IMATGES D'ESPAIS HISTÒRICS DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Ahir vaig arribar de França encara que mols ni us en vàreu assabentar que me'n havia anat. Com va fer el meu bon amic Brian l'any passat vaig deixar programats una sèrie d'entrades al blog, la majoria d'elles els microrrelats que vaig escriure per a la Cadena SER i que aquest dies, poc a poc, també aniré penjant al Facebook.
Amb mon cosí Miquel, el fill de mon tio Leonardo, a qui tots ja "coneixeu" com a guia imprescindible i juntament amb el seu fill i la meva dona, vaig tenir el plaer de visitar llocs històrics dels Pirineus, alguns d'ells a l'altre costat de la frontera, es a dir, de França.
Us mostro les imatges.

 L'Hostal dels trabucaires a "las Illes" (Catalunya Nord) on sembla ser que sé li va fer una truita a Lluís Companys i que no va pagar perquè no portava diners. D'ençà es diu que "els catalans els hi devem una truita".

 Placa que recorda el pas de Azaña (expresident de la II República Espanyola), Lluïs Companys (president de la Generalitat de Catalunya) i José Antonio Aguirre (lendakari basc) camí cap a l'exili de França.

 Monument als republicans a la sortida de "las Illes".

 Detall del monument.

 Un altre detall del monument.

 Un darrer detall del monument.

 Cartell de "Espais de Memòria" anunciant un monument a Lluís Companys entre els estats espanyol i francès.

 Monument a Lluís Companys.

 

Detall del monument a Lluís Companys. S'hi pot llegir el següent text: "Pau Picasso i Pau Casals coincidiren que aquest era el lloc per el temple de la pau en homenatge a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat. No és pas trist morir. Las mort no ens ha de causar espant. El tristíssim, els que ens ha de fer por, és no haver viscut una vida en plenitud. Porta una mort tranquil·la- Es mor com si es complís un deure. Carles Rahola. OTB 1981.

   Detall del monument a Companys. Aquí s'hi llegeix. "Has canviat d'estat, però no pas de nació. Homenatge als promotors del monument. 20 d'octubre de 1996".

 La mina de talc anomenada "Canta" o de Negrín". Aquí es va dipositar durant un temps l'or de la II República. (Foto Miquel Martí i Massot)

 Detall de la mina "Canta". (Foto de Miquel Martí i Massot)

SALARIO MÍNIMO INTERPROFESIONAL EN EUROPA

El 2 de febrero de 1905 nació en San Petersburgo la filósofa y escritora estadounidense (de origen ruso) Alissa Zinovievna Rosenbaum, más conocida en el mundo de las letras bajo el seudónimo de Ayn Rand, y falleció en marzo de 1982 en New York. Nunca más oportunas las palabras de la autora de esa magnífica novela que es Atlas Shrugged, traducida al español como La rebelión de Atlas, una suerte de anticipo de lo que nos está pasando a los españoles y en mayor o menor madida a todo el mundo: 
 
"Cuando advierta que para producir necesita obtener autorización de quienes no producen nada; cuando compruebe que el dinero fluye hacia quienes trafican no bienes, sino favores; cuando perciba que muchos se hacen ricos por el soborno y por influencias más que por el trabajo, y que las leyes no lo protegen contra ellos sino, por el contrario, son ellos los que están protegidos contra usted; cuando repare que la corrupción es recompensada y la honradez se convierte en un autosacrificio, entonces podrá afirmar, sin temor a equivocarse, que su sociedad está condenada."   Ayn Rand (1950)

SALARIO MÍNIMO INTERPROFESIONAL EN EUROPA:

Luxemburgo:. . . . . 1.750 €
Irlanda: . . . . . . 1.653 €
Bélgica: . . . . . . 1.389 €
Holanda: . . . . . . 1.385 €
Francia: . . . . . . 1.350 €
Reino Unido: . . . . 1.005 €
España:. . . . . . .   624 €

Y los gobiernos y senados españoles ganando lo mismo que los europeos de "primera clase", los parlamentarios españoles, en el Parlamento Europeo, ganando igual que los "europeos ricos". Los unicos que somos europeos

solo para lo que les interesa, "los españoles de 3ª, 4ª, 5ª etc". Para que luego digan que solo hay CASTAS en la India. 

"La politica es el arte de buscar problemas, encontrarlos y aplicar las soluciones equivocadas".

Groucho Marx.

EL TERCER ENCUENTRO

A Leonardo le intrigaba aquella reproducción del puente colgante de Amposta hecho con conchas marinas delante de una tienda improvisada hecha de maderos y telas en el campo de concentración de Argelès-sur-Mer 

Finalmente, la curiosidad hizo que entrara en la tienda. Allí se encontró con otro excombatiente republicano al que inmediatamente reconoció…

“Antes de empezar la guerra te vi cerca de Amposta cuando unos guardia civiles te habían parado; tu ibas en bicicleta y discutías acaloradamente con uno de ellos”. “¿Sabes donde me encontré con aquel guardia civil?” –Le contestó el otro-

“No sigas. –Le respondió Leonardo- En la rendición del castillo de Miravet; yo también estaba allí”. 

EL ÚLTIMO CIGARILLO

Irremediablemente estamos llegando al final… El camión que nos traslada desde Barcelona acaba de pasar la Venta de les Campusines y la llegada a nuestro primer destino, el frente del Ebro, es inmediata. Sin tiempo para acostumbrarme a la nueva situación, el sargento de la compañía me incluye entre los que debemos hacer la guardia de la noche.

Leonardo, uno de los soldados veteranos de la compañía, me advierte: “Cuando llegues abajo no enciendas ningún cigarrillo; el enemigo puede disparar al ver la brasa”. Le oigo sin escuchar. Desde que se me comunicó la orden el pánico se apoderó de mí.

Ya llevo en el puesto de guardia algunos minutos. Intuitivamente, saco la cajetilla de tabaco y las cerillas del bolsillo del pantalón y me enciendo un cigarrillo. De repente, oigo el silbido de una bala que se aproxima...

EL MULO (el relat finalista)

"Pom, pom, pom…". Aquellos golpes secos y continuados salían de la pequeña casa de labranza situada entre las dos líneas de fuego. Leonardo llevaba varios días intrigado y quería averiguar quien o qué los producía. Pero no era tarea fácil ya que para entrar en la casita había que hacerlo forzosamente por la puerta que daba al bando franquista, estando al alcance de sus balas.

Finalmente decidió entrar y en su interior se encontró con un mulo atado de la argolla del corral que estaba en la piel y los huesos. Una vez hubo acabado con la comida que le había dejado su dueño, la emprendió con el comedero de madera y luego con todo lo masticable que había a su alcance. Con el golpeo continuo de las patas había excavado un enorme hoyo en el suelo: “Pom, pom, pom…”.

LA PRIMERA TRINCHERA

Es un día de finales de septiembre. Los primeros rayos de sol todavía no llegan alumbrar a los soldados del  ejército de la República que controlan, desde hace unos dos meses, el paraje de las inmediaciones del pueblo de la Fatarella. Diariamente se tienen que rechazar las embestidas de los nacionales.  Pero ese día todo parece diferente. Los nacionales avanzan sin que los republicados peguen un solo disparo. Los soldados de la avanzadilla prácticamente tocan con la mano a los republicanos de la primera trinchera. La confusión es total… Hasta el punto que llegan a pensar en una traición por parte de los mandos. De repente, desde las filas republicanas, se da la orden de abrir fuego. El silbido de las balas y los gritos de dolor preceden a la enorme sangría. Al final de la batalla, de entre los heridos, sale una voz que exclama: “¡Rojos, ayudadnos! Los hijos de puta de fascistas nos han abandonado”.  

LA UVA MADURA

La hambruna se había apoderado de la tropa. Los camiones de suministros llegaban con irregularidad o no llegaban ya que la mayoría de los días eran abatidos por la aviación alemana al servicio de Franco.

Mientras, ante nuestros ojos, las viñas nos mostraban una uva cada día más madura y más sabrosa. El único obstáculo para alcanzarla eran las balas de los nacionales que ocupaban las inmediaciones de Vilalba del Arcs. Aquel día bajaríamos al caer la noche. Avisamos al cuerpo de guardia de nuestras intenciones, pero deberíamos ir desarmados y desprovistos de cualquier peso superfluo. Cuanta más uva pudiésemos coger, mucho mejor.

Ya habíamos cargado una buena cantidad cuando de repente vimos unas sombras con las que no contábamos: el enemigo había tenido la misma idea que nosotros…

EL PAN DE CADA DÍA

Cuando comenzó la contienda, Pepín, hijo de Pepe y Consuelo tenía apenas 2 años.  

En la Galera, como en la mayoría de los pueblos, los alimentos comenzaban a escasear, entre los que más, el pan.

Aquella  mañana, Pepín se dirigió a casa de su tía Cinta, que vivía a escasos metros de la suya, para pedirle una rebanada. Y como cada día se estableció el siguiente diálogo:

“¿Me da un poco de pan?”. “Hoy te lo daré, pero mañana no vuelvas”.

Pepín, mostrando una manita y simulando hacer tres cortes con la otra, le decía: “Un trocito para desayunar, otro para comer y otro para cenar”.  

LOS INICIOS DE LA GUERRA EN EL PUEBLO

Carmen tenía 4 años cuando se asomó a la ventana que daba a la calle Mayor de la Galera aquella tarde del  19 de julio de 1936. Era tal el gentío que pensó que había un entierro y así se lo hizo saber a Rosa, su madre.

“Pero si no he oído tocar a difuntos”. Le respondió  su madre, mientras salía a comprobarlo.

“¡Bandidos, criminales…!” –Gritó entonces Rosa al ver lo que estaba pasando.

Joaquín, el vecino que vivía en la casa de enfrente, le mandó callar y a recogerse en casa.

De la torre medieval que albergaba la iglesia de San Lorenzo salían grandes llamas y una enorme humareda.

Un grupo de milicianos subidos de Amposta que no habían podido arrancar la imagen del  patrono, adosado al altar mayor, decidieron prenderle fuego.

LES FOTOS DEL DÍA 19-07-2011

 S'han col·locat "pilones" a un tram del carrer Saragossa per protegir els vianants.

L'estat actual de la plaça Ramon Berenguer IV (la plaça del mercat)

RESPUESTA AL ARTICULO DE OPINION " LA DICTADURA DEL FUNCIONARIADO" DE M. MARTIN FERRAND.

Pero, ¿ que aporta o ha aportado a la sociedad este energúmeno? todo el día pontificando, desde su privilegiada situación, donde reparte postulados, lo que está bien o mal, etcc..
Un saludo.

Sr. Martín Ferrand son muchos ya los comentarios despectivos y miserables que se están lanzando contra los funcionarios, esa casta, como usted los llama de la que yo formo parte.
Pero es precisamente su artículo de opinión, por venir de quien viene, todo un profesional del periodismo, al que yo, sinceramente creía, objetivo y sensato, el que me ha encendido sobremanera y no quiero pasar por alto mi oportunidad de respuesta porque no ha podido ser más subjetivo, más insensato y sobre todo, más erróneo en sus planteamientos contra nuestra "casta".
En primer lugar, ni yo ni ninguno de los muchos compañeros a los que trato nos sentimos ni tenemos porqué sentirnos servidores de nadie, y mucho menos queremos ser servidos.
Le aclaro que en mi declaración a Hacienda no consta que sea servidora de nadie, sino una empleada por cuenta ajena; en este caso, mi empresa es la Junta de Andalucía, a la que accedí por cierto tras unas duras oposiciones y que tras, 25 años de servicio como Administrativa (es decir 8 trienios), teniendo un complemento de exclusividad que me obliga a trabajar, como mínimo, 110 horas más al año que al personal que no lo tiene y gestionando un Negociado, cobro 1.500 EUR, de los cuales usted se cree muy dueño de rebajar un 20%.
Comenta que por la crisis es el funcionariado el que tiene que ver disminuidos sus ingresos, ¿por qué?, ¿es que en épocas de "vacas gordas" el Gobierno hace conmigo reparto de beneficios?
¿Está usted quizás dispuesto a darme algo de sus ingresos cuando éstos sobrepasen lo que habitualmente cobra?
¿Está dispuesto acaso a hacerlo algún profesional "libre" de este país?
Le pongo un ejemplo muy concreto.
Un vecino de mi bloque, trabajador de la construcción, tan discreto en ingresos como yo hasta el "boom" urbanístico, ha podido invertir y comprar 2 pisos más en Sevilla capital.
Es cierto, ahora está en paro y yo y toda mi casta hemos contribuido a que pueda cobrar el subsidio de desempleo, porcentaje que pagamos todos los meses aunque a nosotros no nos haga falta, pues jamás lo cobraremos.
Además, usted pretende rebajar mi sueldo un 20% para "repartir" con él  y muchos como él que ahora no les va bien.
¿Hablaría usted para que me cediera uno de sus pisos  y así dejar la hipoteca del único pisito que poseo y que me está quitando el sueño?
Los dos creemos que él no estaría dispuesto, ¿verdad?.
Pues yo tampoco a darle un 20% de mi sueldo.
Habla también de que pretendemos vivir sin la incertidumbre que acompaña a otros ciudadanos.
Pues sí, Sr. Martín, de eso se trata, aspirar a ser funcionarios es aspirar a poco materialmente en la vida, nunca seremos ricos, pero aspiramos a la estabilidad en el empleo, recurso al que puede aspirar cualquier persona, usted también, aprobando unas oposiciones.
Por tanto, si yo he aspirado a "ganar poco y vivir tranquila" es un derecho adquirido y no, no me he adueñado de nada ni considero mi puesto hereditario.
Mis hijos se lo tendrán que currar y posiblemente más que los suyos, por venir de una familia más humilde o sencilla como quiera llamarlo.
Y es en este punto donde más me enciendo, ¿con qué derecho se cree para proclamar a los cuatro vientos que mis dos hijos (estoy separada) tengan que vivir con un 20% menos de lo que viven?
Ah!..,  y yo declaro hasta el último céntimo que gano (y todos sabemos que eso no es así en todas las profesiones, pues hay mucha "economía sumergida").
Por lo tanto no intente "calentarle" el ánimo a nadie con el hecho de que son los ciudadanos quienes con sus impuestos me retribuyen, nosotros también contribuimos y mucho a las arcas del Estado.
Y una cosa más, considero el trabajo de esta casta mucho más importante para el país que el de su profesión, por ejemplo.
Si no escribe un día un artículo no pasa absolutamente nada, pero si mis compañeros de la Sanidad , la Enseñanza , los Cuerpos de Seguridad... no acudieran a su trabajo... ¿qué ocurriría?
En fin, Sr. Martín piense más lo que escribe antes de hacerlo.
Yo lo suscribo por entero, y, en lo que se refiere a la Sanidad , diré (y hace mucho que quiero decirlo): Llame Ud. a un fontanero, o a un electricista, por ejemplo,  un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada (y relato dos casos auténticos ocurridos con esos dos profesionales).- ¿Cree que acudirá alguno a su domicilio?
- ¿Cuanto cree que le cobrará?
- ¿Le hará factura o le tendrá que pagar en cash? además de tener que darle las gracias, aunque al día siguiente fallen las reparaciones. Yo se lo digo: - Después de llamar a los de la Compañía de Seguros de su domicilio, no irá nadie.
Al día siguiente, tampoco. El primer día laborable se presentará uno que le facilitara el portero de su finca.
- Le dirá que, si quiere que repare la avería, le tiene que pagar en mano (creo que a eso se le llama dinero negro).
- Estarán en su casa: uno 7 minutos y el otro 14 minutos- Le cobrarán: uno 80 EUR por 7 minutos y otro 93 EURuritos por 14 minutos.
¡¡¡ No está mal !!!
(Por cierto al electricista se le tuvieron hasta que prestar las herramientas)
Ahora le diré que pasaría si Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada se diera una fenomenal torta con su coche (Dios no quiera) después de venir de una fiesta de esas a las que sólo pueden ir los que tienen sus ingresos (aunque, la verdad, ustedes siempre suelen ir de gorra a esos saraos, cosa que no nos ocurre a ningún funcionario:
- Acudirán la policía y los Servicios de Emergencia (todos ellos funcionarios que tienen la suerte de trabajar ese día).
- Le llevarán a las urgencias de un Hospital Público (donde se le admitirá aunque Ud. no tenga cartilla de la  Seg. Social.
- Le atenderán celadores, administrativ@s, auxiliares de enfermería, enfermer@s, divers@s técnic@s, médic@s, etc... (todos ellos funcionarios que también tienen la suerte de trabajar ese día).
- Pongamos que sufre un traumatismo craneo-encefálico (repito: Dios no quiera).
Se le llevará a un quirófano ya preparado y bien limpio (también entran en esta función l@s limpiador@s que también tienen la suerte de trabajar ese día).
- Se le intervendrá durante varias horas esa misma noche (no el día siguiente o el otro).
¿Sabe cuanto cobrará por hora el que más cobrará (en este caso los médicos y neurocirujanos)?  - Alrededor de 15 Euros netos.
El resto se lo lleva Hacienda (aquí no vale lo del dinero negro) Imagínese lo que cobrarán los demás... ¿Sabe qué ocurrirá si la operación no es de su agrado? Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) nos demandará.
Iremos todos a los Tribunales y tendremos muchos problemas.
¿Sabe qué ocurre si uno de sus artículos, o la reparación, no es de nuestro agrado?
¡¡¡ NADA !!! Entonces, Sr. Martín Ferrand, ¿sigue opinando que se nos debe bajar un 20 % nuestras retribuciones? Si es así, a Ud., y a los que piensan como Ud., sólo tengo que decirles:¡¡¡ Váyanse a hacer puñetas !!!
 

RESPUESTA AL ARTICULO DE OPINION " LA DICTADURA DEL FUNCIONARIADO" DE M. MARTIN FERRAND. Sr. Martín Ferrand son muchos ya los comentarios despectivos y miserables que se están lanzando contra los funcionarios, esa casta, como usted los llama de la que yo formo parte. Pero es precisamente su artículo de opinión, por venir de quien viene, todo un profesional del periodismo, al que yo, sinceramente creía, objetivo y sensato, el que me ha encendido sobremanera y no quiero pasar por alto mi oportunidad de respuesta porque no ha podido ser más subjetivo, más insensato y sobre todo, más erróneo en sus planteamientos contra nuestra "casta". En primer lugar, ni yo ni ninguno de los muchos compañeros a los que trato nos sentimos ni tenemos porqué sentirnos servidores de nadie, y mucho menos queremos ser servidos. Le aclaro que en mi declaración a Hacienda no consta que sea servidora de nadie, sino una empleada por cuenta ajena; en este caso, mi empresa es la Junta de Andalucía, a la que accedí por cierto tras unas duras oposiciones y que tras, 25 años de servicio como Administrativa (es decir 8 trienios), teniendo un complemento de exclusividad que me obliga a trabajar, como mínimo, 110 horas más al año que al personal que no lo tiene y gestionando un Negociado, cobro 1.500 EUR, de los cuales usted se cree muy dueño de rebajar un 20%. Comenta que por la crisis es el funcionariado el que tiene que ver disminuidos sus ingresos, ¿por qué?, ¿es que en épocas de "vacas gordas" el Gobierno hace conmigo reparto de beneficios? ¿Está usted quizás dispuesto a darme algo de sus ingresos cuando éstos sobrepasen lo que habitualmente cobra? ¿Está dispuesto acaso a hacerlo algún profesional "libre" de este país? Le pongo un ejemplo muy concreto. Un vecino de mi bloque, trabajador de la construcción, tan discreto en ingresos como yo hasta el "boom" urbanístico, ha podido invertir y comprar 2 pisos más en Sevilla capital. Es cierto, ahora está en paro y yo y toda mi casta hemos contribuido a que pueda cobrar el subsidio de desempleo, porcentaje que pagamos todos los meses aunque a nosotros no nos haga falta, pues jamás lo cobraremos. Además, usted pretende rebajar mi sueldo un 20% para "repartir" con él  y muchos como él que ahora no les va bien. ¿Hablaría usted para que me cediera uno de sus pisos  y así dejar la hipoteca del único pisito que poseo y que me está quitando el sueño? Los dos creemos que él no estaría dispuesto, ¿verdad?. Pues yo tampoco a darle un 20% de mi sueldo. Habla también de que pretendemos vivir sin la incertidumbre que acompaña a otros ciudadanos. Pues sí, Sr. Martín, de eso se trata, aspirar a ser funcionarios es aspirar a poco materialmente en la vida, nunca seremos ricos, pero aspiramos a la estabilidad en el empleo, recurso al que puede aspirar cualquier persona, usted también, aprobando unas oposiciones. Por tanto, si yo he aspirado a "ganar poco y vivir tranquila" es un derecho adquirido y no, no me he adueñado de nada ni considero mi puesto hereditario. Mis hijos se lo tendrán que currar y posiblemente más que los suyos, por venir de una familia más humilde o sencilla como quiera llamarlo. Y es en este punto donde más me enciendo, ¿con qué derecho se cree para proclamar a los cuatro vientos que mis dos hijos (estoy separada) tengan que vivir con un 20% menos de lo que viven? Ah!..,  y yo declaro hasta el último céntimo que gano (y todos sabemos que eso no es así en todas las profesiones, pues hay mucha "economía sumergida"). Por lo tanto no intente "calentarle" el ánimo a nadie con el hecho de que son los ciudadanos quienes con sus impuestos me retribuyen, nosotros también contribuimos y mucho a las arcas del Estado. Y una cosa más, considero el trabajo de esta casta mucho más importante para el país que el de su profesión, por ejemplo. Si no escribe un día un artículo no pasa absolutamente nada, pero si mis compañeros de la Sanidad , la Enseñanza , los Cuerpos de Seguridad... no acudieran a su trabajo... ¿qué ocurriría? En fin, Sr. Martín piense más lo que escribe antes de hacerlo. Yo lo suscribo por entero, y, en lo que se refiere a la Sanidad , diré (y hace mucho que quiero decirlo): Llame Ud. a un fontanero, o a un electricista, por ejemplo,  un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada (y relato dos casos auténticos ocurridos con esos dos profesionales).- ¿Cree que acudirá alguno a su domicilio? - ¿Cuanto cree que le cobrará? - ¿Le hará factura o le tendrá que pagar en cash? además de tener que darle las gracias, aunque al día siguiente fallen las reparaciones. Yo se lo digo: - Después de llamar a los de la Compañía de Seguros de su domicilio, no irá nadie. Al día siguiente, tampoco. El primer día laborable se presentará uno que le facilitara el portero de su finca. - Le dirá que, si quiere que repare la avería, le tiene que pagar en mano (creo que a eso se le llama dinero negro). - Estarán en su casa: uno 7 minutos y el otro 14 minutos- Le cobrarán: uno 80 EUR por 7 minutos y otro 93 EURuritos por 14 minutos. ¡¡¡ No está mal !!! (Por cierto al electricista se le tuvieron hasta que prestar las herramientas) Ahora le diré que pasaría si Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) un 24 o un 31 de Diciembre a las 04 horas de la madrugada se diera una fenomenal torta con su coche (Dios no quiera) después de venir de una fiesta de esas a las que sólo pueden ir los que tienen sus ingresos (aunque, la verdad, ustedes siempre suelen ir de gorra a esos saraos, cosa que no nos ocurre a ningún funcionario: - Acudirán la policía y los Servicios de Emergencia (todos ellos funcionarios que tienen la suerte de trabajar ese día). - Le llevarán a las urgencias de un Hospital Público (donde se le admitirá aunque Ud. no tenga cartilla de la  Seg. Social. - Le atenderán celadores, administrativ@s, auxiliares de enfermería, enfermer@s, divers@s técnic@s, médic@s, etc... (todos ellos funcionarios que también tienen la suerte de trabajar ese día). - Pongamos que sufre un traumatismo craneo-encefálico (repito: Dios no quiera). Se le llevará a un quirófano ya preparado y bien limpio (también entran en esta función l@s limpiador@s que también tienen la suerte de trabajar ese día). - Se le intervendrá durante varias horas esa misma noche (no el día siguiente o el otro). ¿Sabe cuanto cobrará por hora el que más cobrará (en este caso los médicos y neurocirujanos)?  - Alrededor de 15 Euros netos. El resto se lo lleva Hacienda (aquí no vale lo del dinero negro) Imagínese lo que cobrarán los demás... ¿Sabe qué ocurrirá si la operación no es de su agrado? Ud. (o el electricista o el fontanero de la historia) nos demandará. Iremos todos a los Tribunales y tendremos muchos problemas. ¿Sabe qué ocurre si uno de sus artículos, o la reparación, no es de nuestro agrado? ¡¡¡ NADA !!! Entonces, Sr. Martín Ferrand, ¿sigue opinando que se nos debe bajar un 20 % nuestras retribuciones? Si es así, a Ud., y a los que piensan como Ud., sólo tengo que decirles:¡¡¡ Váyanse a hacer puñetas !!!

FINALISTA DEL CONCURS DE MICRORELATS DE LA CADENA SER

Aquest matí he rebut un missatge al mòbil. Era de Dolors Espelta a qui molts ja coneixereu. És l’esposa del primer cap de llista del PSC Amposta i ella mateix també va ser regidora de l’ajuntament i primera secretària del partit.

Els missatge deia així: “He escoltat el teu relat a la ser!!”.

Efectivament, avui 18 de juliol, en commemoració del 75è aniversari del començament de la guerra Civil Espanyola, Juan José Millás havia de seleccionar els dos relats guanyadors entre els més de 1.200 microrelats que es van presentar.

Cada setmana se’n escollien dos i avui s’han escollit els dos darrers i, finalment els 2 guanyadors que s’han emportat el premi de 600 euros cadascun d’ells.

La llàstima és que surten els 2 seleccionats de les 3 primeres setmanes i, en canvi, no surten els de l’última, per tant, m’haureu de creure com jo m’he cregut a la Dolors.

Evidentment, en llegir el missatge li he trucat per veure quin havia estat el seleccionat dels 7 que vaig enviar. M’ha dit “un que parlaves d’un burro”. Bé, no era un burro, era un matxo ("mulo" en castellà)

Alguns amics meus sabien que em presentava al concurs. Quan els hi vaig dir, també els hi digué que no esperava que cap dels microrelats fos seleccionat, encara que al fons, evidentment, sempre confies que algun d’ells pugui arribar a la fina, per què no? Sinó, segurament, ja ni els escriuries.

Durant els propers dies, a partir de dimecres dia 20, aquí al blog, aniré publicant-los tots 7 en l’ordre cronològic que m’imagino que van passar.

1. “LOS INICIOS DE LA GUERRA EN EL PUEBLO”. La història que explico me la contat ma mare un grapat de vegades. Les protagonistes són ella mateixa i sa mare (ma iaia Rosa)
2. “EL PAN DE CADA DIA”. Aquesta me l’explicava mon pare i els protagonistes són Pepín, el filla de ma tia Consuelo (padrina i cosina germana de mon pare) que, quan van passar l'anècdota que explico, tenia 2 anys i ma iaia Cinta, a qui no vaig conèixer. La guerra feia poc que havia començat.  
3. “LA UVA MADURA”. El primer relat explicat per mon “tio” Leonardo. Va passar pels voltants de Vilalba dels Arcs. Eren els primers dies de la batalla de l’Ebre, quan els republicans van conquerir una part del territori a les tropes de Franco.
4. “LA PRIMERA TRINCHERA”. El front de la batalla de l’Ebre es va estabilitzar durant unes setmanes. Els fets passen prop de la Fatarella.
5. “EL MULO”. Aquest és el microrelat “finalista”. Els protagonistes són mon “tio” Leonardo i un matxo a qui va salvar d’una mort segura. L’escenari és el mateix que al relat anterior.
6. “EL ÚLTIMO CIGARRILLO”. També té per escenari les mateixes trinxeres de prop la Fatarella. De tant en tant arribaven reclutes sense cap experiència per a substituir els que havien mort. La SER no me’l va acceptar. Suposo que per la frase final.
7. “EL TERCER ENCUENTRO”. Aquest va ser el que va agradar més a mon fill Oriol. En poques línies (el màxim eren 10) parla d’abans de començar la guerra, d'un dels episodis de la mateixa, com va ser la rendició del castell de Miravet a les forces fidels a la República i l’exili al camp de concentració de Argelès. El protagonista torna a ser Leonardo i, aquest cop també un jove ampostí anònim a qui mon “tio” va trobar als tres llocs: prop d’Amposta, al castell de Miravet i al cap de concentració francès.

Espero que us agradin. Si els voleu llegir tots, entreu a la pàgina de la Cadena SER.     

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 18-07-2011

En el capítol "d'així s'aparca a Amposta", podem veure el cotxe aparcat al lateral del carrer Amèrica, a tocar amb l'avinguda de Catalunya, aquesta mateixa tarda.
I els vianants, per on passen?

AVUI ES COMMEMORA EL 75è ANIVERSARI DEL COMENÇAMENT DE LA GUERRA CIVIL

Sóc d’una generació que no vaig viure la guerra Civil ni les pitjors conseqüències de la mateixa.
Tot el que puc explicar sobre la guerra Civil és perquè m’ho han contat mons pares, algun familiar (sobre tot i no em cansaré de repetir-ho, mon “tio” Leonardo, soldat republicà de la lleva del biberó i pare de mons cosins de França), el que he llegit i que he escoltat explicar a d’altres persones què, com jo tampoc la van viure, com per exemple el meu bon amic Paco Itarte, un entusiasta del tema.
Al complir-se els 75 anys del començament “oficial” són molts els actes de record i homenatge que estan fent diversos mitjans de comunicació. Ignoro si algun organisme oficial també en farà.
Evidentment jo només puc parlar d’aquells mitjans que llegeixo i escolto i que analitzaran el que va passar en aquella època  amb més rigor i objectivitat que d’altres més propers a les idees dels guanyadors.  
Ahir diumenge el Periódico de Catalunya ja es va avançar a la commemoració amb un suplement especial on s’explicava els antecedents del cop d’estat que va acabà convertint-se en una guerra fratricida. Avui el diari Público fa una cosa similar i, també, adjunta la reproducció del cartell “Aixafem el feixisme”  de Pere Català i Pic. Público, a més, té previst treure durant tota la setmana altres publicacions com el llibre de Baltasar Garzón “Garzón contra el franquismo”, diversos cartells més i també ha obert a Internet una pagina i dimecres en obrirà una més.  

Per a la meva família les conseqüències de la gerra van ser diverses. Manuel, el germà gran de mon pare (11 anys més que ell) va lluitar amb el bàndol republicà. Fins el que jo sé per la zona de Pozoblanco (Córdova) i acabada la guerra va estar amb un batalló disciplinari per Olesa de Montserrat. Mentre, mons iaios i mon pare es van refugiar a una caseta de camp de la partida de les Senioles, terme d’Ulldecona, a uns 8 Km. de la Galera. Intentaven ser autosuficients, o al menys, passar amb el que produïen. Mon iaio Manuel feia blat i amb el blat, farina. Una vegada a la setmana acudien al Mas de la Rata que dona nom a una partida que hi ha prop dels Valentins (popularment anomenats els Masets) Els propietaris de la masada era la família Solà que també tenien el seu fill Joaquín a la guerra. Mentre els homes pastaven i enfornaven el pa, les mares desconsolades ploraven per la “sort” dels seus fills.

La història de mon “tio” Leonardo ja la coneixeu. Us he parlat moltes vegades d’ell i fins i tot he escrit algun relat curt inspirant-me amb les seves vivències, participant al concurs de microrelats de la Cadena SER. Quan volia passar a França pel Pertús es va trobar amb son pare i sa mare, Leonardo i Tereseta, aquesta germana de mon iaio Julian. Una vegada establert a França es va casar amb la Rosita. Van tenir 2 fills, Miquel i Gerard, els cosins amb qui tinc més relació i amb qui ens veiem sovint.
Ma tia Consuelo i mon “tio” Agustí, cosins germans de mon pare també van haver d’exiliar-se. L’home de ma tia no la va voler acompanyar i va haver de marxar amb el seu fill Pepin (també protagonista d’un dels meus microrelats) A França ma tia va conèixer un home de Cervià de les Garrigues, Francisco amb qui va tenir un altre fill i amb qui es va casar així que va poder fer-ho.
Agustí es va casar amb una dona francesa i va tenir dues files.
Amb la resta de cosins he perdut tota relació.  

FOTOS DE LA PLATJA DE RIUMAR (DELTEBRE) AQUESTA TARDA 17-07-2011

IMATGES DEL CAMPIONAT DE CATALUNYA DE MOTONÀUTICA

Aquest matí, s'ha celebrat a Amposta el campionat de Catalunya de motonàutica categoria PR-550.
Aquestes són algunes de les imatges.

COMENTARI DE L'ALCALDE DE BATEA SOBRE L'APUJADA DEL REBUT DE L'AIGUA

El passat dia 13 vaig fer una entrada amb el títol de "Volen apujar el rebut de l'aigua (un cop més)" L'alcalde de Batea, exdiputat al Parlament i bon amic Joaquim Paladella em va deixar un comentari al Facebook molt interessant i que caldria difondre'l.

El Joaquim Paladella Curto ha comentat el teu enllaç.

El Joaquim ha escrit: "Joan, no ho saps tot!!! els de l'Ebre pagarem molt més que la resta de Catalunya. El que es diu que volen apujar un gairebé 10 % però el que no es diu que la Generalitat de CIU el Cànon que pagava a l'Hidrogràfica de l'Ebre no el vol pagar, hi ara som els ciutadans de l'Ebre qui l'hem de pagar a Batea això puja uns 6000 euros, calcula a cada poble, i amb endarreriments de l'any 2010. Es a dir, a Catalunya pagaran un Cànon i nosaltres dos, per que el canon que s'assumia per l'ACA de l'Hidrogràfica ara ja no ho faran i passarà directament a les costelles de la gent de l'Ebre. Nosaltres hem fet un recurs, que ja ens l'han desestimat i hem d'aplicar la puja al rebut de l'aigua de la gent com segon canon, dit per l'ACA, o pagar anualment amb altres recursos. ES UN ESCÀNDOL QUÈ NINGÚ DIU RES ... A AMPOSTA HO SAP ALGÚ? L'ALCALDE SI!!!!"

CONTROL TOTAL

Per a que un partit polític (en el cas que ens ocupa, una federació de partits) guanyi  per majoria absoluta durant diverses legislatures consecutives, han de tenir-ho “tot controlat”.

El més fonamental és controlar el divers teixit associatiu de la ciutat. En el cas d’Amposta, CiU controla la pràctica totalitat d’associacions, entitats, clubs, etc. Era l’estratègia que empraven els antics comunistes amb la creació de les anomenades “cèl·lules”.

La intenció dels comunistes era “infiltrar-se” a la majoria d’entitats local per a, des d’allí, incidir el màxim possible en la societat d’aquells anys. Evidentment, la idea va prosperar a mitges, ja que ni el PSUC a Catalunya ni el PCE a la resta de l’estat espanyol van aconseguir suficient representació que els permetés ocupar les quotes de poder suficients per a portar a terme la seva política.

Alguns d’aquells comunistes durant els primers anys de la transició espanyola van “passar-se” a CDC. Molts més que als socialistes, en principi una formació molt més propera ideològicament parlant.

Però tornem a Amposta. Aquí CiU va desenvolupar perfectament l’estratègia. Els contactes amb les diferents associacions es van iniciar abans d’assolir l’alcaldia per primer cop l’any 1987. A partir d’aquí i ja en possessió del poder municipal, tot va ser molt més planer. Quin president o junta d’entitat es nega a rebre a qui li dóna les subvencions? Evidentment cap!

A l’actualitat costa trobar una associació, club, etc. que no tingui com a president/presidenta alguna persona vinculada estretament a Convergència (molt més que a Unió),  ja com a militant, ja com a simple simpatitzant.  Uns exemples. El president del club de futbol va ser regidor d’esports de CiU durant diverses legislatures; el president del club nàutic va anar de número 3 a les passades municipals; una filla del president del handbol anava a la llista de CiU a les passades eleccions; el vicepresident de la comunitat de regants va ser regidor la passada legislatura i continua després del 22-M; la presidenta d’una de les dues societats musicals n’és una reconeguda militant; la presidenta de l’assemblea local de la Creu Roja ocupa un càrrec de confiança a l’ajuntament; el president de l’associació de jubilats i pensionistes és qui, amb el seu propi cotxe, anuncia els actes polítics que CiU organitza a Amposta. I així podríem continuar.

En conseqüència són molt poques les entitats que al seu capdavant tinguin algú de diferent color polític o, simplement, “neutre”. Una d’aquestes és la Lira Ampostina, l’altra societat musical. Però després de tot l’enrenou que s’ha format amb el tema del finançament de les escoles de música i les “diferències de criteri” del seu president cap a l’alcalde, fan pensar que per a l’any proper (què és quan finalitza el mandat de l’actual president), CDC intenti col·locar al capdavant de l’entitat a una persona de la seva confiança i convertir-la en una societat més satèl·lit del partit.

Aquesta situació que he explicat contrasta amb l’actitud de determinades entitats a l’hora d’assumir una realitat contrastada. Al número corresponent a la primera quinzena del mes de juny de la Revista Amposta i dintre de  l’apartat de “cartes al director” s’hi publica una carta inusualment llarga (ocupa pràcticament dues pàgines de la revista quan, segon les instruccions que estableix el propi consell de redacció de la publicació no poden tenir més de 30 línies) i signada per la junta directiva d’una de les entitats musicals on, entre d’altres coses s’intenta desvincular de “l’etiqueta” de convergent quan, com he dit, la seva presidenta està afiliada a CDC i, en el tema del finançament de les escoles de música, han seguit fil per randa les consignes que els hi dóna l’alcalde.        

ACUDITS GRÀFICS SOBRE CAMPS

Publicats al diari Público d'avui.

 De Manel Fontdevila

De Vergara

LA INUTILITAT DEL SENAT

Fa molts mesos que m’estan arribant correus que parlen de les mesures que s’haurien de prendre per a reduir el dèficit públic de l’Estat. Una d’aquestes mesures (per a mi de les més sensates, juntament amb la desaparició de les diputacions), és la supressió del Senat.
Quina és la funció del Senat? Com sé sap és, juntament amb el Congrés dels Diputats, una les dues cambres de representació parlamentària de la ciutadania espanyola (i per al més susceptibles, també la catalana, valenciana, gallega, basca, etc.) La seva funció és de representació territorial (per això hi ha un nombre de senadors escollits directament pels parlaments de cada comunitat) i de “segona lectura”. Es a dir, es poden introduir esmenes que, després, hauran de ser supervisades (aprovades o rebutjades) pel Congrés. Per tant, el Congrés sempre tindrà la darrera paraula.
Aquesta setmana també s’ha produït un clar exemple del que estic dient. El Congrés, amb els únics vots del grup socialista i les abstencions, entre d’altres, de CiU i el PNB, van aprovar el “sostre de despesa pública” per a l’any 2012. A l’arribar al Senat, com els socialistes són minoritaris, van “tombar” el text que s’havia aprovat al Congrés. Finalment tornarà a la cambra baixa per a la seva ratificació definitiva.
Haurà servit d’alguna cosa el seu pas per la cambra alta? Evidentment, no!
Finalment, i encara que durant aquesta legislatura s’ha fet algun pas per aconseguir-ho, tampoc és una cambra “real” de representació autonòmica. Quan es va aprovar la utilització de les llengües oficials, el PP es va mostrar reticent en fer-ho, ja que s’havia d’usar la traducció simultània amb la despesa suplementària que això significa.
S’ha demostrat que el Senat, després de més de 30 anys de funcionament, segueix sense trobar l’encaix i definir clarament les funcions que hauria de ser de la seva competència exclusiva, dintre de l’organigrama de l'estat espanyol.  

PETIT INCENDI A LA ZONA DE MIANES

Mianes és una masada que dóna nom a una partida entre Amposta Santa Bàrbara i Vinallop. Antigament hi havia un abaixador que no disposava de llum elèctrica i l'andana s'il·luminava gràcies a un petit fanal.
Aquesta tarda he sortir a fer unes fotos quan un camió de bombers que circulava pel camí on passava la via de la Val de Safan, m'ha alertat de que hi havia foc per la zona. Efectivament, una mica més enllà he vist la fum. Pel que he pogut veure, el foc no era important. Eren aproximadament 3/4 de 8.

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 15-07-2011

Com es pot veure, el cotxe està aparcat en doble fila i el conductor o conductora no ha aparegut mentre jo intentava sortir de l'aparcament, la qual cosa m'ha resultat força complicat.

AMPOSTA: QUÈ QUEDA DEL “PONT DE LA CULTURA CATALANA”?

Aquest matí escoltava una interessant conversa entre el regidor de cultura de l’ajuntament de Tortosa i un altre company de treball. Més que de cultura estaven parlant de festes, dues coses que al meu entendre van força lligades.
És cert que a Tortosa existeix un regidor per cada àrea específica, però això també és degut als bons resultats que va obtenir CiU a les passades municipals. A més regidors, més divisió de responsabilitats.
Bàsicament parlaven de dos temes: de la festa del Renaixement i de les festes de la Cinta què, com tothom sap, és la festa major de la ciutat. Sobre la festa del Renaixement parlaven de la disminució del pressupost que, aquesta edició, serà aproximadament d’uns 300.000 euros. I sobre les festes de la Cinta, la reducció dels dies, tal i com ja es va anunciar en premsa aquesta setmana. Tortosa dedicarà a la seva festa major només 5 dies (un llarg cap de setmana, es diu) Segons l’opinió generalitzada, més que suficients.
Desgraciadament, en temps de crisi, encara que els retallades acabin afectant a totes les àrees, les que en surten més perjudicades són les de cultura i festes.
L’any 2006 a Amposta va ser la Capital de la Cultura Catalana (amb el lema “Pont de la Cultura Catalana, encara usat per la regidoria de Cultura i Festes), la qual cosa va permetre fer tot un seguit d’actes i espectacles com mai s’havia vist. Des de la regidoria de Cultura no es cansaven de dir que la voluntat era la consolidació de bona part d’ells, els més emblemàtics. Però quina ha estat la realitat? A hores d’ara d’aquell bagatge que va suposar la capitalitat cultural (si és que mai en va haver), s’ha perdut quasi que tot, tret d’algun acte de petit format i fer per a un tipus determinat de gent, com ara la trobada d’escriptors ebrencs. Però els de gran format, el que van dirigits al “gran públic” no ha quedat res de res. De fet aquell any tampoc en hi van haver tants, tal i com ja ho vaig manifestar en el seu dia.
Però a sobre, aquest any, fins i tot ha desaparegut de la programació el cicle de teatre (de teatre i dansa a partir de 2006) Un cicle més que consolidat i que portava molts d’anys fer-se.
La cronologia dels fets (els que jo sé) és la següent. L’actual regidora de Cultura i Festes (que ja ho era l’anterior legislatura) ens va dir que per a la temporada de teatre i dansa de 2011, al no poder-se assumir-ne els cost, es deixaria de portar grups professionals i es convertiria en amateur. El cicle solia començar a finals d’hivern al ritme d’una obra per mes (poc més o menys) i acabava a finals de primavera i, de vegades, a començaments de l’estiu. Se’n solien fer unes 5 o 6 representacions, normalment totes de teatre excepte una de dansa. Per la proximitat de les eleccions municipals i el baix ritme de convocatòries de comissions informatives que hi havia a l’ajuntament ampostí, ningú va preguntar-ne res, però seria bo que des de la regidoria es donessin explicacions precises i no em val només que es justifiqui per la crisi

RUBALCABA Y EL CAS FAISÀ

Sembla mentida que el ministre d’Espanya que ha tingut més èxits en la lluita antiterrorista es vegi esquitxat per un cas que va passar ja fa uns anys justament al cap de pocs dies d’haver-lo escollit com a candidat del PSOE a les properes generals.
El cas “Faisà” (que així s’anomena) es tracta d’un suposat avís al propietari del bar d'Irun del mateix nom per part d’uns membres de la policia espanyola para que advertís a uns membres de la ETA que estaven com a clients d’un escorcoll de la pròpia policia.
El primer jutge instructor del cas, Baltasar Garzon va sobreseure per manca de proves. Mentre, el PP, va estar parlant del cas cada vegada que en va tenir l’oportunitat: tertúlies, debats, entrevistes, etc. El tema es va revifar quan Rubalcaba va sonar amb força que podria ser el candidat socialista.
Ara, amb un altre jutge instructor i quan Rubalcaba només portava 4 dies de candidat oficial, s’ha tornat a reobrir el cas amb la inculpació de diversos càrrecs policial, donant així més “munició” als “peperos” que no van tardar ni un minut en demanar la dimissió de l’exministre de l’Interior.
La meva opinió és que la Justícia no és “cega”. I crec que amb aquest cas es demostra prou clarament que mentre el primer jutge va sobreseure el cas, el segon, Pablo Ruz, va acabar imputant a caps policials.
No conec l’adscripció del jutges instructors del cas (hi ha cinc associacions -jo pensava que tres-, la conservadora Francisco de Vitoria, la progressista Jutges per a la Democràcia i les de “no definits” (o al menys a mi no em consta) l’Associació Nacional de Jutges i l’Associació Professional de la Magistratura), però en quasi tota seguretat el primer pertanyia a Jutges per a la Democràcia i el segon a la Francisco de Vitoria.
Per tant, la Justícia es destapa l’ull dret o l’ull esquerre segons li convingui al jutge de torn. Normalment més cap a la dreta que cap a l’esquerra.

L’AJUNTAMENT D’AMPOSTA VOL AMPLIAR LA URBANITZACIÓ DELS EUCALIPTUS

Una de les primeres mesures que sembla que ha pres l’Ajuntament d’Amposta és que els actuals responsables de la Generalitat accedeixin a ampliar la urbanització dels Eucaliptus, situada al delta de l’Ebre, molt prop de la mar.
Quan a principis de la passada legislatura es va aprovar el nou pla general d’ordenació urbanística municipal (PGOUM), un des aspectes que va patir modificacions respecte al redactat original va ser, precisament, les dimensions de creixement de la urbanització del Eucaliptus. El pla contemplava un increment aproximat del 100 % respecte a la superfície existent i els tècnics del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat van considerar que el creixement era desmesurat i ho van fer modificar fins un creixement aproximat d’un 30 %.
Cal dir que el grup del PSC-PM a l’ajuntament, seguint les recomanacions d’alguns arquitectes de la localitat, ja va presentar al·legacions al respecte demanant una rebaixa substancial de la superfície projectada inicialment.
Davant de la nova situació creada a partir de les notícies que van aparèixer ahir en premsa, vaig a fer uns sèrie de plantejaments.
Davant de l’actual conjuntura econòmica i la paràlisi que hi ha al món de la construcció, és necessari projectar (col·loquialment se’n diu “tacar”) una superfície tant gran?
En l’hipotètic cas que els actuals tècnics del PTOP (la majoria deuen de ser els mateixos) accedeixin a la petició de l’ajuntament d’Amposta, van actuar malament fa uns anys o ho estan actuant ara?
Per què tant d’interès per part de l’ajuntament ampostí? És que s’afavoriran els interessos d’algun particular? (No seria el primer cop)
També crida l’atenció que a la web de la Revista Amposta s’ha fet ressò de la notícia puntualment, quan sembla que portava diversos mesos sense actualitzar-se, tal i com informava ahir al seu blog Manel Zaera.
Pel que sembla, al nou equip de govern han canviat cares, però les formes segueixen intactes.    

VOLEN APUJAR EL REBUT DE L’AIGUA (un cop més)

La solució de les solucions a tots els problemes econòmics (i encara més en èpoques de crisi) és apujar els impostos i congelar o rebaixar (com a passat amb els empleats públics) les nòmines.
Són els recursos més fàcils i els que tenen més a l’abast els nostres governs.
La “penúltima” del govern català és apujar el cànon de l’aigua que no és ben bé un impost, però si una taxa, es a dir, cosina germana.
I per què la volen pujar? Per a sufragar l’enorme dèficit que té l’Agència Catalana de l’Aigua (abans Junta d’Aigües) L’ACA ja tenia dèficit molt abans de que els governs d’Entesa governessin la Generalitat.
Recordo que ja fa anys vaig parlar del mateix tema i en aquell temps em queixava i em preguntava el perquè territoris com el nostre on no hi ha grans infraestructures hidràuliques hem d’ajudar a pagar les dessaladores i les interconnexions de xarxes que s’han dut a terme en els darrers anys.
I avui m’ho torno a preguntar. Per què? (i no vull semblar-me a aquell personatge portuguès del qui no vull reproduir-ne el nom)
L’increment proposat és de 3 euros trimestre (o sigui 500 pessetes) Dit així sembla poc, però és que si vas sumant amb tots els que s’ha apujat i tot els que se’ns hauria hagut d’apujar i que també s’ha abaixat o congelat (torno a parlar de sous) podem trobar-nos amb alguna sorpresa desagradable. És el que és coneix com a “pèrdua de poder adquisitiu” i si el ciutadà “perd poder adquisitiu”, acaba per comprar menys i l’economia se’n ressent perquè tothom vent menys i fabrica menys, etc.    
I després, com s’ha fet. Segons va denunciar ahir Joaquim Nadal, president del grup socialista del PSC al Parlament, l’increment s’ha fet presentant CiU una esmena als “seus” pressupostos una vegada ja estaven pactats amb el PPC. Sembla una mica rocambolesc...
Així, no es fa estranys que els populars amenacin ara a CiU de no votar els pressupostos sinó retiren l’esmena que fa referència a la pujada del cànon de l’aigua.
Cóm és pot reduir el dèficit de l’ACA? No he de ser jo qui doni la resposta, ja que ni sóc economista ni expert en aquest tipus de coses (bé, com sabeu de fet no sóc expert en res) Però la Generalitat de Catalunya ha de tenir ments molt més brillants que la que ha pensat en pujar el cànon que trobi una solució més idònia.
De totes formes penso què, per a començar, que l’ACA hauria de facturar les seves feines a “preus reals”, tenint en compte tots els components que entren a l’hora de realitzar-se l’obra (treball, estudi, etc.) Després caldria repercutir-ho als usuaris que se’n beneficiïn i no a tots, ja que com passava amb l’alta velocitat (de la que també parlava fa pocs dies) n’hi haurà que mai a la vida se’n veurà beneficiat.
Totes aquestes situacions em donen que pensar que mentre les grans concentracions de gent sempre hi surten guanyant i les àrees metropolitanes disposen de tots els serveis, als territoris allunyats, com les Terres de l’Ebre, cada vegada som més pobres i ningú mai posa solucions als nostres problemes. I si els posen solen ser insuficients i passatgers.        

LES PROPOSTES D’ÒMNIUM CULTURAL EM GENEREN DUBTES

Ahir, durant els actes de commemoració del 50è aniversari de la fundació d’Òmnium Cultural, es fan fer unes propostes forçainteressants, alguna d’elles nova.

Potser no cal parlar sobre el “referèndum vinculant” d’autodeterminació que van proposar, ja que ja sabeu que opino jo d’aquest tema. Tampoc cal entrar en el tema del concert fiscal demanat insistentment per ERC i també (amb menys insistència) per CiU.

Sobre el que sí que vull parlar és sobre la insubmissió fiscal que van proposar. Quan aquest matí ho he escoltat per la ràdio, el cert és que no m’ha quedat clar, així com tampoc quan ho he llegit al diari.

Primer explicaré que és el que he entès i després en donaré l’opinió.  Sembla ser que Òmnium  proposa que “Catalunya” es declari insubmisa fiscalment i els diners que hauria d’enviar a Madrid, mentre no s’apliqui el concert econòmic. Per això es crearia un fons on anirien a parar, temporalment, els diners recaptats.  

Sabeu que si d’alguna cosa entenc una mica és d’impostos, per alguna cosa treballo a l’Agència Tributària. Ara per ara, els principals impostos són competència de l’Estat i és l’Agència Estatal d’Administració Tributària (o AEAT) qui té totes les competències sobre la gestió i la recaptació. Com sabeu l’impost més corrent és  el de la Renda o IRPF i aquest serà el que ens servirà com a mètode de treball.

Segons la normativa actual, l’IRPF es reparteix a parts iguales entre l’Estat i les comunitats autònomes. Per tant, a Catalunya es destina un 50 % de la totalitat de l’IRPF recaptat al principat, sempre que els declarants ho hagin indicat així, es a dir, que hagin posat Catalunya com a comunitat autònoma (Pot haver algú, per exemple originari de València, que resideixi temporalment a Catalunya i que indiqui que la seva comunitat és el País Valencià)

Els diners els recapten les entitats financers, també anomenades “entitats col·laboradores”. Però es clar, les entitats són “col·laboradores” de l’Estat, per tant, no seran elles les que dipositen els diners en aquest fons ja que saben que estarien comenten una irregularitat.

Llavors cal pensar que, sinó són les entitats financeres haurien de ser els propis “obligats tributaris” qui haurien d’ingressar allí la seva quota de l’IRPF. Però també és cert que les empreses i també els empresaris i professionals durant l’exercici fan els corresponents pagaments o autoliquidacions, per tant, també se’ls hi demanaria que liquidessin l’impost a aquest fons.

Serien totes les empreses, professionals i ciutadans en general qui actuarien així? Evidentment no, posar tota una població d’acord al 100 % em sona a tasca impossible.

Per tant, uns seguirien les indicacions d’Òmnium (o de la Generalitat seguit la idea d’Òmnium) i d’altres no.

Als qui optarien per la primera opció no els faltarien problemes amb el fisc, és a dir, amb l’Agència Tributària: requeriments, liquidacions paral·leles... Per a entrar finalment en fase de liquidació executiva i, finalment en embargament.

Sembla tot massa complicat per a que es pugui portar a terme i també força arriscat si no s’hi estableixen unes normes clares que no impliquin cap problema per als ciutadans.

Recordo que quan les declaracions de la renda es revisaven de forma manual, de tant en tant trobaves algú que, per indicació de “no sé qui”, introduïa un escrit on deia que de l’import que havia de pagar se’n descomptava una part que és la que l’Estat destinava a la defensa nacional. L’Hisenda de l’època (llavors encara no existia l’AEAT) li liquidava aquesta diferència amb el corresponent recàrrec, sanció i interessos.

Una vegada més hi veig més utopia que realisme.   

Sobre el mateix tema, llegiu les declaracions de "l'Hereuet".  

Mentre, el govern català rebutja la insubmissió fiscal.