LA BANCA MÉS PROPERA

Mentre el rescat de la banca espanyola sembla cada vegada més imminent, vull explicar-vos dos casos (no arriben ni al nivell d’anècdotes) que m’han passat recentment, de fet aquesta setmana.

Una tarda vaig rebre una trucada del director de la meva sucursal de Caixabank preguntant-me si tenia diners per a portar-los-hi.  Li vaig dir que no. D’on vol que els tregui? Hi ha gent que té comptes a diferents entitats financeres, però no és el meu cas. Des de fa molts d’anys només “treballo” amb el que era la Caixa. Després em va preguntar per les meves assegurances. No sé si sabeu que fan una campanya per a que agrupis les assegurances i també els hi portis.

Aquestes coses donen molt que pensar. Primerament te’n adones que les entitats financeres, en general, tenen greus problemes de liquiditat i van desesperades a la recerca d’efectiu del sector privar o particular.
Això sí, com li vaig dir que “anàvem molt justos”, també em va oferir la possibilitat de fer un préstec. Em deuen de tenir com un bon client, ja que de tant en tant m’arriben missatges al mòbil oferint-me préstecs.
Al dia següent vaig parlar amb l’esposa d’un coordinador comarcal de Catalunya Caixa. Em va explicar que la direcció vol que els empleats treballin per la tarda (evidentment tancats al públic) i que el seu marit és l’encarregat de dir-los-hi. Però no de qualsevol manera, sinó d’una manera subtil però que se’n donin per assabentats.
Què farien per la tarda? No m’ho va dir, però imagino que la funció seria la mateixa que fan els de la “Caixa gran”, es a dir, captar nous clients o nous capitals.
Però sigui quina sigui la situació econòmica de les famílies (la majoria no aniran gaire sobrades, però n’hi ha que sí), el cert és que la gent han perdut molta part de confiança amb les entitats bancàries. Després de veure com s’han nacionalitzat Catalunya Caixa o Bankia (sobre tot aquesta darrera), cada vegada hi ha més gent que retiren els seus dipòsits dels bancs.
Només així s’entén una notícia que també vaig escoltar aquesta setmana: que la venda de caixes de seguretat ha augmentat entre un 30 o 40 %.
Els baixos interessos, la desconfiança en el sector i la por de que pugui arribar un “corralito” (impossibilitat de poder retirar fons), tal com va passar a Argentina fa uns anys, fa que la gent, cada vegada més, tregui els diners dels banc i opti per tenir-los a casa en caixes de seguretat o, simplement, ben amagats, tal i com ja feien els nostres avantpassats.

BESALÚ IV

COM ES PAGUEN 100.000.000.000 D’EUROS?

De Fer, al Punt Avui, d'avui diumenge. 

Ahir, mentre molts d’espanyols estaven fent la migdiada (jo per un dia no, tenia d’altres coses també importants que fer, ja sabeu, tot és qüestió de prioritats...) Europa va sortir al rescat del sistema financer espanyol, allò que s’anomena un “rescat tou”.

Però com podrà tornar Espanya 100 mil milions d’euros (al títol he posat la quantitat expressada amb xifres per a que us en adoneu de la magnitud del “problema”)   

En un país que, econòmicament, està al bord del precipici, on no hi ha creixement econòmic, on la xifra d’aturats està propera als 5 milions de treballadors i treballadores, on sembla que no hi qui aturi el dèficit públic, quant es tarda per a tornar aquesta xifra? Quins esforços haurem de fer els qui no en tenim cap culpa?

Evidentment la xifra l’hauria de pagar la banca. Tant em dóna els anys i els interessos que això els acabarà suposat. Potser així se’n adonaran de l’usura que cometien ells quan deixaven préstecs a persones que sabien del cert que no els podrien tornar.

La banca, amb els seus polítics-banquets al front tenen bona part de la culpa de la situació del país, per tant, són ells els qui haurien de fer els esforços per a retornar el deute (encara que els hi costés tornar més de 7.000 anys, com sembla que li costarà al poble de Pioz -Guadalajara-)

I mentre? Sembla ser que l’única cosa que fem prou bé els espanyols, és atreure el turisme. I no perquè siguem un genis dels negocis, sinó per la bonança del clima que gaudim. Si, a sobre, li afegeixes que ens agrada la gesta i que tenim una molt bona gastronomia, no és d’estranyar que els estrangers de mitja Europa decideixin vindre a estiuejar aquí. Per tant, els països que han tingut la “consideració” de rescatar-nos, haurien de fomentar que els seus habitants vinguessin, no només a estiuejar, sinó a primaverejar, tardonejar i hivernar (aquest adjectiu si té entrada al diccionari) D’aquesta manera es podria reduir considerablement el nombre d’aturats i la banca (sempre la banca) podria fer més negoci. Això sí, caldria fer-los unes ofertes apropiades per als amics, ja què, gràcies a ells, podríem tornar a parlar (possiblement) de miracle econòmic (ja que els nostres polítics, de ben segur, usarien aquest terme per a reconfortar als afligits ciutadans)

Però tota aquesta idíl·lica situació segur que no es produirà i des d’Europa s’exigirà a Espanya sacrificis i més sacrificis i, com sempre, qui ho acabarà pagant serà el ciutadà mig (ara ja més baix que mig), el que sempre ha acabat pagant “el pato” (ànec per als més catalans)

I què va fer Rajoy ahir? Amagar-se, tal i com ja ens té acostumats a fer. Quina Vergonya de president?

I què ha fet Rajoy avui? Fer una roda de premsa després que els seus experts (experts? Experts en què?) li han escrit en un paper el què ell és incapaç de fer i a veure si així complau al menys als seus, què, a la resta, segur que no ho farà.

I aquesta tarda cap a Polònia a veure a “la Roja”, en una mena de vacances caribenyes. Una bona manera d’oblidar-se dels problemes que té a casa. El què no sé sap és si per a celebrar una hipotètica victòria espanyola s’han emportat una botella de vi, d’aquell que té al seu mentor (Aznar, per a què ens entenguem), com a un dels personatges més representatius.     

RAJOY HAURIA DE DIMITIR “COM DÉU MANA”

He ajuntat dues idees. La primera, la de que “Rajoy hauria de dimitir”, ho va dir l’economista Sala i Martín al programa Divendres de TV3 el passat dijous. L’altra, “com Déu mana”, va ser un petit reportatge que va fer el programa el Intermedio de la Sexta també dijous i, segons va quedar demostrat, és una forma que Rajoy fa servir molt durant els seves intervencions.
Espanya serà intervinguda. Ara bé, serà un rescat tou. El mateix dijous, pel Facebook, hi havia qui es preguntava que volia dir això de “tou”. Els qui varem respondre-li coincidíem en dir que “el mateix, però amb més lubricant o vaselina”.
Per què hauria de dimitir Rajoy?
La gota que ha fet sobreeixir el got ha estat l’anunci de la intervenció financera que patirà el nostre país. Això implicarà molt més control al nostre sistema financer per part dels organismes competents europeus. No sé si són o no els “homes de negre” a qui es referia Montoro, però sinó ho són s’hi duen sembla molt.  
Però aquest no és l’únic motiu pel que hauria de dimitir el president actual del govern. També ho hauria de fer pels següents motius:
1.- Reforma laboral que no fomenta l’ocupació i facilita l’acomiadament.
2.- Retallades a la Sanitat que ha perdut el concepte de “universal”, a part de perdre qualitat, incrementar-ne el cost i disminuir el nombre de professionals.
3.- Retallades a l’Ensenyament, amb pèrdua de qualitat i també d’educadors.
4.- Rebaixes als sous del empleats públics i congelació de plantilles, no sempre de forma justificada. Recordo que són empleats públics metges, mestres, infermers, policia, bombers, forestals, administratius i tècnics diversos al servei de les diferents administracions, etc.
5.- Retallades en investigació.
6.- Retallades en cultura.
7.- Retallades en polítiques actives d’ocupació.
8.- Retallades i enduriment de els condicions dels desocupats.
9.- Pèrdua de drets bàsics.    
10.- Pujada d’impostos.

11.- Ajudes multimilionàries a la banca privada (sobre tot a la banca pepera, es a dir, Bankia) en detriment de les altres necessitats bàsiques i que ja he enumerat amb anterioritat.

12.- Per l’increment del nombre d’aturats.
13.- Per mentider. Ha fet just, tot allò que va dir que no faria per a treure Espanya de la crisi.
14.- Etc.

En conclusió, Rajoy hauria de dimitir per dignitat i decència i fer-ho “com Déu mana”. I com més aviat millor.