d'Enveja i Deltebre podran compartir equipaments i serveis. El nou pont obligarà a establir formules de col·laboració per al Delta avui partit entre dues comarques.

Sant Jaume d'Enveja Deltebre Benifallet Tortosa Amposta Ascó Flix Fa uns dies, el conseller d'Obres Públiques de la Generalitat va visitar les obres del nou pont sobre el riu Ebre (projectat per Diego Cobo i Jiri Strasky) que unirà Deltebre i Sant Jaume d'Enveja, obrint una dinàmica nova en la vida econòmica i social del Delta. Quan falten set mesos per les eleccions, és hora de projectes, primeres pedres, visites d'obres o inauguracions, tot i que no estiguin acabades del tot. Les coses són com són; però la passejada de Joaquim Nadal permet parlar de l'obra que, a més de la seva importància i qualitat estètica, té el valor singular de ser l'últim pont del riu abans de la desembocadura.

Fins a l'any 1868 no hi va haver cap viaducte per travessar l'Ebre entre Saragossa i la mar. Aquell any es va acabar el pont ferroviari de Tortosa, ampliat l'any 1912; per cert que un dels autors del projecte fou José de Echegaray, conegut no pas com a tècnic sinó per haver estat guanyador del Premi Nobel de Literatura. Pel que fa al trànsit viari, des de l'edat mitjana hi havia un pont de fusta, sostingut per vuit barques que feien de suports flotants. L'any 1892 es va cremar. El 1894, la iniciativa privada construí al mateix lloc, en un any i mig, una passarel·la metàl·lica de peatge que la gent anomenava el pont pagant. Paral·lelament, començaren les obres d'un altre pont de més envergadura amb recursos públics, popularment conegut amb el nom de pont de l'Estat, que per raons burocràtiques, l'oposició a l'enderrocament d'una església i, diuen els periòdics de l'època, la mà negra dels amos de l'altre pont, no quedà del tot acabat fins al 1911. Justament el mateix any 1892 havia entrat en servei la línea fèrria entre Saragossa i Tarragona, amb un altre pont per al tren a l'alçada de Garcia. El bellíssim pont penjant d'Amposta (José Eugenio Ribera, 1920) culminà els esforços de l'alcalde Joan Palau Miralles (1905-1923) i els seus per convertir la vila, esdevinguda ciutat el 1908, en la gran capital del Delta; el 1922 fou el pont entre Móra d'Ebre i Móra la Nova. El 1938, amb la guerra, tots els ponts es van esfondrar i després es van reconstruir amb més o menys encert. El pont de l'Estat, de Tortosa, es reconstruí d'acord amb l'elegant projecte (Eduardo Torroja, 1941) essent el primer que es féu a l'Estat espanyol amb tècniques de soldadura autògena, aportada per la col·laboració d'Alemanya. La passarel·la privada no es va refer i a la pilastra que la sostenia s'aixecà el monument que l'escultor Lluís Maria Saumells dedicà a la batalla de l'Ebre. A partir del 1945 va haver-hi un altre pas sobre l'Ebre per a la coronació de la presa hidroelèctrica de Flix.

A la segona meitat del segle XX les tècniques constructives amb formigó armat van avançar molt, fins al punt que bastir ponts nous ja no eren comeses faraòniques sinó projectes assumibles dintre la normalitat. Aquests últims anys han estat fructífers pel que respecta a la construcció de ponts que anessin sargint una riba amb l'altra trencant la frontera que representava el riu. En pocs anys es construïren tres viaductes nous al corredor costaner a l'alçada d'Amposta: el de la carretera N-340 (1970), el de l'autopista (1977) i el ferroviari (1996); tots tres amb una finalitat estrictament funcional i sense cap qualitat arquitectònica.

Més acurat ha estat el disseny dels ponts d'Ascó (José María Alonso Biarge, 1974), de Benifallet (Santiago Pérez Fandón, 1990) i Riba-roja (Juan Zaballos, 1997); i especialment el pont nou de Tortosa (Juan A. Fernández Ordóñez i Julio Martínez Calzón, 1988), que en el seu moment va tenir l'arc de formigó més gran de l'Estat espanyol (180 metres); i també el pont sobre l'N-420 per desviar el trànsit per fora de Móra d'Ebre (1992).

El primer pont sobre l'Ebre va esperar dos mil anys, i en els últims quaranta anys se n'han fet vuit; es construeix el del Delta i se'n projectarà un altre a l'autovia A-7, a Font de Quinto. És el signe dels temps.

QUIN GUST TÉ UN GOL DE MESSI?

A molts la pregunta els pot semblar un tant sorprenent si és que no heu escoltat la notícia.
El “gol de Messi” és una creació del pastisser Jordi Roca, un des germans del Celler Can Roca que, com és sabut, l’any passat van aconseguir la seva tercera estrella Michelin.
Segons Jordi Roca (que encara està elaborant la postra), un gol de Messi ha de tenir gust de menta, llimona i dolç de llet. Segons ell, la menta, evoca l’eufòria, la llimona l’alegria i el dolç de llet la tendresa.
Molt culer ha de ser Jordi Roca per saber reflectir amb una postra de tres gustos tots els sentiments que els culers reviuen cada vegada que Leo Messi marca un gol. I en fa molts!!
Cal esperar que Messi ho agafi com un honor i no vulgui cobrar-los drets per l’ús del nom del millor futbolista del món.
Segur que coses com aquesta només passen a Catalunya.

A MANCA DE NOTÍCIES, PARLEM DEL BARÇA

Aquests dies de Setmana Santa i Pasqua, informativament parlant es semblen força als de Nadal. La paràlisi política fa que hi hagi molt poques notícies. Fins i tot ahir, Divendres Sant, igual com passa el dia de Sant Esteve i el de Cap d’any, no hi ha venda de diaris.
Per això, avui, tots els rotatius encara porten les notícies que es van produir el passat dijous.
De entre totes aquestes notícies n’hi ha una que destaca, la victòria del Barça de basquet a la pista del Real Madrid. Era el quant partit d’una eliminatòria que es jugava al millor de cinc partits i on el Barça tenia el factor camp. Es a dir, que primer calia jugar dos partits al Palau Blaugrana, els dos següents a Madrid i, en cas d’empat, el darrer es tornaria a jugar a Barcelona.
La incertesa del resultat abans de desplaçar-se a Madrid (1-1) donava un cert grau d’emoció i calia veure si el Real Madrid faria uns partits tats bons com es que va fer a la pista del Barça. El primer partit a Madrid va ser prou “fàcil” per al Barça, sobre tot al començament del partit. Si el Madrid volia jugar la Final Four de París, calia que fes el seu millor joc per mirar d’igualar l’eliminatòria. El Barça, sense fer el començament tant espectacular com havia fet dos dies abans, anava per davant del marcador i no deixava que el Madrid s’apropés massa. Així va aconseguir dominar el Madrid durant la pràctica totalitat del partit.
El Madrid, aquest any, ja ha estat eliminat a “Europa” en els seus dos disciplines esportives més importants i amb les que va “dominar” a Europa durant molts d’anys, on va assolir moltes copes d’Europa amb totes dues disciplines.
S’anunciava als mitjans que han estat dos sonats fracassos en la segona època de Florentino Pérez com a president. Primer al ser eliminats per l’Olympique de Lyon en futbol i ara pel Barça en basquet.
Avui diaris com el Periódico parlava del model Barça i de l’admiració que desperta per tot el món. Com ja s’ha dit tantes vegades (i com jo mateix no em canso de repetir), amb les dues disciplines (també a d’altres com el handbol), tenen entrenador de casa i, la majoria de jugadors (sobre tot al futbol) també son d’aquí o bé formats a “can Barça”.
Això, evidentment, dóna un plus afegit d’orgull i sentimentalisme que ens diferencia de la majoria dels equips punters de l’estat i també d’Europa.
De moment anem bé, caldrà rematar-ho ara que arriba l’època transcendental a l’apropar-se el final de la temporada dels diferents esports. Dimarts el Barça de futbol juga els quarts de final tornada contra l’Arsenal londinenc a casa i dissabte contra el Madrid en un partit que, al final, pot ser que sigui transcendental per al desenllaç final de la lliga, per molt que Pep Guardiola vulgui treure-li pressió i digui en contrari. L’any passat (el del 2-6, permeteu-me que ho recordi), ho va ser i, tal com vaig pronosticar, després d’aquell partit, el Real Madrid ja no va guanyar cap partit més.

L’OPINIÓ SOBRE ELS POLÍTICS

Segurament que la majoria dels ciutadans tenen alguna opinió formada de la majoria dels polítics. Sempre n’hi ha que cauen més o menys simpàtics i, de vegades, no saps ben bé perquè. Encara que és evident que les actituds ajuden molt a l’hora de donar una opinió sobre un determinat polític (o una determinada persona si fos el cas)
A Arturo Mas, José Zaragoza del PSC no li deu de caure gens bé si atenem l’opinió que sobre aquest darrer polític recull avui el Periódico: “Tothom que coneix com es fa la política a Catalunya sap que Zaragoza seguirà manant i dirigint la campanya del PSC”.
A què ve això? No fa gaires dies, Montilla va traspassar la responsabilitat de l’elaboració de les campanyes electorals a un nou equip, entre els qui està Núria Ventura, l’alcaldessa de Tarragona.
José Zaragoza era el “terror” de la dreta i, en cada campanya fustigava el seus adversaris, sobre tot els del PP. I aquests, en més d’una ocasió havien criticat els mètodes del secretari d’organització del PSC.
Però les campanyes electorals no es fan al gust de l’adversari polític, sinó mirant de treure’s el màxim rendiment electoral possible depenent de les circumstàncies de cada cas.
A mi tampoc m’agrada el responsable de les campanyes de CiU, David Madí, i “m’aguanto”. La imatge externa que dóna, és més bé d’un noi “pijo” d’una casa bé. Ja entenc que serà del gust del seu president nacional l’Arturo Mas, però no seré jo qui, des de la meva posició opini si ha de ser ell o no el màxim responsable de les campanyes electorals de la federació nacionalista.
Què Zaragoza seguirà remenant les cireres? Crec que això només és de la competència interna del PSC. Cal recordar que un secretari d’organització és una persona amb molt de poder dintre del partit. Sovint és el que controla una part molt important de militància, sobre tot, els càrrecs territorials. A més controla també el propi aparell del partit (amb el vist i plau del seu primer secretari, en el cas del PSC o dels respectius presidents o secretaris generals, depenent del nom que se li vulgui donar a cada partit), així com les àrees de premsa i comunicació, etc.
Parlant de l’opinió que té la ciutadania sobre la societat en general, avui també revela el Periódico que els polítics i els okupes són els col•lectius més antipàtics.
Personalment em preocupa que la ciutadania, que té el poder sobirà, vegi tant malament els polítics, quan, precisament aquests, haurien de mostrar-se molt propers al poble, sense caure en paternalismes, es clar.
Ara bé, l’estil paternalista és el que funciona en bona part de la societat. El polític que et trobes pel carrer i et saluda, que es preocupa per la teva família si sap que està passant problemes, que et dóna un copet a l’esquena d’ànims i, finalment et ve a demanar el vot, sol caure bé als seus ciutadans, encara que a l’hora de governar sigui un inepte.

MATAS, RAJOY, EL PP, CÈSAR I LA SEVA DONA

Fins ara, el PP (presidit a nivell nacional per Mariano Rajoy) podia posar l’excusa que el tema Gütel (la xarxa de corrupció i, molt possiblement de finançament il•legal que afecta el partit a mitja Espanya) encara no ha passat pels tribunals i, per tant, no hi pot haver un veredicte de culpabilitat cap els càrrecs implicats.
Però ahir, el jutge de Palma de Mallorca va dictar sentència en contra de Jaume Matas, expresident del PP balear i, en l’època d’Aznar, ministre de Medi Ambient i gran impulsor del Pla Hidrològic Nacional i el transvasament de l’Ebre. El veredicte va se de culpabilitat i les paraules del jutge en la seva sentència demolidores.
En l’ampli reportatge que porta avui el Periódico, es poden llegir coses com: “L’instructor desemmascara l’imputat com a cap d’una trama corrupta” o “Els populars van endossar a les arques públiques nombroses despeses del partir”. I a sobre, el PP, li va pagar un sou de 5.000 euros al mes després de perdre el càrrec de president de les Illes Balears... I Rajoy calla...
Rajoy no pot seguir fent “els ulls grossos” davant de l’evidencia. No pot fer com que el tema no va amb ell, ja que molts dels seus càrrecs hi estan implicats en alguna trama de les que els hi estan afectant.
Mariano Rajoy, molt lícitament aspira a ser el president del govern d’aquest país. Però Rajoy, amb una sentència a la ma com ha estat la del cas Palma Arena que afecta a un exministre del govern d’Espanya, ha de prendre una decisió sense més dilació. I aquesta decisió no potser d’altra que la dimissió i la renuncia de voler ocupar cap càrrec important dintre de l’organigrama polític de l’estat espanyol.
Un aspirant a ocupar el càrrec polític més important d’Espanya no en té prou en voler ser honest, també cal que ho demostri. Ja sé sap el que diu la dita: “La dona del Cèsar a més de ser honrada ho ha d’aparentar”. I per davant de Rajoy han passat massa corrupcions i també massa persones corruptes per a pensar que ell mateix no té res a veure ni amagar.