El dret a existir del PSC

Antonio Balmón. Secretari d'Acció Política del PSC 

L'intercanvi de declaracions entre dirigents i exdirigents del PSC els últims dies a compte del procés sobiranista ha fet aflorar una altra vegada les tensions que viu el partit. En aquest article, el número dos dels socialistes catalans respon als crítics i fixa la posició de la direcció nacional.

Alguns dels qui van ser protagonistes del fracàs del PSC i alguns altres sense aquesta motxilla centren els seus esforços a buscar el temps perdut, absorbits a analitzar la realitat amb ulleres del passat. D'altres intentem veure amb uns ulls nous les conseqüències d'un present en què semblen haver saltat totes les costures davant d'un panorama social agre i trist; totes dues mirades són conseqüència d'una profunda desorientació i símptomes naturals d'un gran desengany.

Això fa molt difícil, gairebé impossible, l'acceptació sensata que partim de punts de partida totalment diferents. A una part d'aquest sector minoritari l'atrapa l'ombra del fracàs i ens ho vol fer oblidar i enterrar torpedinant l'actual PSC i la seva construcció d'una nova agenda política d'acord amb les noves circumstàncies demogràfiques, socials, nacionals i econòmiques de Catalunya. Sortir del forat immens al qual ells van contribuir no és una tasca fàcil; en part passa per aprofundir en la proposta d'una nova agenda econòmica i social, conjuntament amb el socialisme espanyol i europeu, i també per ampliar el nostre projecte nacional.

A aquestes dues lògiques l'actual direcció, encapçalada per Pere Navarro, hi ha destinat tots els seus esforços, en un intent d'articular i construir les parets mestres amb noves propostes per al present. Un present que té d'ostatge un país amb un Govern que ha dimitit de governar i que té com a únic placebo una agenda sobiranista amb diferents protagonistes que es passen el temps mirant-se pel mirall retrovisor per veure el que cada un d'ells diu i fa, fins i tot renunciant als seus principis de mans netes o projecte social, com és el cas d'ERC.

En aquestes circumstàncies, considero i accepto que massa persones externes opinen i aconsellen al PSC què ha de fer. Curiosament, alguns d'ells aprofiten aquesta veu interna minoritària per incomodar-nos; s'omplen els arguments en contra del PSC amb les crítiques internes dels professionals de la polseguera, les declaracions de Nadal, Geli, Ros, etcètera, o s'amaneixen amb les de Corbacho, Guerra i d'altres.

Aquest estiu n'hem tingut un exemple. Certament els tuits de Montserrat Capdevila i Xavier Sabaté són desafortunats, ja que no es poden sumar pomes i peres. ¿Què sabem nosaltres del compromís social dels 30.000 voluntaris? ¿Què té a veure la gestió de la imprudència amb un acte independentista? Però igual que considero inadequats aquests tuits, també considero inadequada la seva instrumentalització per descriure el que fa i el que pensa la direcció del PSC. Mentrestant, la majoria del partit en els seus òrgans ratifica les línies d'actuació de l'actual direcció nacional, però això produeix un morbo nul. Francament, em sembla malaltís, tant com la manera de procedir dels que demanen als organitzadors de la Via Catalana de l'Onze de Setembre que modifiquin l'objectiu de la seva mobilització. És una manera de fer i de ser molt estranya. O acomplexada.

El PSC sap on va. Pot ser que no agradi a gaire gent, però això no li impedeix marcar la seva pròpia personalitat. Defensa de la dignitat social i econòmica de les persones construint un nou discurs socialdemòcrata amb el conjunt del socialisme europeu. Defensa d'una reforma federal de la Constitució en aliança amb el socialisme espanyol. I defensa sense complexos del dret a decidir, però sense caure en manipulacions o transformar-nos en simples mercenaris d'aquells que han contaminat el dret amb una de les seves possibles finalitats. M'imagino que el fet de no abraçar l'estelada i no voler trencar amb Espanya no ens inhabilita per articular i defensar l'opció del camí nacional que creiem més convenient; en tot cas, solament exigim el mateix respecte que tenim per les altres opcions. Tret que, sense gens de subtilesa, se'ns intenti imposar l'existència d'un pensament únic.

A diferència d'uns altres, jo sí que crec que al PSC hi sobra gent. No és nova aquesta opinió, ja la vaig comentar fa més d'un any a una persona, però que ningú s'equivoqui, ni em manipuli: no sobren per les seves idees, i tant me fa que siguin de la minoria o la majoria. Sobren els professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les nostres posicions; els que s'ofeguen en la seva vanitat i van canviar el nosaltres pel jo; els que sobreviuen no per la seva lucidesa sinó per les crítiques contínues que donen munició a l'adversari; els que no accepten un projecte comú i ens volen fer naufragar en la incomoditat de les seves impossibilitats.

Una última reflexió. Els temps de desassossec polític es tracten amb paciència, madurant els dubtes i construint camins més que solucions. Al PSC l'hora del pati fa temps que se li ha acabat; la tornada a l'aula implica acció i una veu comuna. Per això, aquesta manera de fer d'alguns destil·la en alguns casos absència de reconeixement de la legitimitat de ser. És curiós o contradictori que mentre es reclama el dret a decidir, alguns, des de dins i des de fora, intenten negar-nos el dret a existir. I això té poc d'èpic i molt de sinistre.