AQUESTA NIT FARÀ 75 ANYS

Aquesta nit del 25 de juliol farà 75 any del començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i que es perllongaria durant 115 dies tal i com ens ho recorda el centre d’interpretació 115 dies de Corbera d’Ebre i que fa a la vegada de punt de recepció de visitants interessats en el tema.  

A partir de la mitja nit del 25 de juliol, l’exèrcit popular va creuar l’Ebre per endinsar-se en territori enemic i mirar de reconquerir el terreny que havien anat perdent al llarg de dos anys de guerra.

Mentre les brigades Garibaldí , Marsellesa i Comuna de París compostes, majoritàriament, per brigadistes internacionals creuava l’Ebre a tocar d’Amposta, exactament per la zona de Font de Quinto, en una maniobra dissuasòria, els V i XV cossos de l’exèrcit republicà ho feien riu amunt, per Riba-roja, Ascó i Flix.

A Amposta, en poques hores van morir uns 1.200 brigadistes, la majoria del batalló Comuna de París formada per francesos i belgues. Com que, possiblement, era la zona que més facilitats donava per a creuar el riu, l’exèrcit nacional estava perfectament parapetat i fins i tot va utilitzar el canal de la dreta com a defensa per a repel·lir la inclusió republicana. 

Mon oncle Leonardo, cosí germà de ma mare, va ser protagonista actiu d’aquella jornada. Amb la seva companyia va creuar el riu amb el gruix de les tropes republicanes que, en poques hores, arribaria a les portes de Gandesa, la capital de la comarca de la Terra Alta. Segons em va explicar, en arribar allí, encara van poder escoltar la música del ball que s’hi estava fent per a celebrar la revetlla de Sant Jaume.

...

A diferència de la Terra Alta on s’han recuperar trinxeres per diferents indrets i s’han creat centres d’interpretació a diversos pobles, a Amposta, els espais de la batalla de l’Ebre passen pràcticament desapercebuts als visitants i veïns. Fa 3 anys, vaig tenir l’oportunitat de visitar aquests espais acompanyat per experts en el tema i que ens van explicar amb pèls i senyals el desenvolupament de l’escaramussa. Varem visitar el lloc de comandament del coronel Coco, situat una mica més amunt de la torre de la Carrova. També d’altres espais on encara es conserven les restes dels impactes de les bales i una casa de camp (ara reconvertida en allotjament rural) on una placa recorda a un brigadista que hi va perdre la vida.

Però de tots els espais que recorden la batalla de l’Ebre, el més interessant és la línia fortificada de la Fatarella, a la Terra Alta. Donant l’esquena a l’Ebre, i al llarg de diversos quilòmetres, hi ha tot un seguit de búnquers fets amb formigó armat que tenien com a missió retenir el màxim de temps possible les tropes franquistes davant un eventual retirada republicana. Si l’exèrcit nacional guanyava les cotes que donen tot just a l’Ebre sobre Flix, la sangria hauria pogut ser de considerables dimensions. Al retenir-los més avall, s’aconseguia  guanyar el temps suficient (48 hores)que permetés a les tropes republicanes poder creuar el riu cap a posicions més segures. 

L’any 2011, a la partida Raïmats, al terme de la Fatarella, s’hi va trobar el cos d’un soldat republicà que va perdre la vida defensant la seva posició per tal de salvar la dels seus companys. El cos estava força ben conservat, excepte la ma dreta que la tenia arrancada, segurament, a l’explotar-li una granada de ma quan mirava de retornar-la a l’enemic. Pels seus voltants s’hi van trobar tots els estris que solia portar un soldat: des de munició fins a utensilis per a la higiene personal. A aquest cos se’l va batejar com a Charlie i va ser estudiat per la Universitat de Barcelona i el CSIC que van arribar a la conclusió que tenia una mica més de 40 anys i, per tant, igual podia tractar-se d’un suboficial que d’un brigadista que, tot i l’ordre de dissolució que s’havia dictat sobre les Brigades Internacionals, va continuar lluitant per mirar d’aturar el feixisme.

EN MEMÒRIA DE TOTS ELS SOLDATS QUE VAN TROBAR LA GLÒRIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA DEFENSANT UNA CAUSA JUSTA.   

Per ampliar coneixements:

http://guerraenlauniversidad.blogspot.com.es/2011_09_01_archive.html

http://guerraenlauniversidad.blogspot.com.es/2011/12/charlie-murio-antes-de-las-4-de-la.html

http://www.elmundo.es/elmundo/2011/09/30/galicia/1317404752.html

http://loriuassociacio.blogspot.com.es/

http://blocdejaume.blogspot.com.es/2011/11/associacio-lo-riu-visita-guiada-la.html

LA RÀPITA. FESTES MAJORS 2013. XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA , RESTA DE FOTOS II

La República de Oliveres y Forcades

Jaume Grau

El Procés Constituent es un movimiento muy interesante impulsado por Arcadi Oliveres y Teresa Forcades  que tiene como finalidad crear las bases para que el pueblo de Catalunya decida de forma democrática qué modelo de estado y de país es el que desea. El movimiento ya ha recibido más de 40.000 adhesiones, una cifra importante, considerando el poco tiempo que lleva en marcha y su escasez de recursos. Durante los últimos tres meses, los impulsores del Procés Constituent han desplegado una actividad febril, con sesiones informativas diarias y con la creación de asambleas en todo el territorio destinadas al debate y la acción política. Los actos despiertan mucho interés, son  concurridos  por gente dispar, son notablemente transversales desde el punto de vista social  y muy participativos, se busca más el debate que la adhesión. La razón de este éxito se debe, a mi entender, al prestigio de los dos principales impulsores y a su independencia respeto a las diferentes fuerzas políticas del país. La percepción en la ciudadanía de que el actual ciclo político derivado de la transición se ha acabado y de que el modelo económico dominante les cierra el paso a derechos que deberían ser universales contribuyen poderosamente a la rápida difusión de sus principios.
El Procés Constituent viene a llenar un espacio  importante que muchos reclaman, el de la reflexión en profundidad sobre el modelo de sociedad que queremos para el futuro. Se mire desde el ángulo político que se mire, el actual modelo de estado tiene los días contados, está herido de muerte por los escándalos, la ineficacia y la falta de participación de la ciudadanía.  En estas circunstancias, existe el riesgo real de que se opte por una reforma del estado hecha desde las mismas estructuras actuales, que sea promovida por la actual clase alfa, que no exista ruptura con el modelo vigente. De ahí el interés del movimiento de Oliveres y Forcades, que pretende sentar las bases del cambio a partir de las propuestas de la ciudadanía. El propósito de cambio desde la base puede parecer naif o demasiado inconcreto, pero eso dependerá de la fuerza numérica que pueda llegar a alcanzar, como recientemente ha afirmado Teresa Forcades en una entrevista radiofónica: “Ahora somos 40.000, pero aspiramos a ser 4 millones”
Mi pronóstico es que el Procés Constituent crecerá y que su éxito sorprenderá y acongojará a la actual clase política catalana. El Procés Constituent no es un partido y sus promotores ya han manifestado su propósito de no figurar en una lista electoral, eso les da un plus de fuerza y de coherencia interna, al margen de la forma tradicional de entender la actividad política.   En un momento clave como el que vivimos, creo que el Procés responde en forma y en fondo a los anhelos de la mayoría. El objetivo compartido del movimiento es muy atractivo y queda bien explicado en el manifiesto fundacional, la constitución de una república catalana en la que no sea posible que los intereses de unos pocos pasen por delante de los de la mayoría. Simple, pero claro y eficaz. Conseguir ese propósito aparentemente utópico, pasa según el decálogo fundacional por la expropiación de la banca, por garantizar salarios dignos, por una democracia verdaderamente participativa, por la eliminación de los privilegios de los políticos, por el derecho real a la vivienda, por mantener unos servicios sociales  universales y de calidad,  por el control democrático de los medios de comunicación públicos, por la socialización de las empresas energéticas, por el tránsito hacia una economía más sostenible, por la igualdad de derechos entre ciudadanos, sea cual fuese su sexo, condición u origen. Un programa de mínimos radicalmente democrático, justo y social.
Un programa de estas características suscita controversia,  pero no es extremista ni revolucionario, es filosóficamente radical. Muchos países europeos tuvieron hasta bien entrado el siglo XX una banca pública y unas empresas energéticas nacionalizadas, sin que ello fuera motivo de escándalo. El control de los cargos públicos y la lucha contra la corrupción, están en la base de lo que debería ser cualquier régimen de libertades. En el fondo se trata de liberar  a la democracia del refajo institucional con la que los diferentes grupos de presión la han tratado de encorsetar. La república que Arcadi Oliveres y Teresa Forcades nos proponen es muy atractiva y, espero  que, más temprano que tarde, se llegue a proclamar.

ÈTICAMENT REPROVABLE

 

Si us pregunto si sabeu qui és Borja María Zallana de los Acebos, segurament la majoria de vosaltres em direu que no. Si sou assidus del diari digital el Plural, que dirigeix el periodista català Enric Sopena, potser us soni el nom. Al Plural, fins fa poc hi havia un apartat que es deia el Rincón del Neocón que, suposadament, escrivia el tal Borja María Zallana de los Acebos, un nom força castís a la vegada que del tot caspós. Per les raons que siguin (poc importa) van decidir tancar la paradeta i, per tant, el Borjamari ha desaparegut literalment parlant.

Però no crec que el trobem a faltar. El president del Tribunal Constitucional (també l’anomenen con a l’Alt Tribunal) està presidit per Francisco Pérez de los Cobos que, quan vaig escoltar el seu nom quests dies i vaig saber de la seva afiliació política, inconscientment, em va recordar al Borjamari dels Nassos (no vaig poder fer-hi més)  

Per tant, si canviem un nom per l’altre, les similituds seran tan grans que pot arribar a semblar que estem parlant de la mateixa persona. L’estereotip és ben bé igual.

Com que us conec (a tots i cadascú dels qui em llegiu) sé que esteu perfectament informats. Per tan no caldria explicar-vos que el president del TC (Francisco Pérez de los Cobos) era militant i donant del Partit Popular. Quan vaig escoltar per la ràdio que era donat, vaig pensar que a part de pagar la seva quota de militant, a part feia aportacions voluntàries al partit per a sufragar les despeses que ocasionava el PP (el que ignoro és si sabia és que els seus diners, dintre de sobres, anaven a parar a les butxaques dels dirigents populars)

Sembla que legalment és compatible ostentar un alt càrrec dintre de la Judicatura amb la pertinença a un partit com a soldat ras, però a la pràctica és èticament reprovable i l’honorabilitat no només s’ha de suposar, sinó que s’ha de demostrar en els fets dels dia a dia.

L’Alt Tribunal fa temps que està contaminat. M’és ben bé igual si la majoria de torn és conservadora o progressista, el TC no ha d’estar al servei dels interessos de la majoria governant.

Desgraciadament per a Catalunya, estiguin al poder els populars o estiguin els socialistes, quan des del TC s’hagin de emetre sentències sobre algun tema relacionat amb el fet català, aquestes sempre seran contràries als nostres interessos. Es va demostrar amb l’Estatut de Catalunya que, després de veure el que es va veure, millor ens podríem haver quedat amb l’anterior... I ho seguirem veien al futur, temps al temps. Per tant, no és d’estranyar que des de Catalunya es demani la recusació de D. Francisco o directament la seva dimissió.  

Fins que el tercer poder (1r Executiu, 2n Legislatiu i 3r Judicial) no aconsegueixi el que teòricament té reconegut per llei (la separació dels altres dos), la democràcia espanyola mai serà plena, ja que estarà controlada pel govern i el partit (o partits) que li donen suport.

Diuen els qui en saben més que jo, que les espanyols no tenim cultura democràtica. Vaig escolat no fa gaire a la SER que a Espanya hi ha molt antifranquista, però pocs demòcrates. Segurament en som més dels que ens pensem o diuen; el que passa és que els altres fan molt més soroll i aquest comporta que se’n parli molt més quan, a l’igual com passa amb els arbitres de futbol, haurien de passar totalment desapercebuts.

No cal ser protagonista per a fer bé la seva feina en benefici de la comunitat i en alguns casos, millor no ser-ho mai.

Veritat D. Francisco dels Nassos?