dimarts, 5 de novembre del 2013

UN BOSC FRONDÓS (Carta enviada a diversos diaris)

Si heu estat atents als mitjans de comunicació d’aquests darrers dies, heu pogut observar un canvi de tendència. Els índex macroeconòmics estan tornant als nivells de fa uns anys, tot just quan començava la crisi. Fins i tot Fitch, una de les agències de qualificació, ha retornat a Espanya la BBB, o sigui, una economia estable.
Totes aquestes bones perspectives han comportat que, des dels organismes internacionals com per exemple el Banc Central Europeu, hagin felicitat el govern espanyol per l’efectivitat de les mesures adoptades.
Dit això, vull recordar-vos que fa temps ja vaig advertir que la crisi acabaria quan algú diria que ja s’havia acabat. Així, de sobte. Si fa o no fa, és la situació que se’ns presenta en l’actualitat. Els brots verds que semblava que sortien de tant en tant, estan donant pas a un bosc frondós...
Però, la realitat del dia a dia, la que percep el ciutadà de peu, és la mateixa?
Evidentment que no. I sinó que els hi preguntin a la majoria dels treballadors de la Generalitat de Catalunya que, segons l’avantprojecte de pressupostos generals de Catalunya per al 2014 tornaran a perdre una de les dues pagues extraordinàries. Tampoc milloraran totes aquelles àrees (Sanitat, Ensenyament, Serveis Socials, Cultura...) que s’han vist afectades per les retallades constants d’aquests darrers anys.
Digueu-me llavors què ha millorat? Abans us parlava de xifres macroeconòmiques, aquelles que només saben interpretar els experts, però l’ama de casa o el treballador tan sols entenen de les apujades de la cistella de la compra, dels diners que entren a casa a final de mes o de la quota de la hipoteca que no poden pagar.

En el PP vuelve a haber euforia contenida

No deja de ser, como mínimo, un escándalo judicial que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no sea considerada un delito. La Fiscalía Anticorrupción depende del Fiscal General del Estado y éste a su vez depende del Gobierno. Pues bien, la mencionada Fiscalía ya pidió recientemente el sobreseimiento de tan tenebroso asunto. Ello supone un paso adelante en favor -se mire como se mire- de Mariano Rajoy, cuya inocencia no es respaldada, como es sabido, por buena parte de la opinión pública.
Una telaraña maldita
La Justicia, en demasiadas ocasiones, sorprende a la ciudadanía de a pie con decisiones difícilmente soportables. Ésta es, sin duda, una de ellas. Y es que la Justicia se convierte con frecuencia en un laberinto sólo para iniciados. Es en ese laberinto judicial donde la mayoría de transeúntes acaba perdiéndose tras tratar, sin éxito, de eludir una telaraña maldita.
El laberinto
El juez Ruz y las acusaciones sí vieron un posible encubrimiento cuando fueron destruidos los discos duros de Bárcenas. Pero preguntémonos: Cui prodest? ¿A quién beneficia? Está claro que el laberinto judicial, una vez abiertas las puertas, permite beneficiar al presidente popular y presidente del Gobierno, don Mariano Rajoy. En el PP vuelve estos días a haber una euforia contenida. La juez/a de instrucción número 32 de Madrid, María Esperanza Collazos, ha archivado, aunque no definitivamente, la investigación pedida por Ruz.
La sombra de Naseiro
La sombra del caso Naseiro da la impresión de que, en efecto, retorna. La derecha -no lo olvidemos- maneja con gran habilidad y extraordinario cinismo el territorio judicial. Quienes niegan esta evidencia ignoran cómo fue fulminado el juez más famoso de España y de medio mundo, Baltasar Garzón, instructor que era del caso Gürtel hasta que se lo quitaron brutalmente de sus manos. Garzón era un peligro para chorizos, bandoleros y dirigentes del PP, acogidos presuntamente a la corrupción política. Por eso se lo cargaron.
Mentiras cotidianas
Si vence de nuevo el naseiromismo – lo que puede suceder en cualquier momento procesal- la democracia correrá el riesgo de ser vilmente acosada y destrozada. Y, desde luego, la marca España quedará por tierra, si es que no ha caído ya. Exactamente, casi todo se fue al garete cuando el PP se hizo con un poder omnímodo, gracias a sus promesas transformadas en mentiras cotidianas. ¿Quién se cree que la destrucción de los discos duros de Bárcenas no es un delito para tapar a otros delitos muy graves?

Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

dilluns, 4 de novembre del 2013

POLÍTICS SENSE DATA DE CADUCITAT

Aquests socialistes, quants anys fa que no aixequen el puny? 


En els darrers dies, alguns articulistes han criticat obertament la que ha estat, fins ara, la darrera intervenció de l’expresident del govern Felipe González, fins el punt de posar en entredit la seva gestió al capdavant dels diferents governs que va presidir.
El darrer en pixar fora del test ha estat qui va ser la ma dreta de Felipe durant un bon grapat d’anys: Alfonso Guerra.
Guerra, va posar en dubte la ideologia del PSC de qui va dir que des de fa temps que ha deixat de ser socialista per a convertir-se en nacionalista.  
Un cop més em penetrat a l’espiral de sobre que qui és més nacionalista: aquell que defensa que Espanya és una i indivisible o qui és està a favor d’una Catalunya independent.  
Des del meu punt de vista, encara que estem parlant de nacionalismes diferents, tot dos ho són: l’un, nacionalista espanyol i l’altre nacionalista català. I, a veure, vull deixar-ho clar: tan dret té el primer de ser-ho, com el segon. No és dolent. El que és dolent són els extremismes com ara aquell que estaria disposat a agafar una arma de foc per a defensar la unitat de la nació espanyola o anima a l’exèrcit a intervenir o l’altre que no veu més enllà de la seva idea, es a dir, el món comença i acaba amb la independència. Posats tots dos a una taula de negociació de ben segur que no arribarien a cap acord. Ni de mínims! 
 
Ara bé, si tingués que prendre part per alguna de les dues postures radicals, acabaria decantant-me per la segona, ja que entenc que durant, ja no anys, sinó segles, des de les estructures de l’estat espanyol s’ha maltractat Catalunya. En canvi, el nacionalista espanyol que, amb els seus arguments demostra que mai ens ha estimat, per quin motiu no volen la independència de Catalunya, si no és que en treuen algun profit.
Com sabeu els que em segui sovint, cada cop estic més desenganyat d’una bona part dels polítics que ens han governat i representat des dels inicis de la nostra, encara jove, democràcia. Com diuen els castissos, a toro pasado, és més fàcil analitzar el que va passar durant l’anomenada transició. Tan malament es va fer llavors que ara en paguem les conseqüències de tot plegat.
Amb Suárez amb alzheimer, evidentment queden com a màxims responsables d’aquella època Felipe González, Alfonso Guerra i, per extensió a tots aquells que durant molts anys hem considerat com a pares de la Constitució.  
Convergència, quan veu que les coses no els rutllen com ell voldrien, treuen a Sant Jordi Pujol per a que els tregui les castanyes del foc. En canvi, darrerament, quan surten Felipe i Alfonso, en lloc de calmar els ànims, encara els encenen més.
La solució? Què els polítics tinguessin data de caducitat i, a partir d’aquesta, només poguessin dedicar-se a escriure les seves memòries i als nets.    

EL BARÇA DEL TATA

El programa esportiu que més escolto és la Graderia de la Cadena SER a les 3 i escaig de la tarda que és quan em desplaço de la feina cap a casa.
Una constant del programa és valorar el joc del Barça del Tata Martino. El debat entre els diferents periodistes que hi solen intervenir sempre sol voltar sobre si el Barça ha perdut la seva essència o cal donar més temps al Tata per a que pugui conèixer millor els jugadors i ells a l’entrenador.
És evident que el joc del Barça no és el brillant que va ser durant l’era Guardiola i fins i tot amb Tito Vilanova a la banqueta. Però al futbol (estareu d’acord amb mi) es  tracta de fer gols i que no te’n facin.
Si mirem la classificació de la primera divisió espanyola ens en adonarem que el Barça porta marcats 34 gols en 12 partits (a quasi 3 gols per partit de mitjana) i a Valdés només li han fet 7, una xifra molt inferior a la de l’any passat quan rebia més d’un gol per partit. Sobre aquest particular, el Periódico d’avui porta un estudi i compara l’eficàcia de la defensa del Tata amb els primers anys de Guardiola.
Però per a mi, encara hi ha un fet més important. A les temporades anteriors, quan les defenses contràries es tancaven, el Barça tenia moltes dificultats a l’hora de perforar les porteries i, si a sobre, l’equip contrari trenava un bon contraatac, el desenllaç del partit solia ser derrota del Barça. Aquest any no és així. El Madrid de Ancelotti va arribar al Nou Camp, precisament, amb la voluntat de fer aquesta tàctica, es a dir, una defensa molt forta i un mig camp molt defensiu amb la intenció d’aturar el joc dels jugadors barcelonistes i aprofitar la rapidesa de jugadors com Cristiano Ronaldo per a intentar marcar. El Barça es va avançar amb un 2-0 (i cap d’ells de penal) i el Madrid només va poder marcar quan l’àrbitre estava a punt de xiular el final del partit.
Divendres passat l’Espanyol va arribar a l’estadi amb la lliçó ben apresa de l’any passat. Una defensa molt ordenada havia de permetre a l’Espanyol anar-se’n amb almenys 1 punt. Però un doble túnel de Neymar  va permetre la rematada d’un desconegut Alexis Sánchez. Només cap el final l’Espanyol va posar en problemes a la reraguarda barcelonista, però quan passen a la defensa es troben amb un Valdés pletòric.
Però encara hi ha una diferència més respecte al Barça de temporades anteriors. Aquests darrers anys el Barça depenia massa de Messi i, el dia que no estava fi o els marcatges eren molt ferris, normalment, el Barça es quedava sense marcar. Mentre que si observem la classificació de golejadors d’aquest any, ens en adonarem que els gols estan molt més repartits. Messi no va el primer, però Sánchez i Pedro porten fets una xifra de gols similar a la del final de la temporada passada.  
A finals de l’any passat em sobraven una part dels davanters: Villa, Pedro, Sánchez i fins i tot Cesc. Tret de Villa que es va regalar al Atlético de Madrid, els altres tres s’han convertit en peces claus a les diverses alineacions; sobre tot Cesc que juga a una posició d’enllaç entre la mitja i la davantera molt interessant.
Una altra gran virtut de l’entrenador blaugrana és el sistema de rotacions que està emprant. La temporada passada Tito/Roura van apostar per una alineació tipus on hi havia molt poques variacions, normalment degudes a les lesions o sancions. El resultat és que els jugadors clau (Busquets, Xavi, Iniesta i el propi Messi) van arribar fosos quan havien de jugar el partits transcendentals de la Champions. És d’esperar que aquesta temporada no serà així.
Si, finalment, el Barça millora una mica el seu joc, ja serà l’hòstia!

FOTOS DEL RODATGE DEL CURT LA FATARELLA 1938. La Fatarella II





















El ministro aristócrata, Morenés, avala un ‘pucherazo’

Sabíamos que este Gobierno es en general, y casi siempre, tramposo. El Ministerio de Defensa, regido por el popular Pedro Morenés y Álvarez -un aristócrata amigo de Rajoy y con millonarios negocios  armamentistas en su talego-  ha confirmado la tendencia del PP a  jugar sucio.
Una encuesta digital
El diario inglés The Telegraph ha acusado a Defensa de manipular los resultados de una encuesta digital sobre el estatus de Gibraltar. Para que saliera bien parado, respecto a España, el resultado, no se le ocurrió nada mejor a Morenés, o a sus colaboradores, que  votar miles de veces desde sus ordenadores.
 Un pucherazo
O sea, que el tal Morenés y Álvarez ha avalado, como mínimo, un pucherazo al estilo de los que aparecieron de la mano de los caciques durante la larga época de la Restauración. El máximo responsable de este episodio, el político aristócrata, ha callado como hace a menudo su protector, don Mariano, cuando pintan bastos.
República bananera
¡Qué imagen de república bananera, Sr. Rajoy! Y también, Sr. Margallo, ministro de Exteriores, otro obsesionado tratando desde que llegó al Consejo de Ministros de recuperar Gibraltar para España. Ese rescate no se produjo y lo que sí se produjo es abrir más heridas con nuestros vecinos gibraltareños. La mayoría de ellos prefieren ser británicos y no españoles.
 A la deriva
Algo muy comprensible, desde luego, a la vista de estos gobernantes inútiles o tridentinos que tenemos cada día que soportar. La marca España, Sr. Margallo, está como el Gobierno, dando tumbos y a la deriva. ¿Es una  anécdota sin mayor importancia lo de los ordenadores de Defensa y The Telegraph?
Al registro de la propiedad
No lo es. Un tipo que permite semejantes trampas, como ha hecho Morenés y Álvarez, no debería seguir siendo ministro. Ni por otras razones, como las del caso Bárcenas, debiera haberse ido Rajoy  a su casa. O a su Registro de la Propiedad, tranquilo y a forrarse.

 Enric Sopena es director de ELPLURAL.COM

El precio de los medicamentos, crimen del siglo

Luis Matías López

Más de 10 millones de personas murieron –sobre todo en África, entre 1996 y 2001- por no poder acceder a los nuevos medicamentos antirretrovirales que permitían controlar el sida y suponían la gran esperanza de supervivencia para la legión de afectados por la peor plaga de la historia reciente. Las grandes compañías farmacéuticas, suculentos negocios con disparatados beneficios, bloquearon el acceso a los genéricos de bajo coste que habrían permitido salvar a todas esas víctimas, el doble de las que causó el Holocausto nazi. De la magnitud del despropósito da idea que el precio de venta del tratamiento anual para un infectado del VIH rondaba en Estados Unidos los 15.000 dólares, mientras que su réplica en India no superaba los 200, pese a lo cual aún resultaba rentable fabricarlo.
La codicia del conjunto de empresas multinacionales que se conoce como Big Pharma no habría prevalecido sin la complicidad de los gobiernos occidentales, principales contribuyentes a la investigación y desarrollo de nuevos fármacos. Esto desmonta el argumento de los grandes laboratorios para defenderse de la acusación de perpetrar con premeditación y alevosía el crimen del siglo: que esos precios desmesurados y el monopolio que supone en la práctica la prolongada protección de las patentes permiten las inversiones en I+D (entre el 4% y el 8% de los ingresos, según las fuentes) imprescindibles para desarrollar remedios contra las enfermedades más graves, desde el sida al cáncer o la malaria.
El lobby farmacéutico es tan potente que ese genocidio sanitario que se cebó sobre todo en África, en los más pobres entre los más pobres, se produjo sin una gran repercusión mediática, ignorado o tratado sin gran relevancia por los grandes medios de comunicación, pese a los gritos impotentes de un puñado de activistas y ONGs. De hecho, lo que más sorprendió al cineasta indo-irlandés Dylan Mohan Gray cuando, a mediados de la pasada década, tuvo conocimiento cabal del problema fue que no se hubiese dedicado ninguna película a exponer y denunciar la situación. Él llena en parte ese hueco con el documental Fire in the blood (Fuego en la sangre), que presentó la semana pasada en Valladolid en la sección Tiempo de Historia de la Seminci.
El filme ilustra la lucha de unos cuantos francotiradores que, en África y la India, se esforzaron durante años por acabar con el monopolio del Big Pharma. Por extraño que parezca, lo lograron, aunque el camino quedó sembrado de millones de cadáveres de infectados que no pudieron ser tratados por su falta de medios. Entre esos quijotes se encontraban Peter Mugyenyi, director del principal centro de tratamiento e investigación del sida en Uganda; el activista surafricano Zackie Achmat y, sobre todo, el investigador Yusuf Hamied, de la farmacéutica india Cipla, que se empeñó en una campaña a escala mundial para proporcionar antirretrovirales a precio de costo a los países más pobres y con más enfermos, así como para facilitarles la tecnología para producirlos in situ.
De golpe y porrazo, la plaga se controló. La mayoría de los afectados más graves resucitaron y pudieron hacer vida normal. David venció a Goliat, y superó los campos de minas plantadas por las multinacionales farmacéuticas, la incomprensión de la Organización Mundial de la Salud, la indiferencia de la UE y el rechazo activo de los Gobiernos de Estados Unidos y del resto de Occidente.
En el coloquio posterior al pase de Fire in the blood, Dylan Mohan Gray defendió lo obvio: que “el interés público debe imponerse sobre el de las grandes compañías farmacéuticas”, y que permitir que éstas se salgan con la suya, con la ética capitalista de obtener el máximo resultado con la mínima inversión, constituye un inaceptable “pacto con el diablo”. Con todo, su conclusión es pesimista: se ganó una batalla, pero se puede perder la guerra, si se hacen realidad los peores temores sobre el Acuerdo Estratégico Trans-Pacífico de Cooperación Económica (TPP), cuya negociación, rodeada del máximo secretismo, podría concluir este año.
El TPP pretende liberalizar las economías de la región Asia-Pacífico y se firmó en 2005 por Brunei, Chile, Nueva Zelanda y Singapur, países a los que ahora se sumarán Estados, Unidos, Japón, Canadá, Australia, Malaisia, México, Perú y Vietnam. En conjunto, suponen dos quintos de la economía y un tercio del comercio mundiales. Y aún cabe la posibilidad de que el tratado, que podría servir de modelo para otros en el futuro, se amplíe a la totalidad de los 21 países de la APEC. Junto al pacto similar que discuten EE UU y la UE, las partes interesadas sostienen que el TPP supondrá un impulso a la economía del planeta que ayudará a paliar el fracaso de la ronda de Doha para liberalizar el comercio mundial.
Lo que temen Dylan Mohan Gray, y con él ONGs como Médicos Sin Fronteras (MSF), es que el TPP, en el caso concreto de sus estipulaciones para “defender la propiedad intelectual”, permita a las grandes empresas farmacéuticas mantener durante más tiempo el monopolio sobre la comercialización de nuevos medicamentos. O lo que es lo mismo, que se bloquee, con mayor dureza y por periodos más prolongados (hasta 25 años) la futura distribución de nuevos genéricos de bajo coste y de precio hasta centenares de veces inferior al de las marcas comerciales de Big Pharma. De esta forma, los tratamientos de, por ejemplo, diversos tipos de cánceres y del mismo sida, resultado de las investigaciones en curso y por venir, resultarían una vez más inaccesibles para gran parte de la población mundial, empezando, cómo no, por el África más pobre. MSF estima que, a menos que rectifique el rumbo de las negociaciones, “el TPP se convertirá en el tratado más dañino de todos los tiempos para el acceso a medicamentos en los países en desarrollo”.
En línea con lo defendido por numerosos activistas y organizaciones no gubernamentales, Dylan Mohan Gray propone una serie de medidas como que se prohíba que los propietarios de las patentes monopolicen el acceso a medicamentos que puedan salvar vidas, que se permita el libre acceso a la investigación realizada con fondos públicos y que los Gobiernos de EE UU y Occidente se comprometan a no ejercer presiones económicas ni amenazar con sanciones a los países en vías de desarrollo que pretendan facilitar el acceso a sus ciudadanos de medicinas esenciales. Un objetivo tal vez utópico, pero imprescindible si se quiere evitar otro crimen del siglo.

diumenge, 3 de novembre del 2013

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA



És una d’aquelles frases fetes que, traduïda al castellà, segueix conservant el seu significat. No cal donar massa explicacions; crec que el seu significat s’entén a la perfecció: Per cada llei que es fa, sempre es troba la manera d’eludir-la.
Dilluns 21 d’octubre, Diari Ebre (que és el nom que pren Diari de Tarragona per a les nostres comarques) es feia ressò de la problemàtica dels nitrats a les aigües subterrànies del subsòl tarragoní. Són diverses les zones de la demarcació on els aqüífers estan altament contaminats. De moment sembla que no hi ha perill per a la població, però ja sé sap que tampoc cal crear una alarma innecessària.
Una d’aquestes zones (quatre en total) afecta a un bon nombre de poblacions de les comarques del Baix Ebre i Montsià on, des de fa diverses dècades, alguns pagesos de la zona van veure la ramaderia com una alternativa a l’agricultura tradicional de l’olivera, el garrofer o la vinya.
Entre els anys 60 i 70, on la llei era molt més permissiva i construir una granja estava més a l’abast de les economies dels nostres pagesos, la ramaderia intensiva d’aus (sobre tot pollastres) i porcs va patir un increment considerable. Tant popular va arribar a ser la cria i engreix de pollastres que fins i tot se’n criaven en magatzems i sales d’algunes cases particulars de l’interior del casc urbà dels pobles, fins que la llei va establir que la distància mínima a un nucli urbà havia de ser, al menys, d’un quilòmetre.
Tornant a la contaminació per nitrats que causen els purins (és així con s’anomenen els excrements dels porcs), cal dir que no significa cap novetat, ja que, el nostre territori ha patit episodis similars de fa un bon grapat d’anys, el que passa ara és que algú ha volgut estudiar-ho i donar-ne la informació necessària. Una cosa ben diferent és que s’hi vulgui posar solució. Recordo que fa uns anys es v parlar de Masdenverge com el terme més contaminat de les Terres de l’Ebre i la província de Lleida com un dels territoris que més patien els efectes de l’abocament de purins degut a l’alta concentració de granges porcines.
Però sabíeu que la majoria de les grans explotacions porcines que hi ha al nostre territori tenen capital holandès? Holanda va ser un dels països que va crear la Comunitat Econòmica Europea (el que ara coneixem per Unió Europea) Les seves postals de camps de tulipes son idíl·lics, però a cap d’aquestes postals hi surt una granja de porcs. El problema és millor exportar-lo a un altre país lluny de casa on, segurament, la llei que s’aplica es molt menys restrictiva.
Una d’aquestes empreses (Pordecona), s’ubica al terme d’Ulldecona, però prou apartada del seu nucli urbá com pera que la majoria de falduts ignorin la seva existència. Geogràficament es troba situada a tocar del terme de Godall, quasi que al costat de la carretera de Santa Bàrbara a la Sénia.
Quan s’havia d’instal·lar, els seus propietaris per mig d’amics i coneguts, van fer una campanya de recollida d’autoritzacions de propietaris d’explotacions agràries que els hi donaven permís  abocar els purins. Un amic em va demanar que li firmés una d’aquestes autoritzacions on, suposadament, els autoritzava a portar fins les meves finques els residus orgànics de la seva granja. I dic suposadament perquè mai hi han abocat ni una sola gota. De fet, no crec que sàpiguen on tinc les petites explotacions. Però com la llei diu que els purins s’hauran de repartir en un determinat número d’hectàrees, depenent dels caps de bestiar de l’explotació, amb les autoritzacions signades es demostra que s’està en disposició de poder-ho fer. Però a la pràctica els fets demostren una altra cosa i la concentració de l’abocament de purins en una determinada àrea acaben produint les esmentades contaminacions.  

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. JORNADA CASTELLERA DE GAVÀ. Les altres fotos III






















Em sento orfe



Des que es va aconseguir l'autonomia, he viscut amb la il·lusió (diguem-li utopia) de viure en un estat federal. Entenia que només es podia aconseguir des del partit socialista català (PSC). Que el PSC estiraria el PSOE cap a aquest objectiu... (encara recordo aquelles converses amb el Lluc sobre el federalisme...); però bé, el temps ha passat, i les tornes han canviat. Tot allò queda enrere. Avui el PSOE ha vençut. Potser per la manca de ganes (¿...?). Aneu a saber... La realitat és que per molt que es digui federal (el PSOE) no ho és, ni de bon tros.
Jo no he llegit gaires teòrics ideològics, ni pensadors, però estic convençut de la meva posició d'esquerres i socialista. De cap manera estic d'acord amb aquesta “socialdemocràcia” que està tan de moda, i que vol justificar un centralisme que...; en fi, potser en una altra ocasió comentaré el que en penso. Ara toca un altre tema.
Volia traslladar una qüestió que m'amoïna; qui votem els socialistes que estem a favor de la independència (diguem-li dret a decidir)? Segurament sortiran partits que diran “a mi, a mi, que nosaltres representem el que vols...”. Bé, a mi m'agradaria que fos un partit socialista de veritat, perquè és clar que el PSC no em representa ni de bon tros. Ara ens parlen, amb veu baixa, d'una tercera via: algú s'ho creu? I els que semblaven discordants amb la direcció i volien crear una plataforma o un partit? On sou? No entenc com podeu restar de braços plegats veient com aneu perdent el votant socialista (si no l'heu perdut ja) i encara no teniu la valentia (diguem-li piiiii) de fer el que s'ha de fer. I doncs, què espereu?, a ser un partit cantonal? Perquè, és clar, amb un 5% dels vots ja em direu... Ep, i el temps no és que sobri, s'acosta un 2014 mogut, mogut...

Desgraciadament som molts els que compartim el sentiment d'aquesta carta llegida dissabte passat al Punt Avui. Molts socialistes de tota la vida ( am vaig afiliar l'any 1983, però des de 1977 ja em sentia molt proper a les seves tesis) ens hem anat desenganyant en veure uns líders que no representen les nostres idees. I a sobre hem d'escoltar veus que venen de Madrid o Sevilla (ves a saber!) que diuen que el PSC cada cop és menys socialista i més nacionalista. Històricament el PSC sempre ha estat un partit nacionalista. Només cal fixar-nos en l'etapa de Maragall i fins i tot de Montilla. A Catalunya, per a ser nacionalista no cal votar ni a CiU ni a ERC, només cal sentir-se català i això és el que havíem pensat sempre des del PSC. 
En aquest moment, igual aquí com allí (llegiu PSC i PSOE) sembla ser que ni són carn ni peix. Cal redefinir l'ideari i, amb ell, el discurs a la ciutadania. Si no és així, cada cop més, els degoteig de desercions serà més gran. Només cal donar una ullada als resultats de les darreres eleccions i el baròmetres d'opinió que s'han publicat recentment.