SOPAR, BALL I MÍTING A 2,5 EUROS

Dissabte vaig penjar a la meva cronologia de Facebook la mateixa foto que avui acompanya aquest comentari. Es poden veure els preparatius del sopar del carrer Amèrica i propers. Pel nombre de taules es desprèn que va tenir un èxit considerable.  

Alguns dels meus amics em van deixar cometaris sobre que anés bé el sopar o que aquestes costums s’han de preservar...

Però a Amposta no hi ha res gratis... O a 2,5 euros... Un veí de la zona ja em va dir que segurament es repartirien paperetes... Paperetes no se’n van repartir perquè encara no estem en època d’eleccions, però estar clar que CiU a Amposta, així com a tants d’altres pobles, ja està en plena campanya de les municipals de 2015.

A mi em van convidar a assistir-hi al mig del carrer, quan un dels organitzadors, en veure’m va aturar el cotxe. S’havien oblidat de convidar als veïns del nostre bloc, tot i donar una part al carrer Amèrica. Al dia següent vaig veure a la Regidora de Cultura (la casa de la qual també dóna al carrer Amèrica) entrar a casa de la persona que em va convidar. Llavors vaig pensar que no seria un simple sopar. Finalment no hi varem anar.

Aquest matí m’he trobat a la mateixa persona que em va dir el de els paperetes i m’ha dit el següent:

-Dissabte l’aigua ens va amargar la festa... Però l’alcalde va tenir sort, va tenir temps de fer-nos el míting abans de que comencés a ploure.

L’alcalde no és veí del carrer Amèrica, no obstant (ja pensant en aquest fet), els veïns podien portar convidats. Per tant, tot fa pensar que la Regidora de Cultura el va convidar.

Però per què havia de fer un míting?

Si fóssiu veïns d’Amposta segurament ho entendríeu. 

Per cert, el sopar com a Sabadell, cadascú es pagava el d'ell. Amb els 2,5 euros entrava el ball i el lloguer de les taules i cadires. El rotllo de l'alcalde era gentilesa de CiU. 

Els salaris baixos no funcionen

ANTÓN COSTAS

Catedràtic de Política Econòmica (UB)

S'han de combinar receptes per reactivar la demanda interna i fer reformes estructurals

«Les rebaixes salarials que s'han imposat en particular als països europeus més afectats per la crisi estan mostrant els seus límits en la millora de la competitivitat, i fins i tot són contraproduents perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. Més ajustos salarials a la baixa als països afectats corren el risc de ser contraproduents».

No són les paraules d'un sindicalista combatiu o la valoració d'un economista crític amb les polítiques de reducció salarial que s'estan aplicant a la Unió Europea. És la conclusió de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l'organisme assessor dels països rics, a l'informe sobre l'ocupació que acaba de publicar. El mateix organisme que, per cert, en els inicis de la crisi va recolzar aquesta mena de polítiques.

Als efectes negatius assenyalats per l'OCDE s'hi poden afegir tres danys col·laterals més. Primer: al coincidir amb una situació d'alt endeutament i de baixa inflació, les reduccions salarials impedeixen el desendeutament de les famílies, debiliten el consum i empenyen l'economia cap a la depressió i l'atur prolongat. Segon: els salaris baixos perjudiquen la productivitat i el compromís dels treballadors amb les empreses. És a dir, no afavoreixen els projectes empresarials seriosos i el canvi de model productiu. Esbiaixen l'economia cap a activitats de mala qualitat, com va ser la fase del totxo. I, com estem veient ara, cap al turisme de baixa qualitat. I tercer: desincentiven l'interès de joves i treballadors per formar-se. Segons l'OCDE, Espanya és el país amb més atur de persones amb formació superior, universitària o professional. A Espanya, tenir més formació no protegeix de la desocupació. I és lògic, pel que acabo d'assenyalar al punt anterior.

Conclusió: les polítiques de baixos salaris no funcionen, ni a curt ni a llarg termini. ¿Per què? No hi ha una explicació única. L'OCDE s'apunta a la tesi que podem anomenar estructuralista. Funciona de la manera següent. Les rebaixes salarials havien de disminuir els costos i els preus dels béns. Això augmentaria la competitivitat de les empreses. I, al seu torn, la competitivitat més alta incrementaria les exportacions, el creixement i l'ocupació.

Però el càntir de la lletera s'ha trencat en algun lloc del camí. Per a l'OCDE la causa radica en la insuficiència de les reformes estructurals, tant les dels mercats de productes com les del mercat de treball. Aquesta tesi estructuralista és la predominant també a la Unió Europea. En tot cas, queda clar que les reduccions salarials no són sempre sinònim de millores de competitivitat. No obstant, les autoritats europees i nacionals sembla que no se n'adonen.

¿Quina pot ser la causa d'aquesta miopia? Possiblement és deguda al miratge de l'exemple alemany. «Facin el que vam fer nosaltres fa deu anys», recomanen des de Berlín i recolzen des de Brussel·les.

És cert, aquesta política va funcionar a Alemanya. Però eren altres temps. La resta de països de la Unió Europea creixien i l'economia mundial anava com una fletxa. En aquelles circumstàncies, la devaluació salarial i l'austeritat fiscal van permetre a Alemanya rebaixar costos i preus. Encara que la seva demanda interna es va debilitar, ho va poder compensar amb el que li compràvem els altres europeus. El seu atur va disminuir. En economia, d'això se'n diu mercantilisme, basat en les beggar thy neighbour policies, polítiques d'empobriment dels veïns. Però ara l'economia europea i la mundial estan deprimides. El model alemany ja no val per als altres. Ara s'ha de buscar el creixement i l'ocupació en la pròpia demanda interna. Encara que Alemanya i la Unió Europea sembla que no se n'adonen.

¿Què s'ha de fer ? La pràctica mèdica té un principi ètic que recomana primun non nocere. Si una medicina fa mal, la primera cosa que s'ha de fer és prescindir-ne. Aquest principi és vàlid per a les polítiques econòmiques. Per afrontar els problemes d'estancament, desocupació, endeutament, baixa inflació i productivitat s'han d'aplicar còctels de medecines que combinin diversos principis actius. Per un costat, política monetària més activa i de grans inversions europees que impulsin la demanda interna. Per un altre, reformes estructurals que millorin la productivitat des de l'oferta. S'han de deixar de banda els escrúpols ideològics i posar a treballar junts John M. Keynes, Milton Friedman i Friedrich Hayek.

Aquesta estratègia basada en un còctel de polítiques és la que està recomanant Mario Draghi, el president del BCE. Ell ja ha començat a aplicar-la en l'apartat que li correspon. Ara s'haurà de veure si la nova Comissió Europea fa la seva tasca. I els governs nacionals la seva. En tot cas, el que és clar és que els baixos salaris no funcionen. Per a la salut de l'economia, és una solució momentània que a la llarga es paga.

Catedràtic de Política Econòmica (UB).

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. LA VIA VERDA DE DELTEBRE V

CREURE-S’HO

El pitjor mal que pot afectar a un polític és creure-s’ho, es a dir, pensar que perquè té majoria absoluta pot fer el que vulgui encara que sigui en contra de l’opinió d’una part important de la ciutadania. Però el bo del cas és que no sempre els hi passa la factura que deuria.

Ni durant les vacances d’estiu, Amposta, s’ha vist lliure de polèmica. En aquest cas, ha estat per les obres de remodelació del carrer Major i de la Plaça de l’Ajuntament. Com veieu, uns dels llocs més emblemàtics de la ciutat.

De les informacions que han aportat els ciutadans, ja sigui a través de les xarxes socials o bé personalment, el desenllaç del fets hauria anat més o menys així:

-Sembla ser que l’origen de tot plegat va ser quan uns veïns de la zona li van demanar a l’alcalde que els arranges les voreres de davant de casa.

-L’alcalde va pensar que, posats a fer, es podria fer una reforma integral convertint el carrer i la plaça en el que es coneix com a peatonals, encara que la denominació correcta és de prioritat invertida, es a dir, els vianant i les bicicletes (sempre que s’hi habiliti un carril) tenen la preferència sobre els vehicles amb motor.

-Els veïns es reuneixen diversos cops amb l’alcalde (es parla de 6 o més) per a exposar-li les discrepàncies al projecte, ja que els sembla sobredimensionat (al voltant dels 300.000 euros comptant el carrer Sant Antoni que és el de la part del darrere de l’edifici consistorial)

-Mossèn Ramon, rector de la parròquia de l’Assumpció fa endarrerir el començament de les obres. Del dia 14 de juliol que havien de començar, no comencen fins el 19 d’agost, una vegada acabada la Festa Major. El motiu és que el mossèn es nega a que l’ofrena de flors i fruits a la Mare de Déu de l’Assumpció es faci a una altra parròquia.

-Per la seva part, les dues bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) també s’haurien negat a fer el concert de bandes de la Festa Major a un altre espai diferent als que és tradicional: la plaça de l’Ajuntament.

-Davant la manca de voluntat de l’alcalde d’atendre a les peticions dels afectats, aquests, decideixen fer una campanya de protesta basada en la col·locació d’uns plafons penjats als balcons fent constar el seu malestar. L’inici de la protesta coincideix amb el començament de la festa.  

-Malgrat tot, l’alcalde no cedeix i la remodelació s’està portant a terme d’acord amb el projecte inicial.

Segons es diu (jo no l’he vist), el projecte contempla la construcció d’una font al bell mig de la plaça de l’Ajuntament, la qual cosa suposarà l’eliminació de les places d’aparcament que hi havia fins ara.

Però no només això. Com he explicat abans, durant les Festes Majors i des de temps llunyans, es fa el tradicional concert de bandes, un dels actes més emblemàtics i populars de la festa. La construcció de la font eliminaria una bona part de l’aforament que, a la pràctica, impossibilitaria dur a terme el citat concert.

També, des del 5 d’octubre de l’any passat, la plaça de l’Ajuntament d’Amposta es va convertir en plaça castellera en albergar una diada castellera amb motiu del bateig de la colla Xiqüelos i Xiqüeles del Delta. A partir d’ara, també caldrà buscar un nou emplaçament per a portar a terme les demostracions castelleres.

Però fets com aquests no són cap novetat. L’any 2007, poc abans de les municipals, es va començar la remodelació del carrer del Grau que consistia en un canvi de ferm i la construcció d’unes noves voreres molt més amples. Mentre circulaves per aquell carrer no hi havia cap problema, però si havies de girar per a continuar per un altre carrer o bé t’hi incorporaves des d’un altre, tenies i tens (tot i que es van efectuar petites reformes una vegada acabades les obres) dificultats per a fer la maniobra.

El mateix es podria dir de la col·locació de la nova senyalització informativa vertical i de la remodelació de la plaça del mercat. En tots dos casos, com ara, com sempre, l’opinió de la resta de partits representats a l’Ajuntament i la dels propis veïns de la zona, poc o res han alterat els projectes inicials.

Les majories absolutes formen part de la democràcia, però a la pràctica, sovint, es converteixen en una mena de dictadures on l’alcalde s’erigeix mandatari absolut.