ECOS DE LA COMPAREIXENÇA DE PUJOL AL PARLAMENT

Després de veure la també lamentable actuació de Jordi Turull, el que, en teoria, era l’encarregat de formular les preguntes de CiU al Molt Poc Honorable Pujol i veure-li avui la cara de satisfacció a l’acte institucional de la signatura del decret que convoca la consulta del 9-N, jo també penso que es va fer així per evitar parlar avui del cas Pujol o al menys, desviar l’atenció mediàtica sobre el tema que, sense cap dubte, avui és notícia important.

Dit això diré que els comentaris que he llegit o escoltat van en la línia del comentari que he publicat aquest matí, però que de fet ja vaig escriure anit.

El titular del Periódico és força eloqüent: Bronca per resposta. I subtitula: Pujol renya els diputats i segueix sense aclarir els punts foscos de la fortuna familiar; El fundador de CiU adverteix: ‘Si talles una branca, poden caure nius i l’arbre sencer’. Per mi ja poden començar a tallar branques, però arreu de les citats i pobles de Catalunya, a veure que passa i si per una vegada hi ha sort!  

L’editorial, com no podia ser d’una altra manera, també parla de la compareixença de Pujol i l’han titulat de la següent manera: Frau al Parlament, I això que Pujol va dir que li tenia molt de respecte. Us reproduiré el primer paràgraf:

-El Parlament de Catalunya va viure ahir una de les sessions més vergonyants que es recorden en tres llargues dècades. La compareixença de Jordi Pujol Soley –el seu tractament protocol·lari i distincions com expresident de la Generalitat li han estat retirades- va ser un frau sense pal·liatius a la cambra catalana i als ciutadans.  

Recordeu que ahir us explicava que el Periódico li feia 7 preguntes? Bé, aquest és el resultat:

1.- ¿Quin és l’origen de la fortuna dipositada a Andorra? Pujol va afirmar que es remunta al capital que va reunir el seu pare comprant dòlars a Tànger per poder finançar el cotó que necessitava la indústria tèxtil.

2.- ¿Hi ha alguna vinculació d’aquests diners amb Banca Catalana? NO VA RESPONDRE.

3.- ¿Es van utilitzar aquests diners per generar ingressos? NO VA RESPONDRE

4.- ¿Per què va trigar tant de temps a regularitzar la fortuna oculta? NO VA RESPONDRE.

5.- ¿És o ha estat titular d’algun compte a l’estranger? L’expresident només va donar dues xifres: que el 1980 tenia 140 milions de pessetes i que la suma acreditada a Andorra és de 4,8 milions d’euros.

6.- ¿Està al corrent dels negocis dels seus fills? Pujol només va citar els seus fills per explicar que van assumir la gestió del fons quan dos administradors van deixar d’encarregar-se d’aquesta gestió.

7.- ¿Ha rebut algun tipus de pressió política per confessar? L’exlider de CiU va negar amb vehemència haver contactat el 2012 amb el president Mariano Rajoy per buscar algun tipus de tracte de privilegi.

Com veieu una trista compareixença d’un personatge que va dir que havia acceptat anar de forma voluntària i que tenia un gran respecte per Parlament de Catalunya què, no ho oblidem, és el representant del poble català. Per tant es podria dir que el paperot que va fer ahir Pujol va ser una burla al poble de Catalunya que esperava alguna cosa més d’aquell que un dia va ser el cap de tots.

Bé, possiblement quan he dit que hom esperava més, potser hauríem d’exceptuar als del seu partit que, imagino, preferiran que quantes menys coses digui (i sé sàpiguen) molt millor.   

Acabaré amb els titulars que resumeixen l’actuació de cada uns dels grups.

CiU: Ni una sola pregunta al seu fundador.

ERC: El soci de Mas no va quedar satisfet.

PSC: L’allargada ombra de Banca Catalana.

PPC: ¿Quan se n’emportava? El 3, el 4, el 5%.

ICV-EUA: Pujol com encobridor de la corrupció.

C’s: Incredulitat i actuació davant la fiscalia.

CUP: Al·legat contra el pujolisme i acte de protesta.  

Us en heu fet una idea, veritat? 

Un altre cop l'Espanya plurilingüe

ALBERT BRANCHADELL

Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB

Una de les qüestions clau és l'ús de les llengües fora de l'àmbit territorial en què són oficials

El dia de Sant Jordi del 2013, gràcies al corró parlamentari del Partit Popular, el ple del Senat va rebutjar la presa en consideració de la proposició de llei orgànica de reconeixement i empara de la pluralitat lingüística d'Espanya que havia presentat el grup parlamentari Entesa pel Progrés de Catalunya. Tal com va explicar l'artífex d'aquesta iniciativa, el senador del PSC Carles Martí, l'objectiu de la proposició era desenvolupar l'article 3.3 de la Constitució espanyola, que conté la lloable promesa de respectar i protegir la diversitat lingüística d'Espanya, però que mai s'ha concretat en una política estatal respecte a aquest tema.

La proposta preveia mesures molt moderades per regular l'ús de les llengües oficials diferents del castellà en les relacions dels ciutadans amb l'Administració General de l'Estat, i reconeixia de manera molt limitada el dret a fer servir aquestes llengües fora de l'àmbit de la comunitat o comunitats autònomes en què tenen caràcter oficial. Malgrat tanta circumspecció, la resposta del portaveu del PP, Pedro Agramunt Font de Mora, va ser implacable: la proposició, va venir a dir, pretén que les llengües espanyoles diferents del castellà passin a ser oficials en tot el territori de l'Estat, i això és incompatible amb la Constitució, i en tot cas l'Estat ja protegeix i promou «escrupolosament» totes les llengües espanyoles. El resultat: 91 vots a favor de tramitar la proposició de llei i 147 en contra. (Paradoxalment, en la mateixa sessió del ple del Senat, els senadors que van voler, com Montilla o Anasagasti, van poder expressar-se en llengües espanyoles diferents del castellà en el debat de les mocions).

Malgrat una golejada parlamentària tan important, el senador Carles Martí no es va donar per vençut. Amb l'incansable suport dePaquita Sanvicén, exnúmero 2 de l'antiga secretària de política lingüística de la Generalitat, el 9 de setembre passat Martí va organitzar a la capital del regne un estimulant seminari multidisciplinari sota el títol d'El reconeixement legislatiu de la pluralitat lingüística d'Espanya.

Amb l'assistència d'experts i actors qualificats de nou comunitats autònomes espanyoles, en el seminari es va percebre una certa tensió entre dos sectors cada vegada més distants: els que creuen que el reconeixement de la pluralitat lingüística a Espanya ja és adequat (i a vegades massa generós pels «excessos» d'algunes comunitats autònomes), i els que creuen que aquest reconeixement és insuficient (i en algunes comunitats es troba en franca regressió). Si deixem ara de costat el que està passant a l'interior de les autonomies i ens cenyim a l'àmbit de l'Estat, una de les qüestions clau és l'ús o no de les llengües fora de l'àmbit territorial en què han estat declarades oficials: en les relacions dels ciutadans amb les institucions comunes de l'Estat i en el funcionament d'aquestes institucions.

En aquest sentit, és interessant observar una certa evolució en el món socialista. El 21 de març del 2006 el ple del Congrés va rebutjar de manera aclaparadora (27 vots a favor i 282 en contra) la presa en consideració de la proposició de llei de protecció i promoció de llengües espanyoles diferents del castellà que havia presentat ERC. En la seva intervenció, el portaveu del PSOE, Ramón Jáuregui Atondo, va utilitzar arguments molt semblants als esgrimits set anys més tard pel senador popular Agramunt Font de Mora. La proposició, va venir a dir Jáuregui, pretén estendre al conjunt d'Espanya l'oficialitat de les llengües espanyoles diferents del castellà, i això no encaixa a la Constitució. Per si no quedava clar, Jáureguiva insistir: «La cooficialitat de les llengües pròpies de les comunitats autònomes és un dret que té un contingut estrictament territorial». En el debat del 23 d'abril del 2013 el portaveu del PSOE al Senat,Francesc Antich Oliver, es va expressar en termes molt diferents: «L'Administració General de l'Estat i altres institucions estatals mantenen serveis fora del territori de les comunitats on existeixen llengües cooficials, que han de servir a la població espanyola en el seu conjunt sense menyspreu dels seus drets lingüístics».

Davant aquest canvi d'actitud en el camp socialista cal fer-se unes quantes preguntes: ¿si el PSOE torna a governar algun dia es mantindrà en la posició d'Antich o tornarà a la posició deJáuregui? ¿Algú al PSOE està pensant en la manera d'incorporar els efectes extraterritorials de l'oficialitat de les llengües diferents del castellà a una reforma federal de la Constitució? (En la famosa declaració de Granada no hi ha res respecte al tema.) I potser la pregunta més important: vist el que hem vist, ¿no és massa tard per a tot això?

‘EL REI DEL MAMBO’

Penós, patètic, trist, deplorable, intolerable, inadmissible... Així ha estat Pujol durant la seva compareixença al Parlament de Catalunya, tot i declarar que tenia molt de respecte per la institució. I un be negre!

Després de la primera intervenció del Molt Poc Honorable, on no ha dit res de nou, han intervingut els diferents partits polítics. Primer els de l’oposició per ordre de diputats: ERC, PSC, PP, ICV-EUA, C’s i CUP. I, finalment el que va estar el grup de Pujol: CiU que ha fet més d’advocat defensor que d’una altra cosa.

Tots els grups politics (evidentment tret del de CiU) han fet a Pujol una sèrie de preguntes relacionades amb els diners que tenia (o té) a l’estranger, l’origen dels mateixos, si els membres de la seva família, usant el seu nom i la seva influència s’havien enriquit, etc. Unes preguntes previsibles a les que Pujol no ha contestat.

De fet, David Fernández, de la CUP, ja intuïa que no donaria resposta a totes les preguntes i ha advertit a Pujol que si no responia, el seu grup abandonaria la sala de compareixences, com així ha estat.

Després d’aquesta intervenció s’ha vist el pitjor Pujol. Quina mala ombra que té quan vol! A part de no respondre quasi res, s’ha dedicat a fer el paper que va fer durant tants i tants anys: el de pare. Llavors a renyat els diputats retraient-los el to de les seves preguntes i fins i tot que li fessin les preguntes. Ha dit que va acceptar comparèixer tan aviat com li van dir, la qual cosa no és veritat, ja que durant uns dies va estar jugant a la puta i la ramoneta, sense deixar clar si aniria o no. Finalment, quan ja va decidir que sí que ho faria, va ser ell qui va marcar l’agenda i va fixar el dia... I, a sobre, la Presidenta del Parlament li ha pagat el dinar...

També ha estat penosa i patètica la picabaralla entre alguns diputats, sobre tot la del portaveu de CiU Jordi Turull (molest com Pujol amb bona part dels seus companys d’hemicicle) amb Alicia Sánchez-Camacho i Albert Rivera. En aquell moment, la compareixença de Pujol es convertia més en una guerra de guerrilles sense sentit que a una interpel·lació a una persona que durant 23 anys va ser el cap del govern català.

Per cert, Pujol ha negat que fos un corrupte i ha reivindicat la seva gestió al front de la Generalitat. També Jordi Turull ha volgut separar les dues coses i ha dit que el camí que va marcar Pujol l’any 1980 encara era vàlid...  

El que no vol de cap de les maneres CiU (encara que jo diria més CDC) és que finalment s’acabin destapant les seves vergonyes. Es a dir, que tirant de la manta (cas Pujol) s’acabi arribant al que ja està sortint per tots els mitjans d’informació. I sinó és així, que algú m’expliqui el perquè CDC té la seva seu embargada arran del cas Palau de la Música.

Pujol estava massa acostumat a ser el rei del mambo i es pensava que avui també havia de fer aquest paper. Però l’era Pujol, a part d’estar liquidada, ha estat també un mal exemple de fer política i arribar a confondre Catalunya amb la seva pròpia casa on tot s’hi valia.

No és estrany que tots aquells que van créixer sota la seva ombra i van mamar de la seva pròpia llet, encara pensen que tot va ser per Catalunya, tal i com va proclamar el President Companys quan va ser afusellat.

Pujol no ha estat ni afusellat ni crucificat, encara que segurament, hauria volgut acabar així els seus dies en lloc del tràngol que li tocarà passar els propers mesos.

I acabaré amb una frase que ja he emprat alguna vegada. La maledicció dels gitanos diu així: pleitos tengas y los ganes... Perquè tot i guanyar-los el mal tràngol pel que et toca passar és considerable.

A Pujol (i a la seva família) encara li queden per passar molts mals tràngols. Ells s’ho han buscat i de pena no me’n fan gens ni mica.

Pels fets del Palau (no confondre amb el cas Palau), Pujol va anar a la presó. Ara no hi anirà per raons d’edat, però som molts (entre ells jo mateix) que voldríem veure’l entre reixes per tot el mal que ha fet al poble de Catalunya. Del cas Banca Catalana se’n va deslliurar, segurament per motius polítics i, potser si, potser que en aquest cas, també ha estat per motius polítics, però això no treu que hagi obrar malament molt malament i que la societat catalana i els diputats presents avui al Parlament, els jutgin per això, encara que no sigui del seu grat, tal i com ho ha fet constar.  

LA NOVA MACROECONOMIA

Tants anys buscant solucions per a l’economia espanyola i resulta que les teníem davant nostre: al carrer, als parcs, a les carreteres...

No se’ls hi acut res més als nostres economistes oficials, el que treballen per a l’Estat Espanyol que comptabilitzar per al PIB (ja sabeu, el Producte Interior Brut) les ingressos per prostitució i venda de drogues.

Més enllà de la sorpresa que això em produeix, també trobo sorprenen com es poden quantificar aquests ingressos si provenen d’activitats il·legals no emparades per cap sector econòmic. En tot cas es podria fer una estimació atenent a no sé quins estudis de no sé quina agència... Però sempre seria això, una estimació.

I qui em diu a mi que aquests estudis que no tindrien cap tipus de fonament legal hagin estat manipulats a conveniència de qui els ha encarregat, es a dir, el propi Estat Espanyol.

Per tant, resulta ser que seria una bona manera de fer créixer l’economia espanyola tant com hagin volgut i una bona manera de fer quadrar els números per a no quedar-nos al vagó de cola de l’economia europea.

Però dit això, possiblement ens hem trobat, sense voler, amb la gallina dels ous d’or. Si la nostra industria no funciona perquè no es destinen prou diners per al desenvolupament i la investigació, si la nostres mineria, agricultura, ramaderia i pesca no funcionen perquè no són competitives si les comparem a les d’altres països més endarrerits econòmicament parlant i, com sembla ser, sols funciona el sector turisme que és el motor del sector serveis, ara tenim tot un filó per explotar: la prostitució i la droga. Per tant, que hem de fer, fomentar-ho?

Per a poder-ho fer només hi ha dues solucions. La més senzilla, legalitzar-les amb tota el que això suposa: donar-les d’alta d’activitat econòmica, alta dels treballadors a la Seguretat Social, pagar els impostors corresponents. Però molt em temo que legalitzar-les aniria en contra dels objectius econòmics del nostre govern, ja que, com tos sabeu, quan alguna cosa es legalitza, automàticament baixa el seu consum.

Per tant, només ens queda una solució: la tolerància. Per això cal que la policia deixi de perseguir-les. A partir d’ara, si els Mossos troben a una prostituta a la carretera fent negoci amb un futur client, que facin ulls grossos i que no els multin. Que la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i els nostres companys de Vigilància Duanera deixin de decomissar vaixells, camions i d’altres vehicles carregats de haixix de Marroc, cocaïna de Colòmbia o heroïna d’Afganistan.

I a sobre tenim un gran avantatge: aquestes dues activitats es fan tots els dies de l’any i a totes hores. No coneixen ni festius ni vacances, tret del descans que, com a persones, puguin tenir al llarg de la jornada. És fantàstic! Segurament, sinó ho és, ràpidament passarien a ser els dos sectors més productius del país.

Mireu, recordo que fa uns anys van descobrir que Itàlia maquillava els seus resultats macroeconòmics per a seguir estant al G-8, què és on es remenen les cireres a nivell mundial. Altres països com Grècia, també els van maquillar per fer veure que complien amb el dèficit fiscal que se’ls imposava des d’Europa. Però em sembla que Espanya, si finalment aplica la mesura, anirà més enllà i podria crear un precedent que, de seguir-lo la resta dels països, podria tornar a deixar Espanya al mateix lloc (si fa o no fa) en que es troba ara.

Per cert. He escoltat molt poques crítiques par part dels economistes de capçalera de les diferents cadenes de ràdio i televisió. És que no tenen res que dir?