Els salaris baixos no funcionen

ANTÓN COSTAS

Catedràtic de Política Econòmica (UB)

S'han de combinar receptes per reactivar la demanda interna i fer reformes estructurals

«Les rebaixes salarials que s'han imposat en particular als països europeus més afectats per la crisi estan mostrant els seus límits en la millora de la competitivitat, i fins i tot són contraproduents perquè agreugen el risc de pobresa i tenen un efecte depressiu sobre la demanda. Més ajustos salarials a la baixa als països afectats corren el risc de ser contraproduents».

No són les paraules d'un sindicalista combatiu o la valoració d'un economista crític amb les polítiques de reducció salarial que s'estan aplicant a la Unió Europea. És la conclusió de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE), l'organisme assessor dels països rics, a l'informe sobre l'ocupació que acaba de publicar. El mateix organisme que, per cert, en els inicis de la crisi va recolzar aquesta mena de polítiques.

Als efectes negatius assenyalats per l'OCDE s'hi poden afegir tres danys col·laterals més. Primer: al coincidir amb una situació d'alt endeutament i de baixa inflació, les reduccions salarials impedeixen el desendeutament de les famílies, debiliten el consum i empenyen l'economia cap a la depressió i l'atur prolongat. Segon: els salaris baixos perjudiquen la productivitat i el compromís dels treballadors amb les empreses. És a dir, no afavoreixen els projectes empresarials seriosos i el canvi de model productiu. Esbiaixen l'economia cap a activitats de mala qualitat, com va ser la fase del totxo. I, com estem veient ara, cap al turisme de baixa qualitat. I tercer: desincentiven l'interès de joves i treballadors per formar-se. Segons l'OCDE, Espanya és el país amb més atur de persones amb formació superior, universitària o professional. A Espanya, tenir més formació no protegeix de la desocupació. I és lògic, pel que acabo d'assenyalar al punt anterior.

Conclusió: les polítiques de baixos salaris no funcionen, ni a curt ni a llarg termini. ¿Per què? No hi ha una explicació única. L'OCDE s'apunta a la tesi que podem anomenar estructuralista. Funciona de la manera següent. Les rebaixes salarials havien de disminuir els costos i els preus dels béns. Això augmentaria la competitivitat de les empreses. I, al seu torn, la competitivitat més alta incrementaria les exportacions, el creixement i l'ocupació.

Però el càntir de la lletera s'ha trencat en algun lloc del camí. Per a l'OCDE la causa radica en la insuficiència de les reformes estructurals, tant les dels mercats de productes com les del mercat de treball. Aquesta tesi estructuralista és la predominant també a la Unió Europea. En tot cas, queda clar que les reduccions salarials no són sempre sinònim de millores de competitivitat. No obstant, les autoritats europees i nacionals sembla que no se n'adonen.

¿Quina pot ser la causa d'aquesta miopia? Possiblement és deguda al miratge de l'exemple alemany. «Facin el que vam fer nosaltres fa deu anys», recomanen des de Berlín i recolzen des de Brussel·les.

És cert, aquesta política va funcionar a Alemanya. Però eren altres temps. La resta de països de la Unió Europea creixien i l'economia mundial anava com una fletxa. En aquelles circumstàncies, la devaluació salarial i l'austeritat fiscal van permetre a Alemanya rebaixar costos i preus. Encara que la seva demanda interna es va debilitar, ho va poder compensar amb el que li compràvem els altres europeus. El seu atur va disminuir. En economia, d'això se'n diu mercantilisme, basat en les beggar thy neighbour policies, polítiques d'empobriment dels veïns. Però ara l'economia europea i la mundial estan deprimides. El model alemany ja no val per als altres. Ara s'ha de buscar el creixement i l'ocupació en la pròpia demanda interna. Encara que Alemanya i la Unió Europea sembla que no se n'adonen.

¿Què s'ha de fer ? La pràctica mèdica té un principi ètic que recomana primun non nocere. Si una medicina fa mal, la primera cosa que s'ha de fer és prescindir-ne. Aquest principi és vàlid per a les polítiques econòmiques. Per afrontar els problemes d'estancament, desocupació, endeutament, baixa inflació i productivitat s'han d'aplicar còctels de medecines que combinin diversos principis actius. Per un costat, política monetària més activa i de grans inversions europees que impulsin la demanda interna. Per un altre, reformes estructurals que millorin la productivitat des de l'oferta. S'han de deixar de banda els escrúpols ideològics i posar a treballar junts John M. Keynes, Milton Friedman i Friedrich Hayek.

Aquesta estratègia basada en un còctel de polítiques és la que està recomanant Mario Draghi, el president del BCE. Ell ja ha començat a aplicar-la en l'apartat que li correspon. Ara s'haurà de veure si la nova Comissió Europea fa la seva tasca. I els governs nacionals la seva. En tot cas, el que és clar és que els baixos salaris no funcionen. Per a la salut de l'economia, és una solució momentània que a la llarga es paga.

Catedràtic de Política Econòmica (UB).