EL BARÇA DEL TATA

El programa esportiu que més escolto és la Graderia de la Cadena SER a les 3 i escaig de la tarda que és quan em desplaço de la feina cap a casa.

Una constant del programa és valorar el joc del Barça del Tata Martino. El debat entre els diferents periodistes que hi solen intervenir sempre sol voltar sobre si el Barça ha perdut la seva essència o cal donar més temps al Tata per a que pugui conèixer millor els jugadors i ells a l’entrenador.

És evident que el joc del Barça no és el brillant que va ser durant l’era Guardiola i fins i tot amb Tito Vilanova a la banqueta. Però al futbol (estareu d’acord amb mi) es  tracta de fer gols i que no te’n facin.

Si mirem la classificació de la primera divisió espanyola ens en adonarem que el Barça porta marcats 34 gols en 12 partits (a quasi 3 gols per partit de mitjana) i a Valdés només li han fet 7, una xifra molt inferior a la de l’any passat quan rebia més d’un gol per partit. Sobre aquest particular, el Periódico d’avui porta un estudi i compara l’eficàcia de la defensa del Tata amb els primers anys de Guardiola.

Però per a mi, encara hi ha un fet més important. A les temporades anteriors, quan les defenses contràries es tancaven, el Barça tenia moltes dificultats a l’hora de perforar les porteries i, si a sobre, l’equip contrari trenava un bon contraatac, el desenllaç del partit solia ser derrota del Barça. Aquest any no és així. El Madrid de Ancelotti va arribar al Nou Camp, precisament, amb la voluntat de fer aquesta tàctica, es a dir, una defensa molt forta i un mig camp molt defensiu amb la intenció d’aturar el joc dels jugadors barcelonistes i aprofitar la rapidesa de jugadors com Cristiano Ronaldo per a intentar marcar. El Barça es va avançar amb un 2-0 (i cap d’ells de penal) i el Madrid només va poder marcar quan l’àrbitre estava a punt de xiular el final del partit.

Divendres passat l’Espanyol va arribar a l’estadi amb la lliçó ben apresa de l’any passat. Una defensa molt ordenada havia de permetre a l’Espanyol anar-se’n amb almenys 1 punt. Però un doble túnel de Neymar  va permetre la rematada d’un desconegut Alexis Sánchez. Només cap el final l’Espanyol va posar en problemes a la reraguarda barcelonista, però quan passen a la defensa es troben amb un Valdés pletòric.

Però encara hi ha una diferència més respecte al Barça de temporades anteriors. Aquests darrers anys el Barça depenia massa de Messi i, el dia que no estava fi o els marcatges eren molt ferris, normalment, el Barça es quedava sense marcar. Mentre que si observem la classificació de golejadors d’aquest any, ens en adonarem que els gols estan molt més repartits. Messi no va el primer, però Sánchez i Pedro porten fets una xifra de gols similar a la del final de la temporada passada.  

A finals de l’any passat em sobraven una part dels davanters: Villa, Pedro, Sánchez i fins i tot Cesc. Tret de Villa que es va regalar al Atlético de Madrid, els altres tres s’han convertit en peces claus a les diverses alineacions; sobre tot Cesc que juga a una posició d’enllaç entre la mitja i la davantera molt interessant.

Una altra gran virtut de l’entrenador blaugrana és el sistema de rotacions que està emprant. La temporada passada Tito/Roura van apostar per una alineació tipus on hi havia molt poques variacions, normalment degudes a les lesions o sancions. El resultat és que els jugadors clau (Busquets, Xavi, Iniesta i el propi Messi) van arribar fosos quan havien de jugar el partits transcendentals de la Champions. És d’esperar que aquesta temporada no serà així.

Si, finalment, el Barça millora una mica el seu joc, ja serà l’hòstia!