EL CANVI D’HORA

Antiga central d'Electrica del Ebro a Amposta.

El canvi d'hora és una d’aquelles coses excepcionals que no passen desapercebudes per a ningú, ja que tothom l'ha de canviar, al menys, del seu rellotge.

Diuen que ho fan per estalviar electricitat... I jo em pregunto: No hi ha d’altres maneres per estalviar electricitat que no sigui canviant l’hora dues vegades a l’any?

I tant que sí! Una bona manera d’estalviar seria abaixar el preu de la llum. Ja sé que els empresaris del sector hi posarien mil i una excuses i parlarien de costos, de canons, de tarifes i no sé quantes coses més... Però no penseu que el cost que acaba pagant l’usuari està sobredimensionat? I si les empreses energètiques es conformessin en guanyar la meitat del que ara estan guanyant o ¼ part... Què passaria? Automàticament es podrien abaixar els costos de quasi tot, ja que d’una manera o d’una altra, la llum afecta a totes les indústries, a tots els comerços, a tot el sector serveis, a totes les llars...

Que la llum s’apugi constantment i res es pugui fer per evitar-ho li cal agrair a José Maria Aznar que va privatitzar ENDESA l’any 1998. No obstant, això no vol dir que de no haver-ho fet ell, abans o després no ho hauria fet un altre govern. Però va ser ell.

Recordareu que a la major part de Catalunya FECSA era l’encarregada de subministrar l’electricitat, però aquesta companyia va ser absorbida per ENDESA en dues vegades els anys 1991 y 1996 (o sigui, només dos anys abans de privatitzar-se)

A part dels pilotassos que es donen quan es privatitza alguna empresa de les dimensions d’ENDESA, on es paguen molts diners en comissions i s’obtenen beneficis extraordinaris, encara hi ha altres formes d’estalvi.

Mireu, no cal anar molt lluny. Només cal que doneu un cop d’ull a la premsa i segur que veure-ho que parla de l’operació Púnica que va esclatar dilluns principalment al radi de Madrid i on el principal detingut va ser Francisco Granados, exnúmero 2 d’Esperanza Aguirre.

Una vegada es va acabar el negoci del totxo, els més espavilats van veure negoci en el sector elèctric. Així, per a que els ajuntament poguessin estalviar de la seva despesa corrent, van promoure estudis d’eficiència energètica. Mentre les empreses encarregades feien els estudis, n’hi havia que s’omplien les butxaques a la vegada que també omplien les dels alcaldes i altres càrrecs municipals. Potser per una part s’ha estalviat en el cost de la factura de la llum, però per l’altra s’ha hagut de pagar una milionada per aconseguir-ho.

No sé si el vostre ajuntament ha pres alguna mesura per estalviar energia, però el meu sí. A Amposta es va contractar a una empresa d’enginyeria i estudies mediambientals per tal de que fes un estudi al respecte. Suposo que va apuntar més d’una solució, però la més visible és l’apagada de pràcticament la meitat dels focus dels carrers i places. Imagino que arribar a una solució així no deu de ser massa difícil...

I què em dieu de les renovables? Per què el govern de Rajoy els hi ha tret les ajudes en detriment de potenciar el sector de l’energia hidroelèctrica i nuclear? Bé, la resposta podria ser complexa, però es pot resumir en poques paraules: per la pressió de les grans empreses del sector davant d’una amenaça ascendent de l’eòlica i la solar.

Espanya és un país de sol i també hi ha zones, com per exemple la vall de l’Ebre on el vent hi sol bufar amb força. Una vegada feta la inversió inicial, el cost de l’obtenció de les energies renovables, és molt més barata que el de les tradicionals. Per tant, s’han de descartar i potenciar les altres que són les que donen més negoci als poderosos.

Finalment us vull parlar de Eduardo Montes. Potser la majoria de vosaltres es preguntareu qui és aquest senyor. Bé, és el president de l’associació d’empreses d’electricitat del nostre país. Avui és l’únic que suspèn al Periódico (jo en suspendria molts més, però imagino que aquests sortirien cada dia i tampoc és això) A Montes sé li va preguntar ahir que en pensava de la pobresa energètica i la seva resposta és que això no és un problema important. Des les seves paraules es dedueix que no seran les elèctriques les que acabin pagant el rebut de les famílies més pobres. És igual que las hiverns passin fred i que això pugui ser caus de que es morin les persones més vulnerables (ancians, malalts)... Ells van al que van, o sigui, a fer-se cada dia més rics en detriment de la majoria de la societat.              

PAISATGES DEL NOSTRE TERRITORI. CATÍ VII

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 29-10-2014

Si viatgeu amb els trens de Rodalies Catalunya i, concretament amb el tipus Catalunya Express (crec que es diuen així) potser heu observat que intenten ser bilingües en tot moment, igual per megafonia com per la pantalla que hi ha a cada cotxe. 
Però se'ls ha escapat un detall. Tal com veieu està quasi tot en castellà i català (primer l'idioma de l'imperi), però sembla ser que a Barcelona, el Passeig de Gràcia no existeix. Per a la RENFE és: BARCELONA PASEO DE GRACIA.
Us fa cap gràcia?   

Com funciona la història

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

És impossible preveure si el repte plantejat per l'independentisme català acabarà guanyant o no

Així com preocupar-se pel futur és inherent a totes les civilitzacions i a tots els individus (amb l'excepció dels anacoretes i els que han assolit el nirvana), no són gaires les societats que s'han ocupat d'estudiar d'on vénen. Les primeres recerques sobre el passat d'un país mil·lenari com l'Índia van anar a càrrec dels britànics. L'interès per l'arqueologia va ser inexistent fins a l'Europa moderna. Als nostres dies, els historiadors es queixen del poc cas que se'ls fa. Tenen raó. Es llegeix molta més novel·la històrica que història. L'accés al passat de la majoria comença i s'acaba en superproduccions cinematogràfiques que barregen la fantasia més falsejadora amb una selecció aleatòria i en general enganyosa de fets reals.

Tot i això, com que els catalans estem convocats a escriure una pàgina gloriosa (o galdosa) amb el procés sobiranista, potser és útil tenir presents algunes característiques de la història, que sovint xoquen amb idees sobre el seu funcionament tan preconcebudes com errònies. La primera cosa que cal posar en qüestió quan ens enfrontem amb el passat és la causalitat. Si tires una pedra, cau. Si prens una decisió, els efectes tant poden ser els esperats com els contraris. La història converteix pedres en bumerangs i viceversa. ¿Com i quan? No ho sabem fins que ha passat. ¿De què depèn? No ho sabrem mai.

La idea que la història és una successió lògica de causes i efectes és molt atractiva i reconfortant però, lamentablement, és falsa. Són tantes les causes que concorren en un sol efecte que destriar-ne les principals o determinar-ne amb precisió el desencadenant és una empresa d'una enorme dificultat. ¿Què converteix en victoriosos els que han guanyat batalles? ¿Què porta a la derrota els perdedors? ¿Què fa triomfar unes religions, unes llengües, uns sistemes d'idees, sempre en detriment d'uns altres que desapareixen? Molt sovint, massa, la casualitat és determinant. El mecanisme intern de la història és aleatori. Tan aleatori com el de la meteorologia. Però la meteorologia presenta un avantatge sobre la història. El temps que farà demà passat és predictible amb poc marge d'error. El futur de les societats no ho és. Ni tan sols l'imme­diat.

La primera batalla ben documentada va tenir lloc a Kadesh o Cadeix fa trenta-tres segles, entre el faraó Ramsés II i el rei dels hitites. Noranta mil homes entre els dos bàndols. D'entrada, van fugir els egipcis però després van contraatacar. Sorpresos, els hitites, que ja saquejaven el campament enemic, van córrer «com si els perseguissin els esperits», segons el poema que relata la batalla. Tot i això, la massacre mútua va ser tan espantosa i Ramsés va quedar tan afeblit que els hitites també es van proclamar vencedors. Des d'aleshores i fins al segle XX, Napoleó inclòs, la major resistència al pànic ha estat, en nombroses ocasions, el factor principal de les victòries en les grans batalles que han fet i desfet els imperis.Anníbal, Pompeu i Marc Antoni van ser derrotats contra pronòstic perquè algú va girar cua en comptes de plantar cara.

Als nostres dies, pacífics per comparació amb tots els passats, el nombre de suïcidis iguala o supera el de morts violentes, sumades totes les víctimes de totes les guerres i tots els assassinats. La guerra, que era un motor principal de la història i reportava grans beneficis als guanyadors, s'ha tornat un mal negoci gràcies a la globalització. És massa cara, i per això no es pot plantejar més enllà d'escaramusses a escala local. Els conflictes es resolen per altres procediments: l'amenaça, les sancions, la negociació i, als països democràtics, el vot.

El fenomen més rellevant de la història humana en els últims mil·lennis és l'ascensió i caiguda dels imperis. ¿Com es construeixen? ¿Per què cauen? Ningú en posseeix la recepta. Només sabem del cert que no han cessat de succeir-se. I una cosa molt important, els dos últims a enfonsar-se, el britànic i el soviètic, es van desfer de forma poc o gens violenta. Insòlit. Avui, vivim protegits per un paraigua imperial benèvol sota control germànic, la Unió Europea, situada sota el paraigua imperial americà. És en aquest context, molt per damunt de l'hispànic, que es produeix el desafiament de l'independentisme català. Si guanyarà o perdrà, no ho sap ningú. ¿Hi haurà canvis? ¡Segur! ¿En quin sentit? És impossible de preveure. ¿Amb violència significativa? Segur que no. ¿Amb desestabilització i pèrdua de nivell de vida a Catalunya i Espanya? Ho prohibeixen les realitats imperials que planen per damunt. Però la història és aleatòria i capriciosa.