Davant del imminent tancament de Nou
(abans Canal 9), cal fer-se una: Què queda del País Valencià? La
sensació és que després de quasi 30 anys de govern del PP ha quedat tot
trinxat.
La proximitat del nostre territori de les
comarques més septentrionals de Castelló i la relació històrica que sempre han
mantingut les comarques del Maestrat i el els Ports amb el Montsià i Baix Ebre
ens permet dir als més convençuts que som part d’un mateix territori.
Per això quan s’agredeix la cultura i la llengua valenciana, tenim el
convenciment que se’ns està agredint també a nosaltres i ens fa sentir
malament.
Els primers anys de la meva vida laboral els
vaig treballar al País Valencià; primer a Castelló i posteriorment a
Vinaròs (1976-1984) El record que jo tinc d’aquells anys difereix molt de la
realitat actual. No fa gaire vaig publicar un article a Vinaròs News
titulat Vinaròs: qui t’ha vist!, en quedar-me perplex de veure la
capital del Baix Maestrat plena de blaveres i estanqueres (així
anomenava el meu amic Antoni Fabregat a la bandera espanyola)
I és que per on passa el PP, a part de
contaminar-ho tot amb la seva ideologia excloent, deixa un reguitzell de
corrupció decorada amb fastuoses obres i esdeveniments. València va ser el
paradigma del que estic dient. Durant anys, el PP va malbaratar diners públics
simplement per engrandir l’ego personal dels seus líders. Això sí, amb la
connivència de les entitats financeres valencianes: la Caja de Ahorros del
Mediterráneo (la CAM), el Banc de València i CajaBanc. La reconversió del
sector financer va comportar la desaparició de els tres, ja perquè han estat
nacionalitzades o bé comprades per una altra entitat. Sense la complicitat del
sector bancari, el govern valencià mai hauria pogut dur a terme projectes de
l’envergadura de Terra Mítica, la ciutat de les Arts i les Ciències,
l’Oceanogràfic, les instal·lacions de la Copa Amèrica o l’aeroport de Castelló.
Terra Mítica, situada al costat de Benidorm
(d’on va ser alcalde Eduardo Zaplana gràcies a una moció de censura guanyada
amb el suport d’un regidor trànsfuga del PSPV-PSOE) es va construir en uns
terrenys on hi havia hagut un bosc que es va cremar i que la Generalitat va
facilitar la requalificació canviant-ne la normativa. Després de la seva
ruïnosa gestió, va passar a mons privades a preu de saldo.
L’aeroport de Castelló, situat al terme de
Cabanes, tot just on acaba l’A-7 que hauria de creuar el nostre territori
facilitant-ne les comunicacions, encara no ha viscut la imatge de l’aterratge
de cap avió. Però Camps i, sobre tot Carlos Fabra, el gran cacic de la
província del Nord, es van posar les medalles demostrant a la ciutadania el miracle
valencià que, en aquest cas, res tenia que veure amb Sant Vicent Ferrer.
La llengua va ser el veritable cavall de
batalla de la política del PP valencià; es va arraconar tot allò que es pogués
identificar amb Catalunya i el català, sovint sense tenir en consideració
l’opinió contraria d’ experts com els professors de les universitats valencianes.
Canal 9 va ser
l’instrument necessari per a divulgar la ideologia neoconservadora i la
megalomania dels líders del PP valencià. La televisió valenciana exaltava les
bondats de les polítiques que s’estaven portant a terme i silenciava tot allò
que, segons els populars pogués ser nociu per a les ments dels valencians, a
part de silenciar les crítiques i opinions de l’oposició pel mateix motiu
esmentat.
Per a una bona part dels valencians, la
sensació d’estar vivint al país de les meravelles, com Alícia, ja
els hi anava bé. Sabien que vivien en un món irreal, però, a la vegada,
pensaven que es podia continuar vivint eternament d’aquesta manera. Només així
s’entén que el PP guanyés sempre per majoria absoluta. Ja sé que la majoria
dels ciutadans no els votaven, però sí que ho feien la majoria dels que acudien
a les urnes i, per tant, els que preferien quedar-se a casa, amb el seu silenci,
també eren còmplices del que estava passant a la seva comunitat.
Diuen que el darrer que ha de perdre la
persona és la dignitat. Desgraciadament, penso, molts de ciutadans del País
Valencià, durant l’etapa de diferents governs del PP l’han perduda. A veure, al
menys, si en el futur la poden recuperar.
PD. He aconseguit fer un article sense
esmentar per a res la trama Gürtel que, a València, va adquirir la seva
màxima expressió ni de Mónica Oltra, el flagell dels peperos dels
darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada