CATALUNYA, UNA, GRAN I LLIURE

Totes les accions encaminades a desestabilitzar CDC i CiU cauran en sac foradat ja que actuarem, com hem fet sempre, com un sol home en defensa dels interessos del país.  

Aquesta frase tant contundent és la part final d’un comunicat que va emetre CDC en resposta a les informacions que publicava dissabte el Periódico de Catalunya on s’afirmava que Convergència Democràtica de Catalunya havia fet espiar a Felip Puig, l’actual Conseller d’Empresa i Ocupació i, durant la legislatura anterior, Conseller de l’Interior, dintre de tot l’enrenou que ha sortit a la llum els darrers dies sobre els espionatges i contraespionatges amb diversos partits polítics catalans implicats i també un club de futbol, concretament el Barça.  

El que més crida l’atenció és que es parli d’interessos del país quan a qui realment afecta és a alguns partits polítics i, concretament, a una família amb molt de pes en la vida política i social catalana: els Pujol. Però que es digui això no ens ha de sorprendre gens ni mica, ja que, sovint, els de CiU s’han postulat com la única formació política que defensa els interessos de Catalunya. La campanya de les darreres autonòmiques aniria en aquest sentit, amb un Mas en postura messiànica conduint al seu poble cap a la terra promesa que significaria la independència del país. Sempre recordaré les paraules de la que va ser durant 23 anys la primera dama de Catalunya Marta Ferrusola (amb el permís de la Núria Feliu), quan es va fer públic el pacte del Tinell que conformava el primer govern tripartit, exclamant: “Ens han robat la Generalitat...”.

 

Per a CiU (però sobre tot per a CDC) Catalunya és UNA, la que ells representen. És la política del pensament únic o la d’estar amb mi o en contra meva.

Catalunya és GRAN (com més millor!) per a que es pugui fer el màxim de negoci. Convergència ha estat vinculat tingut tradicionalment a tot un seguit d’empreses, sobre tot constructores, ja perquè els seus propietaris estan afiliats o bé perquè haurien contribuït al seu finançament agraint així l’atorgament de contractes per part l’executiu català. M’estic referint al famós 3 % que va denunciar el President Maragall i dels que després poc més se’n ha sabut.  

I ja, per acabar, Catalunya és o serà LLIURE quan finalment es faci el referèndum d’autodeterminació i, posteriorment, s’acabi tot el procés de segregació d’Espanya. La no dependència de Madrid és el somni de tot convergent. Per alguns, perquè aquesta situació no només comportaria la independència política, sinó també la financera i, fins i tot la judicial. És el punt de vista més materialista. I per als altres, perquè ho veuen des d’un punt de vista molt més romàntic i pensen, realment, que un estat independent significaria la culminació de les reivindicacions històriques del poble català perdudes en dos moments històrics claus: el casament dels Reis Catòlics i la pujada al tro de Felip V i la promulgació del decret de Nova Planta.