No fa gaires dies vaig fer un escrit que vaig enviar a diversos mitjans, com va sent costum amb mi. Diari de Tarragona el va publicar dimecres com la carta destacada del dia. Portava per nom “la sardana imposada”.
És evident que no va d’haver agradar ni gents ni mica al sector sardanista, ja que, segons em contaven aquest matí, en la tradicional ballada de sardanes que es fa amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya a Amposta, el van llegir en públic. Acte seguit, segons les mateixes fonts, van llegir un altre escrit que publicava la Vanguardia de signe totalment oposat.
Qui va llegir el meu escrit (i qui no el va llegir pot buscar-lo en aquest mateix blog) va poder veure que no es tractava d’un atac a la dansa nascuda a l’Empordà, sinó una defensa de la nostra jota i de les nostres costums en vers de unes tradicions que se’ns han volgut imposar des de la resta de Catalunya i que mots d’aquí les han acabat assumint perquè pensen que són més catalanes.
Recordo, quan era jovenet, que per aquest temps, molta gent del meu poble anava a veremar a “la Catalunya” (suposo que per la zona del Penedès). I jo els deia sempre: “És que això no és Catalunya?”
El que és cert és que hi ha un reducte de gent intransigent. En aquest cas, segurament representada pel món de la sardana (o potser per un sector d’aquest món, que tampoc és cosa de posar-los tots al mateix sac) Però també d’altres sectors que s’autoanomenen catalanistes i que els molesta qualsevol rèplica, queixa u opinió que, des de la nostra terra, de les Terres de l’Ebre, fem cap a ells. És la Catalunya del pensament únic, dels que estan a favor del transvasament de l’Ebre (es clar que també ni ha d’altres que hi estan i no formen part d’aquest sector) Dels que, des de la Vanguardia (ho deia l’altre dia) no accepten que pregunti el perquè tenim que pagar un recàrrec al rebut de l’aigua per a pagar la inversió en infraestructures, si a nosaltres no ens fan falta! I ho justifiquen dient que ells han pagat els pantans i les carreteres, com si des d’aquí no haguéssim pagat les seves i a més a més, els produïm part de la energia que gasten...
És evident que a qui li pica, es rasca! I la prova són els fets que van passar a Amposta la tarda de l’11 de setembre. Quan una persona pertanyent al món sardanístic (ignoro qui i quina representativitat tenia) llegeix dues cartes de signe oposat, és que no els a agradat la meva veu crítica en defensa dels nostres interessos i de la nostra jota.
Per molt que els hi pugui saber greu, la nostra dansa és la jota i el que ells han volgut fer és imposar-nos la sardana. Es queixen quan des de Castella es signen manifests en contra del català, però les Terres de l’Ebre, de vegades, més que una part de Catalunya semblem un territori conquerit!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada