EL PSOE HA TORNAT!

A la conferencia que va fer el PSOE el passat cap de setmana a Madrid, l’actual Secretari General de la formació Javier Pérez Rubalcaba va afirmar: El PSOE ha tornat!

La primera conclusió que s’extreu de la afirmació és que, en algun moment, el PSOE se’n va anar; perquè per a tornar, primer has de marxar. O no?

Però, quan se’n va anar? La marxa del PSOE ha estat progressiva, poc a poc, ‘sin prisas pero sin pausas’ com diu la dita castellana. Zapatero l’any 2003 va aconseguir una còmoda majoria. Tan còmoda com inesperada. Hauria estat igual si el PP no hagués gestionat tan malament com ho va fer la crisi dels atemptats de Madrid de l’11-M? Segur que no. Malgrat la prepotència i l’autoritarisme que va mostrar Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, les enquestes encara eren favorables a Mariano Rajoy davant un José Luis Rodríguez Zapatero encara desconegut per a la gran majoria dels ciutadans.

La primera legislatura de Zapatero va ser, des del meu punt de vista, magnífic, sobre tot en l’aspecte social i, com a ebrenc, li he d’agrair la derogació del Pla Hidrològic Nacional que havia aprovat el govern del PP. Però cap al final de la legislatura, ja es començava a divisar que l’economia espanyola, que havia viscut uns anys esplèndids gràcies a la bombolla immobiliària, s’anava desinflant.

Zapatero va ordenar als seus no reconèixer el veritable estat de l’economia espanyola i, la seva segona legislatura sé li va fer molt llarga, tot i que només va durar 3 anys i mig, es a dir, 6 mesos menys del que hauria durat en condicions normals. Els darrers mesos de govern, sé li van ennuegar davant d’una pressió constant del PP, però sobre tot per part d’uns organismes internacionals que li exigien a Zapatero que apliqués mesures correctores, suposadament, per a estabilitzar l’economia espanyola a llarg termini. Així va ser com Zapatero va haver d’adoptar mesures tan impopulars com retardar l’edat de jubilació, apujar els tipus de l’IVA, rebaixar els sou als funcionaris i, juntament amb el PP, reformar la Constitució per establir el tipus màxim d’endeutament; una mesura sense precedents i, paradoxalment, amb l’acord dels dos grans partits espanyols.

Quan Zapatero va prendre aquestes mesures neoliberals va començar a distanciar-se del ideari socialista i, per tant, va començar la desafectació amb els seus votants tradicionals. Possiblement és aquest el punt de partida del PSOE cap a l’ostracisme per la pèrdua de confiança de, fins i tot, molts dels seus militants. El gran error de Zapatero va ser no haver convocat eleccions anticipades abans de prendre cap mesura i deixar que fos el nou govern qui ho acabés fent.

I el gran error del PSOE va ser escollir un Secretari General (Alfredo Pérez Rubalcaba) que, com a ministre de Felipe González primer i Zapatero més tard, acumulava un considerable desgast a pesar de ser un gran orador i un digne polític.

A diferència de l’electorat conservador, el progressista triga molt més en retornar la confiança a un partit quan els ha decebut considerablement. D’aquí la gran deriva socialista dels darrers anys reflectida en una constant pèrdua de vots en tots i cada un dels comicis convocats.

El PSOE no es trobarà a si mateix fins que no retorni als seus orígens, es a dir, a governar per a les classes treballadores i la gent humil, però sobre tot han d’aprendre a ser coherents , es a dir, dir i fer el mateix quan s’està a l’oposició que quan s’està al govern. Només així, i poc a poc (molt poc a poc), podrà tornar a aspirar a governar Espanya.

El retorn anunciat per Rubalcaba és un bon punt de partida, però auguro un llarg camí ple de dificultats.

Misterios de la Economía Cuántica

01.-No hay trabajo para nadie, pero debemos trabajar hasta los 70 años y los fines de semana.
02.- Combatimos el fraude fiscal amnistiando a los defraudadores.     
   03.- ¿El consumo se desploma? Bajamos los sueldos y subimos los impuestos.

    04.- Teníamos 4 mill. de parados y aprobamos una Reforma Laboral para facilitar EREs y despidos. Ahora tenemos casi 6 millones.

   05.- El modelo de la construcción se va a la mierda y recortamos el 50% en I+D.

   06.- Subimos el IVA y el IRPF pero las SICAV siguen intactas. El capital se fuga a niveles nunca vistos.

   07.- Recortamos en sanidad y educación, pero si hablas de tocar coches oficiales o dietas te acusan de demagogia.

   08.- Ponemos en la calle a miles de científicos y nos peleamos por Euro Vegas.

   09.- El problema es el déficit y nos endeudamos con 100.000 millones para salvar a los bancos para que sigan desahuciando.

   10.- Las CCAA piden rescate al Estado, que pide rescate a la UE y nos endeudamos para pagar la deuda.

LA FOTO DEL DIA 13-11-2013

Dieu-me, quant de temps feia que no en veieu un d'aquests? 
Jo l'he vist avui per Ferreries. No cal ni dir que la matrícula ni portava lletra. Alguns no sabran ni que vull dir...

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. Barri de Ferreries (Tortosa) IV

Wert poseso

David Torres
El nombre de Santiago Ramón y Cajal fue utilizado ayer como arma arrojadiza entre el presidente Mariano y el portavoz socialista Marcelino Iglesias a costa de un debate sobre educación. No resulta muy conveniente alardear en la cámara alta de nuestro único premio Nobel de Medicina en más de un siglo cuando nuestro otro premio Nobel, Severo Ochoa, no llegó a serlo hasta el momento en que decidió salir del país por piernas. Cuando, durante casi cuatro décadas de democracia, nuestros egregios representantes de izquierdas y derechas han hecho todo lo que estaba en sus manos para que la ciencia española tomara el camino emprendido por Ochoa: el exilio, el extranjero, la puta calle. Cuando el propio Ramón y Cajal llegó a la sabiduría casi de milagro, de culo, cuesta arriba y contra el viento. Mejor sería que Iglesias y Mariano se dejaran de neuronas y discutieran sobre Jesulín de Ubrique, que es un tema para el que están mejor preparados.
Reconozcámoslo, en España la ciencia siempre ha sido la chacha, la fea, una maría en los planes de estudios, más o menos al mismo nivel que la música, muy por debajo de la gimnasia, y no digamos ya del catecismo. Aquel santo y seña de Unamuno (“que inventen ellos”) ha quedado patentado como una cuestión de orgullo nacional, una marca de fábrica, la misma que tocó techo no ya con el matarile a García Lorca sino con la localización exacta de su martirio ochenta años después en una versión macabra del Busca a Wally. No sé de qué se quejan tanto los del cine cuando la ciencia española está enterrada junto a la literatura, en ninguna parte, en la tumba sin nombre de un poeta asesinado por un militar genocida que duerme a los pies de La Macarena. Aaaay.
Aquí la cultura y la barbarie siempre han venido en el mismo paquete pero, desde que Wert tomó el ministerio, la barbarie ha sentado cátedra. Cualquier día este hombre propone la carrera de Tauromaquia con especialidades en Picador, Banderillero, doctorado en Monosabio y máster en Matador por la universidad de la Maestranza. Últimamente, no obstante, incluso para los cánones culturales del PP, que son más bien paupérrimos, Wert se ha desmandado hasta el punto de que Rouco Varela va a tener que llamar a sus ocho exorcistas para que le saquen el analfabetismo del cuerpo a golpe de rosario. Difícilmente podrán asistir Rouco Varela y los ocho exorcistas recién incorporados a la diócesis al estreno de El último exorcismo 2, con la película que tienen montada en casa.
En España, entre el chupachups y la fregona ya vamos sobrados. Nunca olvidaré aquella frase inmortal que dijo un sargento en la mili, cuando le propusimos aprovechar las horas muertas del recreo para enseñar a leer y a escribir a ese pequeño pero persistente núcleo de reclutas analfabetos que siempre aterrizaban en cada reemplazo: “¿Y para qué quieren leer, si yo sé y no leo?”

EL DEBAT SOBRE LES TELEVISIONS AUTONÒMIQUES

Durant la transició, i després de la creació de la Televisió de Catalunya, van ser moltes (potser totes)les comunitats autònomes que es van apuntar a la idea. Dissabte, a la Sexta hi va haver un debat sobre aquest tema. Va haver qui va dir que es va voler imitar el cafè per a tothom, tal com havia passat amb al creació de les autonomies. Ara, amb l’imminent tancament de Canal 9 i la incertesa que pana sobre Tele Madrid, es tenia l’excusa perfecta per a parlar de les televisions autonòmiques.

Com resulta que la Sexta és una televisió plural (no com d’altres)a la tertúlia assisteixen assíduament dos personatges amb qui no me’n aniria ni a fer un cafè: Francisco Marhuenda i Eduardo Inda. El primer un català amb clara vocació d’haver nascut a qualsevol altre lloc d’Espanya, a poder ser, el més lluny possible de Catalunya i, a l’altre, no li fa falta, on va néixer ja li està bé.

En contra de l’opinió generalitzada de la resta de contertulians, aquests dos individus parlaven pestes de TV3 i la funció que ha fet durant els 30 anys que porta en funcionament. Segons ells, totes les televisions autonòmiques només es van crear amb un únic propòsit: servir com a mitjà de propaganda del govern de torn.

Personalment no defensaré ara un mitjà de comunicació al que he criticat moltes vegades, al menys, no el defensaré d’aquells aspectes que considero indefensables. Ara bé, és evident que TV3 i, en general, la resta de canals de la televisió catalana, han cobert una gran part de les expectatives que es tenien quan es van crear. Estic segur que si ho fos per TV3, la normalització lingüística dels nostre país no hauria estat igual, sobre tot per aquell sector de població que tinguérem un ensenyament exclusivament en castellà. Però també per als infants, sobre tot aquells que venien de famílies castellanoparlants que, gràcies a la programació infantil de la televisió catalana es varen començar a familiaritzar amb el català fins i tot abans d’anar a l’escola.

També ha estat excel·lent els resultats que s’han obtingut dels informatius en general (aquí s’hauria d’excloure als Telenotícies)i de les sèries de producció pròpia.

No obstant això, reitero, és cert que TV3 ha estat quasi sempre al servei de Convergència, fins i tot durant les èpoques de govern dels diferents governs d’Entesa (2003-2010)

Recordo la indignació de la gent del territori durant l’època en la que era més intensa la lluita contra el transvasament de l’Ebre i el silenci que sobre aquest tema feien al Telenotícies, ja que la postura oficial de CiU era la de vendre l’aigua a canvi de compensacions per al territori (postura que, encara avui, defensen alguns polítics i sindicalistes de les Terres de l’Ebre)  

Malgrat tot, el balanç que faig és força positiu: un notable alt. En canvi, és evident que, coincidint amb l’arribada del PP al poder, algunes televisions autonòmiques (com les citades Canal 9 i Tele Madrid), van anar perdent rigor informatiu i es van convertir amb la veu dels seus amos i senyors. 

Fins i tot Televisió Espanyola, la primera televisió d’aquest país i que data de l’any 1956, no ha estat aliena a la intervenció popular. Tant en la segona etapa d’Aznar amb Sáenz de Buroaga com a director d’informatius, com a l’actual amb Julio Somoano al capdavant. Cal recordar que, precisament Somoano, abans d’ocupar l’actual càrrec, era el cap d’informatius de Tele Madrid.

I com per a mostra un botó, només cal mirar els índex d’audiència d’una dels programes estrelles i més antics de la casa: Informe Semanal. La pèrdua d’audiència ha estat gradual durant els darrer mesos, fins al punt que els responsables de la cadena estatal l’han hagut de retirar de la franja de més audiència dels dissabtes per la nit i la quota de pantalla és baixíssima respecte a la que tenia abans de que Mariano Rajoy assumís la presidència del govern espanyol. Sembla ser que el detonant va ser el programa que van dedicar a parlar de la Gürtel, però on, finalment, es va acabar comparant quest cas amb el dels ERO’s fraudulents d’Andalusia. Tot un exemple de manipulació informativa al servei, una vegada més del PP, del qual, Inda i Marhuenda en fan de portaveus cada cop que en tenen ocasió.

El Gobierno de Aguirre fraccionó "de forma habitual" contratos con Gürtel para burlar la ley

PEDRO JIMÉNEZ / MIGUEL ÁNGEL CAMPOS

La Intervención General de la Administración del Estado ha remitido un informe al juez Pablo Ruz con el análisis de 686 operaciones de la Comunidad de Madrid con las empresas de Francisco Correa

La Comunidad de Madrid pagó entre 2004 y 2008 casi seis millones y medio de euros a las empresas de Francisco Correa en 686 operaciones y la mayoría vulneraron la ley. El informe de la IGAE subraya que los contratos se fraccionaron, que la administración madrileña orilló el principio de transparencia y que incluso llegó a pagar por servicios que nunca se prestaron. Vicepresidencia y portavocía del gobierno regional se llevan la palma y recurrieron a las sociedades de la trama para celebrar 24 actos a cambio de 1,8 millones de euros.

La Intervención General de la Administración del Estado ha enviado un informe al juez de la Audiencia Nacional, Pablo Ruz, en el que sostiene que la Comunidad de Madrid abonó casi 6,5 millones de euros a las empresas de la trama Gürtel entre 2004 y 2008 en 686 operaciones y que lo hizo vulnerando la ley de contratos públicos.

Los peritos del gobierno han analizado 575 facturas y concluyen que 418 "no se han desglosado ni se han detallado", otras 56 el concepto es "totalmente genérico" y el resto, que representan el 17% del total, figuran conforme a los requisitos que establecen la ley. Así las cosas, dice la IGAE, se vulnera la ley "y se imposibilita verificar y certificar si el servicio prestado se corresponde con lo solicitado en unidades y precio". En la mayoría de los casos, además, la emisión de la factura es muy posterior a la celebración del acto, lo que responde "a la voluntad de ir cambiando de forma intencionada fechas, importes y conceptos de las facturas". El documento también alude a facturas por servicios no prestados.

Sin duda, la parte más llamativa del informe es la que se corresponde con los contratos menores. La IGAE ha analizado 657 facturas y concluye que "de forma habitual se ha fraccionado el contrato en cuantía inferior a los 12.000 euros para eludir los requisitos de publicidad y concurso público". Los contratos menores con las empresas de la trama Gürtel suman más de 5,3 millones de euros y los peritos acreditan que en actos por importe de más de 3,1 millones de euros se fraccionaron los servicios para eludir la ley, lo que representa un 69% del total del dinero abonado. Actos como el homenaje a Miguel Ángel Blanco o a los voluntarios del 11 M.

Por último, de los seis expedientes de contratación analizados, se desprende que se han vulnerado los principios de concurrencia y transparencia que rigen en la ley de contratos de la administración pública. En algunos casos se llegó a aumentar el presupuesto hasta un 80%.

XIQÜELOS I XIQÜELES DEL DELTA. Barri de Ferreries (Tortosa) III

¿Para quién trabaja el Banco de España?

Juan Torres López

El nombramiento como presidente de la Asociación Española de Banca (AEB), que es algo así como la gran patronal bancaria, de José María Roldán, hasta el pasado 14 de septiembre Director General de Regulación del Banco de España, muestra una vez más para quién trabaja éste último.
No es la primera vez que un alto cargo del Banco de España pasa sin solución de continuidad a prestar sus servicios en la banca privada. El todavía presidente de la AEB fue subgobernador y el afamado gobernador Luis Angel Rojo pasó enseguida a formar parte del Consejo de Administración del Banco de Santander, por citar solo los casos más relevantes.
Son trasvases que en teoría no sería lógico que se produjeran pues se supone que las autoridades del Banco de España son las encargadas de poner en su sitio a los bancos privados, de controlarlos y limitar su poder y, por tanto, quienes en principio deberían estar en la otra orilla de los intereses de la banca privada, es decir, más bien enfrentada a ella.
Pero no es así. El reciente nombramiento es una prueba más de que los bancos centrales actuales son una pieza más de las que utiliza el poder bancario para defender sus intereses e imponer sus preferencias sobre el resto de la sociedad.
El recién nombrado presidente de la Asociación Española de la Banca fue uno de los más estrechos colaboradores del ex gobernador Jaime Caruana, la mano derecha en el Banco de España, un cómplice directo y material de los grandes bancos y empresas que provocaron la crisis en España. Durante su mandato, el Banco de España permitió que nuestras entidades financieras multiplicaran irresponsablemente el crédito asumiendo riesgos muy por encima de lo deseable y que disimularan sus efectos en balances distorsionando el mercado que tanto defiende en sus escritos, dejó crecer la burbuja inmobiliaria permitiendo que las tasadoras de los bancos subieran artificialmente el precio de las viviendas para así aumentar el volúmen del crédito, y no hizo nada para evitar que las entidades financieras engañaran a docenas de miles de clientes con contratos leoninos y tramposos que han costado miles de millones de euros a las familias y las pequeñas y medianas empresas españolas. Y bajo el mandato de Caruana y su colaborador ahora nombrado presidente de la AEB se permitió igualmente que la gestión bancaria en España fuese de las más caras de Europa, la más opaca, la más asimétrica y la más onerosa para los clientes. Un buen curriculum para pasar ahora a ser presidente de la patronal bancaria.
Tanto fue así, que hasta los propios inspectores del Banco de España escribieron una carta en mayo de 2006 al entonces Ministro de Economía y Hacienda en la que denunciaban la “complaciente lectura sobre la situación económica española que hace en sus última declaraciones el actual Gobernador, el señor don Jaime Caruana” (como digo, el protector del nuevo presidente de la AEB), su “falta de voluntad para adoptar las medidas necesarias para hacer posible la reconducción de la delicada situación actual”, así como la “pasiva actitud adoptada por los órganos rectores del Banco de España —con su Gobernador a la cabeza— ante el insostenible crecimiento del crédito bancario en España durante los años del mandato del señor Caruana” (la carta entera puede leerse aquí).
No se podía decir de una forma más clara y rotunda que éste último y su equipo de colaboradores en la dirección del Banco de España trabajaron simplemente para permitir que el negocio de la banca privada (dar crédito) creciera sin parar de la manera que fuese, haciendo la vista gorda ante los problemas que ello iba generando.
En cualquier país democrático solo esas denuncias hubieran bastado para que se abriese una investigación y se depurasen responsabilidades que con seguridad habrían llevado a la cárcel a quienes con esas conductas permitieron y coadyuvaron a que la economía española se hundiera solo para que bancos y grandes promotores hicieran el negocio del siglo. En España, y eso lo dice todo sobre el alcance real de nuestra democracia, el entonces gobernador fue promocionado al Fondo Monetario Internacional y uno de sus más directos colaboradores, después de ejercer nada más y nada menos que de responsable de regulación del banco central, es aupado ahora a la presidencia de la patronal de la banca privada.
Es lógico que la ésta última trate de tener a su servicio al Banco de España, como tiene también a los medios de comunicación y a una gran parte de la clase política a base de financiación privilegiada, pero lo que no se puede admitir es que eso se dé por bueno sin ningún tipo de resistencia.
El actual régimen de los bancos centrales es uno de los grandes factores de riesgo y perturbación que más afecta a las economías. Nunca han tenido más poder y autonomía y nunca ha habido más crisis financieras ni mayor inestabilidad bancaria. Y si eso es así no es solo porque en su seno se actúe con una ceguera ideológica sin par que les impide ver la realidad, como demuestran sus constantes fallos de previsión y que el tiempo siempre termine por confirmar que las medidas que proponen son erradas. El problema, además de eso, y como demuestran documentos como el mencionado de los inspectores, es la connivencia entre sus directivos y los intereses de la banca privada, una auténtica asociación de malhechores que debería ser perseguida urgentemente y castigada de una manera ejemplar si de verdad queremos salir de donde estamos y que no se vuelvan a dar problemas como los que vivimos.

QUÈ LI QUEDA AL PAÍS VALENCIÀ?

Davant del imminent tancament de Nou (abans Canal 9), cal fer-se una: Què queda del País Valencià? La sensació és que després de quasi  30 anys de govern del PP ha quedat tot trinxat.

La proximitat del nostre territori de les comarques més septentrionals de Castelló i la relació històrica que sempre han mantingut les comarques del Maestrat i el els Ports amb el Montsià i Baix Ebre ens permet dir als més convençuts que som part d’un mateix territori. Per això quan s’agredeix la cultura i la llengua valenciana, tenim el convenciment que se’ns està agredint també a nosaltres i ens fa sentir malament.

Els primers anys de la meva vida laboral els vaig treballar al País Valencià; primer a Castelló i posteriorment  a Vinaròs (1976-1984) El record que jo tinc d’aquells anys difereix molt de la realitat actual. No fa gaire vaig publicar un article a Vinaròs News titulat Vinaròs: qui t’ha vist!, en quedar-me perplex de veure la capital del Baix Maestrat plena de blaveres i estanqueres (així anomenava el meu amic Antoni Fabregat a la bandera espanyola)

I és que per on passa el PP, a part de contaminar-ho tot amb la seva ideologia excloent, deixa un reguitzell de corrupció decorada amb fastuoses obres i esdeveniments. València va ser el paradigma del que estic dient. Durant anys, el PP va malbaratar diners públics simplement per engrandir l’ego personal dels seus líders. Això sí, amb la connivència de les entitats financeres valencianes: la Caja de Ahorros del Mediterráneo (la CAM), el Banc de València i CajaBanc. La reconversió del sector financer va comportar la desaparició de els tres, ja perquè han estat nacionalitzades o bé comprades per una altra entitat. Sense la complicitat del sector bancari, el govern valencià mai hauria pogut dur a terme projectes de l’envergadura de Terra Mítica, la ciutat de les Arts i les Ciències, l’Oceanogràfic, les instal·lacions de la Copa Amèrica o l’aeroport de Castelló.

Terra Mítica, situada al costat de Benidorm (d’on va ser alcalde Eduardo Zaplana gràcies a una moció de censura guanyada amb el suport d’un regidor trànsfuga del PSPV-PSOE) es va construir en uns terrenys on hi havia hagut un bosc que es va cremar i que la Generalitat va facilitar la requalificació canviant-ne la normativa. Després de la seva ruïnosa gestió, va passar a mons privades a preu de saldo.  

L’aeroport de Castelló, situat al terme de Cabanes, tot just on acaba l’A-7 que hauria de creuar el nostre territori facilitant-ne les comunicacions, encara no ha viscut la imatge de l’aterratge de cap avió. Però Camps i, sobre tot Carlos Fabra, el gran cacic de la província del Nord, es van posar les medalles demostrant a la ciutadania el miracle valencià que, en aquest cas, res tenia que veure amb Sant Vicent Ferrer.

La llengua va ser el veritable cavall de batalla de la política del PP valencià; es va arraconar tot allò que es pogués identificar amb Catalunya i el català, sovint sense tenir en consideració l’opinió contraria d’ experts com els professors de les universitats valencianes.  

Canal 9 va ser l’instrument necessari per a divulgar la ideologia neoconservadora i la megalomania dels líders del PP valencià. La televisió valenciana exaltava les bondats de les polítiques que s’estaven portant a terme i silenciava tot allò que, segons els populars pogués ser nociu per a les ments dels valencians, a part de silenciar les crítiques i opinions de l’oposició pel mateix motiu esmentat.

Per a una bona part dels valencians, la sensació d’estar vivint al país de les meravelles, com Alícia, ja els hi anava bé. Sabien que vivien en un món irreal, però, a la vegada, pensaven que es podia continuar vivint eternament d’aquesta manera. Només així s’entén que el PP guanyés sempre per majoria absoluta. Ja sé que la majoria dels ciutadans no els votaven, però sí que ho feien la majoria dels que acudien a les urnes i, per tant, els que preferien quedar-se a casa, amb el seu silenci, també eren còmplices del que estava passant a la seva comunitat.

Diuen que el darrer que ha de perdre la persona és la dignitat. Desgraciadament, penso, molts de ciutadans del País Valencià, durant l’etapa de diferents governs del PP l’han perduda. A veure, al menys, si en el futur la poden recuperar.  

PD. He aconseguit fer un article sense esmentar per a res la trama Gürtel que, a València, va adquirir la seva màxima expressió ni de Mónica Oltra, el flagell dels peperos dels darrers anys.

PACO TÚNEZ, SOLIDARITAT AMB LES FILIPINES

Segurament sabeu que la passada setmana, a les illes Filipines (anomenades així en honor del rei Felip II d’Espanya) hi va haver un tifó.

Segurament sabeu que aquest tifó va provocar més de 10.000 morts i milers de damnificats.

Segurament sabeu que quan passen aquesta mena de catàstrofes es triga molts d’anys en recuperar la normalitat. I això tenint molta sort, perquè per a qui perd un familiar, res mai tona a ser com abans.

Però el que no sabeu és que el meu amic i company de treball Paco Túnez marxa a les Filipines demà pel matí. Aquest migdia ha marxat cap a Madrid i demà sortirà juntament amb un contingent de la Creu Roja (oenegé a la que pertany i hi col·labora intensament)   

No sé si recordareu que el mes de desembre de 2010, arran del terratrèmol d’Haití, Paco també es va desplaçar a aquell país amb la mateixa finalitat: ajudar a les persones que més ho necessiten.

Què tinguis molta sort amic. La teva família i els teus amics i companys de treball t’estaran esperant.

Bon viatge i bona estada. Sort!