Fin de la Monarquía juancarlista

Si viviéramos en épocas de monarquías absolutas, al imputado Torres, a una docena al menos de periodistas y probablemente al juez Castro les cortarían la cabeza. Si viviéramos en épocas de monarquías más templadas, como las habidas en España antes de la actual, el asunto Urdangarin se taparía y el silencio y el olvido serían la sentencia. En la presente monarquía parlamentaria, de poderes ejecutivos sumamente recortados, el asunto debería, deberá, causar la renuncia inevitable del rey Juan Carlos de Borbón. Por mal que funcione le democracia, por mucho que la despreciemos, no cabe otra salida. No existe fuerza suficiente que lo impida. Ni el poder judicial dejará de actuar con corrección legal, ni aceptará imposiciones superiores. El malestar de la sociedad será unánime, y el Parlamento se tendrá que avenir, sin que por ello sea necesario ni cambiar de régimen ni violentar la Constitución. El Rey debe dar ejemplo y marcharse, abriendo camino al desarrollo limpio de toda actividad política. La dignidad de los españoles lo exige. La esperanza de que al fin vivamos en un país habitable. Es, sería, será, el principio del fin del espanto que somos. El Rey no puede enrocarse: ya no tiene peones que lo defiendan.
Porque ¿qué es la Casa del Rey?, ¿son todos sus miembros, excepto el titular y su Familia?, ¿no existe culpa alguna in eligendo e in vigilando ante actuaciones irregulares o delictivas de un integrante de la Familia?, ¿o un yerno no lo es?, ¿o de dos si imputan a una hija?, ¿basta con desahuciar al aparato burocrático?, ¿quedan a salvo el crédito y el prestigio de la Familia?, ¿qué piensan de ello los españoles?, ¿puede continuar la Corona en tales manos con tamaño rechazo y sospechas?, ¿no queda tocada de muerte la Institución?, ¿no permanecerá viciada la sucesión en herida abierta ya para siempre?, ¿queda afectada España?, ¿queda afectada la democracia?, ¿puede un rey causar en impunidad tanto malestar a un pueblo?

Arturo González

ABDICACIÓ I SUCCESSIÓ O REPÚBLICA?

Quan parlo de monarquia i república, sempre penso que no hauríem de caure al parany.

A quin parany m’estic referint? A veure, el  Rei és d’Espanya, cert? I la república també seria d’Espanya, veritat? Per tant, si el debat en clau catalana és parlar de referèndums d’autodeterminació i d’independència, aquests temes ens haurien de relliscar...  

Però ja que he posat el títol, crec que els hauríem de desenvolupar a partir de la realitat actual: Catalunya forma part d’Espanya i tots els catalans portem a la cartera un DNI espanyol.  Mal que ens pesi, però és així.

Dimecres Pere Navarro va demanar l’abdicació del Rei durant una conferència que va fer a la Cambra de Comerç de Barcelona. La petició té la seva lògica, però es va quedar curta. De totes formes, el Primer Secretari del PSC es va quedar tot sol o quasi bé en la seva petició. Molts de membres de l’executiva es van mostrar contraris per què, bàsicament, no els havia informat.

Els socialistes espanyols, aquells que ara volen ser europeus, no van trigar gens a dir-li que del tema ni pensar-ho. Quina sorpresa!!! Imagino que algú dels qui estava escoltant la conferència va trucar ràpidament a algun càrrec del PSOE per a informar-lo. Només així s’entén la ràpida resposta.

La idea tampoc va agradar les Joventuts Socialistes que li van respondre a Navarro que el que cal és la III República Espanyola. Per tant, en una situació així, el sostre d’autogovern passaria, necessàriament, per un estat federal.  

Sincerament, la Petició de Pere Navarro no es dolenta del tot. No va demanar la dissolució de la monarquia espanyola, sinó que demana l’abdicació del Rey per a que el Princep Felip, ja com a Rei, pugui dirigir una segona transició. Utilitzant una metàfora, seria com fer un punt i seguit a un escrit. La situació econòmica i social, en aquest moments és pèssima i el ciutadà no té cap confiança ni amb el Rei, ni amb el president del govern, ni amb el cap de l’oposició, ni amb la política en general; tampoc amb els mercats ni amb el món financer... No acabaríem... Per tant, la seva idea passa per una regeneració de cap a peus del país: un tornar a començar.    

La idea de la III República no em desagrada però als temps que vivim preferiria una Catalunya lliure políticament, això sí, dintre del marc d’una Europa Unida també políticament. Ho he dit sempre i ho segueixo defensant.

La petició de Pere Navarro, fins i tot, va eclipsar el debat de la nació que es debatia al Congrés dels Diputats. Segurament perquè el debat tampoc va aportar res de nou al negre panorama que estem vivint.  Però aquest ja és un altre tema.

9È ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA

La privatización de la sanidad

Vicenç Navarro
Catedrático de Políticas Públicas. Universidad Pompeu Fabra, y Profesor de Public Policy. The Johns Hopkins University 

A aquellos políticos y economistas que desean privatizar la sanidad, utilizando el argumento de que la sanidad privada es mejor que la pública, les aconsejo que estudien el sistema sanitario estadounidense, cuya financiación es predominantemente privada, gestionándose a través de compañías de seguros privadas, tal como están sugiriendo que se haga los partidos conservadores y liberales en España y en la Unión Europea. Es un sistema que conozco bien, como resultado de haber vivido en aquel país durante muchos años, habiendo intentado cambiarlo cuando la Sra. Hillary Rodham Clinton me pidió que la ayudara, integrándome en su grupo de trabajo en la Casa Blanca, cuyo objetivo era precisamente cambiar aquel sistema para hacerlo más equitativo y más eficiente, pues es uno de los sistemas sanitarios más ineficientes y menos equitativos de los hoy existentes. Sólo basta citar algunos datos para verlo.

1. Es un sistema enormemente caro, tanto para el país (es el país con el gasto sanitario como porcentaje del PIB más alto del mundo), como para el Estado (el gobierno federal se gasta per cápita la mayor cantidad de dinero en sanidad del mundo) y para el individuo y las familias. El gasto sanitario en 2012 era el 17,9% del PIB y 8.952 dólares per cápita. Y a pesar de este enorme gasto la cobertura sanitaria es muy insuficiente. El indicador más claro de ello es que el 39% de las personas con enfermedades terminales, es decir, que se están muriendo, declaran que están preocupadas por cómo ellas o sus familiares pagarán las facturas médicas y/o hospitalarias. (Ver Annals of Internal Medicine 2000; 132:451 – Study of 988 terminally ill patients). Estas personas se encuentran en una situación cruel e inhumana en la que, además de preocuparse por su propia muerte, tienen que preocuparse de cómo pagar a los profesionales y/o a las instituciones sanitarias o a las compañías de seguros.

2. Pero además de una cobertura muy insuficiente, el número de ciudadanos y residentes sin ningún tipo de cobertura sanitaria es muy elevado. Llegó en el 2011 a ser el 15,7% de toda la población, es decir, 48,6 millones de personas. De ellos 7 millones son niños. El 31% de los ciudadanos de origen hispano, el 19,5% de origen afroamericano y el 11,5% de los blancos no tienen ninguna cobertura sanitaria. Incluso después de la aplicación de la ley conocida como “Obamacare”, el número de personas sin ninguna cobertura sanitaria y, por lo tanto, sin ningún derecho a acceder a servicios sanitarios (según la Congressional Budget Office)  será de 36 millones.

3. El Tea Party y sus economistas afines en la ideología ultraliberal (de la cual hay una gran abundancia en España) indican que no es cierto que la gente se quede sin atención, pues pueden ir a los servicios de urgencia, lo cual no es del todo cierto, pues muchos hospitales se las apañan para no proveer tales servicios a los que no pueden pagar los servicios médicos, tal como ha señalado y demostrado el propio Congreso de EEUU en varios informes.

4. El sistema de copago y deducciones está generalizado en el sistema de aseguramiento privado e incluso público. Medicare, el programa federal de atención sanitaria para los ancianos, solo cubre el 54% de sus gastos sanitarios.

5. La mayoría de la población estadounidense, aún cuando está satisfecha con su médico o su hospital, no está satisfecha con el sistema de financiación y organización del sistema sanitario. EEUU es el país que tiene un mayor descontento con su sistema sanitario. Casi el 50% de la población considera que debería reconstruirse desde el principio.

6. Según un estudio del sistema sanitario en EEUU, Alemania y Gran Bretaña, EEUU es el país que tenía un mayor número de muertes prevenibles (significándole una sobremortalidad de casi 100.000 personas), con el menor incremento de esperanza de vida.

7. EEUU es el país donde un mayor número de personas dejan de ir al médico por causas económicas. El 52% de las mujeres ha indicado que no estaban seguras de poder pagar las facturas médicas en caso de que cayeran gravemente enfermas

Estos datos explican porqué el grupo de trabajo dirigido por la Sra. Clinton deseaba cambiar el sistema a fin de dirigirlo hacia uno de cobertura universal, con un mayor grado de intervención pública. En una visita del entonces Presidente Felipe González a la Sra. Clinton en la Casa Blanca (en el periodo álgido del trabajo de la Casa Blanca en la reforma sanitaria) y en cuya preparación presenté un informe al Presidente González, explicándole las líneas generales de las propuestas del grupo de trabajo, la Sra. Clinton subrayó que, aún cuando intentábamos (en el grupo de trabajo que ella presidió) hacer propuestas de cambio del sistema sanitario estadounidense que se atuviesen al sistema sanitario existente, el grupo de trabajo quería también aprender de los sistemas europeos, incluyendo el español, correspondiéndome a mí la labor de escribir un informe de la posible relevancia del sistema sanitario español para EEUU, lo cual hice enfatizando que el sistema sanitario español era mucho más eficiente y equitativo que el estadounidense, aún cuando el español tenía un grave problema, que era su enorme subfinanciación, problema que continúa hoy en día.
No es creíble el argumento aducido por los reformadores liberales y neoliberales que sostiene que el sistema sanitario privado es más económico y eficiente que el público. La evidencia científica, robusta y convincente, señala lo contrario. En realidad, el estudio más detallado que se haya hecho analizando la calidad de la atención hospitalaria comparando la mortalidad (estandarizada por diagnóstico y características del paciente) en los hospitales privados con afán de lucro con los sin afán de lucro (fueran éstos públicos o privados) la mortalidad era más alta en los primeros que en los segundos (P.J. DEVEREAUX, et al “Payment for care at private for profit and private not-for profit hospitals: a systematic review and metaanalisys” 08-06-04 Journal of the Canadian Medical Association).
La experiencia internacional muestra claramente que existe un conflicto claro entre la optimización de los beneficios (el objetivo principal de una empresa con afán de lucro) y la calidad de los servicios. Las empresas que cotizan en bolsa intentan ahorrar los recursos a fin de optimizar sus ingresos y ello puede repercutir en la calidad de los recursos. En ocasiones esta dinámica se presenta también en los servicios privados sin afán de lucro que compiten con las empresas con afán de lucro.
La situación en España
La subfinanciación de la sanidad pública española explica el elevado desarrollo de la sanidad privada habiéndose creado una polarización, por clase social, en el sistema sanitario. El 30% de renta superior de la población va a la sanidad privada mientras que el 70% va a la pública. Las reformas privatizadoras tienen como objetivo aumentar el porcentaje de la privada a costa de la pública, argumentándose que tal extensión de la privada beneficia a la pública permitiéndole tener más recursos por paciente, disminuyendo así la masificación de la sanidad pública.
Lo que tal argumento ignora es que tal polarización de la sanidad por clase social perjudica a todas las clases y sectores sociales pues, aún cuando la sanidad privada es, en general, mejor que la pública en aspectos importantes tales como el confort (por ejemplo una cama por habitación) la cortedad de las listas de espera y la atención personalizada al paciente, la pública es mucho mejor que la privada en España en la calidad del personal y la estructura técnico-científica. De ahí que cuando los enfermos tienen necesidades elevadas de alta tecnología se les desplace a la pública.
Lo que se necesita en España es una sanidad multiclasista universal y única que tenga los atributos de la privada y la calidad de la pública. Pero para conseguir tal objetivo se requiere un gasto público mucho mayor. La reducción del gasto público sanitario que está ocurriendo en España es un paso enormemente regresivo que deteriora toda la sanidad española. Así de claro.

LA CULPA NO ÉS DEL GOVERN... ÉS DELS ACTORS!

Dimarts passat, el Ministre d’Hisenda y Administracions Públiques Cristóbal Montoro va insinuar que alguns actors espanyols tributen els seus impostos a d’altres països minvant així la recaptació per IRPF.  

Montoro, com Wert, van sortir-ne malparats de la gal·la del lliurament dels premis Goya que atorga l’Acadèmia de les Arts i Ciències Cinematogràfiques. Durant la vetllada es va criticar molt l’increment de l’IVA que ha patit la cultura en general i les poques ajudes que es destinen al sector.

Mentre Wert afirmava no haver-se sentit molest, ja que en cap moment se’l va insultar, Montoro es va voler revenjar dels còmics i ho va fer d’una manera molt peculiar: denunciat que alguns d’ells no tributaven a l’estat espanyol, la qual cosa faria disminuir els ingressos i no permetria corregir el dèficit públic. Però no va donar noms.

Quan es diu una cosa així s’han de donar noms i cognoms, encara que pugui vulnerar la protecció de dades, que no crec. Quantes vegades s’ha demanant que l’estat publiqui la llista de defraudadors? Igualment es podria publicar una llista de famosos que estan domiciliat a d’altres països per que no es paguen tants impostos com Espanya.

Però, en tot cas, no només serien persones relacionades amb el món de la faràndula, també hi hauria esportistes famosos. Recordo el cas de l’Arantxa Sánchez Vicario que tenia el seu domicili a Andorra. De totes maneres sembla que no cal tenir el domicili a un altre país per a poder tributar segons quins ingressos. Quan la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de Sud-àfrica, la prima que van cobrar els seus jugadors podien tributar-la allí als efectes de pagar menys impostos.

Montoro, un com més ha pixat fora de test, però a sobre és que ha fet una gran pixarada...  

També van portar polèmica les intervencions de Maribel Verdú i Candela Peña. La primera va dedicar el premi als desnonats i, des del PP li van retreure que només fa uns anys hagués fet publicitat d’hipoteques per a una entitat financera. Crec que una cosa no té res a veure amb l’altra i menys quan la situació de fa uns anys era molt diferent a la realitat actual.

Candela Peña va dir que son pare havia mort sense que l’hospital li posés mantes i li donés aigua. Ràpidament va ser desmentida per la direcció de l’hospital. No opinaré sobre les mantes perquè no ho sé, però els hospitals d’aquí, el Verge de la Cinta i el Comarcal d’Amposta, no donen aigua ni recordo que n’haguessin donat mai. I ho dic per experiència pròpia.

8è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DELS DELTA V

Les incoherències del sistema hipotecari espanyol

El drama dels desnonaments ens omple cada dia de vergonya, ja que dóna una imatge del nostre país totalment tercermundista; famílies amb gent gran que va avalar els fills sense pensar en el drama de no poder pagar una hipoteca, perdent tot pel qual havien treballat al llarg de la seva vida.

El Govern, intentant abaixar la prima de risc, no gosa necessàries per obligar els bancs d'una vegada per totes a la dació en pagament: l'entrega d'un immoble a canvi del deute, cosa que permetria recuperessin el poder adquisitiu i es comencés a moure economia.

La llum al final del túnel esperem trobar-la a Europa, amb la Directiva 93/13/CEE del Consell, de 5 d'abril de 1993, sobre les clàusules abusives en els contractes celebrats amb consumidors. Però, quines clàusules del contracte hipotecari són abusives? Es pot aplicar a totes o, com a mínim, a la majoria de les nostres hipoteques? La resposta és: sí.

En les hipoteques que hem signat durant anys sense llegir-ne les condicions, hem adquirit l'obligació de pagar mensualment una quota durant 30 o 40 anys, és a dir, unes 360 quotes. Una entitat bancària pot, per l'impagament d'una única quota, cobrar judicialment la totalitat del crèdit; és a dir que si, per exemple, una persona paga mensualment 1.000€ de quota d'hipoteca, en deixar de pagar-ne només una, se li pot iniciar un procés per impagament, i cobrar-li tot el crèdit hipotecari a més d'interessos i costes judicials del 30%.

D'altra banda, hem signat uns interessos corrents que són del 4,5% anual de mitjana i, malgrat això, els interessos moratoris, són mínim d'un 18% anual, fet que fa impossible que entre el cobrament total del deute i els interessos de més del triple de l'interès corrent, un deutor, pugui posar al dia el seu crèdit i continuar vivint amb la seva família a casa seva, que ha pagat durant anys. A més, durant els primers set anys del crèdit, s’abona una mínima part al capital, i gairebé tota la quota només paga interessos futurs, fet que pot ser una altra clàusula abusiva que caldria analitzar.


Què en podem dir dels avaladors? Durant anys, havíem tingut clar que un avalador era un garant per al compliment del pagament del préstec. Però si mirem les hipoteques anteriors al 2006, en la majoria d'aquests crèdits, els avaladors, només avalaven el 20% del crèdit, perquè l'immoble per si sol havia de cobrir el 80% del préstec, i a les hipoteques s'indicava l'import pel qual un aval havia de respondre
en cas d'impagament per part del deutor principal. Amb la crisi, les entitats sense control del Banc d'Espanya, van canviar la figura de l'avalador per la del 'fiador solidari', que era la figura que hi havia per als crèdits personals, en els quals un fiador pagava la totalitat d'un crèdit de consum quan el deutor principal no pagava, fet que ha produït que els avaladors hagin de respondre per la totalitat del préstec hipotecari, és a dir, responen durant els trenta anys o durant el temps que s'hagi firmat per al pagament total del crèdit.

Però, oi que el crèdit hipotecari és un crèdit real, on l'immoble és la garantia del crèdit, on si no arriba un embargament per impagament d'un altre préstec, es prioritza la hipoteca sobre els altres crèdits, impedint així l'embargament, fins que amb l'immoble es pagui el crèdit hipotecari?

Hem d'aconseguir que les entitats financeres iniciïn un procés judicial només per la suma impagada més els interessos corrents, fet que permetria al deutor principal i als avaladors buscar solucions reals. No pot ser que la seva única sortida sigui la pèrdua dels habitatges, a més de quedar amb un deute que els perseguirà durant anys, i que comportarà que tampoc puguem sanejar la nostra precària economia ni que es recuperi el consum al nostre país.

La veritat és que les entitats financeres han redactat unilateralment totes les clàusules dels contractes hipotecaris, sense tenir en compte la Llei de Condicions Generals de la Contractació a Espanya; no s'ha tractat el préstec hipotecari com un contracte d'adhesió, on la part predisponent, inclou les condicions generals d'un contracte, i l'adherent, s'hi adhereix o rebutja el contracte en bloc.

Si el contracte hipotecari hagués de sotmetre's a la Llei de Condicions Generals de la Contractació, les seves clàusules haurien de ser clares, concretes, senzilles i transparents i l’incompliment d'aquesta Llei ocasionaria la nul·litat de ple dret d'aquestes clàusules, fet que generaria la nul·litat total o parcial d'un crèdit hipotecari.

Les solucions que en aquests moments estan donant les entitats financeres, passen pel refinançament dels préstecs. Però les solucions que demanen els clients morosos -que porten mesos intentant l'entrega de l'habitatge en dació en pagament o la devolució de l'immoble a l'entitat a canvi d'un lloguer- no són acceptades per les entitats financeres que volen signar una altra hipoteca, augmentant el capital per posar-hi una quota que puguin pagar els deutors, cosa que en la majoria dels casos no és possible, ja que les seves hipoteques són a més de 30 anys i els clients tenen més de 40 anys; o sigui, que cal traslladar el crèdit a
la següent generació.

Per entendre-ho mirarem un cas real: una parella amb dos fills de 8 i 10 anys, que tenen un pis a l'Hospitalet de Llobregat, de 60m2, en un edifici construït fa 40 anys. Tenen una hipoteca de 200.000€; han pagat durant tres anys la seva quota de 800€ al mes, avalats pels pares d'un d'ells, ambdós de més de 80 anys i que viuen al seu pis, ja pagat. Quan aquesta parella perd els seus llocs de feina, deixa de pagar el crèdit hipotecari i immediatament sol·licita la dació en pagament del seu pis, però el banc els diu que primer han de pagar la taxació per saber el valor real de l'immoble i que cal enviar a la central de l'entitat la sol·licitud de la dació en pagament; triguen uns quants mesos en contestar. En aquell moment, la parella deu sis quotes de 800€, a més dels interessos; és a dir que, per posar al dia el crèdit, han de pagar al voltant de 6.000€.

Amb la taxació realitzada, l'entitat els indica que el valor del seu pis és actualment de 100.000€ i que, per tant, no accepta la dació en pagament, ja que tenen uns avaladors amb un pis sense hipoteca que responen d'aquest crèdit. En realitat, el banc no té cap interès en ajudar aquesta parella a regularitzar la seva situació, ja estan veient que es quedaran amb el pis dels avis i amb el de la parella, pels 200.000€ que deuen.

En aquesta parella, que anava cada dia al banc buscant una solució real, l'entitat els ofereix un refinançament: firmaran una nova hipoteca per valor de 215.000€, indicant que deuen 6.000€ de quotes impagades,
4.000€ d'honoraris i despeses de gestió i 5.000€ de despeses notarials per la signatura d'una nova hipoteca. És a dir que per ara tornaran tots els interessos de mora, el notari i el que cobra el banc per refinançar-los -el que ells anomenen "despeses de gestió"- indicant-los que hauran de signar novament els pares per mantenir intactes els avals. En conclusió, ara deuen 15.000€ més de capital, han pagat durant tres anys 800€ al mes que no han servit per amortitzar gens de capital, ni un sol cèntim, i el pitjor de tot és que deuen 215.000€ per un pis, que només costa 100.000€.

El Reial Decret-Llei 27/2012 de 15 de novembre de mesures urgents per reforçar la protecció als deutors hipotecaris pot ajudar aquesta família en un moment donat, ja que estan tots dos a l'atur, però el que és inacceptable és que només es protegeixi les famílies que tinguin un menor de tres anys, és a dir, que per a l'exemple que hem posat, els menors, com que tenen 8 i 10 anys, no estan protegits.

El Govern, que ha acudit a Europa per rebre l'ajuda a la banca, ha rebut l'11 de desembre de 2012, 39.468 milions d’euros per sanejar els bancs; però aquests diners no són per salvar els deutors de les hipoteques, rebent els immobles en dació en pagament i portant-los al banc dolent, ni perquè els tornin els diners als
accionistes de les preferents. De fet, encara no ens han dit si aquests diners són per a prejubilar les directives de les entitats o per a acomiadar els treballadors de més de 150 oficines que han de tancar.

El banc dolent només rebrà els immobles de les hipoteques impagades que han passat a mans de les entitats a través de les subhastes celebrades en els diferents processos hipotecaris, en què els bancs es van quedar amb els immobles, en la majoria dels casos, pel 60% del seu valor i, tot i així, no donen cap solució real als deutors.

Hem hagut d'anar a Europa per tal que es vegi el crèdit hipotecari com el que és: un contracte amb consumidors, on una part dicta les condicions i l'altra només signa, sense poder canviar ni una coma de les clàusules que hem de complir durant un mínim de vint anys.

Clar que amb el desprestigi que ara tenen les entitats financeres i els nostres governants, gràcies a la poca o cap solució als problemes relacionats amb les hipoteques o les accions preferents, els abans estalviadors estem buscant solucions a través d'associacions, com la del 15M o la dels INDIGNATS, fins que formem un estat on realment tinguem el dret a un habitatge digne per a la majoria i no un negoci milionari per a uns pocs.

Victoria Suárez Lemus, advocada.

REFLEXIONS SENSE COIXÍ

Aquests darrers dies he repetit la següent frase: La corrupció política és directament proporcional als càrrecs polítics que té un determinat partit.

Segurament si haguéssim de fer un rànquing dels principals partits amb causes davant de la Justícia, ja siguin passades, presents o futures, ens trobaríem, en primer lloc i destacat, el PP. En segon lloc i, tal vegada proporcionalment molt proper al PP, CDC. Després vindria el PSOE en tercer lloc i en quarta posició el PSC. UDC segurament es quedaria en un meritori sisè lloc. No m’agradaria oblidar-me d’Unió Mallorquina o Coalició Canària que també s’han vist salpicats per escàndols diverses vegades.  

Observareu que al rànquing hi falten alguns partits. Uns perquè han entrat tard a l’escena polítics (UPyD) i d’alteres, simplement, perquè la paraula corrupció ha estat esborrada de la seva conducta, com és el cas d’ICV-EUA o EU. Perdoneu-me si alguna vegada s’han vist involucrats, no ho recordo.

Observareu que no he posar a ERC... I per què? Perquè tot just ahir es va saber que els republicans van contractar l’exconseller Ausàs, implicat en un cas de contraban de tabac (no podria haver caigut més baix) a l’efecte de poder cobrar l’atur. Ja no poden presentar un expedient immaculat.

Bravo pel Celta de Vigo. Com sabeu els aficionat al futbol, aquesta setmana va fer fora al seu entrenador Paco Herrera i va fitxar a Abel Resino per a ocupar el seu lloc a la banqueta del club. Resino pretenia portar com a segon entrenador a Salva Ballesta, però resulta que el Celta no vol “fatxes” (aquest era el titular de la notícia ahir al Periódico)

Sembla ser que l’exjugador del Màlaga va dir: Si hi ha algun basc o català que no se senti espanyol, s’ha de fotre. De la frase es desprèn que no va nomenar als gallecs, però sembla ser que als del Celta això els hi és ben bé igual.

Què sé li podria respondre a Salva Ballesta? A veure si me’n surto:

Amic Salva: Afortunadament hi ha més d’un català o basc que no sé sent espanyol. Però aquí a Catalunya, com al País Basc, som una mica més condescendents que tu i no pretenem que algú que se senti espanyol pels quatre costats (com deus de ser el teu cas) se senti, a la vegada català o basc. No pots pretendre que algú que hagi nascut aquí (o no) i tingui per idioma el català i vegi que des de les terres de Castella, cada dia que passa, se menysprea el seu país, que a sobre se pugui sentir espanyol. No obstant, segur que n’hi ha d’aquests, però pitjor per ells.

I bravo pel Celta!

8è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DELS DELTA IV

Ser funcionari avui

Jo no ho hauria expressat millor. Som molts els que al llegir la carta ens sentim identificats amb el seu autor. Fixeu-vos bé, a mode d'exemple us diré que el nostre fill Albert dijous va exposar el treball amb el que finiquitava tercer de carrera. Està fent Nàutica i la carrera és de 5 anys. Només per poder exposar-lo varem pagar 250 euros i 200 més per a que li donessin el justificant conforme l'havia exposat i poder-se matricular de 4t. El treball anava sobr les repercussions que pot tenir el corredor del Mediterrani amb el port de Barcelona. Afortunadament va treure un 9 i ara ja és diplomat en Nàutica.

Divendres, 15 de febrer del 2013 Josep Nicolau (L'Hospitalet)

La meva dona i jo som funcionaris. Som pares de dos fills i tenim una hipoteca per pagar. Com que tinc feina, encara que no arribi a mileurista no tinc dret a cap mena d'ajuda social. Això sí, he de treballar més, i si em poso malalt, els meus fills passen gana perquè em descompten la meitat del sou durant 20 dies. Aquest Nadal els meus fills no van tenir joguines, però com que jo tinc feina --el doble, perquè han reduït la plantilla del departament--, no tenen dret que els donin joguines als centres d'ajuda, ni a una beca de menjador... Però tinc feina, tanta que m'han augmentat la jornada laboral, així que no tinc dret a deixar de pagar la hipoteca a canvi que em concedeixin un lloguer social. Tampoc estic fix: sóc interí i tenen dret a acomiadar-me quan vulguin sense indemnització. I, com que estic de cara al públic, he d'aguantar insults sense queixar-me perquè em poden expedientar. Això és ser funcionari avui.

ESCAC AL REI

Des de fa molt de temps la monarquia espanyola ha perdut prestigi. No fa gaire em deia un company de treballa que ell, més que monàrquic era juancarlista, però després del que va dir a la sortida de l’hospital on va ser operat després de l’accident que va patir caçant elefants, allò de lo siento mucho, no lo volveré a hacer, li havia perdut tota la confiança que s’havia guanyat durant molts d’anys, sobre tot després dels fets del 23-F de 1981.

Si són certs els correus que Diego Torres va entregar al jutge que porta el cas Nóos on, segons sembla, la Corona estava assabentada de totes les martingales efectuades per Urdangarin i el seu soci, estem davant d’un escac al Rei en tota regla.

Fins ara l’única integrant de la Casa Reial que s’havia vist esquitxada (en major o menor grau) havia estat la infanta Cristina, l’esposa de l’Iñaqui Urdangarin. Més tard es va saber que també podria haver estat al cas de totes les actuacions il·lícites el preceptor de les infantes, el qual hauria supervisat els negocis que feia el marit de la Infanta.

Però de ser cert que el Rei també n’estava assabentat dels negocis poc clars del seu gendre, l’enrenou prendria una altra dimensió. Llavors el Rei seria còmplice (encara que només fos com a coneixedor dels fets delictius)

Amb tots aquests antecedents, si el jutge fa el que ha de fer i acaba per imputar a l’infanta Cristina i, probablement, també al Rei, a aquest no li quedaria una altra solució que abdicar a favor del seu hereu.

Hi ha qui opina que des de fa molts anys hi ha una campanya perfectament orquestrada per a substituir el cap de l’estat i per això surten a la llum afers que abans no sortien. Sempre he pensat que si no es cometessin aquestes relliscades, evidentment, no sortirien a la llum pública i no caldria fer tota mena de desmentits per mirar d’allunar tota ombra de dubte sobre la casa reial espanyola.

Personalment m’importa un rave si la infanta i el Rei acaben sortint malparats. Sóc un dels qui penso que la monarquia hauria de desaparèixer i instaurar-se una república més d’acord amb els temps actuals.    

8è ASSAIG DELS XIQÜELOS I XIQÜELES DELS DELTA III

El silencio de los corderos

El Gobierno de Mariano Rajoy ha emprendido una sorda pero muy dura cruzada contra los pocos grandes medios de comunicación que no le son afines. El más importante grupo mediático español, Prisa, y dos cadenas de televisión, La Sexta y Cuatro, están en el punto de mira del PP. Mediante operaciones diversas, desde el acoso por parte del sector financiero y empresarial en el caso de Prisa hasta el uso y abuso de la regulación de la TDT en el caso de los citados canales, el PP se ha propuesto acallar las pocas voces discrepantes en el panorama de los grandes medios de comunicación de nuestro país. La decisión está tomada ya y parece haberse acelerado con el estallido de los recientes escándalos de corrupción, básicamente con el decisivo papel ejercido por el diario El País con la publicación de los ya célebres “papeles de Bárcenas” y con la difusión de este escándalo por parte de La Sexta y Cuatro.
El PP quiere imponernos el silencio de los corderos. No tolera no ya la denuncia pública sino ni tan siquiera la discrepancia ideológica o la crítica política. Buena prueba de ello es la deriva propagandística que ha impuesto al conjunto de RTVE, en especial al conjunto de los programas informativos de TVE, convertidos cada vez más en meros remedos del “No-Do” franquista, al modo de lo ya realizado en otras cadenas públicas dominadas por el PP, como Telemadrid o Canal 9, por ejemplo.
La gran operación financiera y empresarial auspiciada por el Gobierno del PP para que el Banco Santander, La Caixa y Telefónica se hagan con el control accionarial del Grupo Prisa para imponer en él un significativo cambio de orientación editorial, unida a la cada vez más probable reordenación de las concesiones de TDT para que tanto Antena 3 como Tele 5 se vean condicionadas a clausurar o a cambiar de orientación también a sus respectivas filiales –La Sexta y Cuatro-, es una maniobra de gran calado político.
En una situación de gravísima crisis económica, política, institucional, cultural y sobre todo ética como la actual, resultaría particularmente grave y escandaloso que el Gobierno del PP presidido por Mariano Rajoy lograse silenciar estas u otras de las escasas voces discrepantes en los grandes medios de comunicación. Sería un nuevo y muy grave retroceso en nuestro sistema democrático, un regreso al pasado que nos retrotraería a los tiempos de la dictadura franquista.

Jordi García-Soler es periodista y analista político

TV3 ENTREVISTA JUNQUERAS

Ahir diumenge TV3 va entrevistar al cap de l’oposició i a la vegada soci del govern d’Artur Mas Oriol Junqueras.

Durant la llarga entrevista, Junqueras va dir que el govern de CiU no té garantit el seu vot favorable als pressupostos generals per aquest 2013. Deia el líder d’ERC que el govern els hi hauria de consultar els grans temes com, per exemple, la retallada de sous als funcionaris.

Com espectador no vaig acabar d’entendre si les paraules de Junqueras eren un avís per a navegants o més aviat una amenaça en tota regla.

És cer que, de moment, no s’aprecia l’acció d’ERC o dit d’una altra manera, CiU està fent el que li dóna la gana sense, aparentment, veure condicionada la seva política pels republicans.

Junqueras i els seus deuen de portar un emprenyo monumental en veure que van donar suport a CiU esperant, evidentment, alguna cosa més que caminar junts cap al referèndum d’autodeterminació.

Potser Junqueras se’n adona que els de CiU li estant intentant prendre el pèl. Ara només cal veure si el crèdit que els hi estan donant s’esgotarà abans de la votació del ple dels pressupostos.

Què passaria si ERC no aprovés els pressupostos? Evidentment que cauria el govern, ja que un govern sense suport parlamentari no té raó d’existir. També podria ser un pròrroga pressupostària, però intueixo que això no passarà.

I si ERC pacta els pressupostos amb el govern i accepta les retallades (també la dels sous als treballadors públics de la Generalitat), significaria una pèrdua de crèdit molt significativa amb repercussions polítiques difícils de preveure.

De totes maneres penso que Oriol Junqueras va tardar massa en sortir a dir que ells no estan d’acord amb una nova retallada de sou. Els sindicats de la funció pública catalana ja feia dies que valoraven molt negativament una nova supressió de una paga extraordinària i l’acomiadament de diversos milers de treballadors amb sou de la Generalitat o empreses participades com és el cas de GISA (Gestor d’Infraestructures SA)

Esperarem a veure que donarà de si.