LA DEMOCRÀCIA INTERNA DELS PARTITS

600 euros costarà als diputats del PSC l’atreviment de trencar la disciplina de vot del grup socialista del Congrés dels Diputats. Sembla ser que és la sanció màxima que es pot imposar per la manca de disciplina interna. Si actes així es repetissin sovint, al final, els diputats catalans hauran d’acabar posant diners de la seva butxaca.

L’enrenou (per dir-ho d’alguna forma) va arribar com a conseqüència d’una moció que van presentar els grups de CiU i ERC del Congrés sobre fer una consulta legal sobre el dret a decidir del poble catal; en contra del que s’havia aprovat només fa unes setmanes al Parlament de Catalunya on no es feia cap referència a la legalitat del referèndum.

Dels 14 diputats del PSC, l’única diputada que no va votar (en cap sentit) va ser, precisament, la seva cap de files: la Carme Chacón., que ho va justificar al·legant que no seria ella qui propiciaria la secessió de Catalunya.

Va ser la diputada autonòmica del seu propi partit la Rocio Martínez Sempere l’encarregada de respondre-li en aquests termes: La Chacón confon independència amb el dret a decidir. Una consulta pel dret a decidir no porta, necessàriament, a la independència. Votar no és una opció totalment vàlida, igual que votar-hi a favor, votar en blanc o abstenir-se. Hi ha qui afirma que el dret a decidir d’un poble és un dret fonamental de la democràcia i, per tant, així hauria d’estar reconegut a la Constitució.

Arribat a aquest punt, no seria també un principi democràtic la llibertat de vot? És evident que davant d’unes eleccions (ja siguin generals, autonòmiques, locals o de qualsevol altre tipus), el ciutadà gaudeix de llibertat de vot. El vot és el màxim exponent de la democràcia. Si això és així, què passa amb la democràcia interna dels partits? És democràtic que un diputat, atenent a la disciplina de vot, no pugui votar lliurement segons li dicti la seva consciència? Quan es forma part d’un partit polític es comparteix la pràctica totalitat del seu ideari, però sempre hi poden haver temes puntuals i concrets on es pot discrepar pels motius que sigui, és igual.

Però fora de les seus parlamentàries, els partits polítics, tampoc tenen la suficient democràcia interna. És cert que els militants de cada partit voten els seus candidats, però sovint, aquests candidats han estat imposats per les executives respectives.  Per tant, el militant, no pot votar lliurement als companys que voldria que els representessin.

Us explicaré una anècdota. El primer alcalde democràtic de Vinaròs sorgit de les eleccions municipals de l’any 1979 va ser Ramon Bofill. Després dels primers 4 anys de mandat, l’assemblea de militants del PSPV-PSOE, va decidir que no repetís. L’agrupació local va fer arribar a l’executiva nacional de València la candidatura aprovada. La comissió de llistes va decidir incloure el nom de Ramon Bofill tot i estar vetat pels militants locals. Aquest fet va comportar que dos dels seus militants més emblemàtics (un d’ells el desaparegut Rafel Genovés, regidor i secretari general de la UGT del Baix Maestrat) presentessin una denuncia davant la comissió de conflictes del partit. Com a conseqüència d’això, l’executiva nacional els va obrir un expedient disciplinari que va acabar amb l’expulsió de tots dos militants. Imagino que casos com aquest, que em va explicar el propi Rafel Genovés, n’hi ha hagut molts més al llarg de la història democràtica del nostre país. És aquest el concepte que tenen els partits de democràcia interna?

No vull acabar sense plantejar un altre dilema. L’any 2008 la Carme Chacón es va presentar per primera vegada com a cap de llista del PSC per Barcelona i, per extrapolació, de tots els socialistes catalans. Recordo que quan va venir a les Terres de l’Ebre va fer una defensa aferrissada de l’aigua de l’Ebre que, en aquells moments estava amenaçada pel Pla Hidrològic Nacional, la qual cosa tenia a una bona part de la ciutadania del territori revoltada. Ara que li ha sortit la vena més espanyola, seguiria defensant el riu o reclamaria aigua per a tots com es fa des dels territoris de més al Sud? 

Alcaldes i regidors de Vinaròs.    

11è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

Ara va de bo... Anit es va fer l'assemblea constituent de la colla i dimarts presentarem la documentació al Registre d'Associacions de la Generalitat i, posteriorment, ens donarem d'alta a l'Agència Tributària per a que ens donin el CIF.

Sanidad catalana: la cara oscura de un sistema que se creía modélico

Albano Dante
Cafèambllet
Mientras hubo dinero las cosas fueron sobre ruedas. El sistema sanitario catalán ha sido durante los últimos años un referente de calidad indiscutido a nivel mundial. Con una de las inversiones porcentuales de PIB más bajas de Europa, los catalanes disfrutaron de un sistema de una calidad por encima de la media europea. Pero detrás de estos éxitos, se escondió durante años una realidad mucho menos ejemplar: la de un sistema opaco, caracterizado por el amiguismo, el enriquecimiento escandaloso de personas y empresas cercanas al poder y el fallo generalizado de los sistemas de control. Ahora, la bajada del caudal de dinero público que riega el sistema sanitario deja al descubierto muchas de estas miserias. Miserias que, curiosamente, están protagonizadas por las mismas personas que hoy se presentan como los ‘expertos’ capaces de ‘reformular’ el sistema para hacerlo ‘más eficiente’.
En los últimos meses la opinión pública catalana ha visto con incredulidad e indignación como lo que hasta hace poco era un motivo de orgullo se ha convertido en el paradigma de la mala gestión de lo público. Y lo peor de todo es que todo apunta a que solo es el principio.
Ante el creciente número de escándalos, cada día se hace más difícil pensar en que se trata de prácticas aisladas protagonizadas por individuos sin escrúpulos y todo apunta a que nos encontramos ante un problema estructural. Una estructura pensada para favorecer prácticas muy alejadas del interés general. A continuación nos referiremos a cuatro casos concretos protagonizados por cuatro personajes muy relevantes en la sanidad catalana. Cuatro casos que nos ayudan a hacernos una idea de la magnitud de la tragedia sanitaria catalana.
Ramon Bagó: entre lo público y lo privado
La dificultad para ver dónde acaba lo público y empieza lo privado es una constante en la sanidad pública catalana. Un hecho que Ramon Bagó —ex-alcalde de Calella y alto cargo en la época de Jordi Pujol— encarna a la perfección. Un reportaje publicado por la revista Cafèambllet lo describía como “el hombre que se contrataba a si mismo con dinero público”. Por un lado tenemos al Ramon Bagó público, fundador del Consorci Hospitalari de Catalunya (CHC). Un ente que gestiona decenas de hospitales financiados con dinero público. La otra cara de Ramon Bagó es empresarial: paralelamente a su carrera política y gestora de lo público, Bagó construyó un imperio —el Grupo Serhs— formado por más de 60 empresas. Unas empresas que tienen en los contratos públicos una de sus principales fuentes de ingresos. Un ejemplo de esto es la división de catering del Grup Serhs que da de comer en escuelas públicas, prisiones y hospitales financiados por la Generalitat. El problema llega cuando decenas de millones de euros de estos contratos obtenidos por Bagó llegan desde los hospitales públicos gestionados por el CHC… dirigido por Bagó. Según el diario El País, Bagó recibió 50 millones en contratos del CHC, 15 de los cuales de manera irregular. La Oficina Antifraude, dependiente del Parlament de Catalunya, abrió una investigación y concluye que “ve delito” en las adjudicaciones a Bagó y por eso ha trasladado un informe de 8.000 páginas a la Fiscalía, que actualmente investiga el caso.
Josep Prat: poderoso en la sombra
La entrada de David Vidal al ayuntamiento de Reus (Tarragona) supuso el principio del fin de uno de los hombres más poderosos de la sanidad pública catalana. El joven regidor de la formación Candidatura d’Unitat Popular rompió el pacto de silencio que, a lo largo de décadas, permitió a Josep Prat mover los hilos sanitarios sin control. A través de la empresa municipal Innova Prat logró hacerse con el control del 75% del presupuesto municipal de Reus y con el control casi absoluto del hospital de Reus, su gestión y la construcción de su nuevo y espectacular edificio. Vidal también descubrió que Prat cobraba 27.000 euros, hasta entonces secreto. Pero había más: mientras que dirigía el Instituto Català de la Salut (ICS) (la empres pública que gestiona la mayor parte de los grandes hospitales públicos catalanes) Prat era vicepresidente de United Surgical Partners, la empresa de hospitales privados más grande e España. Pero lo que finalmente hizo dimitir a Josep Prat de la presidencia del ICS fue lo que se conoce como Caso Manté
Carles Manté
Pocos meses después de abandonar la gerencia del ICS, Carles Manté fundó la consultoría CCM Consultoría Sanitaria. Apenas 8 días después de su fundación la empresa recibía de parte de Josep Prat el primero de los contratos que durante cuatro años reportaron a Manté casi 800.000 euros por “trabajos de consultoría”. Unos trabajos de los que no hay más rastro que unos pocos folios firmados por Manté. Hasta hace pocas semanas Manté era el presidente de los hospitales de Blanes y Calella. Unos hospitales cuya irregular actividad quedó registrada en el escandaloso ‘Informe Crespo’.
El Informe Crespo
La presión del poder político consiguió que La Sindicatura de Cuentas frenase el ‘Informe Crespo’. Este informe detallaba les irregularidades cometidas por Xavier Crespo —entonces alcalde de Lloret y hoy diputado de CiU muy famosos últimamente por sus supuestas conexiones con la mafia rusa— como gestor en empresas de los hospitales de Blanes i Calella. Unas irregularidades que, según El País, significaron pérdidas cercanas a los 3 millones de euros. El Informe Crespo —que solo vio la luz gracias al trabajo periodístico— es un ejemplo del estrepitoso fracaso de los sistemas de vigilancia  y control sobre la gestión de la sanidad pública catalana. Un fracaso que ha permitido que los cuatro casos descritos hayan sido posibles. Un fracaso que, con seguridad, deparará muchos más escándalos.

LA CHACÓN: ENTRE PINTO I VALDEMORO (una frase molt castissa)

Per primer cop en més de 30 anys el PSC va trencar la disciplina de grup per votar en contra del que va votar la resta del grup socialista del Congrés. Tots? No, dels 14, 13; la Carme Chacón es va voler desmarcar dels uns i dels altres i, simplement, no va votar.

Normalment quan un es vol desmarcar tant, acaba per no convèncer ningú. La Chacón ja va posar el seu càrrec a disposició del partit, encara que Pere Navarro li va recordar que l’escó era d’ella i que era ella qui havia de prendre la decisió.

El Congrés havia de votar una moció presentada pel grup de CiU que governa a Catalunya) i el d’ERC (que fa d’oposició i soci de govern a la vegada) sobre el dret a decidir. Com sembla que la consulta hauria de fer-se dintre de la legalitat vigent, el PSC no li va posar cap però, ja que, en aquests termes, ho portava al programa. Per a mi, el fet curiós és que, fins ara, el PSC podia recolzar una proposta al Parlament, però si la mateixa proposta es presentava a Madrid, sovint hi votava en contra. En canvi ahir va ser a l’inrevés: mentre al Parlament la majoria del grup es va mostrar en contra de la consulta pel dret a decidir (excepte 5 diputats que no hi van participar), al Congrés van votar-hi a favor.

Què va fer la Carme Chacón? Coincideixo amb algunes opinions que ahir vaig escoltar per la ràdio que la Chacón ahir, va mirar pel seu interès. A ningú sé li escapa que la que ha estat cap de files del PSC a les eleccions generals (d’Espanya) aspirava i aspira a liderar el PSOE. De fet, si no hagués segut per la intervenció d’alguns històrics dirigents (digueu-los-hi González, Guerra, etc.), segurament, a hores d’ara, ostentaria la secretaria general del PSOE.

Però no està clar que el fet d’ahir l’acabi ajudant. Si les aspiracions de la Chacón són ocupar el càrrec que ara ocupa Rubalcaba, hauria hagut de votar conjuntament amb la majoria del grup socialista. No trobeu? Ara no va acontentar ni als uns ni als altres.

Els diaris d’avui opinen sobre el fet i, fins i tot, parlen de trencament entre el PSOE i el PSC. Potser abans caldria matisar moltes coses i buscar alternatives. Primer que res cal recordar que el PSC i el PSOE no són el mateix partit. A diferència de la majoria de comunitats (o totes, no ho sé) en les que el socialistes són federacions del PSOE, a Catalunya el PSC va néixer com a partit diferenciat, encara que de vegades no ho sembli i que alguns (amb certa dosi de mala llet) els puguin assimilar.

El PSOE ha de ser conscient que sense el PSC no tornarà al govern d’Espanya. Ahir recordaven que l’Ana Botella, en assabentar-se de la participació a les eleccions generals de l’any 2004 a Catalunya va saber que el PP no revalidaria govern. Es podria dir, sense temor a equivocar-nos, que el PSOE té dependència del PSC i de la seva federació andalusa. D’aquí i d’allí és d’on, tradicionalment, ha tret els millors resultats. Saben que aconseguir un bon grapat de diputats a Catalunya i Andalusia és, a la pràctica, sinònim de victòria, tal i com va passar l’any 2008 quan el PSC va arribar als 25 diputats, una quantitat mai assolida amb anterioritat.

Farien bé Rubalcaba i els barons socialistes de, per una part, no sancionar els diputats díscols i, per l’altra, renegociar els acords signats fa anys. Aquests acords, com la majoria que es van signar en aquella època (incloent-hi lleis i normes estatals, com per exemple la Constitució), haurien de ser fruit de noves negociacions amb la finalitats revisiocionistes per tal d’adequar-les als nous temps.  

Fets així demostrarien un canvi de mentalitat a les files socialistes i de ben segur que els acabaria retornant part de la credibilitat perduda. 

 

Per acabar: Sabeu que hi ha entre Pinto i Valdemoro? (dos municipis de la província de Madrid) No? Fàcil, una i. I, a partir d’ara, sabeu que hi haurà? No? La Carme Chacón, per suposat!