L’actual crisi econòmica pareix que s’hagi produït després de les eleccions generals del 9-M. El PSOE, al govern abans i ara, havia volgut mantenir amagada la difícil situació que se’ns venia damunt. Aquests fets m’han fet recordar la situació viscuda l’any 1992, l’any de l’Olimpíada de Barcelona y l’Exposició Universal de Sevilla. Els anys anteriors, la construcció també va viure un moment dolç, sobre tot per a transformar les dues ciutats espanyoles que devien d’acollir els esdeveniments. La paraula crisi no sortia enlloc, però una vegada van acabar, allà pel mes d’agost, va començar a sonar tal i com ha passat ara.
En aquella època també governava el PSOE, però ja eren els darrers anys de Felipe González. Una de les mesures que es va prendre llavors va ser la congelació dels sous públics de totes les administracions (central, autonòmiques i locals, inclosa la sanitat, l’ensenyament, etc.) La primera congelació va ser el darrer any de Felipe (1996) y Aznar també ho va ver en el seu primer mandat (1997)
De moment, des de el govern de la nació, ja s’ha anunciat que es congelarà el sou dels alts càrrecs de l’administració (es suposa que començant pel propi President del Govern i ministres i també secretaris generals, directors generals, etc.) Però el Ministre vice-president Pedro Solbes ja ha dit que, per part dels funcionaris hi ha d’haver “contenció” salarial (!) Què vol dir amb això? Hi ha una dita castellana que diu: “Cuando las barbas de tu vecino veas afeitar, pon las tuyas a remojar” (desconec s’hi ha una dita en català que signifiqui el mateix)
En la passada campanya electoral, quan tot anava bé i no hi havia cap crisi econòmica, Zapatero va prometre 400 euros per a tots els treballadors, inclosos els autònoms. També els funcionaris cobraran (o no se’ls ho descomptarà de la nòmina aquesta quantitat des d’ara fins a final d’any), però si hi hagués una congelació salarial, s’acabaria perdent una quantitat molt superior als 400 euros. Seria una situació un tant xocant: per una part et donen i per l’altra te’ls treuen o no te’ls donen, que fa o no fa, al final és el mateix.
dimecres, 25 de juny del 2008
dimarts, 24 de juny del 2008
ATAC CONTRA EL CATALÀ
Ahir, disset “intel•lectuals” espanyols (he posat intel•lectuals entre cometes perquè quan fan coses com aquesta poso en dubte la seva imparcialitat i fins i tot cultura) van subscriure un manifest a favor del castellà a Catalunya. Entre aquests intel•lectuals o pseudointel•lectuals, com li vogueu dir, hi figuren personatges com Fernando Savater, Álvaro Pombo, Carmen Iglesias i fins i tot em va parèixer sentir el nom de Maria Vargas Llosa quan vaig sentir per Catalunya informació la noticia.
Tota aquesta gent demostren un gran desconeixement de la situació de Catalunya avui. Ignoren que degut a molts diversos factors (un d’ells, sense dubte la immigració) quan vas a prendre un cafè a un bar i t’adreces al cambrer, sovint et respon en castellà i diu no entendre l’idioma que li estàs parlant. Aquesta situació es dona més a les grans urbs catalanes o, des de sempre, el castellà està present tant a la vida social d’aquest país, com de vegades, a la política segons en quina partits.
No cal que ens vingui de fora! Dintre de Catalunya també hi ha opinions com aquestes, vingudes de gent, un altre temps progressistes i instaurades contra el règim dictatorial de Franco com per exemple l’Albert Boadella i el partit Ciutadans és un bon exemple d’aquest intent de voler imposar per la força una llengua forana portada per una gent com Jiménez Losantos sense la més mínima intenció d’integrar-se al nostre país.
El castellà, per a que m’entengueu, és com una plaga vinguda de fora. Com per exemple el cranc roig americà. No només destrossa el medi natural sinó que de vegades acaba amb altres espècies autòctones que comparteixen habitat amb ell. Per a combatre’l hi calen posar recursos i molts mitjans. Això és el que fan les polítiques lingüístiques que defensen el català i estableixen quotes d’emissió en diversos mitjans audiovisuals i espectacles. Per acabar cal dir que no sempre es compleixen aquestes quotes, com per exemple al cinema on són molt poques les pel•lícules doblades al català que es representen a les nostres sales. Pobre català si no es prenguessin mesures per a protegir-lo!
Tota aquesta gent demostren un gran desconeixement de la situació de Catalunya avui. Ignoren que degut a molts diversos factors (un d’ells, sense dubte la immigració) quan vas a prendre un cafè a un bar i t’adreces al cambrer, sovint et respon en castellà i diu no entendre l’idioma que li estàs parlant. Aquesta situació es dona més a les grans urbs catalanes o, des de sempre, el castellà està present tant a la vida social d’aquest país, com de vegades, a la política segons en quina partits.
No cal que ens vingui de fora! Dintre de Catalunya també hi ha opinions com aquestes, vingudes de gent, un altre temps progressistes i instaurades contra el règim dictatorial de Franco com per exemple l’Albert Boadella i el partit Ciutadans és un bon exemple d’aquest intent de voler imposar per la força una llengua forana portada per una gent com Jiménez Losantos sense la més mínima intenció d’integrar-se al nostre país.
El castellà, per a que m’entengueu, és com una plaga vinguda de fora. Com per exemple el cranc roig americà. No només destrossa el medi natural sinó que de vegades acaba amb altres espècies autòctones que comparteixen habitat amb ell. Per a combatre’l hi calen posar recursos i molts mitjans. Això és el que fan les polítiques lingüístiques que defensen el català i estableixen quotes d’emissió en diversos mitjans audiovisuals i espectacles. Per acabar cal dir que no sempre es compleixen aquestes quotes, com per exemple al cinema on són molt poques les pel•lícules doblades al català que es representen a les nostres sales. Pobre català si no es prenguessin mesures per a protegir-lo!
diumenge, 22 de juny del 2008
SANT PAU VA RESIDIR A TARRAGONA I MOLTS EL VAN IMITAR
Als diaris no sempre trobes notícies relacionades amb la política, l’esport, l’economia o la societat. De vegades trobes notícies que et sorprenen, siguin o no certes, estiguin escrites amb rigor científic o no. Sense anar més lluny al Periódico de Catalunya d’avui se’n troba una d’aquestes. Cito textualment: “Un estudi renova la fe que sant Pau va residir a Tarragona”. Després de llegir el contingut pots arribar a fer-ne el teu propi anàlisi, més o menys en to de sarcasme.
Sempre he dit que els que van “abraçar la fe convergent” un determinat dia, van caure del cavall tal com li va passar a sant Pau que, segons la llegenda era perseguidor de cristians i en caure del seu equí va sentir a Crist i es va convertir...
Si mirem l’hemeroteca, veurem com a les eleccions de 1980, a les comarques de l’Ebre va guanyar la Unión del Centro Democrático, partit que acabaria desapareixent. Aquí de Convergència Democràtica de Catalunya, molts pocs n‘havien sentit a parlar. Només tres o quatre anys més tard, CDC, guanyava per amplia majoria a molts pobles i a les eleccions autonòmiques. Molts que fins llavors havien estat simpatitzants o militants d’altres partits o se’n dient independents, de cop i volta es van fer convergents. No era difícil esbrinar-ne els motius: normalment sempre que els hi oferien un càrrec o un lloc de sortida a unes llistes electorals. Encara avui (o fins fa ben poc) de tant en tant encara n’hi ha que hi cauen del cavall!
Així, la teoria de que sant Pau va residir a Tarragona, reforça la meva: Les comarques del sud de Tarragona era un lloc abonat per a convertir-se a la nova fe emergent arreu de Catalunya!
Sempre he dit que els que van “abraçar la fe convergent” un determinat dia, van caure del cavall tal com li va passar a sant Pau que, segons la llegenda era perseguidor de cristians i en caure del seu equí va sentir a Crist i es va convertir...
Si mirem l’hemeroteca, veurem com a les eleccions de 1980, a les comarques de l’Ebre va guanyar la Unión del Centro Democrático, partit que acabaria desapareixent. Aquí de Convergència Democràtica de Catalunya, molts pocs n‘havien sentit a parlar. Només tres o quatre anys més tard, CDC, guanyava per amplia majoria a molts pobles i a les eleccions autonòmiques. Molts que fins llavors havien estat simpatitzants o militants d’altres partits o se’n dient independents, de cop i volta es van fer convergents. No era difícil esbrinar-ne els motius: normalment sempre que els hi oferien un càrrec o un lloc de sortida a unes llistes electorals. Encara avui (o fins fa ben poc) de tant en tant encara n’hi ha que hi cauen del cavall!
Així, la teoria de que sant Pau va residir a Tarragona, reforça la meva: Les comarques del sud de Tarragona era un lloc abonat per a convertir-se a la nova fe emergent arreu de Catalunya!
TEORIA SOBRE ELS GAL (EN RESPOSTA A XIMO)
Ahir Ximo em deixava un comentari al meu escrit sobre l’adéu Acebes. I em comentava de la responsabilitat que aquest va tenir amb l’11-M era semblant a la que va tenir Felipe González amb el GAL. Li podria haver deixat un altre comentari, però prefereixo deixar-ho en forma de un escrit nou.
Des de fa molts anys jo tinc una teoria sobre els Gal (Grupos Armados de Liberación) Felipe González, al capdavant del PSOE va guanyar les eleccions generals de 1982. Si la memòria no em falla va obtenir 202 escons, xifra que encara no ha estat superada.
Els darrers anys havien estat anys difícils. Només cal recordar el frustrat intent de cop d’estat per part de Tejero, Milans del Bosch, Armada i d’altres el 23-F de l’any anterior. Però aquesta no va ser l’única conspiració en contra d’un dèbil govern de Suárez. El cas Galaxia (nom d’una cafeteria de Madrid) va ser desarticulat d’hora. La banda terrorista ETA atemptava sovint contra els cossos i forces de seguretat. Amb aquest panorama El govern de González va començar la seva singladura. També cal recordar que va ser el primer govern d’esquerres d’Espanya. Per a mi el GAL va néixer de l’exercit, de la policia o de la pròpia intel•ligència de l’Estat. Era una estratègia per a derrotar a ETA des de dintre i amb les mateixes armes, es a dir: terrorisme d’Estat! Quan va començar a governar Felipe se li va vendre com l’única manera d’acabar amb la banda armada; sense fer soroll, sense que ningú sabes amb exactitud qui havia darrera del grup. Llavors a les cúpules de l’exercit i la policia encara hi havia molts comandaments que podríem qualificar de franquistes i la majoria havien fet la guerra al costat del dictador. I Felipe i el seu govern s’ho van creure i van pensar que tal vegada era la millor solució per acabar amb aquella inestabilitat. Recordo que quan l’any 1982 es va fer el mundial de futbol a Espanya, vaig llegir que el risc d'un cop d'estat era 700 vegades més que a l’Argentina l’any 1978!
Felipe va encarregar la direcció dels GAL a gent de la seva confiança i poc preparada... i amb pocs amics dintre dels comandaments de la policia i l’exercit. Finalment van caure en el darrer parany: posar delinqüents habituals (matons, pistolers, digueu-li com vulgueu) com a integrants dels GAL.
Quan el govern se’n va adonar dels que estava passant, ja era massa tard per aturar-ho. D’aquí l’intent de protegir la seva gent de confiança, que van ser els únics que van transcendir, mentre els altres seguien en l’anonimat i anaven passant a la reserva i sent “tapats” pels seus successors.
Felipe González va tenir responsabilitat? D’una manera o d’una altra sí... Però va ser d’aquelles coses que un diu: “Mireu, jo no en sé res... Si ús atrapen heu de dir que és va fer a esquenes del president!” Felipe va fer el que tenia que fer? Segurament que no... Però un altre en aquells moments, amb tota seguretat, hauria fet el mateix. Serveix això d’excusa? Ara, no. Però l’any 1982 era una altra època molt diferent amb més ombres que llums!
Des de fa molts anys jo tinc una teoria sobre els Gal (Grupos Armados de Liberación) Felipe González, al capdavant del PSOE va guanyar les eleccions generals de 1982. Si la memòria no em falla va obtenir 202 escons, xifra que encara no ha estat superada.
Els darrers anys havien estat anys difícils. Només cal recordar el frustrat intent de cop d’estat per part de Tejero, Milans del Bosch, Armada i d’altres el 23-F de l’any anterior. Però aquesta no va ser l’única conspiració en contra d’un dèbil govern de Suárez. El cas Galaxia (nom d’una cafeteria de Madrid) va ser desarticulat d’hora. La banda terrorista ETA atemptava sovint contra els cossos i forces de seguretat. Amb aquest panorama El govern de González va començar la seva singladura. També cal recordar que va ser el primer govern d’esquerres d’Espanya. Per a mi el GAL va néixer de l’exercit, de la policia o de la pròpia intel•ligència de l’Estat. Era una estratègia per a derrotar a ETA des de dintre i amb les mateixes armes, es a dir: terrorisme d’Estat! Quan va començar a governar Felipe se li va vendre com l’única manera d’acabar amb la banda armada; sense fer soroll, sense que ningú sabes amb exactitud qui havia darrera del grup. Llavors a les cúpules de l’exercit i la policia encara hi havia molts comandaments que podríem qualificar de franquistes i la majoria havien fet la guerra al costat del dictador. I Felipe i el seu govern s’ho van creure i van pensar que tal vegada era la millor solució per acabar amb aquella inestabilitat. Recordo que quan l’any 1982 es va fer el mundial de futbol a Espanya, vaig llegir que el risc d'un cop d'estat era 700 vegades més que a l’Argentina l’any 1978!
Felipe va encarregar la direcció dels GAL a gent de la seva confiança i poc preparada... i amb pocs amics dintre dels comandaments de la policia i l’exercit. Finalment van caure en el darrer parany: posar delinqüents habituals (matons, pistolers, digueu-li com vulgueu) com a integrants dels GAL.
Quan el govern se’n va adonar dels que estava passant, ja era massa tard per aturar-ho. D’aquí l’intent de protegir la seva gent de confiança, que van ser els únics que van transcendir, mentre els altres seguien en l’anonimat i anaven passant a la reserva i sent “tapats” pels seus successors.
Felipe González va tenir responsabilitat? D’una manera o d’una altra sí... Però va ser d’aquelles coses que un diu: “Mireu, jo no en sé res... Si ús atrapen heu de dir que és va fer a esquenes del president!” Felipe va fer el que tenia que fer? Segurament que no... Però un altre en aquells moments, amb tota seguretat, hauria fet el mateix. Serveix això d’excusa? Ara, no. Però l’any 1982 era una altra època molt diferent amb més ombres que llums!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)