XIQÜELOS I XIQÜELES AL 27è SALÓ DE LA INFÀNCIA D'AMPOSTA

PARATGES DELS NOSTRE TERRITORI. LA FOIA DE MASDENVERGE AMB AIGUA I I

La guerra made in Aznar

David Torres

El Ministerio de Defensa asegura que no descansará hasta encontrar a los responsables de las torturas de Diwaniya. Yo creo que han tenido un lapsus militari, que en realidad se referían a los autores del video, que es lo que de verdad molesta. Un portavoz de Defensa asegura que las imágenes son deplorables. Es verdad. A la iluminación deficiente y los torpes ángulos de cámara, hay que sumar el pésimo guión y el recitado nasal propio de oligofrénicos marcando el paso. Mal, muy mal. Así no hay manera de que el cine español levante cabeza.
Aparte de la vergüenza de pertenecer a la especie humana en general y a la hispánica en particular, siempre que veo un video snuff de éstos siento la curiosidad malsana de preguntarme en qué cojones estaría pensando el homínido que estaba grabando semejante paliza. En denunciarlo no, por supuesto, porque han pasado muchos años desde entonces y quizá la única cosa divertida de todo este triste asunto será descubrir por qué extraño birlibirloque se ha hecho público ahora. La historia recuerda inmediatamente el argumento de la película Invasor, de Calparsoro, basada en la novela homónima de Fernando Marías, quien fue uno de los pocos que dio testimonio del horror por puro instinto profético, de oído, tal y como suelen hacerlo los novelistas cuando aciertan en el blanco con los ojos cerrados.
Dicen también que se trata de un hecho aislado y, por supuesto, también ha sido otro lapsus militari. Lo aislado es el video, no los hechos. El video viene a corroborar el muy conocido “efecto cucaracha”, que viene a decir que si ves una cucaracha correteando en las inmediaciones de la nevera es que tienes la casa colonizada. Para filmar por diversión a una banda de tarados con uniforme jugando al fútbol con un prisionero atado de pies y manos hay que estar, al menos, tan tarado y tan uniformado como ellos. El comentario final (“A éste se lo han cargao ya”) suena con ese deje inequívocamente militroncho, entre chusquero y forense, con que se ha ido haciendo, golpe a golpe y verso a verso, la historia de España.
Sin embargo, como en el ejército no se mueve ni un tenedor sin permiso de toda la cadena de mando, habrá qué pensar cuál es el rango de un prisionero de guerra reventado a patadas. O bien un oficial ordenó la paliza, o bien se enteró y la dejó pasar, o bien allí ni Dios se enteraba de nada, que es lo peor y lo más probable. Pero no hay que buscar en montañas muy lejanas para encontrar al responsable último de esta infamia: un señor con bigote que marchó a la guerra de Irak a cambiar cromos. En persona no, claro, porque, como tantos valientes que juegan a soldaditos desde casa, Aznar ni siquiera ha hecho la mili y difícilmente podría distinguir un arma de destrucción masiva de una fabada. Llega a presentarse en Diwaniya y es capaz de perder la guerra él solo.

 

 

ELS DEBATS SOBRE LA CORRUPCIÓ POLÍTICA

Ahir pel matí a TV3 es debatia el tema de la imputació de l’Oriol Pujol Ferrusola pel cas de les ITV. Fins i tot es preguntava als espectadors si els imputats se’ls hi respectava suficientment els seus drets.

La mateixa pregunta se’ls hi va traslladar als contertulians que van opinar que, evidentment, els drets jurídics sí, en canvi, la ciutadania no respectava suficientment drets com la presumpció d’innocència. De totes formes trobaven lògic que fos així degut a l’alarma social que s’ha creat durant els darrers temps.

També es van extrapolar els casos de corrupció catalana amb els de València on es va dir que els ciutadans de la comunitat veïna es van assabentar del cas Gürtel el dia en que el President Camps va dimitir, ja que mai abans s’havia fet un debat com el que s’estava portant a terme a la televisió catalana.

El cert és que ni el darrer dia es va informar sobre les conseqüències del cas Gürtel amb la dimissió de Camps. Recordeu el vídeo de Xavi Castillo (Pot de Plom)? Si no el recordeu (o no l’heu vist)us en faré cinc cèntims. Amb to sarcàstic, Xavi Castillo opina sobre les imatges que havia emès Canal 9 hores abans i que es podien visualitzar al televisor del costat. A les imatges es feia al·lusió a les excel·lències de Camps repassant els moments estelars  del seu mandat, però en cap cas es pronunciava la paraula dimissió. Canal 9, juntament amb TeleMadrid, són els canals televisius on la manipulació informativa és més gran degut a la influència dels governs autonòmics del PP.

Efectivament, a TV3 hi ha diferents programes on es poden veure periodistes, polítics, professors i fins i tot jutges debatent temes d’actualitat. Però també és cert que hi ha temes que sé solen passar de puntetes o simplement, es limiten a cobreix l’expedient. Aquests temes, no diré tabús, però si feixucs per a la direcció de la cadena, són els relacionats amb Convergència Democràtica de Catalunya i, sobre tot, amb la família Pujol. Per tant, la pluralitat i el rigor informatius no són sempre els que s’escauria en casos qualificats d’interès general, com per exemple la imputació del Secretari General de CDC i fill del President Jordi Pujol.  

És molt difícil trobar mitjans informatius amb la independència necessària per abordar els grans temes d’actualitat sense veure’s influenciats pels grans lobbys de poder que hi ha a totes les societats avançades.        

PARATGES DELS NOSTRE TERRITORI. LA FOIA DE MASDENVERGE AMB AIGUA I

No, Navarro

Li reconec al primer secretari del PSC, Pere Navarro, tres decisions valentes i coherents que ratifiquen l'encert de la seva elecció com a líder dels socialistes catalans:

1. La defensa del PSC com a partit sobirà, federat -però no submís- al PSOE, imposant, quan es consideri necessari, la capacitat de votar de manera diferent al Congrés dels Diputats i al Senat

2. El suport al concepte "dret a decidir", entès com a pilar de la democràcia participativa i que obre la porta a la convocatòria de referèndums, com a Suïssa o els Estats Units, per traslladar a la societat l'adopció d'acords estratègics de país (no només la independència)

3. La implantació del sistema de primàries obertes per elegir, entre els militants i els simpatitzants, els caps de llista del partit a les principals institucions de govern

Però li manca coratge a Pere Navarro a l'hora d'afrontar els casos de corrupció que esquitxen alguns dirigents del seu partit. Si volem salvar la democràcia, hem de dignificar la democràcia. I aquest principi exigeix que tot càrrec electe que sigui imputat per la justícia ha d'abandonar, preventivament, les seves responsabilitats públiques.

En aquest punt, cal ser contundent: no hi ha imputats de primera, imputats de segona o imputats de tercera. La imputació judicial ha de ser sinònim de dimissió. Si, al final del procés, la justícia dictamina la innocència del polític imputat, aleshores té tot el dret a la seva rehabilitació i a la seva reelecció.

La política és, abans que res, una vocació de servei als demés. Cal que el polític es professionalitzi per desenvolupar perfectament la seva tasca i per això mereix una remuneració digna, però ha de tenir clar que el seu mandat representatiu té un límit temporal i que si l'enxampen en alguna martingala ha de plegar automàticament. Aquesta és la llei de la democràcia del segle XXI.

Com a català, em cau la cara de vergonya que al nostre Parlament hi hagi, ara mateix, tres diputats imputats per "affaire" judicials: Daniel Fernández (PSC), Xavier Crespo (CiU) i Ferran Falcó (CiU). Senzillament, és inadmissible. La "moral" convergent, ja la coneixem de fa anys i panys: porta la corrupció en el seu ADN i ho pagarà molt car. Però el Nou PSC de Pere Navarro no pot caure en aquest parany mortal. Daniel Fernández no només ha de plegar com a secretari d'organització del partit i com a membre de les comissions parlamentàries: ha de deixar l'acta de diputat!

Una situació semblant es dóna a la Diputació de Barcelona. És impresentable que Ferran Civil (CiU), imputat per diversos casos de corrupció com alcalde de Cercs, sigui el vicepresident primer de la corporació provincial. Però és del tot insostenible que Manuel Bustos, que ha plegat d'alcalde de Sabadell pel "cas Mercuri", conservi el càrrec de regidor i cobri de la Diputació com "diputat adjunt a la vicepresidència cinquena", amb "dedicació exclusiva".

Pere Navarro només farà credible el seu projecte polític si actua de manera implacable davant els casos de corrupció. Amb quina autoritat podrà exigir el cap de l'"hereu" Oriol Pujol quan sigui imputat? Com gosa negociar el PSC amb Ferran Falcó (imputat pel "cas Adigsa"), una moció de censura contra l'alcalde de Badalona, el també imputat Xavier Garcia Albiol?

L'esquerra és portadora de nous valors ètics, socials i democràtics. Pere Navarro, si vol ser realment una alternativa a Artur Mas, ho ha de demostrar en el dia a dia. Ningú no ha obligat Daniel Fernández i Manuel Bustos a dedicar-se a la política!

Jaume Reixach

19-M: TOCAT!

El 19 de març de 2013 quedarà marcat en el calendari d’una de les famílies més influents d’aquest país: la Pujol Ferrusola. Un dels seus fills, Oriol, l’únic que va imitar el seu pare al dedicar-se a la política, va se imputat pel cas de les concessions de les ITV. Como no podia ser d’una altra manera, evidentment ell ho nega tot. Aquesta part de la història, per repetitiva, ja ens la coneixem.

A mi, el que em crida l’atenció és la demora del fet. Des de fa mesos es parlava de la més que possible imputació de l’Oriol Pujol i Ferrusola en la trama de concessions de les estacions de l’ITV amb ramificacions per altres territoris d’Espanya i on també es va imputar l’exministre socialista José Blanco. 

Un exemple. Daniel Fernández, el número 3 de l’organigrama del PSC, va ser imputat pel cas Mercuri en molt menys temps.

Una altra part de la història que també la tenim més que apresa, és que l’Oriol, no ha dimitit. Bé, si voleu ho ha fet a mitges. Ho ha fet de la secretaria general del seu partit, com a portaveu parlamentari i d’algun altre càrrec. Però no ha dimitit com a diputat que és (imagino) d’on millor es guanya la vida de moment. Amb ell ja són 4 els imputats que hi ha en aquest moments al Parlament de Catalunya.

Una altra cosa que m’ha cridat l’atenció és que ara, dels càrrecs que ha dimitit l’Oriol Pujol, se’ls repartiran entre 3 persones. Millor dit, homes. La qual cosa em fa pensar que el fill de pujol devia de ser un súperhome i que no hi ha dones de vàlua dintre de Convergència. Si estic equivocat, espero que em rectifiqueu.

Aquest matí he escoltat a TV3 que Espanya ocupa el lloc 30 del rànquing dels països menys corruptes. La qual cosa ha estat un magnífica sorpresa ja que, personalment, em pensava que estàvem situats molt més avall. També és possible que casos com el Gürtel o el Palau, ja fa uns anys que van passar i la llista fa referència a l’any 2012. Si algú té curiositat, aquí us deixo els 36 primers: 

del poder.
ÍNDICE DE PERCEPCIÓN DE LA CORRUPCIÓN 2012

Posición	País	Calificación
1	Dinamarca	90
1	Finlandia	90
1	nueva Zelandia	90
4	Suecia	88
5	Singapur	87
6	Suiza	86
7	Australia	85
7	Noruega	85
9	Canadá	84
9	Países Bajos	84
11	Islandia	82
12	Luxemburgo	80
13	Alemania	79
14	Hong Kong	77
15	Barbados	76
16	Bélgica	75
17	Japón	74
17	Reino Unido	74
19	Estados Unidos	73
20	Chile	72
20	Uruguay	72
22	Bahamas	71
22	Francia	71
22	Santa Lucía	71
25	Austria	69
25	Irlanda	69
27	Katar	68
27	Emiratos Árabes Unidos	68
29	Chipre	66
30	Botswana	65
30	España	65
32	Estonia	64
33	Bután	63
33	Portugal	63
33	Puerto Rico	63
36	San Vicente y las Granadinas	62

I si encara sou més curiosos i la voleu veure tota, només cal prémer AQUÍ.

Vull fer-vos un advertiment. Malgrat tot no penseu que la corrupció sigui generalitzada. El que passa és que els casos que han sortit a la llum són (la majoria) molt importants i tenen diverses ramificacions. Per a que hi hagi corrupció hi tenen que haver dues parts: la que intenta corrompre i la que es deixa. I, evidentment, no és gratuïta. Quan algú intenta corrompre sempre espera treure’n un benefici superior a la contraprestació que està disposat a pagar.

Arribat a aquest punt penso que seria necessari elaborar un segon rànquing: els dels partits més corruptes. No sé si existeix, però tampoc seria tant difícil establir-lo. El PP a Espanya i CDC a Catalunya s’emportarien la palma. Després hi vindrien d’altres com el PSC, UDC, UM, etc.

Un segon advertiment. No confondre corrupció amb frau. El frau es fa de forma unilateral i amb tota seguret encara és molt més generalitzat.

Ara bé, amb els exemples de corrupció que tenim tampoc és d’estranyar que cada com hi hagi més grau. Es diu que fer com fan, no és pecat.   

16è ASSAIG DE XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA IV

PREMIOS JOYA

     Jordi Evole
 

Lunes, 18 de febrero del 2013 -   Mientras veía los Goya, me vino a la cabeza una injusticia: con la de premios que se otorgan en España, y nadie ha convocado unos premios sobre la corrupción. Es un desprecio a muchísimos implicados en corruptelas que lo están haciendo de cine. Y merecen un reconocimiento. Vaya joya de personal. Podrían denominarse así,  Premios Joya.  Lo petarían.

 La gala se celebraría en algún sitio emblemático: la sede embargada de Convergència o Mercasevilla o el restaurante La Camarga, que tiene buena acústica.  Urdangarin y la infanta Cristina presidirían el acto. A su llegada, sonaría el himno de Suiza, país tan querido por muchos de los presentes. Y, de paso, evitaríamos los pitos al himno español. Sería una gala reivindicativa, con mensajes en contra de la dación en pago y a favor de los billetes de 500 euros.

Estaría bien que el presentador tuviera experiencia en el sector del cine y en el del pillaje. Pues quién mejor que alguien que ha estado en la trena y ha trabajado en Torrente: el Dioni.  Entregarían los premios personajes que hayan sido una joya y que ahora no estén de moda, como Roldán. El premio, por cierto, sería una estatuilla con la cara de uno que nos haya dejado de piedra y haya pintado mucho. Por ejemplo, el exministro Jaume Matas.

Uno de los premios que se concederían sería el Joya al mejor montaje. Podría ser para la empresa que grabó la comida entre Alicia Sánchez-Camacho y la expareja de Jordi Pujol Ferrusola. Es la vida secreta de las palabras. Y el premio a la mejor actriz secundaria podría recogerlo Ana Mato. En su discurso, seguro que tendría palabras de agradecimiento para su exmarido. Mejor... imposible. Tras este premio, actuarían unos payasos.

 BÁRCENAS, ACTOR DE REPARTO

Antes de proseguir con los premios, veríamos unas emotivas imágenes en un 'video Wall’. Entre enormes aplausos, aparecerían inolvidables personas que ya nos han dejado, como Paesa (cuando no está muerto, vive fuera de España). Después, seguiríamos premiando. El premio al mejor actor de reparto podría llevárselo Bárcenas, por haber repartido más sobres que el cartero que siempre llama dos veces. Y el Joya al actor revelación podría ser para Arturo Fernández, de la CEOE, por una nueva aportación al color del dinero: negro.

Además, el Joya al mejor guion podrían dárselo a los responsables del 'caso Pallerols'. Está a caballo del suspenso y el suspense a lo Hitchcock: los pájaros se van al final para casa pese a ser declarados culpables. Por su parte, el premio a la mejor banda sonora podría recogerlo su cabecilla, Millet, por su versión de 'Los Miserables'. Tras esta entrega, actuaría Isabel Pantoja, cantando un cariñoso tema en homenaje a Julián Muñoz. La gala podría concluir con dos premios más. En primer lugar, el destinado a la mejor producción extranjera. Podría ser para la ministra de Educación alemana por haber copiado su tesis doctoral. Y, para finalizar, el Joya de honor. Podría recaer en Carlos Fabra en reconocimiento de toda una vida dedicada a ser un presunto inocente.     [El Periódico]

10 ANYS D’UNA GUERRA IL·LEGAL, IMMORAL I INHUMANA

 

Els passat diumenge es va commemorar el 10è aniversari de la guerra de l’Iraq, una guerra que sovint s’ha qualificat de il·legal, però també ha estat una guerra immoral i inhumana.

Personalment (i no sóc l’únic) sempre he tingut els meus dubtes que, amb la mort de Sadam Husein, el poble iraquià hi sortís guanyant. La seva situació social no és, ni de bon tros millor que la que tenien quan va esclatar la guerra. Al menys llavors tenien una certa estabilitat. Vigilada i controlada si voleu, però tenien el que se’n diu pau social.

Evidentment no faré una apologia de les dictadures. Estic en contra de qualsevol govern autoritari, sigui d’on sigui i del color que sigui, però també estic en contra de les guerres que només porten mort, patiment i odi.

I sinó, digueu-me, què s’ha guanyat? Si no meu sabut respondre la pregunta on faré una de molt més fàcil: qui ha guanyat?

La primera pregunta crec que es pot respondre amb un monosíl·lab: res.

La segona pregunta, molt més fàcil, però també molt més complexa: hi ha guanyat els grans petrolieres, la indústria armamentística, els qui s’hi van instal·lar per a recompondre el país.

I qui hi va perdre’ Primerament els ciutadans iraquians, però també les víctimes i les famílies de les víctimes. Els morts i els vius que van quedar afectats física i psicològicament per la guerra...

Per a commemorar l’aniversari, l’edició del País del passat diumenge va publicar un vídeo on es veia soldats espanyols de la base de Diwanilla donant una brutal pallissa a un pres local. Fins ara imatges així només les havíem amb soldats estrangers com a protagonistes, sobre tot els americans.  

Recordem que a la guerra de l’Iraq ens hi va posar l’Aznar donant suport als EE.UU i a la Gran Bretanya, pensant així que gaudiria del suport d’aquestes dues gran potències. Recordem també que la guerra mai va comptar amb l’aprovació de la ONU, d’aquí que és qualifiqués d’il·legal.

Zapatero va dir que ens hi trauria i, en el que va ser el seu primer gran gest, ens hi va treure. Però per a les víctimes de Madrid de l’11-M de 2004 ja era massa tard.

Sembla ser que les imatges es van produir quan José Bono ja era Ministre de Defensa, però en cap cas, penso, s’hauria de fer-lo responsable. No així als polítics del PP que van ser els que van enviar als soldats espanyols a la guerra amb l’Aznar al capdavant de tots.

Anys després hi va haver una gran recollida de signatures para que l’expresident hagués de passar comptes davant de la Justícia pels seus actes. Es va formar una associació i, fins i tot, es va celebrar a Madrid alguna assemblea. Què se’n ha fet de tot aquell moviment?

No cal que us digui que com a soci que sóc d’Amnistia Internacional voldria veure a tots aquests criminals de guerra asseguts al banc dels acusats i finalment tancats a la presó per a purgar tots els seus actes.

Ara, diaris mediàtics de la dreta espanyola somien veure a Aznar com a president de la III República Espanyola....

Us dic el mateix que deia al començament sobre Sadam. Abans de veure a Aznar de president de la III República prefereixo seguir amb la monarquia borbònica.

Us val el símil?