dijous, 13 de desembre del 2012

POM, POM… QUI ÉS? LES CUP!

Ahir, el President de la Generalitat en funcions va convocar els partits que s’oposen a la reforma del Ministre Wert: CiU, ERC, PSC i ICV-EUA. Però és va oblidar de les CUP. També va convidar el Consell Escolar de Catalunya. El motiu, es pot deduir fàcilment  
La versió oficial és que, com que encara no està constituït el nou Parlament, oficialment, encara no són diputats. Però com van recordar ahir pel matí a Catalunya Ràdio, amb aquest argument, s’hauria d’haver convidat a SI i al diputat no adscrit Joan Laporta i no es va fer.
La meva impressió és que no se’n van recordar. Així, llisa i planament. Un mal començament per a una legislatura que encara no ha començat.Què es vagin preparant i acostumant-se a conviure amb la gent de les CUP 
Per una part em sembla més que correcte que es faci un front comú entre els partits que defensen l’actual sistema d’immersió lingüística. El qui no pensen així i no es vulguin apuntar al carro, pitjor per a ells. Em refereixo, evidentment, al PPC i a C’s.
Al meu entendre, aquests dos partits segueixen una política equivocada, tal i com va fer el PSC en el tema de la independència.
El català és a Catalunya la llengua materna. Tots els que hem nascut aquí de pares catalans la tenim com a pròpia i l’emprem, al menys, a l’hora de parlar. Els qui ja tenim una edat, a l’escola franquista, varem tenir una educació totalment en castellà i no per això no hem estat capaços d’aprendre el català i usar-lo a l’hora d’escriure’l amb certa fluïdesa.
La immersió lingüística és el sistema que ens cal si volem que els nostres nets segueixin parlant i escrivint en català. La supervivència d’un idioma el fa el seu ús. Sinó és així pot acabar sent una llengua morta com el llatí i el grec i que només l’acaben usant els estudiosos o aquells alumnes que el tenen com assignatura.
Si és cert el que s’està dient sobre la nova llei que vol imposar-nos en calçador el Ministre d’Educació José Ignació Wert, no hi ha cap dubte que es tracta d’un atac frontal al català i a Catalunya. I ho dic així perquè no me l’he llegida, però la reacció dels partits catalans que han fet pinya a l’hora d’enfrontar-se a la FAES a la sessió plenària del Congrés dels Diputats d’ahir.
Per molt que ho negui Wert, ells sap millor que ningú quin és el seu objectiu: espanyolitzar els alumnes catalans. Ho va dir ell que, en aquest tema és el portaveu de la FAES (d’aquí que cités la fundació abans en lloc del ministre) i que, a la vegada, adopta com a doctrina el pensament del funest José María Aznar.
Des d’aquí em vull unir als crits unànimes que s’han escoltat aquests dies a favor d’una escola pública, laica i catalana i per la dimissió d’un personatge que, com a ministre, no ha donat la talla.
VISCA L’ESCOLA CATALANA, PÚBLICA, LAICA I DE QUALITAT!        
WERT DIMISSIÓ!!

El tresor de Gòl·lum



Joan Barril -periodista-

Dimecres, 12 de desembre del 2012
El sociòleg és aquell científic que en lloc de fixar-se en el cos físic de les persones intenta trobar alguna explicació al que li passa a l'anomenat cos social. De tant en tant els pastors de la societat truquen a la porta del sociòleg i li diuen: «Miri el que m'ha fet aquesta vegada. ¿Té remei?» Les societats no són gaire capritxoses. Acostumen a reaccionar davant les agressions i llavors els líders del tinglado s'alarmen, acaparen joies i bitllets dels bancs i se'n van amb vent fresc a algun paradís dels diners a l'espera que el sociòleg més estimat pels governs trobi una solució a la febre turbulenta d'una societat normalment tranquil·la, resignada i pacient.
Facin ministre un sociòleg i comprovaran que tot el que deia que sabia al seu expedient acadèmic ho ha oblidat. Així li ha passat al ministre Wert, sociòleg que algun dia va ser fins que va posar la seva precària ciència al servei de la FAES i ara, en lloc de servir d'analgèsic, ha preferit ser el bruixot malèfic de la tribu, entestat a repartir verins legals i clamar conjurs. Wert ha actuat com aquells periodistes infames que no dubten a provocar un incendi per així ser els primers a informar de les flames.
L'amenaça individual
Cada vegada que el miro em recorda aquell personatge d'El senyor dels anells anomenat Gòl·lum, que es passa tota la pel·lícula remugant: «El meu tresor, el meu tresor». El tresor de Wert consisteix a oferir al seu senyor Aznar allò que els seus coreligionaris no s'haurien vist capaços de demanar-li. Amb un Artur Mas falsament noquejat i davant la perspectiva de reprendre per força els contactes amb el PP de Catalunya, ¿a què respon l'amenaça individual de Wert? Quan els sobiranistes de CiU es curaven les ferides, arriba el sociòleg amb el reconstituent i multiplica les estupefactes legions de la secessió. Es pensava que tenia un tresor d'or massís, però només és de llauna. Senyal que el sociòleg ha fracassat. Igual que aquells que, quan parlen de Catalu-
nya, sempre han preferit la ignorància voluntària abans que l'estudi de les pulsions d'un poble. Dir -com va dir Wert a la seu parlamentària- que l'ús del català era el resultat de l'escola independentista és una bajanada que provoca vergonya in­tel·lectual. Un sociòleg ha de tenir una visió universal del que analitza, perquè per fer d'analista de la seva escala amb un taxista oient de la COPE ja en tenim prou per exclamar «¡aquí, con tanto catalán, no hay quien viva
Però Gòl·lum se sent com un toro i en realitat ja comença a formar part de la ramaderia d'un Govern que no sap on va i que demostra una ignorància intel·lectual vergonyosa. Si s'assisteix a un vessament descomunal de cru, se'ns diu que són filets de plastilina. Si les grans autoritats mundials parlen del canvi climàtic, es recorre a un cosí llunyà sense nom que nega l'evidència. Si es promet que no es tocaran les pensions, se les deixa sense l'augment de l'IPC i ja les tenim rebaixades. Gòl·lum és el sociòleg desertor. I el seu tresor -com el dels seus confrares- consisteix a fer de la falsedat l'única veritat possible.

Alternativas a los recortes en Catalunya

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universitat Pompeu Fabra

La gran mayoría de los debates que aparecen (no sólo en el Parlament de Catalunya, sino también en los medios de información, tanto públicos como privados) se centran sobre cómo reducir el déficit de la Generalitat de Catalunya mediante la reducción de los gastos de la Generalitat, incluyendo las partidas del presupuesto del gobierno catalán destinadas a los servicios públicos de la Generalidad, como sanidad, educación, servicios sociales y servicios domiciliarios a las personas con dependencia. Pero hay otros medios de reducir el déficit de la Generalitat que apenas han salido en este debate. Y uno de ellos es la subida de los ingresos a la Generalitat de Catalunya a través del aumento de impuestos. En realidad, en la gran mayoría de países que están reduciendo su déficit, esta reducción se realiza no sólo mediante recortes del gasto público, sino también mediante aumento de los impuestos. Así, el gobierno portugués redujo su déficit a través de la reducción de gasto público (un 50% de la reducción del déficit) y un aumento de los impuestos (el otro 50%). Lo mismo está proponiendo el Partido Laborista británico. Incluso David Cameron, que dirige el gobierno de coalición del partido conservador con el partido liberal en Gran Bretaña, ha subido los impuestos para complementar la reducción del déficit del estado británico a base de recortes (en una proposición de un 20 % en subida de impuestos y un 80% en recortes del gasto público). El Presidente Obama ha propuesto un 50%/50%.
En cambio, el gobierno de la Generalitat basa su estrategia de recortar el déficit de la Generalitat, casi exclusivamente en los recortes del gasto público, y muy especialmente de los servicios públicos del estado del bienestar. Esta dureza es innecesaria, ya que hay una enorme cantera de fondos que el estado puede recoger, vía impuestos, que no está recogiendo. En realidad, los ingresos a la Generalitat (y en España) representan una cantidad equivalente sólo al 32% del PIB, frente al 44% en la media de la UE-15 y el 54% en Suecia, el país que tiene un estado del bienestar más desarrollado y una carga fiscal más elevada y redistributiva.
Los impuestos de la Generalitat y del estado español están entre los más regresivos que existen en la UE-15, lo cual quiere decir que, mientras la mayoría de la población que está en nómina paga porcentajes de sus rentas comparables a la media de la UE-15, las rentas superiores no están contribuyendo en términos homologables al resto de la UE-15. Es importante subrayar este punto, ya que en Cataluña la insuficiencia de ingresos al estado se ha centrado en el déficit fiscal que el estado español debe a la Generalitat, déficit que es real y debe corregirse, pero que es insuficiente para cubrir el enorme déficit de gasto público social de la Generalitat, que se basa en la escasa progresividad fiscal de la Generalitat, sobre la que el gobierno catalán tiene plena responsabilidad.
El economista David Lizoain, que conoce bien la construcción del presupuesto de la Generalitat, estimó que ésta podría recoger fácilmente 2.788 millones de euros mediante las siguientes medidas: 1.000 millones mediante un impuesto finalista (que fuera a la sanidad) de carácter progresista , tal como se hizo en Canadá; 600 millones de euros a base de grabar los beneficios exuberantes del capital financiero, tal como sugirió el propio Fondo Monetario Internacional; 400 millones de euros, resultado de mantener y no eliminar el impuesto de sucesiones; 538 millones de euros como consecuencia de recuperar el impuesto sobre el patrimonio, modificado para centrarse en las grandes fortunas; 150 millones de euros mediante la modificación de las multas y sanciones para hacerlas más progresivas, tal como ocurre en los países nórdicos, donde la multa que un ciudadano debe pagar depende de la renta del sancionado; 150 millones de euros de un impuesto ecológico que consistiría en un impuesto de cinco euros por cada vuelo que salga del Aeropuerto del Prat.
A esta lista, que no afectaría a la mayoría de la población, podrían sumarse otras intervenciones que, de nuevo, no afectarían a la mayoría de los contribuyentes y que en cambio serían muy populares. Entre ellas destaca la corrección del fraude fiscal, muy acentuado entre las rentas superiores en Catalunya, y en las grandes empresas. En realidad, si los cálculos que han hecho los propios inspectores de Hacienda del estado español, se aplicaran en Catalunya (lo cual es probable que sea una subestimación), el número de millones de euros que no se pagan a la Generalitat de Catalunya podría llegar a los 8.000 millones de euros. Otros podrían ser los impuestos al tabaco y al alcohol, que podrían recoger hasta 200 millones de euros más. Y otra fuente de ingresos podría ser el pago por parte de las mutuas patronales de accidentes y enfermedades laborales en la sanidad pública por los gastos que ocasionan los enfermos por causas laborales, que ellos deberían abonar, y que podría alcanzar la cifra de 230 millones de euros.
¿Por qué no se consideran estas alternativas? La respuesta es de carácter político. Estas medidas afectarían grupos de la sociedad que tienen mucho más poder político y mediático que las clases populares que son las más perjudicadas por los recortes sociales. Así de claro.

dimecres, 12 de desembre del 2012

EL QUÈ TENIM QUE VEURE

Aquest matí, un company de treball ha aparegut per l’oficina amb crosses.
Ahir al vespre un mal gest va fer que es fes un esquinç  al genoll. Tenia la cama tan inflamada que havia d’anar sense sabata.
El company de treball no portava la baixa. Ni el metge li va fer ni ell la vol. El motiu és que a partir de l’octubre, quan un treballador públic està de baixa, els 3 primers dies sé li descompta el 50 % del seu salari; entre el 4t i el 20è, el 25 % i només a partir del dia 21 rep la totalitat del seu salari (al menys que hi hagi hospitalització o intervenció quirúrgica) Hi ha molts treballadors que, per la seva situació familiar, no pot deixar de cobrar el seu salari complert.  
Aquesta mesura que pretén reduir l’absentisme laboral pot arribar a ser del tot injusta. Evidentment no és el mateix un que no vagi a treballar amb l’excusa d’un mal de cap que un que, com el cas del meu company, ha tingut, diguem-li, un accident domèstic que s’hauria de curar fent el màxim repòs possible.
Evidentment, el meu company, si ve a treballar no podrà rendir el 100 %, ja que la seva mobilitat és força reduïda i, la seva feina requereix que es tingui que alçar sovint per atendre al públic. Segurament s’acabarà donant-li feina interna apartada del taulell, però tot i així, ha d’estar amb la cama enlaire amb les molèsties que això li suposarà.
El cas del meu company només és un exemple de tants i tants que hi deuen haver al llarg de la geografia espanyola (i el que encara queden per venir...); però és un clar exemple de la pèrdua de drets socials que està patint el món laboral en general.
També queda palès que, com passa quasi sempre, ho acaben pagant justos per pecadors. Està clar que a l’administració hi ha gent que ha fet abusos, però de vegades ha comptat amb el beneplàcit del cap de l’oficina que ho ha tolerat. Si s’haguessin obert més expedients sancionadors quan era hora per aquests tipus de conductes, molt possiblement, els qui ens hem comportat correctament, no hauríem de patir ara aquestes decisions arbitràries preses per uns polítics que fan de tot menys governar. 

JO NO VAIG VOTAR EL PP... PERÒ EL BOTARIA!!