DIA 1. DONOSTI (SANT SEBASTIÀ) PRIMERA PART

Dijous 29 de setembre va ser el primer dia complet a Guipúscoa i sense cap mena de dubte, el més intens, els que més ens varem cansar ja que estiguérem caminant des d’abans del migdia fins arribar a la nit, només en petits descans per dinar o prendre alguna cosa.

Segurament el qualificatiu que millor defineix Donosti és el que ens va dir el nostre fill Oriol: “És una ciutat pija”. Només així es compren que una iaia i sa neta estigueren a les 12 del migdia al cafè de la Concha prenent un cafè i amb vestit de “diumenge”.

Després de passar per les platges Ondarreta i la Conxa, passejarem pel casc antic, on es troba l’ajuntament donostiarra i ens detinguérem a la plaça Constitució per dinar. La curiositat d'aquest plaça és que totes les portes dels balcons estan numerades i això és perquè aquí s'hi feien curses de braus.
Per cert, aparcar és relativament barat. Amb uns dos euros pots tenir el cotxe aparcat mitja jornada (unes 5 hores)  

  

L’ARMARI

La casa del senyor Pasqual, que així és com sempre s'ha conegut a la Galera, és una casa pairal construïda després de la Guerra Civil; la façana principal dóna al carrer Major i la part del darrera a una de les poques places del poble.

Després de gaire bé un any d’obres de rehabilitació, arriba l’hora de desprendre’s de tot allò considerat inútil per a que el seu lloc pugui ser ocupat per altres mobles i objectes de decoració molt més actuals.

A l'habitació del final del passadís hi ha un armari que porta dècades tancant. Quan la iaia de Cinta (l’encarregada de tenir la casa endreçada per a quan venen els actuals propietaris que viuen a Benicarló) se’n ocupava, ja hi estava i, ni davant de les insistents súpliques de la xiqueta per a que li deixés veure el contingut, havia acceptat obrir-lo, excusant-se de que la clau la tenia la senyora "ben amagada".

Ara, havia arribat l’hora de fer-ho i mirar-ne el contingut. Però ningú podia aventurar que a dintre s’hi amagava el secret de la família.

VACANCES A GUIPÚSCOA

Els passat 28 de setembre, la meva família (la meva dona, la gosseta Electra i jo –els 2 fills ja fa temps que ‘volen” tot sols-) emprenguérem viatge cap a Donosti (Sant Sebastià) El nostre destí era Usurbil, una aldea a tocar de la capital donostiarra i més concretament a un establiment de turisme rural que no va ser triat a l’atzar, ja que tinguérem molta cura de que admetessin gossos.

L’establiment, a part de tenir diverses habitacions i algun apartament (no podria concretar quants), és una fàbrica de sidra (sagardotegia –en euskera-) i també restaurant. Des de la terrassa de d’Arratzain (que així és com es diu l’establiment) es veu sense dificultats la badia de la Conxa i el mot Urgull gràcies a la seva privilegiada situació a sobre d’un cim. La tranquil·litat és total. A la casa hi ha gallines, paons, diverses classes de moixons, etc. Només un però: l’entorn està bastant descuidat i l’establiment en general necessitaria alguna ma de pintura i alguna reforma.

Per aquell que vulgui anar amb l’ordinador (no és el meu cas, ja que quan vaig de viatge intento descansar una mica d’Internet) es podrà connectar amb tota facilitat ja que és zona “wi-fi”.   

És el dia “0”. 

Estiguérem a Donosti fins ahir 3 d'octubre.  

LES MINIFALDILLERES

José Luis i Ester ja portaven uns quans anys de nuvis.

Un dia d’estiu van decidir visitar una de les poblacions turístiques per excel·lència de la nostra costa: Salou. Seguts a un banc del passeig marítim mentre es menjaven un gelat, de sobte, José Luis es va fixar en unes noies joves, d’aquelles de “bon veure” (i millor provar, si es donés l’ocasió...) Portaven una roba cridanera, mancant corbes i més corbes. Era més el que ensenyaven que no el que s’amagava baix de la roba.

José Luis, al se poble, sempre havia tingut fama d’ocurrent i en veure a les noies amb aquelles minifaldilles, no va poder deixar d’escapar:

-“Xiques, us xafareu primer les calcetes que la falda...”.

Les noies, no sé sap si perquè no el van entendre o no es podien creure el que els havia paregut escoltar, es van aturar i dirigint-se al a ell, li van preguntar:

-“¿Qué has dicho? Nos lo repites...”  

I José Luis, sense ruboritzar-se i desatenent els precs de la seva parella per a que es callés, els hi va repetir aquest cop en castellà:

-“Qué os vais a pisar primero las bragas que la falda”.        

¡“POR SUPUESTO, MI SARGENTO”!

Una nit, Julián i Luis venien de la Ràpita per la carretera de baix, la que s’anomena del Canalet, després de prendre unes copes a un conegut “pub” de la localitat. De sobte, una ombra amb una llanterna a la ma, els indicava que s’aturessin. Era un control d’alcoholèmia de la Guardia Civil de la caserna de la Ràpita.

“Buenas noches: ¿Ha bebido usted?”-li va preguntar l’agent a Julián, que era qui conduïa el cotxe.

 “Soy el sargento de Amposta y no he bebido” –li va respondre Julián amb to autoritari-

“A sus órdenes mi sargento –va exclamar el guarida-. ¡Por supuesto que no ha bebido; por supuesto”!

A partir d’aquell dia, per a Julián i Luis, “un porsupuesto” va deixar de tenir el significat que tots coneixem i en va passar a tenir un altre de ben diferent.

LA METRALLADORA

Ens havien ordenat  entrar al poble de Vilalba dels Arcs. Sabíem que allí ens trobaríem amb una gran resistència per part de l’exèrcit feixista. Les primeres unitats arriben a la petita lloma situada a l’Est de la població i comencen a baixar cap al poble. De sobte sonen ràfegues de metralladora i els primers companys cauen al meu costat. L’orografia del territori no ens ofereix cap possibilitat de parapetar-nos. Cada vegada són més els que cauen morts o ferits. El panorama és desolador. Els que encara podem valdre’ns per nosaltres mateixos correm com a conills per a retornar darrera de la lloma i posar-nos a cobert de les bales enemigues.

La metralladora, situada sobre el campanar de l’església no deixa de disparar. Tots els nostres esforços per a fer-la “callar” són inútils.

LA FOTO DEL DIA 1 D'OCTUBRE DE 2011

Aquesta escultura hi ha qui la pot trobar bonica (hi ha gent per a tot!), però personalment la trobo horrible, sobre tot el "retallador" que pareix un robot.

LA FAIXA

-“Bones tardes; molta calor...”.

Era una tarda d’estiu. No sabria dir amb seguretat si del mes de juliol, o agost... O tal vegada de finals de juny.

L’home, amb un fardell a l’esquena, caminava tot el ràpid que li permetia la calor i el cansament.

-“Bones tardes; molta... molta...”. Vol veure una mica d’aigua, tinc un càntir a l’ombra de la figuera”. 

Pepe estava netejant la cuneta de la carretera que surt de la Creu, a la sortida de la Galera i que puja a Godall.

-“I diguem, bon home, què el porta per aquí”. –Li preguntà Pepe-.

-“Sóc venedor de faixes; aquest matí he fet la Galera i ara me’n vaig cap a Godall; a veure si tinc més sort”. –Li respongué el desconegut-.

-“No ha tingut bona venda?”. - Li tornà a preguntà Pepe.

-“No; només n’he venut una i, damunt, me l’he tingut que ‘cobrar de la peça’”. –Li respongué l’estrany- que fa un bon glop d’aigua del càntir i s’enfila cap a Godall.

En arribar a casa, Pepe s’emporta una bona sorpresa. Lupe, la seva dona li mostra una faixa nova.

LA FOTO DENÚNCIA DEL 30-09-2011

Aquest munt de brossa està al costat de la rotonda del "bou", a tocar de l'avinguda Aragonesa i no molt lluny dels jutjats. Una ostra més de l'incivisme d'alguns ampostins i ampostines.

LA LLISTA

“La meva consciència m’impedia lluitar i els republicans em van tancar a la presó... M’era ben bé igual haver-ho hagut de fer al costat dels uns u dels altres...”.

En arribar a la presó un pres em va donar un consell: “Cada matí passen llista; quan diguin el teu nom, no contestis; si ho fas, t’enviaran al front”.

Al matí següent van cridar el meu nom: “Cinca Piqué, Ramon”. No vaig contestar. Ja no van cridar-me més.

Finalment tothom havia de marxar cap al front. Ja no quedaven més homes disponibles. En acabar de llegir tots els noms de la llista en quedarem 4 o 5 als qui no ens havien cridat, entre ells el pres que m’havia donat el consell el primer dia de reclusió.

“I vosaltres?” –ens va preguntar el caporal- No varem saber què respondre.

Al cap de pocs instants estava damunt d’un camió camí del front de l’Ebre.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 29-09-2011

Plantes invasores. A la cantonada dels carrers República i Vázquez de Mella (un dels carrers que encara queden a Amposta amb connotacions d'altres èpoques) hi ha una casa abandonada i els arbres del jardí invadeixen la via pública pels dos carrers.
Els hi requerit la regidoria d'Agricultura i Medi Ambient per a que podin els arbres?

LA CARTA

“La guerra està perduda, abandoneu la Galera i marxeu lluny.  Barcelona serà una bona destinació, penso què, allí, hi haurà més resistència”.

Amb aquestes paraules acabava Leonardo la darrera carta que rebrien els seus pares Leonardo i Tereseta. A partir d’aquells moments la decisió d’abandonar el poble era només seva.

...

Aquell gèlid dia del mes de gener, Leonardo, com d’altres combatents republicans, vençuts, cansats i famolencs, es disposava a creuar la frontera cap a l’exili de França pel pas de Port Bou. De sobte, sobre una petita elevació, va veure als seus pares qui, amb d’altres civils, la majoria vells, dones i nens, també es disposaven a fer el mateix. Feia un any que no s’havien vist i molts mesos des de la darrera carta.

Leonardo i Tereseta (germana de mon iaio Julián, mai més van retornar a la Galera i van morir a Lespignan -França-) Leonardo Fill, que si que va retornar moltes vegades, també va morir a Lespignan i està enterrat al cementiri del Pertús, molt prop de Rovira i Virgili, escriptor i president del Parlament de Catalunya a l'exili de França)   

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 28-09-2011

Arbres secs, jardineres buides... Aquest desolador panorama es pot veure als carrers superiors de l'avinguda Aragonesa, una de els zones on es va construir durant els anys del boom immobiliari. Ara el panorama és així de desolador. A més. dels pisos que es van construir, la majora no s'han venut. Menys mal! Perquè amb l'amplada dels carrers no sé on aparcarien els cotxes si ara, a penes es poden creuar.

EL MERCEDES ALEMANY

Una tarda, mentre Cordons-rojos passejava per la zona de la plaça de bous de Vinaròs, un Mercedes s’aturà a prop seu i, del seu interior, li van reclamar la presència.

Als anys 70 no se’n veiem molts de Mercedes i, els pocs que es veien solien ser alemanys, per això a Cordons-rojos no li va fer falta mirar la matrícula per endevinar-ho.

Cordons-rojos va respondre a la petició amb un gest, indicant-los que si volien alguna cosa, haurien de ser ells qui sé li havien d’apropar. El Mercedes, després de fer més d’una maniobra, així ho va fer:

-“Peñíscola”, mentre senyalaven capel poble, visible des del lloc on es trobaven.

-“Sí, sí, Peñíscola”, els hi respongué Cordons-rojos: “Tot recte”, els indicà. “Quan arribareu al barranc d’Aiguaoliva i no pugueu continuar, us cagareu amb la mare que em va parir.... Però jo ja m’hi cago ara en la vostra...”.

 

Els dels Mercedes, agraïts, van marxar cap a Peñíscola per una carretera que no portava en lloc.  

FOTO DENÚNCIA DEL DIA 27-09-2011

S'aprecia bé? És un escriptori darrera d'una tanca. Un poema visual de Joan Brossa? No, senzillament un acte més d'incivisme.
L'obra està davant mateix de casa meva i és una de les afectades per la crisi de la construcció. El promotor em va dir que estava construïda en un 93 %, no obstant, no li donen més finançament per a poder-la a cavar i, al menys, intentar llogar els apartaments.
Algú (un veí del carrer em va dir que segurament un veí dels nostre bloc), va obrir la tanca i el va deixar dintre. Molt més còmode que portar-lo a la deixalleria.

NOVA ENTREGA DE MICRORELATS

Després de l’experiència que vaig tenir el passat mes de juliol amb els microrelats (o relats curts) que vaig escriure sobre el tema únic de la guerra Civil Espanyola, a partir de demà i, al menys fins el 7 d’octubre, us en aniré fent una nova entrega, però aquest cop de temàtica molt més variada.

Certament hi tornaran haver relats sobre la guerra, però seran minoritaris (2), però també sobre temes socials de la vida quotidiana. Una vegada més us he de dir que cap és inventat i reconec en públic que no tinc capacitat de fer-ho. En alguns he canviat el nom dels protagonistes, en d’altres no, penso que no fa falta.

Cronològicament, seran els següents:

1. Dimecres 28: El Mercedes alemany.

2. Dijous 29: La carta (tema guerra Civil)

3. Divendres 30: La llista (tema guerra Civil)

4. Dissabte 1: La faixa.

5. Diumenge 2: La metralladora (tema guerra civil)

6. Dilluns 3: ¡”Por supuesto, mi sargento!”

7. Dimarts 4: Les minifaldilleres.

8. Dimecres 5: L’armari.

9. Dijous 6: “Bajo, bajo; solos, solos”.

10. Divendres 7: Una faena “molt personal”.

I d’aquí allà no en descarto escriure’n algun altre.

L’altre dia vaig poder trobar els microrelats finalistes de la Cadena Ser sobre la guerra Civil Espanyola. Si algú està interessat en llegir-los, podeu entrar clicant AQUÍ.

PRESIDENT, PRESIDENT...

 

Ep! Encara me’n falten dos més: President, president!

No os cregueu que estic victorejant a l’Arturo, no tant sols a Rubalcaba (més desig que un altra cosa), em refereixo a l’Alcalde president de l’excel·lentíssim Ajuntament d’Amposta.

Fa pocs mesos (28 de juliol) el van nomenar president del Consorci de Salut i Social de Catalunya, dels quan havia estat president des del 1991.

Al ple d’ahir, l’alcalde, o sigui l’il·lustríssim Manel Ferré i Montañés, va renunciar al sou com a tal per passar a cobrar per assistències.

Algú (potser els més beneits), poden arribar a pensa: “Què bé, mira, això s’estalviarà l’Ajuntament!”. De bo que us penseu que això serà així. No dic que no s’estalviï una mica, però segurament no tant com hom pot pensar.

També al ple d’ahir es va acordar que l’alcalde (el nostre il·lustre alcalde), des d’ara, serà president del Ple (1), president de la Junta de Govern (2), president de la Junta de portaveus (3) i si li sumem la presidència del consorci, ja tenim els 4! I tal vegada me’n deixo algun...

Sumant aquests tres “nous” càrrecs (ja els exercia però al cobrar sou no els cobrava com assistències), cada més s’emportarà, si fa o no fa la meitat del que ara cobra. O sigui, si en cobrava 4, en passarà a cobrar-ne 2 (ja m’enteneu) Si això sé li suma el que arribarà a cobrar de “l’altre” lloc, el muntant, amb tota seguretat, serà major. O és que algú es creu que fent aquest tripijoc, perdrà diners? Evidentment, no.

Aquest matí ja m’han dit dues persones que “estan preparant” a la Maria Isabel Ferré per a que sigui l’alcaldessa abans del final de legislatura. Com sap la majoria de la gent, l’actual número 2, és advocada, però no ha exercit mai. És d’aquelles persones que té de professió “política”.

Un exemple del que estic dient és que la setmana passada ja va acudir a una televisió comarcal a parlar de temes d’Amposta, quan només fa uns mesos ho hauria fet l’alcalde (l’il·lustríssim –O n recordeu?-)

I que farà Manel Ferré? Esta clar que les aspiracions que té són les d’arribar com més amunt millor. Conseller? Per què no? Presumiblement CiU tornarà a governar el seu feu durant uns quants anys més i els consellers no són eterns i s’han d’anar canviant de tant en tant.

Si ho arriba a ser, superarà al seu antecessor i gran mentor, l’avui senador espanyol, que mai ho va poder ser. Els seus motius tindria el llavors MH president per no fer-lo.       

LA FOTO DENÚNCIA DEL DIA 26-09-2011

No sé si s'aprecia del tot. La foto està feta a l'avinguda del Canalet de la Ràpita dissabte passat a quarts de 9 del vespre. Com es veu, els llums dels fanals estan apagats. Ignoro si és per avaria o és que el nostre ajuntament, de sobte ha decidit estalviar.
I si ho fes reduint els càrrecs de confiança?

HA TRASPASSAT BAPTISTA BELTRAN, EXALCALDE D’ALCANAR

Segons ha informat a la meva dona un treballador del Consell Comarcal del Montsià, ha mort Baptista Beltran, (Batiste de la Felicidad, així se'l coneixia al seu poble) el camaleònic polític canareu degut, segons sembla, a una malaltia fulminant que, en pocs dies, l’hauria portat al nefast desenllaç.

Beltran va ser alcalde d’Alcanar per primera vegada l’any 1987 per Iniciativa per Catalunya, partit que acabaria abandonant per les discrepàncies amb Miquel Alonso, alcalde de la Ràpita i que també s’havia presentat sota les mateixes sigles, encara que amb coalició amb el PSC. El tema de discrepància va ser que Alonso reclamava al poble veí una part de la zona anomenada Alcanar Platja i que està molt més prop del poble mariner que d’Alcanar.

Després, Beltran, va constituir un nou partit d’àmbit local, Acord per Alcanar, amb el qual es va presentar a les eleccions municipals diverses vegades, tornant a ser alcalde.

Més tard, juntament amb la majoria d’homes de la seva confiança, donaria el salt a Convergència i Unió amb qui es va presentar un parell de cops.

Personalment, i encara que políticament sempre havíem discrepat, sobre tot durant la seva darrera etapa, ens unia una bona amistat.  

Des d’aquí, vull donar el meu condol a tota la seva família, en especial al seu fill Joan, què és amb qui tinc més relació.

Què reposi en pau.   

(Foto el Punt / Avui) 

MÉS DEMAGÒGIA DE PxC

Vist al diari el Plural.
Què n'opineu?

FOTO DENÚNCIA DEL DIA 25-09-2011

Runa al costat de l'avinguda Aragonesa. Encara que el solar sigui de propietat privada no crec que sigui el lloc adequat per dipositar restes d'enderrocs de cases.