No fa gaires dies vaig fer un escrit que vaig enviar a diversos mitjans, com va sent costum amb mi. Diari de Tarragona el va publicar dimecres com la carta destacada del dia. Portava per nom “la sardana imposada”.
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
dissabte, 13 de setembre del 2008
divendres, 12 de setembre del 2008
DOS CACES SOBREVOLEN EL BAIX EBRE
Aquesta tarda he sortit a caminar amb la meva gosseta Electra. Ja de tornada cap al cotxe un soroll al cel, que de seguida he associat amb un avió, ha despertat la meva atenció. Estava per la zona de Mianes, ja dintre del terme de Tortosa i eren, aproximadament les 7:30 de la tarda. No era un avió, sinó dos. La sorpresa ha estat en veure que eren dos caces de l’exercit. Han sobrevolat diverses vegades la zona. De sobte marxaven en direcció N, es perdien de vista i tornaven a sobrevolar la zona de Vinallop en pocs minuts. Han arribat quasi que a l’alçada de la torre de la Carrova. De vegades es creuaven entre ells.
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
Encara que son festes a Tortosa, he pensat que no es tractaria de cap exhibició, ja que a la velocitat que volen aquests aparells es fa difícil veure’ls molta estona.
Me’n he recordar del capità Anguera (e.p.r.), assassinat per la banda terrorista ETA. Deien que sempre que sobrevolava Tortosa, a manera de salutació, passava entre les xemeneies de la fàbrica de rajoles del seu pare, al costat de l’Ebre, en direcció a Campredó.
Algú sabria dir-me alguna cosa d’aquests aparells i el perquè sobrevolaven les nostres comarques?
(Amb el mòbil he intentat fer unes fotos. Us podeu imaginar el difícil que ha estat. A la part de baix dels texts publicats he posat la que millor es veient. Quan han estat més prop, el reflex del sol ponent ha fet que sortís unes cossos brillants que bé podrien ser qualsevol cosa)
IRRESPONSABILITAT POLÍTICA A LA SÉNIA
El setmanari de referència a les Terres de l’Ebre, com és la Veu de l’Ebre, a l’edició d’aquest cap de setmana, dintre de l’apartat “Baix Ebre/Montsià”, porta un titular un tant sorprenent parlant del municipi de la Sénia: “L’Ajuntament es quedarà en números rojos si l’oposició no aprova un crèdit”. A la pàgina 2 del setmanari ja hi trobem la primera referència al tema. Amb una foto del seu alcalde, Victor Pla (PSC-PM) i amb una fletxa “també” roja que apunta cap avall, hi diu així: “La manca de consens paralitza la Sénia” i continua: La incapacitat d’arribar a un pacte de govern a la Sénia ha posat en perill a viabilitat econòmica de l’Ajuntament. Victor Pla es veurà obligat a arribar a un consens amb l’oposició si vol salvar els mobles”.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
Anem a pams. En primer lloc, penso que si algú ha de tenir una fletxa roja ha de ser l’oposició. Per molt malament que estigui, en un municipi, l’equip de govern i oposició, mai l’oposició ha de mirar més pels seus propis interessos i desgastar així l’equip de govern, que la responsabilitat de votar a favor de l’obtenció d’un crèdit que permeti seguir funcionant tot un poble! Per aconseguir un acord de govern, de vegades, no n’hi ha prou amb la voluntat de l’alcalde, també de les altres parts.
Al cap de pocs mesos (o tal vegada setmanes) des de les passades eleccions municipals de l’any passat, a una reunió que hi va haver a la seu socialista de Tortosa, vaig tenir ocasió de parlar amb Victor. En aquells moments, no es mostrava gents ni mica preocupat per tancar de forma ràpida un pacte de govern. Suposo que després deuria canviar d’idea...
Sobre el que he dit abans de que l’oposició també hi té molt que dir a l’hora de pactar, m’ha fet recordar la moció de censura que hi va haver a la Ràpita en contra de Miquel Alonso. Sense entra en detalls (en podria explicar-ne molts), el poble no va entendre com formacions tan diverses com ERC i PP, passant per CiU i Rapitencs Independents (altre temps, algunes d’elles, enemigues irreconciliables), van poder fer fora l’alcalde, només en benefici propi. A les eleccions següents, Miquel Alonso, al front d’un pacte entre socialistes i comunistes, treia majoria absoluta!
Ara, potser ningú ho recorda, però ja fa 20 anys, a la Sénia també hi va haver un situació prou curiosa. Era la segona legislatura municipal i Victor Gimeno havia repetit com alcalde. No obstant no tenia majoria absoluta. Una situació pareguda a la d’ara, però amb diferents partit (i evidentment persones) al poder. Llavors, Gimeno, va reptar a les altres formacions a posar-se d’acord i fer-lo fora. Llavors, Josep Martí (e.p.r.), per als seniencs “lo Peixo”, va saber reunir al voltant de la seva persona tota la resta de formacions polítiques i, el fins llavors alcalde, va d’haver d’acceptar que havia perdut i plegar. Josep Martí, repetint el pacte, va estar davant de l’ajuntament senienc diverses legislatures...
Per tant, al menys de que Victor Pla, vulgui fer una “jugada” similar, que molt em temo que no ho farà, el que tindria que fer l’oposició és posar-se d’acord i fer-li una moció de censura. És el que toca fer en aquest casos, per responsabilitat! I no deixar d’aprovar un crèdit que faci paralitzar el poble. Què han fet els ciutadans de la Sénia per mereixes això?
En política, moltes vegades, hi ha massa enemistats personals. Si arriben a un pacte, el poble pensa que ho fan per conveniència política i no s’entén. I si no ho fan, es poden produir situacions com aquesta.
Espero pel bé dels seniencs i senienques, que tot sigui un ensurt i que la situació es pugui arranjar el més ràpidament possible.
dimecres, 10 de setembre del 2008
L'11 DE SETEMBRE CAL REIVINDICAR PEL TERRITORI
Demà, l’alcalde d’Amposta llegirà el manifest de l’11 de setembre al públic congregat, un anys més, davant de la plaça de l'ajuntament (de Espanya -quna contradicció!-), ja que el pont penjat, símbol de la ciutat, encara es troba en obres de reparació.
He tingut l’ocasió de llegir-lo i, com suposo que es farà a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, reivindica un finançament just.
En un dels apartats parla que a Madrid tenen “la paella pel mànec”, així, literalment.
Sense oblidar el tema del finançament i altres temes com la provable retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, penso que des de el territori hem de reivindicar coses que ens afectin directament. Parlant del finançament, el municipal és tan o més important que el que pugui obtenir la Generalitat, ja que, sense un finançament òptim, algunes de les coses que necessiten els nostres pobles i ciutats no serà possible fer-les.
També cal reivindicar que ja n’hi ha prou d’ensurts. En aquest darrer any n’hi ha hagut uns quants relacionats amb l’aigua i la energia. Per un constat, un fet que es va produir el novembre de l’any passat però no es va saber fins el mes de mars d’aquest any. Parlo, evidentment, de la fuita de partícules de la central nuclear d’Ascó. Més tard va venir, juntament amb la sequera, una altra amenaça de transvasament que, finalment, ens va salvar la “campana” en forma de pluja. Y per acabar, no fa gaires setmanes, l’incendi de l’altra nuclear, la de Vandellòs, que està fora dels límits de les terres de l’Ebre, però que a pobles com l’Ametlla de Mar, la pateixen prou!
Com he anat fet en aquests darrers mesos, cal demanar millors comunicacions, tan en tren com en bus. Calen trens ràpids que ens puguin portar a Tarragona en una mica més de trenta minuts i a Barcelona en una hora. I calen autobusos que comuniquin millor a la gent de les Terres de l’Ebre i no de forma radial com ha estat fins ara en la majoria de trajectes.
També cal reivindicar la millora de la nostra xarxa de carreteres. L’autovia de l’interior ens facilitaria el camí cap a Tarragona i Castelló sense tenir que pagar peatges. L’autovia de l’Eix de l’Ebre comunicaria Lleida amb el port dels Alfacs en poques hores. També facilitaria el camí cap a l’estació de l’AVE de Lleida i d’allí les comunicacions amb Espanya.
El pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, que no es demori i que sigui una realitat en el mínim temps possible. La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea, també i que mentre siguin gratuïts els peatges...
Ah! M’oblidava, la nova ciutat sanitària de Tortosa!!
I així podríem anar seguin amb reivindicacions de caire més locals, ja que, segurament, allí on no hi manca una escola hi manca un dispensari mèdic o una residència de gent gran pública o un casal per als joves.
Així, que l’11 de setembre, sense perdre de vista les reivindicacions nacionals, cal reivindicar les millores per al nostre territori. Un territori sense les inversions necessàries de l’Estat i de la Generalitat, està comdemnat a l’estancament.
Per això en la diada nacional de Catalunya, cal cridar ben fort Visca Catalunya, però també Visca les Terres de l’Ebre!!
He tingut l’ocasió de llegir-lo i, com suposo que es farà a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, reivindica un finançament just.
En un dels apartats parla que a Madrid tenen “la paella pel mànec”, així, literalment.
Sense oblidar el tema del finançament i altres temes com la provable retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional, penso que des de el territori hem de reivindicar coses que ens afectin directament. Parlant del finançament, el municipal és tan o més important que el que pugui obtenir la Generalitat, ja que, sense un finançament òptim, algunes de les coses que necessiten els nostres pobles i ciutats no serà possible fer-les.
També cal reivindicar que ja n’hi ha prou d’ensurts. En aquest darrer any n’hi ha hagut uns quants relacionats amb l’aigua i la energia. Per un constat, un fet que es va produir el novembre de l’any passat però no es va saber fins el mes de mars d’aquest any. Parlo, evidentment, de la fuita de partícules de la central nuclear d’Ascó. Més tard va venir, juntament amb la sequera, una altra amenaça de transvasament que, finalment, ens va salvar la “campana” en forma de pluja. Y per acabar, no fa gaires setmanes, l’incendi de l’altra nuclear, la de Vandellòs, que està fora dels límits de les terres de l’Ebre, però que a pobles com l’Ametlla de Mar, la pateixen prou!
Com he anat fet en aquests darrers mesos, cal demanar millors comunicacions, tan en tren com en bus. Calen trens ràpids que ens puguin portar a Tarragona en una mica més de trenta minuts i a Barcelona en una hora. I calen autobusos que comuniquin millor a la gent de les Terres de l’Ebre i no de forma radial com ha estat fins ara en la majoria de trajectes.
També cal reivindicar la millora de la nostra xarxa de carreteres. L’autovia de l’interior ens facilitaria el camí cap a Tarragona i Castelló sense tenir que pagar peatges. L’autovia de l’Eix de l’Ebre comunicaria Lleida amb el port dels Alfacs en poques hores. També facilitaria el camí cap a l’estació de l’AVE de Lleida i d’allí les comunicacions amb Espanya.
El pont entre Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, que no es demori i que sigui una realitat en el mínim temps possible. La variant de la N-340 al seu pas per l’Aldea, també i que mentre siguin gratuïts els peatges...
Ah! M’oblidava, la nova ciutat sanitària de Tortosa!!
I així podríem anar seguin amb reivindicacions de caire més locals, ja que, segurament, allí on no hi manca una escola hi manca un dispensari mèdic o una residència de gent gran pública o un casal per als joves.
Així, que l’11 de setembre, sense perdre de vista les reivindicacions nacionals, cal reivindicar les millores per al nostre territori. Un territori sense les inversions necessàries de l’Estat i de la Generalitat, està comdemnat a l’estancament.
Per això en la diada nacional de Catalunya, cal cridar ben fort Visca Catalunya, però també Visca les Terres de l’Ebre!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)