CATALUNYA, UNA, GRAN I LLIURE

Totes les accions encaminades a desestabilitzar CDC i CiU cauran en sac foradat ja que actuarem, com hem fet sempre, com un sol home en defensa dels interessos del país.  

Aquesta frase tant contundent és la part final d’un comunicat que va emetre CDC en resposta a les informacions que publicava dissabte el Periódico de Catalunya on s’afirmava que Convergència Democràtica de Catalunya havia fet espiar a Felip Puig, l’actual Conseller d’Empresa i Ocupació i, durant la legislatura anterior, Conseller de l’Interior, dintre de tot l’enrenou que ha sortit a la llum els darrers dies sobre els espionatges i contraespionatges amb diversos partits polítics catalans implicats i també un club de futbol, concretament el Barça.  

El que més crida l’atenció és que es parli d’interessos del país quan a qui realment afecta és a alguns partits polítics i, concretament, a una família amb molt de pes en la vida política i social catalana: els Pujol. Però que es digui això no ens ha de sorprendre gens ni mica, ja que, sovint, els de CiU s’han postulat com la única formació política que defensa els interessos de Catalunya. La campanya de les darreres autonòmiques aniria en aquest sentit, amb un Mas en postura messiànica conduint al seu poble cap a la terra promesa que significaria la independència del país. Sempre recordaré les paraules de la que va ser durant 23 anys la primera dama de Catalunya Marta Ferrusola (amb el permís de la Núria Feliu), quan es va fer públic el pacte del Tinell que conformava el primer govern tripartit, exclamant: “Ens han robat la Generalitat...”.

 

Per a CiU (però sobre tot per a CDC) Catalunya és UNA, la que ells representen. És la política del pensament únic o la d’estar amb mi o en contra meva.

Catalunya és GRAN (com més millor!) per a que es pugui fer el màxim de negoci. Convergència ha estat vinculat tingut tradicionalment a tot un seguit d’empreses, sobre tot constructores, ja perquè els seus propietaris estan afiliats o bé perquè haurien contribuït al seu finançament agraint així l’atorgament de contractes per part l’executiu català. M’estic referint al famós 3 % que va denunciar el President Maragall i dels que després poc més se’n ha sabut.  

I ja, per acabar, Catalunya és o serà LLIURE quan finalment es faci el referèndum d’autodeterminació i, posteriorment, s’acabi tot el procés de segregació d’Espanya. La no dependència de Madrid és el somni de tot convergent. Per alguns, perquè aquesta situació no només comportaria la independència política, sinó també la financera i, fins i tot la judicial. És el punt de vista més materialista. I per als altres, perquè ho veuen des d’un punt de vista molt més romàntic i pensen, realment, que un estat independent significaria la culminació de les reivindicacions històriques del poble català perdudes en dos moments històrics claus: el casament dels Reis Catòlics i la pujada al tro de Felip V i la promulgació del decret de Nova Planta.  

JORNADA DE LLUITES SOCIALS - EL MASET - DELTEBRE

Amb Ada Colau (portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) i els redactors de la revista digital Cafeambllet Marta Sibina i Albano Dante.

Fin de la Monarquía juancarlista

Si viviéramos en épocas de monarquías absolutas, al imputado Torres, a una docena al menos de periodistas y probablemente al juez Castro les cortarían la cabeza. Si viviéramos en épocas de monarquías más templadas, como las habidas en España antes de la actual, el asunto Urdangarin se taparía y el silencio y el olvido serían la sentencia. En la presente monarquía parlamentaria, de poderes ejecutivos sumamente recortados, el asunto debería, deberá, causar la renuncia inevitable del rey Juan Carlos de Borbón. Por mal que funcione le democracia, por mucho que la despreciemos, no cabe otra salida. No existe fuerza suficiente que lo impida. Ni el poder judicial dejará de actuar con corrección legal, ni aceptará imposiciones superiores. El malestar de la sociedad será unánime, y el Parlamento se tendrá que avenir, sin que por ello sea necesario ni cambiar de régimen ni violentar la Constitución. El Rey debe dar ejemplo y marcharse, abriendo camino al desarrollo limpio de toda actividad política. La dignidad de los españoles lo exige. La esperanza de que al fin vivamos en un país habitable. Es, sería, será, el principio del fin del espanto que somos. El Rey no puede enrocarse: ya no tiene peones que lo defiendan.
Porque ¿qué es la Casa del Rey?, ¿son todos sus miembros, excepto el titular y su Familia?, ¿no existe culpa alguna in eligendo e in vigilando ante actuaciones irregulares o delictivas de un integrante de la Familia?, ¿o un yerno no lo es?, ¿o de dos si imputan a una hija?, ¿basta con desahuciar al aparato burocrático?, ¿quedan a salvo el crédito y el prestigio de la Familia?, ¿qué piensan de ello los españoles?, ¿puede continuar la Corona en tales manos con tamaño rechazo y sospechas?, ¿no queda tocada de muerte la Institución?, ¿no permanecerá viciada la sucesión en herida abierta ya para siempre?, ¿queda afectada España?, ¿queda afectada la democracia?, ¿puede un rey causar en impunidad tanto malestar a un pueblo?

Arturo González

ABDICACIÓ I SUCCESSIÓ O REPÚBLICA?

Quan parlo de monarquia i república, sempre penso que no hauríem de caure al parany.

A quin parany m’estic referint? A veure, el  Rei és d’Espanya, cert? I la república també seria d’Espanya, veritat? Per tant, si el debat en clau catalana és parlar de referèndums d’autodeterminació i d’independència, aquests temes ens haurien de relliscar...  

Però ja que he posat el títol, crec que els hauríem de desenvolupar a partir de la realitat actual: Catalunya forma part d’Espanya i tots els catalans portem a la cartera un DNI espanyol.  Mal que ens pesi, però és així.

Dimecres Pere Navarro va demanar l’abdicació del Rei durant una conferència que va fer a la Cambra de Comerç de Barcelona. La petició té la seva lògica, però es va quedar curta. De totes formes, el Primer Secretari del PSC es va quedar tot sol o quasi bé en la seva petició. Molts de membres de l’executiva es van mostrar contraris per què, bàsicament, no els havia informat.

Els socialistes espanyols, aquells que ara volen ser europeus, no van trigar gens a dir-li que del tema ni pensar-ho. Quina sorpresa!!! Imagino que algú dels qui estava escoltant la conferència va trucar ràpidament a algun càrrec del PSOE per a informar-lo. Només així s’entén la ràpida resposta.

La idea tampoc va agradar les Joventuts Socialistes que li van respondre a Navarro que el que cal és la III República Espanyola. Per tant, en una situació així, el sostre d’autogovern passaria, necessàriament, per un estat federal.  

Sincerament, la Petició de Pere Navarro no es dolenta del tot. No va demanar la dissolució de la monarquia espanyola, sinó que demana l’abdicació del Rey per a que el Princep Felip, ja com a Rei, pugui dirigir una segona transició. Utilitzant una metàfora, seria com fer un punt i seguit a un escrit. La situació econòmica i social, en aquest moments és pèssima i el ciutadà no té cap confiança ni amb el Rei, ni amb el president del govern, ni amb el cap de l’oposició, ni amb la política en general; tampoc amb els mercats ni amb el món financer... No acabaríem... Per tant, la seva idea passa per una regeneració de cap a peus del país: un tornar a començar.    

La idea de la III República no em desagrada però als temps que vivim preferiria una Catalunya lliure políticament, això sí, dintre del marc d’una Europa Unida també políticament. Ho he dit sempre i ho segueixo defensant.

La petició de Pere Navarro, fins i tot, va eclipsar el debat de la nació que es debatia al Congrés dels Diputats. Segurament perquè el debat tampoc va aportar res de nou al negre panorama que estem vivint.  Però aquest ja és un altre tema.