Com funciona la història

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

És impossible preveure si el repte plantejat per l'independentisme català acabarà guanyant o no

Així com preocupar-se pel futur és inherent a totes les civilitzacions i a tots els individus (amb l'excepció dels anacoretes i els que han assolit el nirvana), no són gaires les societats que s'han ocupat d'estudiar d'on vénen. Les primeres recerques sobre el passat d'un país mil·lenari com l'Índia van anar a càrrec dels britànics. L'interès per l'arqueologia va ser inexistent fins a l'Europa moderna. Als nostres dies, els historiadors es queixen del poc cas que se'ls fa. Tenen raó. Es llegeix molta més novel·la històrica que història. L'accés al passat de la majoria comença i s'acaba en superproduccions cinematogràfiques que barregen la fantasia més falsejadora amb una selecció aleatòria i en general enganyosa de fets reals.

Tot i això, com que els catalans estem convocats a escriure una pàgina gloriosa (o galdosa) amb el procés sobiranista, potser és útil tenir presents algunes característiques de la història, que sovint xoquen amb idees sobre el seu funcionament tan preconcebudes com errònies. La primera cosa que cal posar en qüestió quan ens enfrontem amb el passat és la causalitat. Si tires una pedra, cau. Si prens una decisió, els efectes tant poden ser els esperats com els contraris. La història converteix pedres en bumerangs i viceversa. ¿Com i quan? No ho sabem fins que ha passat. ¿De què depèn? No ho sabrem mai.

La idea que la història és una successió lògica de causes i efectes és molt atractiva i reconfortant però, lamentablement, és falsa. Són tantes les causes que concorren en un sol efecte que destriar-ne les principals o determinar-ne amb precisió el desencadenant és una empresa d'una enorme dificultat. ¿Què converteix en victoriosos els que han guanyat batalles? ¿Què porta a la derrota els perdedors? ¿Què fa triomfar unes religions, unes llengües, uns sistemes d'idees, sempre en detriment d'uns altres que desapareixen? Molt sovint, massa, la casualitat és determinant. El mecanisme intern de la història és aleatori. Tan aleatori com el de la meteorologia. Però la meteorologia presenta un avantatge sobre la història. El temps que farà demà passat és predictible amb poc marge d'error. El futur de les societats no ho és. Ni tan sols l'imme­diat.

La primera batalla ben documentada va tenir lloc a Kadesh o Cadeix fa trenta-tres segles, entre el faraó Ramsés II i el rei dels hitites. Noranta mil homes entre els dos bàndols. D'entrada, van fugir els egipcis però després van contraatacar. Sorpresos, els hitites, que ja saquejaven el campament enemic, van córrer «com si els perseguissin els esperits», segons el poema que relata la batalla. Tot i això, la massacre mútua va ser tan espantosa i Ramsés va quedar tan afeblit que els hitites també es van proclamar vencedors. Des d'aleshores i fins al segle XX, Napoleó inclòs, la major resistència al pànic ha estat, en nombroses ocasions, el factor principal de les victòries en les grans batalles que han fet i desfet els imperis.Anníbal, Pompeu i Marc Antoni van ser derrotats contra pronòstic perquè algú va girar cua en comptes de plantar cara.

Als nostres dies, pacífics per comparació amb tots els passats, el nombre de suïcidis iguala o supera el de morts violentes, sumades totes les víctimes de totes les guerres i tots els assassinats. La guerra, que era un motor principal de la història i reportava grans beneficis als guanyadors, s'ha tornat un mal negoci gràcies a la globalització. És massa cara, i per això no es pot plantejar més enllà d'escaramusses a escala local. Els conflictes es resolen per altres procediments: l'amenaça, les sancions, la negociació i, als països democràtics, el vot.

El fenomen més rellevant de la història humana en els últims mil·lennis és l'ascensió i caiguda dels imperis. ¿Com es construeixen? ¿Per què cauen? Ningú en posseeix la recepta. Només sabem del cert que no han cessat de succeir-se. I una cosa molt important, els dos últims a enfonsar-se, el britànic i el soviètic, es van desfer de forma poc o gens violenta. Insòlit. Avui, vivim protegits per un paraigua imperial benèvol sota control germànic, la Unió Europea, situada sota el paraigua imperial americà. És en aquest context, molt per damunt de l'hispànic, que es produeix el desafiament de l'independentisme català. Si guanyarà o perdrà, no ho sap ningú. ¿Hi haurà canvis? ¡Segur! ¿En quin sentit? És impossible de preveure. ¿Amb violència significativa? Segur que no. ¿Amb desestabilització i pèrdua de nivell de vida a Catalunya i Espanya? Ho prohibeixen les realitats imperials que planen per damunt. Però la història és aleatòria i capriciosa.