VITÒRIA-GASTEIZ VI

L’ACUDIT DEL DIA 4-09-2013

Voleu que us expliqui un acudit?

 

Hi havia un país que tenia 7 milions d’aturats i que durant un mes va aconseguir baixar la xifra en 31! En 31, quina gràcia!! 

Què no té cap gràcia? Discrepo. En assabentar-se de la notícia, als dirigents d’aquest país se’ls va poder veure a tots molt somrients.

 

Alguna gràcia deu de tenir, cony!

¿Conseguirá la derecha acabar con los sindicatos?

Juan Tortosa

Yo quiero tener quien me defienda. Tengo claro que solo, frente a la vocación depredadora del patrón, no soy nada. Por eso quiero que existan los sindicatos. Por eso me parece básico que su existencia sea, como lo es, un derecho constitucional.
Ahora que atraviesan horas bajas creo que es el momento de gritar a los cuatro vientos que los sindicatos son imprescindibles y que no podemos dejar que nos los quiten por mucho corrupto que se demuestre que hay o ha habido en sus filas. La campaña que desde hace ya varios años llevan a cabo buena parte de los medios de derechas contra los sindicatos no tiene por objeto, contra lo que parece, denunciar corruptelas puntuales ni personas concretas sino poner en cuestión la esencia misma de la organización a la que pertenecen los denunciados.
Como en tantas otras instituciones, en las filas sindicales también hay corruptos a los que la justicia, previa denuncia y presentación de pruebas, acabará poniendo en su sitio. Con absoluciones o condenas a personas que forman parte de una organización, pero no a la organización misma. Sin embargo, la machacona propaganda de la derecha más rancia ha conseguido que cale en la sociedad una propensión hacia el desprestigio no de unas personas, sino de unas instituciones imprescindibles para impedir que los defensores del liberalismo más salvaje acaben campando a sus anchas sin ninguna fuerza social que ataje su avaricia depredadora.
Es verdad que los sindicatos, tal como los conocemos hoy, han quedado anticuados, que se mueven entre teorías y mecanismos de acción que han perdido mucha eficacia. Es ya imprescindible que espabilen cuanto antes y se dejen de tentaciones sectarias y corporativistas. Pero también es verdad que a los sindicatos les debemos mucho en este país y es el momento de no olvidarlo. Es el momento de no olvidar el sacrificio personal y vital de personas como Marcelino Camacho (CCOO), encarcelado durante años por luchar por nuestros derechos. Es el momento de poner en valor los muchos méritos de Nicolás Redondo (UGT), entre los que figura no haber dudado en enfrentarse a su propio partido cuando le pareció que éste escoraba hacia la derecha de una manera a su juicio inaceptable.
Gracias a Camacho, Redondo y a quienes les acompañaban en la lucha hace cuarenta años se consiguieron mejoras sustanciales en la calidad de vida de millones de trabajadores. Se pelearon, y se ganaron, derechos sociales y laborales que ahora nos quieren arrebatar  sin piedad, a poco que nos despistemos y perdamos la memoria o la perspectiva.
Como dijo no hace mucho Iñaki Gabilondo: “Qué bien asfaltado les estamos dejando el camino a quienes realmente nos explotan cada día. ¡Acabemos con los sindicatos! Sí. Dejemos que la patronal y los bancos regulen los horarios, las pensiones, los sueldos, las condiciones laborales y los costes del despido. Verán cómo nos va a ir con la reforma del mercado laboral, cuando los sindicatos dejen de existir y no puedan convocarse huelgas ni manifestaciones”.
A los jóvenes que abominan de los sindicatos dado el pésimo momento por el que atraviesa su prestigio, yo les digo: ¿Por qué no os planteáis remozar, remover y modernizar las organizaciones sindicales de clase desde dentro? Cambiadlo todo si así lo creéis oportuno, pero los sindicatos están ahí para aprovechar su existencia lo mejor posible. Con sus consolidadas infraestructuras, son un instrumento de resistencia y de lucha indispensable. No olvidemos nunca eso. Porque se trata de un dique de contención imprescindible para que los desaprensivos que mueven los hilos de nuestra desesperanza no acaben, como sueñan, machacándonos sin piedad. Por mucho corrupto que se acabara demostrando que hay en los sindicatos, yo quiero tener quien me defienda.

VICENÇ SANCHÍS, LA VIA CATALANA I LES TERRES DE L’EBRE

El qui va ser director del diari Avui entre 1996 i 2007, el passat dilluns publicava un article sobre el poc impacte que està tenint la Via Catalana (o cadena humana pel dret a decidir) a les Terres de l’Ebre.

Amb el títol de la incògnita de l’Ebre, (i després d’una dissertació que personalment penso que no ve al cas), Vicenç Sanchís opina que a les Terres de l’Ebre el numero de inscrits a la Via Catalana és molt inferior al d’altres comarques de Catalunya.

Vicenç Sanchís, tal com els hi passa a la majoria de la gent que no viu al nostre territori, demostra desconeixement sobre la nostra realitat. No crec que percentualment parlant, la afluència dels ciutadans ebrencs que l’11 de setembre assistiran a la Via Catalana convocada per l’ANC sigui inferior a la de qualsevol altre territori de Catalunya, simplement és que el nostre territori està molt menys poblat que la majoria de comarques per on passarà la manifestació. (Encara que reconec que hi ha qui pensa que només se'n recorden dels de l'Ebre -que sovint ens ignoren o ens situen al País Valencià- quan els hi fem falta per alguna cosa, com ara que es vol demostrar al món la força que té Catalunya) 

La suma d’habitants de les 4 comarques de l’Ebre és d’uns 180.000 (molt interior la població conjunta de Tarragona i Reus -235.000-) Penseu que les Terres de l’Ebre representen sobre 1/3 part del territori de la província de Tarragona, mentre que en població només som una 1/4 part aproximadament. Si aquests números els comparem amb la província de Barcelona, un altre dels llocs per on ha de passar la Via Catalana, la diferència es converteix, senzillament en abismal.

La Via Catalana pot permetre’s el luxe de donar diverses voltes a la ciutat Comtal i, en contra partida, en tindrà un tip si al final aconsegueix omplir tots els trams al nostre territori.

Una altra dada a tenir en compte és que entre l’Hospitalet de l’Infant i l’Ametlla de Mar hi ha molta distància i poca densitat de població. De fet només existeix el nucli de Miami Platja i les urbanitzacions Sant Jordi d’Alfama, Calafat i 3 Cales, amb un percentatge de població estrangera força elevat. Tampoc a l’interior hi ha poblacions que podrien mirar de completar el recorregut. Per tant, s’hauria d’omplir de manifestants vinguts, principalment de la Ribera d’Ebre i en aquest cas, les comunicacions tampoc ajuden gens ja que, directament, cap carretera porta fins a aquest punt i a la gent que hi vulgui participar de Riba-roja, Flix, Ascó, etc. els hi és molt més fàcil baixar fins a Tortosa per l’Eix de l’Ebre o al Perelló per Rasquera que acudir al tram esmentat en anterioritat i, suposo, és el que han pensat a l’hora d’apuntar-se.

L’única solució és interpel·lar a la col·laboració i solidaritat dels habitants d’altres zones de Catalunya més densament poblades com ara del Vallès o de l’Alt Camp, per posar només uns exemples.  

Pensar que els habitants del nostre territori se senten poc motivats és simplement especular en uns fets o, directament, una fal·làcia força allunyada de la realitat actual del nostre territori.

Per acabar i com del que es tracta (a part de la reivindicació que comporta la participació a la Via Catalana) és de passar-ho bé, faig una crida a la ciutadania de Catalunya que encara no s’hagin apuntat, que ho facin per a completar els trams que van des del coll de Balagué fins el riu Sénia i que la resta de la jornada (fins les 17:14 en que està prevista la cadena) el destinin a visitar els nostres atractius (què són molts!) i, de passada, vagin a dinar a un dels bons restaurants que hi ha a la zona per a degustar la cuina ebrenca. Segur que hi tornaran sense que els hi calgui cap excusa per a fer-ho.


Sobre això últim, el Periódico ja ha pres la iniciativa.

LES FOTOS DENÚNCIA DEL DIA 3-09-2013

Al final del passeig del riu, prop d'on comença la via verda que arriba fins més enllà de Sant Jaume, es pot veure aquesta situació de deixadesa. No sé cada quan va algú de la brigada municipal a netejar-ho, però potser caldria que hi anés més sovint. 
No obstant, els usuaris d'aquella zona, majoritàriament pescadors, també podrien tenir una mica de cura i, en alguns casos, portar-se les deixalles a casa abans de permetre la degradació d'aquella zona.

VITÒRIA-GASTEIZ V

El dret a existir del PSC

Antonio Balmón. Secretari d'Acció Política del PSC 

L'intercanvi de declaracions entre dirigents i exdirigents del PSC els últims dies a compte del procés sobiranista ha fet aflorar una altra vegada les tensions que viu el partit. En aquest article, el número dos dels socialistes catalans respon als crítics i fixa la posició de la direcció nacional.

Alguns dels qui van ser protagonistes del fracàs del PSC i alguns altres sense aquesta motxilla centren els seus esforços a buscar el temps perdut, absorbits a analitzar la realitat amb ulleres del passat. D'altres intentem veure amb uns ulls nous les conseqüències d'un present en què semblen haver saltat totes les costures davant d'un panorama social agre i trist; totes dues mirades són conseqüència d'una profunda desorientació i símptomes naturals d'un gran desengany.

Això fa molt difícil, gairebé impossible, l'acceptació sensata que partim de punts de partida totalment diferents. A una part d'aquest sector minoritari l'atrapa l'ombra del fracàs i ens ho vol fer oblidar i enterrar torpedinant l'actual PSC i la seva construcció d'una nova agenda política d'acord amb les noves circumstàncies demogràfiques, socials, nacionals i econòmiques de Catalunya. Sortir del forat immens al qual ells van contribuir no és una tasca fàcil; en part passa per aprofundir en la proposta d'una nova agenda econòmica i social, conjuntament amb el socialisme espanyol i europeu, i també per ampliar el nostre projecte nacional.

A aquestes dues lògiques l'actual direcció, encapçalada per Pere Navarro, hi ha destinat tots els seus esforços, en un intent d'articular i construir les parets mestres amb noves propostes per al present. Un present que té d'ostatge un país amb un Govern que ha dimitit de governar i que té com a únic placebo una agenda sobiranista amb diferents protagonistes que es passen el temps mirant-se pel mirall retrovisor per veure el que cada un d'ells diu i fa, fins i tot renunciant als seus principis de mans netes o projecte social, com és el cas d'ERC.

En aquestes circumstàncies, considero i accepto que massa persones externes opinen i aconsellen al PSC què ha de fer. Curiosament, alguns d'ells aprofiten aquesta veu interna minoritària per incomodar-nos; s'omplen els arguments en contra del PSC amb les crítiques internes dels professionals de la polseguera, les declaracions de Nadal, Geli, Ros, etcètera, o s'amaneixen amb les de Corbacho, Guerra i d'altres.

Aquest estiu n'hem tingut un exemple. Certament els tuits de Montserrat Capdevila i Xavier Sabaté són desafortunats, ja que no es poden sumar pomes i peres. ¿Què sabem nosaltres del compromís social dels 30.000 voluntaris? ¿Què té a veure la gestió de la imprudència amb un acte independentista? Però igual que considero inadequats aquests tuits, també considero inadequada la seva instrumentalització per descriure el que fa i el que pensa la direcció del PSC. Mentrestant, la majoria del partit en els seus òrgans ratifica les línies d'actuació de l'actual direcció nacional, però això produeix un morbo nul. Francament, em sembla malaltís, tant com la manera de procedir dels que demanen als organitzadors de la Via Catalana de l'Onze de Setembre que modifiquin l'objectiu de la seva mobilització. És una manera de fer i de ser molt estranya. O acomplexada.

El PSC sap on va. Pot ser que no agradi a gaire gent, però això no li impedeix marcar la seva pròpia personalitat. Defensa de la dignitat social i econòmica de les persones construint un nou discurs socialdemòcrata amb el conjunt del socialisme europeu. Defensa d'una reforma federal de la Constitució en aliança amb el socialisme espanyol. I defensa sense complexos del dret a decidir, però sense caure en manipulacions o transformar-nos en simples mercenaris d'aquells que han contaminat el dret amb una de les seves possibles finalitats. M'imagino que el fet de no abraçar l'estelada i no voler trencar amb Espanya no ens inhabilita per articular i defensar l'opció del camí nacional que creiem més convenient; en tot cas, solament exigim el mateix respecte que tenim per les altres opcions. Tret que, sense gens de subtilesa, se'ns intenti imposar l'existència d'un pensament únic.

A diferència d'uns altres, jo sí que crec que al PSC hi sobra gent. No és nova aquesta opinió, ja la vaig comentar fa més d'un any a una persona, però que ningú s'equivoqui, ni em manipuli: no sobren per les seves idees, i tant me fa que siguin de la minoria o la majoria. Sobren els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s'ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo; els que sobreviuen no per la seva lucidesa sinó per les crítiques contínues que donen munició a l'adversari; els que no accepten un projecte comú i ens volen fer naufragar en la incomoditat de les seves impossibilitats.

Una última reflexió. Els temps de desassossec polític es tracten amb paciència, madurant els dubtes i construint camins més que solucions. Al PSC l'hora del pati fa temps que se li ha acabat; la tornada a l'aula implica acció i una veu comuna. Per això, aquesta manera de fer d'alguns destil·la en alguns casos absència de reconeixement de la legitimitat de ser. És curiós o contradictori que mentre es reclama el dret a decidir, alguns, des de dins i des de fora, intenten negar-nos el dret a existir. I això té poc d'èpic i molt de sinistre.

PILARS A L'OFRENA DE TORTOSA II (mòbil)

LA PÍFIA DEL DIA 2-09-2013

Els diaris cometen sovint tot tipus d’errades. Moltes de ben segur que se’ns passen per alt i n’hi ens en adonem, però alguna pot arribar a clamar el cel de monumental que és.

De fet, les cartes al director van néixer per a advertir al diari de tota mena de pífies o comentaris erronis o fora de lloc que s’hi podien llegir. En l’actualitat són petits articles escrits amb més o menys traça.

També, si us en heu adonat, molts diaris tenen un apartat anomenat fe d’errates on hi surten rectificacions sobre temes tractats durant els dies anteriors.

Avui, sense anar més lluny m’he trobat en una d’aquestes errades. Ha estat dintre de l’apartat d’esports del Periódico. Quan surt la classificació de màxims golejadors de la Lliga espanyola, en primer lloc figura Messi amb 5 gols (3 contra el Llevant i 2 contra el València) Però és que perdut entre la resta de jugadors torna a sortir Messi (Barcelona) amb 2 gols...

Igual es tracta d’un germà i caldria anomenar-lo Messi II, tal i com es feia fa unes dècades. Per exemple amb el jugador del Barça Gonzalvo III.  

OBLIGATS A COMPARTIR ESPAI (O NO)

Durant el passat cap de setmana, el Periódico ha publicat dos reportatges sobre la circulació de les bicicletes per les nostres carreteres.

El primer dia el protagonista va ser un ciclista que va comprar una càmera d’aquelles que s’usen sense mans per a poder filmar aspectes de la ruta que, d’una altra manera, no hauria estat possible. Gràcies a aquesta càmera de vídeo col·locada al cap, ha pogut gravar ocasions de perill que han patit els seu grup d’amics.

Al segon dia però, es va analitzar els trams de carretera senyalitzats per a ciclistes i, realment n’hi ha pocs. A les nostres contrades només n’hi ha un per la zona del Baix Camp i Priorat.

És evident que quan circules per la carretera t’hi trobes de tot. Però d’imprudents i temeraris igual n’hi ha a un costat com a l’altre, es a dir, igual trobes conductors que no respecten el més mínim la marxa dels ciclistes com també hi ha ciclistes que no circulen com haurien de fer-ho.

Sense anar més lluny, ahir mateix vaig trobar-me amb dos grups de ciclistes circulant per la c-12 (o Eix de l’Ebre) entre Amposta i Tortosa. No sé si són del tot conscients de que ells i els vianants, pels carrers o per l carretera, són els més febles. Vull dir amb això que en un atropellament, segur, que qui s’acabarà emportant la pitjor part, sempre seran ells i no el conductor del cotxe per molt mal que pugui tenir al seu xassís.

Potser si fossin conscients de la situació, en lloc de circular per la carretera principal, entre la Carrova i Vinallop utilitzarien l’antiga carretera molt menys concorreguda i, evidentment, més segura. Parlant de la C-12, no deixa de ser un xap. Quan als pocs anys d’haver-se fet ja es planteja una remodelació, és que no hi ha hagut la suficient planificació. El voral de la C-12 és massa estret per a que puguin circular diversos ciclistes a la vegada, tal i com vaig veure ahir.

Avinguda Aragonesa.

Però aquesta imprudència no és l’única que cometen els ciclistes. Quan vas per la carretera et sols trobar en situacions força inversemblants: que hi hagi carril bici i que prefereixin circula per la carretera. Això passa, per exemple per l’avinguda Aragonesa d’Amposta que té carril bici al bell mig del passeig o l’avinguda de Santa Bàrbara que el té a la part dreta segons sé surt d’Amposta i que és la prolongació de l’anterior. Per aquella zona la carretera és molt estreta i si et tens que apartar, com les voreres estan elevades (tal com deuen d’estar), en cas de dificultat, t’ho veuries força malament.

A mi el que més m’estranya d’aquesta situació és el perquè, els ciclistes, per un costat reivindiquen més seguretat, per exemple amb la implantació de més carrils bici i, per l’altra, quan n’hi ha, no els utilitzen.

En fi, una situació prou rocambolesca i que més d’una vegada m’ha portat a escriure sobre el tema. Si ara ho he tornat a fer és per la insistència del mitja de comunicació esmentat.

Sobre tot, prudència i ull.      

Si vols llegir més:

Els ciclistes aposten per càmeres contra els conductors imprudents

Catalunya només té un centenar de senyals de respecte a les bicicletes

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2013/04/dificil-convivencia.html

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2012/05/pregunta-del-dia.html