DIA 2. HONDARRIBIA

El municipi d’Hondarribia està situat entre Donosti i la frontera francesa que separa el País Basc espanyol i francès. En principi havia de ser la nostra destinació, però el preu dels allotjaments ens va fer desistir i buscar una alternativa. Si l’altre dia us parlava del barat que resulta aparcar a la capital (Donosti), aquí passa tot el contrari (1 hora = 1,35 euros) Encara que els primers 20 minuts són de franc, després no hi ha interrupció al migdia com passa pràcticament a tot arreu.

En contrapartida cal dir que és, juntament amb Sant Sebastià, el lloc més bonic que poguérem visitar.

A Hondarribia (abans Fuenterrabia) s’hi troba l’aeroport, la qual cosa la converteix en una destinació turística per excel·lència.

Però només l’aeroport no seria motiu suficient. També té Parador nacional de Turisme, situat a la part més alta de la població, al palau de Carles I. Des d’allí es pot veure la mar.

L’atractiu més interessant és l’existència de 2 parts molt diferenciades: el barri mariner, amb cases de diferents colors i on es situen la majoria de restaurants i comerços i el casc antic, emmurallat, replet d’edificacions típiques basques, quasi totes blasonades i, com he dit abans, el palau de Carles I, reconvertit en parador de turisme.

La plaça principal del casc antic i del poble, és la plaça Guipúscoa, de nova construcció, però fidel al més pur estil basc.

Des de la part més alta es pot veure la costa francesa, a l'altre costat del riu Bidasoa. 

      

UNA FAENA "MOLT PERSONAL”

-“Tranquil Santiago, no tens perquè patir, no has fet res”. 

Santiago era un pagès de tota la vida, un pobre home que mai s’havia ficat en cap embolic.

Un dia, en acabar la jornada de treball, tornava cap a casa amb el carro, el matxo i el gos... En arribar a la cruïlla de la carretera de Santa Bàrbara, va tobar-se amb la parella de la Benemèrita,

Per a la Guàrdia Civil eren temps difícils. Acabada la guerra la gent es dedicava a l’estraperlo (*) i tenien ordres estrictes de fer complir la llei encara que fos escarmentant físicament a la gent.

En arribar a l’altura de “la parella”, un d’ells amb veu autoritària li ordenà:

-“¡Alto a la Guardia Civil! ¡Deténgase!”

Santiago amb un “Siooooó”, va fer aturar el matxo., metre lladrava el gos: “Guau, guau...”.

-“¿De donde viene usted? –Li preguntar l’agent de l’autoritat-.

-“Del campo” (**). –Li respongué Santiago-.

-“¿Y que hacia usted en el campo?”. –Li tornar a preguntar el guàrdia-.

-“Una faena” (**). –Li respongué aquest cop Santiago-. 

-“Qué clase de faena”. –Es veu que el guàrdia civil no es donava per satisfet-. 

-“¡Cagar!” –va ser la darrera resposta de Santiago-. 

(*) Estraperlo.- Comerç il·legal que es va fer els anys posteriors a la Guerra Civil. 

(**) Anar al "campo" i fer "una feina" són sinònims d'anar "de ventre".    

FOTOS DEL PONT DE L'OLIVAR I DEL MOLÍ DE NOGUERA

Fetes aquesta mateixa tarda.
El pont de l'Olivar està sobre el riu Sénia que separa Catalunya de València, Ulldecona de Vinaròs. I el Molí de Noguera és propietat de l'ajuntament de Vinaròs, segons m'ha explicat l'amic Paco Itarte. 

Més informació clicant AQUÍ i AQUÍ.

DIA 1. DONOSTI (SANT SEBASTIÀ) SEGONA PART

Després de dinar, tocava pujar a l’Urgull, la petita muntanya que hi ha a la part dreta de la badia de la Conxa i que s’accedeix des del casc antic.

Antigament, l’Urgull va ser un punt estratègic per a la ciutat ja que allí s’hi situaven les defenses.

En baixar, i després de passar pel port pesquer, tornarem a entrar al casc antic i, d’allí, a la catedral situada a poca distància.

De camí cap al cotxe, tornarem a passar per davant de les platges de la Conxa i Ondarreta.

A la baixada de l'Urgull, al passeig Nou, a l'entrada del port, és destacable l'escultura de Jorge Oteiza "Construcción vacía". 

També és remarcable l'ascens de la marea, molt més visible al Cantàbric que a la nostra Mediterrània.

BAJO, BAJO; SOLOS, SOLOS!!

D’entrada us diré que no tinc ni la més remota idea de què vol dir... Què si m’ho imagino? Potser sí, però amb certesa no ho sé.

Antoni era un noi tímid, fill únic d’una família de pagesos del poble. Encara viu al costat dels Quatre Cantons de la Galera, la casa on ha viscut tota la vida, el lloc més cèntric del poble. La última vegada que el vaig veure anava amb la furgoneta, la mateixa que ha portat els darrers 25 o 30 anys. Ell a mi no em va veure...

Imagino que per a vèncer la timidesa se’n anava cada estiu a treballar de cambrer per la zona de Salou o tal vegada més lluny, potser a la Costa Brava... Uns llocs molt allunyats del poble per a uns xiquets que quasi mai havíem sortit de casa.

Es contava pel poble que una vegada unes turistes es burlaven de l’Antoni una mica d’amagat, però ell se’n va adonar. Va ser llavors quan va dir unes paraules que segur que qualsevol de la meva generació se’n recorda. Segur!  

-“Bajo, bajo; solos, solos!!”.

De xiquets la repetíem sovint...  

L'ENQUESTA DEL CENTRE D'ESTUDIS D'OPINIÓ DE LA GENERALITAT

Ahir per la tarda (ara fa més o menys 24 hores), vaig rebre una trucada del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitatde Catalunya (el CIS català)

De vegades havia comentat amb els meus íntims que “mai ens havien trucat” per a demanar-nos l’opinió de la que després sortien els estudis, els resultats dels quals es divulgaven a través dels diferents mitjans de comunicació. Ja no ho puc dir!

Mentre em preguntaven si havien trucat a un domicili particular i si jo estava empadronat allí, de fons s’escoltava el soroll habitual que solen fer un grup de gent parlant. Segurament que al mateix temps que a mi, estaven fent el mateix qüestionari a d’altres persones.

L’enquesta, des del meu punt de vista, girava en torn a tres eixos principals: política, llengua i treball. La persona que em va entrevistar (home i, segurament jove) em va dir que si alguna resposta no la volia contestar que ho podia fer. Les vaig contestar totes.

Em van fer valorar els diferents líders polítics de Catalunya des de Mas i Josep Antoni Duran Lleida, passant per l’Oriol Junqueras Joan Herrera i Quim Nadal, fis a l’Albert Rivera i l’Alícia Sánchez-Camacho. Fins i tot al Joan Coscubiela. No cal ni que us expliqui com van anar les votacions. No obstant us diré que a qui millor vaig valorar va ser a Quim Nadal i Joan Herrera i molt prop a Joan Coscubiela.

També em van preguntar sobre el meu idioma matern, sobre si parlava en català, quin diari solia llegir i quan els vaig dir quin, si llegia l’edició catalana o castellana. Per quin canal de televisió i quina emissora de ràdio escoltava les notícies, etc.

Sobre el treball em van preguntar si treballava, on ho feia, quan guanyava i també sobre la situació de la meva dona i quan aportàvem mensualment a casa. També dintre de l’estament social on considerava que estava. Li vaig respondre que a la classe mitjana baixa.

I també hem van preguntar sobre un hipotètic referèndum sobre la independència de Catalunya. Els vaig respondre el que sempre he dit: que hi votaria que “sí”. En quan a les relacions entre Catalunya i Espanya vaig dir que l’actual model estava esgotat i que calia trobar-ne un altre: “Catalunya independent dintre d’una Europa Unida políticament”. Aquesta afirmació penso que té, en aquests moments, més raó de ser que mai. L’Europa econòmica ha fracassat i cal buscar altres alternatives valentes. Jo ja fa més de 25 anys que ho dic.