Per primer cop en més de 30 anys el PSC
va trencar la disciplina de grup per votar en contra del que va votar la
resta del grup socialista del Congrés. Tots? No, dels 14, 13; la Carme
Chacón es va voler desmarcar dels uns i dels altres i, simplement, no va
votar.
Normalment quan un es vol desmarcar tant,
acaba per no convèncer ningú. La Chacón ja va posar el seu càrrec a disposició
del partit, encara que Pere Navarro li va recordar que l’escó era d’ella
i que era ella qui havia de prendre la decisió.
El Congrés havia de votar una moció presentada
pel grup de CiU que governa a Catalunya) i el d’ERC (que fa d’oposició
i soci de govern a la vegada) sobre el dret a decidir. Com sembla que la
consulta hauria de fer-se dintre de la legalitat vigent, el PSC
no li va posar cap però, ja que, en aquests termes, ho portava al programa.
Per a mi, el fet curiós és que, fins ara, el PSC podia recolzar una proposta
al Parlament, però si la mateixa proposta es presentava a Madrid, sovint
hi votava en contra. En canvi ahir va ser a l’inrevés: mentre al Parlament
la majoria del grup es va mostrar en contra de la consulta pel dret a decidir
(excepte 5 diputats que no hi van participar), al Congrés van votar-hi
a favor.
Què va fer la Carme Chacón? Coincideixo
amb algunes opinions que ahir vaig escoltar per la ràdio que la Chacón
ahir, va mirar pel seu interès. A ningú sé li escapa que la que ha estat
cap de files del PSC a les eleccions generals (d’Espanya) aspirava i aspira
a liderar el PSOE. De fet, si no hagués segut per la intervenció d’alguns
històrics dirigents (digueu-los-hi González, Guerra, etc.), segurament,
a hores d’ara, ostentaria la secretaria general del PSOE.
Però no està clar que el fet d’ahir
l’acabi ajudant. Si les aspiracions de la Chacón són ocupar el càrrec
que ara ocupa Rubalcaba, hauria hagut de votar conjuntament amb la majoria
del grup socialista. No trobeu? Ara no va acontentar ni als uns ni als
altres.
Els diaris d’avui opinen sobre el fet
i, fins i tot, parlen de trencament entre el PSOE i el PSC. Potser abans
caldria matisar moltes coses i buscar alternatives. Primer que res cal
recordar que el PSC i el PSOE no són el mateix partit. A diferència de
la majoria de comunitats (o totes, no ho sé) en les que el socialistes
són federacions del PSOE, a Catalunya el PSC va néixer com a partit diferenciat,
encara que de vegades no ho sembli i que alguns (amb certa dosi de mala
llet) els puguin assimilar.
El PSOE ha de ser conscient que sense
el PSC no tornarà al govern d’Espanya. Ahir recordaven que l’Ana Botella,
en assabentar-se de la participació a les eleccions generals de l’any
2004 a Catalunya va saber que el PP no revalidaria govern. Es podria dir,
sense temor a equivocar-nos, que el PSOE té dependència del PSC i de la
seva federació andalusa. D’aquí i d’allí és d’on, tradicionalment, ha
tret els millors resultats. Saben que aconseguir un bon grapat de diputats
a Catalunya i Andalusia és, a la pràctica, sinònim de victòria, tal i com
va passar l’any 2008 quan el PSC va arribar als 25 diputats, una quantitat
mai assolida amb anterioritat.
Farien bé Rubalcaba i els barons socialistes
de, per una part, no sancionar els diputats díscols i, per l’altra, renegociar
els acords signats fa anys. Aquests acords, com la majoria que es van signar
en aquella època (incloent-hi lleis i normes estatals, com per exemple
la Constitució), haurien de ser fruit de noves negociacions amb la finalitats
revisiocionistes per tal d’adequar-les als nous temps.
Fets així demostrarien un canvi de mentalitat
a les files socialistes i de ben segur que els acabaria retornant part
de la credibilitat perduda.
Per acabar: Sabeu que hi ha entre
Pinto i Valdemoro? (dos municipis de la província de Madrid) No? Fàcil,
una i. I, a partir d’ara, sabeu que hi haurà? No? La Carme Chacón,
per suposat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada