diumenge, 6 de desembre del 2009

LA LEAR / MAI


La Lear de Roquetes, dedicada a la fabricació de circuits elèctrics per a cotxes, irremediablement, tancarà portes dintre de poc temps. Una ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) en té la culpa. Llavors, els 518 treballadors que encara hi queden en plantilla, passaran a forma part de “l’empresa més gran del país”, l’INEM. O dit d’una altra manera: s’estaran a l’atur. El motiu del tancament de la fàbrica per part dels seus propietaris nord-americans, no són les pèrdues, ja que la Lear genera beneficis, és que a Polònia (on pareix que s’instal•larà la nova fàbrica), la ma d’obra és més barata i els beneficis empresarials, per tant, superiors. És el que s’anomena deslocalització.
Els 518 treballadors que es quedaran sense feina de cop, és una xifra molt elevada per a unes comarques que, comparativament parlant, estan molt despoblades respecte a les grans concentracions humanes que representen les zones metropolitanes de Barcelona i, en menor mesura, Tarragona. A més a més, les nostres comarques pateixen un dèficit històric d’indústries que ens haurien de permetre desenvolupar-nos adequadament i reequilibrar el territori català.
Tothom sabia que, tard o d’hora, la Lear de Roquetes acabaria tancant les seves portes (després del tancament de Roquetes només li quedarà la de Valls, comarca de l’Alt Camp) Això ho sabia tothom perquè en els darrers anys només tenia un client: la empresa sueca SAAB. I encara perquè aquesta havia posat la condició de que volia que la fabricació d’uns determinats circuits els fessin, precisament, a la fàbrica de Roquetes.
Dependre només d’un client, sentència a qualsevol empresa. I si a sobre, sé li afegeix que els seus propietaris ja feia temps que volien marxar, s’acaba d’entendre perfectament el motiu del seu tancament.
La implantació de la Lear a les nostres comarques va arribar per la compra de la MAI. La MAI tenia a començament de la dècada dels anys 80 dos centres de producció. El primer estava situat al polígon del Baix Ebre (a tocar de Campredó) i l’altre, al barri de Ferreríes de Tortosa, al costat de l’Ebre i que, en posterioritat, va ser reubicar a la vora de la plaça Corona d’Aragó.
Quan vaig decidir marxar l’any 1984 de l’empresa Juan Chaler SA de Vinaròs, on hi havia treballat els darrers cinc anys, un conegut em va parlar de la possibilitat d’entrar-hi a treballar. Després de fer-ne les proves i passar la revisió mèdica, ja no hi havia cap impediment per a formar part de la plantilla de treballadors d’aquella empresa. Només era qüestió de dies... Però els dies passaven i els directrius de la MAI no es posaven en contacte amb mi per anunciar-me el dia que tenia que incorporar-me al meu nou lloc de treball. Un dia em va arribar una carta. Vaig llegir-la ràpidament i em deia que “hi havia hagut un error i que, en aquells moments, no hi havia treballa per a mi i que si en sis mesos no trobava treball a un altre lloc, podia posar-me en contacte amb ells”. Van passar els sis mesos i com no m’havia sortit treball, vaig anar a les oficines del polígon. Amb un ambient molt gèlid, em van dir que seguien sense poder-me donar la feina.
Va passar un parell d’anys i un dia que vaig apropar-me per Vinaròs, vaig decidir passar a veure als que havien estat els meus companys. Després de anar-los saludant, de sobte un em va cridar i em va fer una pregunta un tant inesperada: Quan vas marxar d’aquí, ja tenies feina en un altre lloc? La meva resposta va ser negativa. I va continuar: Però n’estaves buscant? I jo li vaig contar que sí, que havia passat unes proves per posar-me a treballar a la MAI. La següent pregunta encara va ser molt més desconcertant: Però, no vas arribar a entrar? La meva resposta va tornar a ser negativa. Agustí, que així es deia el meu antic company, me’n explicà els motius. Els responsables de la MAI havien demanat informes a la que havia segut la meva antiga empresa Juan Chaler SA i, en parlar-los de les meves activitats sindicals, van optar per no contractar-me.
Jo, llavors, ja treballava a l’administració pública, on encara continuo després de quasi vint-i-quatre anys.
És evident que els responsables de Juan Chaler SL (si on recordeu, pràcticament absorbida per Hermanos Serret, SL), es van voler revenjar-se de mi i de la meva lluita sindical ens uns moments en que la fàbrica passava per una situació d’incertesa absoluta amb la “destitució” dels seu gerent Javier Bas.
Els que no es pensaven els qui em van voler causar perjudici, és que, amb els anys, m’acabarien fent un gran favor, ja que, amb molta sort, ara seria un dels 518 treballadors que es quedaran sense feina. O tal vegada, ja m’haurien acomiadat faria molts d’anys, com els hi va passar a d’altres amics i companys que conec.

NOVA "GUERRA" PER LA LLENGUA


Aquesta setmana, concretament divendres passat, llegia al Periódico que l’Aragó obria un nou front de guerra. Si bé les obres d’art sacre de la Franja van ser (i són) una guerra oberta contra Catalunya, en aquest cas no és ben bé contra Catalunya però si contra el català.
Deia l’article (que estava il•lustrat amb la foto d’una manifestació del PP i del PAR amb banderes espanyoles i amb un lema: Nosotros no hablamos catalán) que l’Aragó vol imitar a la Comunitat Valenciana i vol crear la “Academia Aragonesa de la Lengua”. Evidentment per a defensar els seu aragonès, ara castellà. Ja que l’aragonès, com ja us contava una vegada aquí al meu blog, al parlar-vos de Jesús Moncada, és un idioma diferenciat del castellà, però molt poc parlat.
Normalment, als territoris fronterers, ja siguin entre estats o, simplement, entre territoris que parlen llengües diferents, s’hi troben zones a un costat i a l’altre d’aquestes fronteres on es parla una llengua comuna, sovint un dialecte de la llengua “mare” u oficial.
Tenim casos molt eloqüents com Suïssa on es parla fins a tres “grans” idiomes: el francès, l’alemany i l’italià.
Aquí, al nostre país (o estat si voleu) on la varietat de llengües és una riquesa extraordinària, aquest exemple passa sovint. No cal anar a buscar-lo a d’altres territoris, només cal mirar el nostre, de vegades anomenat “quinta província”.
La influència del català a l’Aragó va es del N fins al S del seu territori. També la influència del català va més enllà del riu Sènia i, tot i reconeixent que el valencià té trets diferencial, el gran filòleg Sanchís Güarner, parla del català com la llengua d’us dels vinarosencs.
Tradicionalment, els pobles del Matarranya limítrofes amb la Terra Alta, han tingut més vincles amb les Terres de l’Ebre que amb l’Aragó. La companyia d’autocars Hife (la Hispano de Fuente en Segures) tenia una línea regular que arribava fins Alcanyís.
Quan la xarxa hospitalària no era com la que coneixem ara, era freqüent que els habitats d’aquests territoris acudissin a Tortosa a la recerca d’un remei als seus problemes de Salut. Això també passava amb les poblacions del N de Castelló on, també molts d’aquests pobles estaven comunicats amb Tortosa per línies regulars de transport terrestre.
Tornant a la Hife, el seu nom delata la seva procedència, ja que la font “en Segures” es troba a Benassal. Jo encara recordo quan es denominava a una de les seves línies con el “cotxe de Benassal”. També, l’autobús de la Sénia que passava per la Galera, sortia, en primera instància, de Rossell.
Aquí al nostre territori (incloent-hi les poblacions que es situen més enllà dels límits administratius), que no ens parlin de diferències de parla, ni tan sols de costums, caràcter, etc. penso que som una unitat prou homogènia i amb més característiques pròpies que ens uneixen que no que ens separen. Bona mostra del que estic dient la tenim en la creació de la mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa poblacions dels tres territoris històrics: Catalunya, València i Aragó.
A principis de setmana vaig conèixer un senienc que em parlava amb tota normalitat dels masos que hi ha passada la Sénia i camí de la Tineneça de Benifassa i que, indistintament es poden trobar al costat valencià del riu o al costat català. Quan passada la Sénia creues el riu i t’endinses a l Tienessa, sempre havia cregut que ja em trobava al País Valencia, fins que t’introduïes al Parc Natural dels Ports i, allí sí, que et tornaves a retrobar amb Catalunya. Tal com em va explicar Roberto, ben bé no és així.
També la noia que regenta en l’actualitat la fonda la Morena de la Pobla ens deia si fa o no va, el mateix el mes passat. Ella havia estudiat a la Sénia i entenia que el català i el valencià eren una mateixa cosa.
Només postures de persones intransigents i sovint amb motius força interessats, volen crear unes diferències que, entre la gent, no existeixen.
Voldria acabar donant un toc d’atenció a aquest tipus de polítics. Que ens deixen en pau!

dissabte, 5 de desembre del 2009

FIRA AMPOSTA: 22ena DIADA DE LA COMARCA DEL MONTSIÀ


Seguit l’agenda prevista, avui es celebrava la diada de la Comarca del Montsià organitzada pel Consell Comarcal dintre dels actes de Fira Amposta.
El convidat d’honor ha estat el Conseller Joaquim Nadal. Després de ser rebut per les diverses autoritats locals i comarcals a la sala Emili Vives de la seu del consell, tota la comitiva s’ha dirigit al recinte firal a visitar, sobre tot, l’estan del consell i el poble que li ha tocat, per torn, ser-ne el protagonista: Masdenverge.
Fora del recinte, el conseller ha estat rebut pels dirigents de la fira, així com per una àmplia representació del teixit econòmic de la nostra ciutat i, també, per la banda de música de Masdenverge.
En arribar a l’estan, ha estat la coral qui ha cantat un parell de temes, acompanyades al piano pel músic i compositor de la Unió Filharmònica Tomàs Simón.
Tot havent degustat alguna especialitat culinària i una copa de cava, s’ha procedit a visitar el pavelló de fires. Més tard, el conseller de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat, tots els polítics i els la resta d’acompanyants, s’han adreçat a la carpa instal•lada al costat del canalet de la Ràpita on s’han fet els parlaments pertinents.
El primer en prendre la paraula ha estat l’alcalde d’Amposta. El seu discurs, lluny de ser protocol•lari i “políticament correcte”, ha estat més bé bel•ligerant amb la política del conseller. Una vegada més l’alcalde ha demostrat no està a l’altura de la institució que representa. Ferré li ha dit a Nadal que si es mira Catalunya des de l’aire, es veurà com quasi tot el litoral català està urbanitzat fins arribar a l’alçada de l’Ametlla de Mar i li ha demanat que aquí també es puguin construir infraestructures turístiques per a poder atreure més turisme. Al parlar de Masdenverge s’ha referit com “la població del cor del Delta” (?) Fins el que jo sé, Masdenverge no és una població del Delta... Una altra cosa que li ha dit Ferré és que “no li agrada el mapa de la vegueria de les Terres de l’Ebre que s’ha publicat aquests dies a la premsa i que, des d’Amposta s’hi oposaran”.
El discurs del primer edil ampostí, ha “arrastrat” a l’alcalde de Masdenverge a complementar-lo, amb noves reivindicacions, com la de poder edificar “casetes” (ha deixat molt clar que no es referia a xalets” en sòl no urbanitzable o rústic. També li ha dit que el consell comarcal funcionaria millor si els representants de “tots els colors” (polítics) treballessin units. Després d’escoltar aquestes declaracions no sé si l’alcalde no coneix la realitat d’Amposta o, simplement, l’ha volguda passar per alt.
El discurs del president del Consell comarcal del Montsià i alcalde de Sant Jaume d’Enveja, Castor Gonell, ha estat més protocol•lari i fet en clau comarcal.
Amposta per si sola no serà res, per molt que tingui 22.000 habitants del 72.000 (crec que ha dit Ferré) que té la comarca del Montsià. Comparativament parlant, la població del Montsià és inferior a qualsevol ciutat de la zona metropolitana de Barcelona. Cal tenir-nos en compte, però no fent cadascú la “guerra” per la seva part, sinó acudint tots plegats i parlant sempre de forma col•lectiva.
La rèplica del Conseller Nadal no s’ha fet esperar. A l’alcalde de Masdenverge, Àlvar Arasa li ha dit que a part d’adjuntar colors hi ha que fer-ho de forma harmoniosa.
Amb Ferré ha estat molt més dur. De entrada li ha dit mentider per dues vegades (bé, no ha estat exactament així, però l’ha acusat de no dir la veritat que bé a ser el mateix si fa o no fa) Li ha respost que el litoral català encara té molts d’espais verges (afortunadament) Jo també li voldria fer atenció sobre l’oblit d’un poble (amb alcalde de CiU) on no fa gaires anys s’ha va construir un aparhotel molt prop de la línia del litoral que va portar a l’organització ecologista Greenpeace a fer una manifestació... A més d’altres urbanitzacions dintre dels seu terme.
I sobre el tema de la vegueria, a més de dir-li que la voluntat del govern de la Generalitat és que sigui la primera de Catalunya, ja que reuneix tots els requisits per a ser-ho, l’important és la seva creació, més enllà d’algunes diferències que hi puguin haver.
Sense dir-ho, igual Ferré com Nadal es referien (suposo) a la capital de la vegueria. Suposo que des del govern s’està pensant amb Tortosa i des d’Amposta es preferiria, com a mal menor, una capital compartida. Tot això amb presencia de l’alcalde tortosí Ferran Bel.
Jo voldria dir una darrera cosa. Els mèrits per a ser capital es guanyen i l’actual govern d’Amposta, com el que el va precedir, tenen a la majoria de pobles de la comarca del Montsià en contra (de passada també se’n ha referit Castor Gonell) I si els pobles d’on és capital Amposta hi estan en contra, difícilment hi trobarà en les comarques veïnes les suficients complicitats per a que la legítima reivindicació pugui convertir-se en realitat.

divendres, 4 de desembre del 2009

INAUGURACIÓ DE LA 49ena FIRA AMPOSTA


Avui, 4 de desembre, de forma puntual, ha obert les portes la 49ena edició de Fira Amposta.
Si retrocedim en el temps, als primers anys de la fira, veurem que l’any 1965 va néixer a Espanya un grup vocal que duia el nom de “Los Mismos”. Recordo que de jovenets fèiem broma i quan arribava la festa major del poble preguntàvem: qui ve aquest any? La resposta era “Los Mismos” i no ho dèiem perquè vinguessin aquests de veritat, sinó perquè venien els mateixos de cada any.
Qui ha inaugurat avui la Fira? Si bé no “Los Mismos”, si “el mismo”, o sigui el mateix. El mateix que va venir l’any passat a fer el pregó de la festa major d’Amposta 2008 i que va dir que Albert Roig (de Tortosa) i Emili Rosales (de la Ràpita) eren d’Amposta (!)
Avui mateix, una companya de treball, també m’explicava, fins i tot abans de dir jo qui venia a inaugurar la Fira, que Josep Poblet, el president de la Diputació de Tarragona, inaugurava quasi tot el que es tenia que inaugurar a Tortosa. I afegia: “No veus que no tenen a ningú més”.
Efectivament, Josep Poblet, el president de la Diputació de Tarragona ha inaugurat l’edició d’aquest 2009 de Fira Amposta.
Duran el trajecte, un any més, hem tingut un “pirata”. L’any passat en van ser dos, ja que, a mig camí entre la casa consistorial i el pavelló de fires, mentre la comitiva d’autoritats precedida per la banda de música de la Lira Ampostina, va ser abordada per Arturo Mas i el senador espanyol. Aquest any només ha estat aquest darrer. Trobo que ja s’ho ha pres com a costum.
En les dues intervencions que ha fet el president de la Diputació (la primera al saló de plens de l’ajuntament i la segona a la carpa del recinte firal) cal dir que, personalment les he trobat molt més encertades que el pregó de l’any passat. Segurament perquè poblet ha parlat d’allò que sap i coneix. Potser també ha estat més relaxat, ja que la gent que l’escoltava era en quantitat menor i, un auditori gran i si a sobre parles del pregó de festes, segurament, imposa molt més.
Avui només ha comés un error. Una vegada sé li ha escapat “Tortosa” en lloc d’Amposta. Un error insignificant que no tindria més importància, perquè tothom ens podem equivocar i ens equivoquem. Però si que el vull ressaltar perquè ja fa anys, Joaquim Nadal (demà serà el convidat pel Consell Comarcal durant els actes de celebració del dia de la comarca –Masdenverge-), va venir a Amposta a fer un míting de campanya a la sala d’audicions de la Lira i es va fer la mateixa errada. Recordo que llavors, els convergents ens ho van retreure. Així que aquí tenen una bona mostra de que “donde las dan, las toman”.
Tothom ha insistit molt que, a pesar de la crisi, el recinte firal s’havia omplert. Es clar que jo no tinc números exactes per a fer comparatives, però la sensació és que “està quasi ple” (dintre del pavelló hi ha un buit molt visible) però d’estants que, si han de ser els motors de l’economia de les nostres terres, anem apanyats!
Dóna la sensació que s’ha anat a buscar “qualsevol cosa” per mostrar al públic que visitarà la Fira (per cert, romandrà oberta des d’avui fins el dimarts 8) un recinte firal ple de gom a gom...
No voldria acabar sense ressaltar el petit homenatge que se li ha fet a José Manuel LLetí “Manu”, un aficionat al món dels cavalls i que va morir, precisament, al caure d’un equí farà setze anys el proper 17 de gener. L’ajuntament, en col•laboració amb l’associació Amics dels Cavalls, ha instal•lat de forma permanent una pista de doma dintre del recinte de fires que li ha posat per nom “José Manuel LLetí”, col•locant una placa a la paret del pavelló.

dijous, 3 de desembre del 2009

QUAN JA FA UNA SETMANA DE L’EDITORIAL CONJUNT


El temps passa inexorablement per a tot i avui dijous ja fa una setmana des de que 12 diaris catalans van publicar l’editorial conjunt per “la dignitat de Catalunya”. Des de llavors no hi hagut cap dia que no s’hagi produït algun tipus de notícia relacionada amb dit editorial. A la meva manera d’entendre marcarà un abans i després en moltes coses.
Avui mateix, al Periódico, qui va ser el seu director durant un grapat d’anys, Antonio Franco en parla en un article d’opinió sota el títol de “El Periodisme compromès”. Y parla de l’elevat nombre d’adhesions que va tenir. A part dels mitjans de comunicació, moltes entitats, associacions, etc. el van subscriure. També les dues entitats municipalistes de Catalunya (la Federació Catalana de Municipis i l’Associació Catalana de Municipis), així com molts dels municipis associats. Un d’ells l’Ajuntament d’Amposta que, a part d’aprovar una moció conjunta dels 3 grups municipals (CiU, ERC i PSC) adherint-se a l’editorial, també es publicarà a la revista Amposta i es va llegir a Amposta Ràdio tal com demanava la pròpia moció. S’hauria aprovat també per unanimitat si el PP hagués tingut representació municipal. Sense poder-ho assegurar del tot, ja que de vegades sempre pot sortir una veu discrepant, segurament que no.
Arturo Mas i CiU volen que també el Parlament de Catalunya s’adhereixi a l’editorial. Finalment es veu que el farà, però no sense donar-los un toc d’atenció als “nacionalistes” per l’oportunisme que han mostrat en el tema. Ahir mateix, durant l’enregistrament del debat mensual a Amposta Ràdio entre els tres grups i on estava presenta la diputada Marta Cid i jo mateix, aquesta, deia que el Parlament “està” per a coses més importants que anar subscrivint editorials. Li dono tota la raó. A títol personal, les diputades i diputats els podent subscriure, com ho va fer el mateix dia de la seva publicació la també diputada i alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura, però el parlament ha d’estar pel que té que estar que no és una altra cosa que confeccionar lleis i normes per al bon funcionament de la nostra nació catalana.
Però sense cap mena de dubte, un dels millors articles que he llegit aquests dies és el que també publicava el Periódico el passat dilluns i signat per Joan Tàpia. Una de les coses que diu és que, els republicans, sense haver votar l’Estatut, ara, davant de l’actitud del Tribunal Constitucional i de la dreta espanyola “rància i casposa” (els adjectius els hi poso jo) són els màxims (o al menys a l’altura dels altres partits) defensors de l’Estatut, perquè saben el que suposaria per a Catalunya una retallada significativa per part del TC. Així també es mostrava ahir Marta Cid durant el debat, ja que el pas enrere (segurament més d’un) que significaria per a Catalunya seria molt important. Les relacions entre Catalunya i Espanya mai més serien iguals. Això que quedi clar.
També ahir, Joan Herrera d’ICV-EUA, al Congrés li va preguntar al President Rodríguez Zapatero sobre que n’opinava. I la resposta per part del President no va poder ser més clara. Per una part va recolzar el “sentiment majoritari” de l’editorial conjunt i per l’altra va dir “que el tornaria a votar amb el mateix entusiasme en que ja ho havia fet”. Més clar, l’aigua.
Mentre Rajoy i el PP el segueixen tenint “empresonat” al TC quan bé podrien retirar-lo i ens estalviaríem, probablement, grans dosis de “pantomima” per part de molts... Fins i tot de l’altre costat.

(A la foto Joan Herrera durant la seva intervenció d'ahir al Congrés publicada al Periódico)

dimecres, 2 de desembre del 2009

L'EQUIP DE GOVERN D'AMPOSTA DEMOSTRA SER MOLT POC AGRAÏT


Us deia no fa gaire que la Revista Amposta és l’altaveu de CiU i que pot disposar els seu espai (mitja pàgina, com els altres dos grups de l’oposició) a fer “oposició”. Això és el que ha passat en el número que dedica a la Fira Amposta d’aquest any. Després de parlar extensament de la Fira de d’altres accions de govern com l’ampliació de l’Hospital Comarcal o les beques de transport que s’atorguen als estudiants que aproven el curs, al seu espai, en negreta, s’hi pot llegir: “El Pla E no soluciona els problemes del finançament dels Ajuntaments (sic), ni consolida l’ocupació ni impulsa l’economia sostenible”. Després explica la intervenció del senador espanyol davant el Senat on demanava un finançament més just per als ajuntaments i recordava la vella reivindicació del 50-25-25 (o sigui, de tots els impostos que es recapten, el 50 % per a l’estat, el 25 per les CC.AA. i la resta, l’altre 25 % per als ajuntaments)
Sense haver-se arribat mai a aquest percentatge, és cert, els experts ja diuen que ha quedat desfasat, ja que cada cop tant les CC.AA. coms els ajuntaments tenen més competències i això vol dir que precisen d’un millor finançament. Potser a hores d’ara seria molt més just un 40-30-30.
Dit això m’agradaria dir que, quan t’arriben uns diners, en principi no previstos, cal ser-ne agraït. I això no passa a l’Ajuntament d’Amposta, ja que el seu equip de govern i, segons pareix, qui encara “hi pinta molt a l’ombra”, no volen reconèixer el bé que van els diners del “pla Zapetero” que han arribat a Amposta. Gràcies a aquesta partida suplementària de 3, 5 milions d’euros, des de l’ajuntament ampostí s’estan portant a terme obres començades des de fa diverses legislatures (cas del parc dels Xiribecs), reivindicades per l’oposició socialista (carrer Verge del Pilar i piscina descoberta) o altres obres ideades pel propi equip de govern de CiU com ara el cobriment de pistes poliesportives, urbanització del canalet de la Ràpita, així com diversos carrers més d’Amposta. I hem de ser clars, totes aquestes obres no s’haurien pogut portar a terme sense els diners que han arribat de Madrid.
Segurament el “Pla E” no serà “la solució de les solucions”, però és evident que ha donat una petita empenta a l’economia i ha evitat més atur. En quan al terme “sostenible” que es pot llegir al titular, cal fer èmfasi de l’oportunisme que ha tingut el redactor del comentari tot aprofitant l’anunci del President del Govern Espanyol del seu pla d’economia sostenible presentat ahir mateix al Congrés de Diputats per a sortir-nos-en de la profunda crisi econòmica que sumeix l’estat, el nostre país i la nostra ciutat.
Per acabar només dir que, les obres que s’estan portant a terme gràcies al pla esmentat, passaran a forma part de la “partida del ‘deure’” del nostre equip de govern. Seran (de fet ja ho són) obres on l’equip de l’actual alcalde podrà inaugurar i posar-se les medalles pertinents i sentir-se orgullosos. Fins ara, quan l’alcalde ha fet algun “discurset” dels que tant li agraden fer, encara que no hi vingués al cas, ho ha anunciat com a inversions que s’estan fent a Amposta sense nomenar mai que es poden fer gràcies a la inversió de l’Estat.
Si CiU governés Catalunya (que no ho fa) i fos la Generalitat la que ens “donés” aquests diners, segurament la propaganda que se’n faria es podria sentir de molt més enllà dels límits territorials.
Després en diran sectaris...

(A la imatge el carrer Verge del Pilar)

dimarts, 1 de desembre del 2009

ELS MULTICINEMES AMPOSTA JA HAN TANCAT...


... I han tornat a obrir! Ha esta un “vist i no vist”... Segons l’alcalde, el 24 de novembre signava el decret d’alcaldia ordenant el tancament per la manca del perceptiu certificat de l’ECA (Empresa Col•laboradora de l’Administració) que és l’empresa que certifica que “tot està en ordre”. Segurament heu pogut veure el seu logotip a l’enganxina de l’ascensor confirmant que ha passat la corresponent revisió.
Segons el mateix alcalde, van tancar el dimarts, dimecres i dijous de la passada setmana i divendres van portar l’informe favorable de l’ECA.
Els multicinemes van obrir el 2001. Al cap de 7 anys i mig, sobre l’agost de l’any passat, es va saber que continuaven amb “llicència provisional” atorgada per l’Ajuntament d’Amposta. Van tancar un parell de mesos. Van tornar a obrir amb una nova llicència provisional de 6 mesos que, quan va caducar sé li va tornar a renovar per uns altres 6 mesos de forma improrrogable. A l’esgotar el període encara no havien aportat el certificat de l’empresa verificadora (per cert, el seu propietari un cop va afirmar que si no disposaven de la llicència és pel retard d’aquesta... –sense comentaris-) I, de sobtem als tres dies de tancar (Si algú del lectors ho va poder comprovar que m’ho digui, si uns plau!), van i presenten davant els funcionaris municipals el certificat.
Tot mot estrany, no?
Per cert, després de molt de temps sense anar-hi, dissabte dia 7 i vaig estar juntament amb la meva esposa i “puc afirmar i afirmo” que una de les portes d’emergència que havien de ser modificades perquè donava al vestíbul dels cinemes i no a l’exterior, encara seguia igual.

diumenge, 29 de novembre del 2009

7 I MIG, PRÒRROGA I PENALS


Ara ha fet, si fa o no fa un any, vaig escriure un article pera a la revista digital amb la que vinc col•laborant: Vinaròs News (també aquí al blog) L’article duia per nom “Set i mig” i anava sobre els multicinemes d’Amposta i el temps que havia transcorregut des de que van començar a funcionar sense tenir llicència d’activitat. El que a un altra ciutat podria sembla estrany, no ho és a Amposta. Depenen, es clar, de qui hagi al darrera. O sigui tolerància pràcticament absoluta per als uns i ma dura, si cal, per als demés.
Era el mes de setembre de l’any passat quan els multiciemes van tancar les portes en saber-se l’anomalia el mes de setembre de l’any passat. Segons un dels seus propietaris es tractava “d’un tancament provisional d’un mes de durada” per a poder corregir les deficiències i posar-los un altre cop en funcionament.
Però s’hi va estar més temps tancat. No ho recordo ara exactament, però més de dos mesos amb tota seguretat.
Però vet a qui que les deficiències no van ser corregides (o al menys no totes) Va ser més una “rentada de cara” que no una reforma amb profunditat per a poder complir la normativa de seguretat respecte a la prevenció d’incendis i l’evacuació del local dels espectadors en el cas de produir-se un sinistre. Afortunadament, no fa ser així.
Des de l’ajuntament se’ls hi va tornar a donar una llicència provisional de 6 mesos. O sigui, una pròrroga de mig anys més, ja que amb els dos mesos que van romandre tancats, no ho van poder solucionar tot. Passen els 6 mesos i els cinemes seguien fora de normativa. L’alcalde d’Amposta va anunciar al ple que encara els hi donaria 6 mesos més i de no obtenir la documentació per part de l’organisme avaluador, els faria tancar de forma indefinida. Ja ha passat un any... I els multicinemes Amposta segueixen igual. Una de les causes, la porta d’emergència d’una sala que donava al vestíbul, seguia igual.
Al ple de demà, quan “passaran” els decrets d’alcaldia que signa el primer edil de l’ajuntament ampostí, un d’ells, fa referència al tancament dels multicinemes. Això sí, encara es poden “tirar els penals”, ja que els hi ha donat quinze dies més...
Així que el tancament (potser provisional) però indefinit dels cinemes Amposta és imminent. Esgotats tots els terminis que se’ls hi ha anat donant des de l’ajuntament, l’últim avís (el final del partit), ja ha estat anunciat. Veurem si en fan cas o deixen que passin les fires i les festes de Nadal que, ja sé sap, aquest mes de desembre és un bon moment per a fer caixa.

dissabte, 28 de novembre del 2009

SOBRE LA POLÍTICA D'AMPOSTA


Ahir apareixia a la Veu de l’Ebre una carta amb el títol de “Polítics a Amposta”. No diré qui la signava i si algú ho vol saber que busqui el número 411 de dit setmanari.
L’autor de la carta és un conegut empresari ampostí del “ram de la construcció” que va donant cops a “tort i a dret” (o sigui, sense miraments ni al govern ni als membres de l’oposició)
Segons ell, ni el govern ho fa bé, ni l’oposició tampoc i apel•la per una candidatura independent a les properes eleccions municipals que es faran la primavera de 2011.
Davant d’aquesta “petició” hi hauria que formular-se una pregunta. A qui fa el joc?
Potser ell no sigui conscient, però sense dubtar-ho: als qui ara governen a Amposta, a CiU.
El paper de l’oposició és un paper difícil, incòmode, sense recompenses ni agraïments. I més si estem parlant d’Amposta on s’aplica allò de “si no estàs al meu favor, estàs contra mi”. No hi ha terme mig. Si fas una oposició forta, de confrontament, a l’hora de la veritat et pots trobar amb la “sorpresa” de perdre quasi 500 vots com li va passar al PSC en les darreres eleccions. Mentre que ERC va fer una oposició menys pressionant, d’intentar buscar consensos (no sempre els va trobar) i tot portar com a cap de cartell una exconsellera de la Generalitat, tampoc va assolir els resultats previstos. És veritat que va pujar una mica, però no va assolir els seu objectiu de 6 regidors (els hi vaig sentir dir a ells mateixos) Ni tampoc 5. Es van tenir que conformar amb els quatre que ja tenien en l’anterior legislatura.
Mentre la suma de vots de ERC i PSC freguen els 4.000, CiU, per si sola, ja els supera. L’any 2003, quan hi va haver la gran oportunitat de poder “tombar” la coalició governant si no hagués segut per l’actitud incomprensible d’ICV, les dues candidatures que van acabar a l’oposició, sumaven plegades més vots que CiU que en perdia més de 700, però que com es va veure, no van ser prou per a perdre la majoria absoluta. Ni el 2003 amb l’auge de la lluita anti-transvasament, ni al 2007 amb el canvi del candidat que, fins i tot, va augmentar els vots que havia obtingut l’anterior alcalde la darrera vegada que s’havia presentat.
Vull dir amb això que, avui per avui, és quasi una utopia que CiU, a Amposta baixi dels 4.000 votants fidels que té. I ja sé sap que diu la màxima: Divideix i guanyaràs!
Si a les properes eleccions municipals surt una nova formació independent, a Amposta hi poden haver les següents candidatures: CiU, PSC, ERC, PP, ICV, PxC (Plataforma per Catalunya) i els independents.
Venint la proposta de qui ve, que sempre acaba els seus escrits demanant “salut i república”, caldria pensar que seria una candidatura d’esquerres (no s’entendria una altra cosa) Quan es conforma una candidatura, sempre es pensa en treure el millor resultat possible i per això (estem tots d’acord), és molt important el “cap de cartell”, o sigui, qui acabi encapçalant la candidatura. I els líders o naixen o s’hi fan. Així, per a la nova candidatura si és que s’acaba fent, o busquen un líder molt conegut i carismàtic (la qual cosa és molt difícil de trobar) o en busquen un que, amb el temps que queda, difícilment estarà preparat per afrontar amb garanties els comicis del 2011.
D’on aconseguiria els volts la “nova candidatura”. Ja he dit que de CiU és pràcticament impossible. També PSC i ERC tenen un electoral fidel que, passi el que passi, plogui o faci sol, sempre els votaran (si fa o no fa els qui els van anar a votar les passades eleccions europees) I sempre hi haurà un percentatge de gent que, també, passi el que passi, es presenti qui es presenti, es quedaran a casa o dit d’una altra manera, s’abstindran de votar. A les municipals, a Amposta, són una xifra pareguda als votats de CiU, més de 4.000. Si d’aquest s’aconseguís que n’anessin a votar 1.000 ja seria tot un èxit. Per tant, l’objectiu de la nova candidatura deuria de ser poder “estirar” uns 1.000 vots de l’abstenció, a la vegada de mirar d’esgarrapar uns pocs als altres grups (la qual cosa, com he dit, és força difícil) Amb 21 regidors que tindrà la capital del Montsià la propera legislatura, amb mil vots es podrien obtenir de 2 a 3 regidors. I amb aquest número no és governa Amposta! O sigui, CiU podria revalidar la seva majoria absoluta amb 11 i entre la resta repartir-se els altres 10. Una situació força semblant a la que hi ha ara amb 9, 4 i 4.

divendres, 27 de novembre del 2009

VISITA CONSELLERA GELI


La consellera Marina Geli està de visita a les Terres de l’Ebre. Avui a Amposta i la Ràpita i demà a Tortosa.
Aquest migdia, a Amposta, ha inaugurat el nou centre de “fisioteràpia, rehabilitació ambulatòria, domiciliària i logopèdia” depenent de l’Hospital Comarcal del Montsià. Més tard ha assistit a la cloenda de les “VI jornades d’infermeria” a l’auditori de la Unió Filharmònica.
Finalment, a les 5 de la tarda, al saló de plens de l’Ajuntament, ha signat un conveni de col•laboració entre l’Agència de Protecció de la Salut i el propi Ajuntament.

LES REACCIONS SOBRE L’EDITORIAL CONJUNTA D’AHIR DE 12 DIARIS DE CATALUNYA


Ahir, quan vaig decidir penjar l’editorial al meu blog, no em podia pensar que la reacció de la majoria dels ciutadans de Catalunya fos de suport incondicional, ja no només a l’editorial, sinó a l’Estatut que era, a la fi, del que es tractava.
No vull dir que molts em van imitar, ja que, segurament, una àmplia majoria de ciutadans individuals, però també d’associacions, entitats, les universitats, etc., mai han entrat al meu blog i, ni tan sols n’han sentit a parlar. Però em congratulo de la resposta de la majoria dels catalans i espero, perquè no, que el Tribunal Constitucional prengui bona nota del sentiment del poble català i de la defensa que fa de la seva norma bàsica. Un exemple és el setmanari de referència al nostre territori la Veu de l’Ebre, que a l’edició d’aquest divendres també en publica l’editorial.
Aquest suport majoritari, avui recolzat per les dues associacions municipalistes de Catalunya (la Federació Catalana de Municipis i l’Agrupació Catalana de Municipis) han fet un comunicat conjunt en suport a l’editorial d’ahir. També, alguns diaris han demanat l’opinió dels seus lectors a través d’Internet i han fet una enquesta on, majoritàriament, també s’ha vist reflectit el sentiment unànime favorable a l’editorial. Així, per exemple podem veure la del Periódico i també la del Punt (encara que hagi introduït respostes que, al meu entendre, sobren)
Des de Madrid ens culpen de pressionar el TC, però ells no el pressionen? O potser millor encara: la dreta de la caverna no el pressiona?
És del tot xocant la reacció dels populars. Rajoy, passi el que passi al país, els culpable de tots els mals, sempre serà Zapatero. Jo crec que un dia d’aquest sortirà dient fins i tot que és el màxim responsable del cas Gürtel. Després de sentir les declaracions fetes per Rajoy en aquest sentit, un titular del Periódico d’avui és del tot eloqüent: “Rajoy demana al PP que eviti la crítica dura i culpi a Zapatero”.
En quan al paper que ha jugat el President de la Generalitat, penso, que és el que tenia que fer. Com president s’ha de ser prudent, però hi ha un moment que “cal pegar un cop de puny sobre la taula” i dir prou. Això és el que va fer Montilla el passat diumenge durant l’homenatge a Ernest Lluch. No sé si va ser aquest el desencadenant de l’editorial d’ahir, potser no, però va ser un suport extra que va rebre el President i de retruc les forces polítiques catalanes (amb l’excepció del PP i C’s) per a seguir lluitant en defensa de l’autogovern i el federalisme, uns drets que la Constitució reconeix i que el TC pareix que ens vulgui negar...
No m’estendré gaire més explicant que és el que van opinar els diferents polítics (les opinions poden llegir-se a la premsa, per exemple al Periódico), però el que queda clar és que si Catalunya té un enemic comú aquest no és un altre que el PP. Els seus raonaments no s’acaben d’entendre en un partit que, segons diuen els peperos d’aquí, volen defensar els interessos de Catalunya, però a Madrid “ni mengen ni deixen menjar”, es a dir, ni retiren el recurs d’inconstitucionalitat, si propicien la necessària renovació del TC per a garantir, al menys, que els dubtes partidistes i interessats no planegin pel damunt seu.

(l’acudit és ”la punxa d’en Jap, al Punt)

dijous, 26 de novembre del 2009

COMUNICAT DEL PRESIDENT DE LA GENERALITAT



El president de la Generalitat agraeix a la premsa catalana, i a tota la societat civil que s’hi ha adherit, l’editorial de suport a l’Estatut
El president de la Generalitat, José Montilla, vol agrair a la premsa editada a Catalunya, i a la resta de mitjans de comunicació i entitats civils que s’hi han adherit, l’editorial conjunt de suport a la constitucionalitat de l’Estatut.



El cap del Govern català assegura sentir-se “identificat” amb el contingut del text editorial, que ha rebut “amb satisfacció” i que qualifica “d’iniciativa històrica”.



El president vol agrair la publicació d’aquest text conjunt “tant pel seu simbolisme, com perquè reflecteix perfectament l’àmplia unitat que hi ha a la societat catalana en la defensa de l’Estatut i de la via institucional per expressar els desitjos i aspiracions del país”.



El president reitera que tant ell mateix com el Govern en el seu conjunt estan “compromesos en la defensa del pacte polític que els catalans han ratificat amb el seu vot”, i afirma que el gest de les empreses editorials “ha suposat un gran suport en la tasca de fer arribar arreu la veu i la voluntat dels ciutadans de Catalunya”.

EL TORREÓ DE L'INDIÀ DE XERTA OBTÉ LA SEVA PRIMERA ESTRELLA MICHELIN


Ahir a Madrid es van lliurar les “estrelles” Michelin d’aquest any. El cert és que la 3a estrella aconseguida pel restaurant “el Celler de Can Roca” dels germans Roca va eclipsar (potser mai la paraula ha estat millor amprada) a la resta de guanyadors de la nit, als que també van aconseguir estrelles.
Entre aquests hi estava el restaurant “el Torreó de l’Indià” de Xerta, el restaurant de l’hotel Villa Retiro (****) Crec que és el primer cop que un restaurant de les Terres de l’Ebre aconsegueix una estrella de la prestigiosa guia gastronòmica. Altres restaurants com el d’Amaré de Roquetes hi havia entrat, però sense estrelles.
Sense cap mena de dubte, aquest guardó portarà més clients a l’hotel de Xerta i, de retruc, l’oferta turística de les nostres comarques se’n vora beneficiada.
Buscant a Internet, el cert és que hi ha molt poques referències al restaurant (al menys entre les primeres pàgines) Bé, jo només n’hi he trobat una. Es tracta d’una crítica de Belén Parra al Diari el Mundo del 4 de juny de 2006: “Un prometedor hallazgo en un hotel de Xerta”.
Felicitats!!

LA DIGNITAT DE CATALUNYA


Avui els diaris el Periódico de Catalunya, la Vanguardia, l’Avui, el Punt, Diari de Tarragona, Regió 7, Diari de Girona, Segre, la Mañana, Diari de Sabadell, Diari de Terrassa i el 9 Nou en total 12 diaris amb seu a Catalunya (no s’ha convidat ni al País, ni al Mundo ni al ABC, ja que tenen la seu a Madrid), en una iniciativa sense precedents, han publicat conjuntament l’editorial que reprodueixo. Penso que tots els blocaires ebrencs hauríem de fer el mateix i simar-nos a la iniciativa en defensa de l’Estatut de Catalunya i de la nació catalana.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.



Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

(Els acudits són del mestre Ferreres i de Nando, tots dos publicats al Periódico d'avui)

dimecres, 25 de novembre del 2009

CATALUNYA NO ÉS EUSKADI


Darrerament tothom pareix que vulgui fer circular el rumor de que el PSC i el PPC podrien arribar a un pacte postelectoral per governar plegats Catalunya. Primer ho va dir Joan Puigcercós i avui l’Oriol Pujol (l’hereuet) ha volgut sortir-ne al pas de unes manifestacions fetes pel President Montilla que també és, recordem-ho, el primer secretari dels socialistes Catalans.
Avui Montilla ha vingut a dir que “de cap manera hi haurà un pacte entre el PSC i els populars catalans” i ha afegit que el mateix li agradaria sentir a dir a Mas.
Mentre que “l’hereuet” li ha replicat dient-li que també ho deia Patxi López al País Basc i va acabar-hi pactant.
Tal com dic al títol d’aquesta entrada, Catalunya (afortunadament) no és Euskadi. Per al bo (el País Basc en té molt de bo, però nosaltres també) i per al dolent. El pitjor que té el Euskadi és la banda terrorista ETA i tot el món que l’envolta.
Per a què hi hagués un pacte entre el PSC i el PP primer caldria que tots dols partits, plegats, sumessin. Per a que això sigui possible entre tots dos haurien que sumar, al menys, 68 diputats) En aquests moments, en una hipotètica suma, arriben a 57. O sigui que els hi hauria d’anar molt bé per a guanyar-ne entre els dos 10 diputats...
El govern d’Entesa suma 70. O sigui, ens hi sobren dos.
Si fem els números d’una altra manera, una hipotètica suma entre CiU (48) i PPC (14), arriben fins a 62. Si tenim en compte les enquestes favorables que té en aquest moments CiU, podrien arribar a conformar una majoria am els populars.
Sobre el pacte del País Basc, ho he dit moltes vegades: “No m’agrada, però l’accepto”. No m’agrada, senzillament perquè és un pacte antinatural entre un partit extremista (al menys respecte al PP estatal) de dretes i un socialista que, han estat rivals a Espanya durant les darreres dècades. Però la meva justificació sempre ha estat la mateixa: Són els únics partits que han sofert la barbàrie d’ETA en les seves pròpies “carns”. I això, vulgueu que no, va comptar molt a l’hora de voler acaba amb un “règim nacionalista” que no aportava solucions al terrorisme, és més, de vegades, fins i tot el justificava.
Més diferències. Mentre a Catalunya ICV-EUA (amb 12 escons actualment al Parlament català) ha dit sempre per activa i per passiva que no pactaria mai ni amb CiU ni amb el PP, els comunistes Bascos (Ezker Batua- Berdeak) ha governat juntament amb el Partit Nacionalista Basc i amb Eusko Alkartasuna (una escissió del PNB)
També és cert que entre els partits nacionalistes d’aquí i d’allí hi ha diferencies substancials. El PNB és un partit, comparativament parlant, més proper a UDC (la U de CiU), mentre que Eusko Alkartasuna estaria molt més proper a Esquerra Republicana.
Però és normal què quan falta un any per a les eleccions catalanes tots els partits facin servir les estratègies que pensin millor els podran beneficiar a l’hora d’esgarrapar vots de l’electorat. Per això es poden escoltar tota mena de disbarats. Però la majoria de les coses que es diuen, a l’hora de la veritat no s’acabaran complit. Només quan s’acabi el recompte del vots la nit electoral es podrà especular amb més o menys raonaments quins podran ser els pactes futuribles per a governar el nostre petit país. Però el que si sabrem, sense cap dubte, serà el que no són possibles, encara que només sigui per qüestions d’aritmètica.
Per cert... I CDC a quin partit basc es podria semblar? Jo no en tinc cap dubte: al PP. Un partit nacionalista de dreta i que quan està a l’oposició no aporta res de positiu. Així s’entén com el pacte més natural sigui en de CiU i el PP. No seria la primera vegada...

dimarts, 24 de novembre del 2009

MAS, MÉS I EL PP SEMPRE MENYS


Durant l’homenatge que sé li va fer a Ernest Lluch en el novè aniversari del seu assassinat en mans de la banda terrorista ETA (al que m’hi sumo des d’aquí del meu blog), el President Montilla va llençar un seriós advertiment al Tribunal Constitucional (TC) pel retard que porta en la resolució del recurs que va presentar el PP sobre diversos aspectes del seu articulat. Entre altres coses va dir que “La Constitució no ha de servir per a retallar l’Estatut” (portada del Periódico d’ahir dilluns) Efectivament, una norma bàsica com és l’Estatut de Catalunya (amb rang de llei orgànica), referendada en referèndum pel poble de Catalunya, avalada per les dues cambres i “garantida” pel president del govern espanyol, no pot sofrir cap mena de retallada. Com deia el mateix Periódico d’ahir, “El bloc conservador defensa postures preconstitucionals”.
Mentre els dos partits que, juntament amb el PSC (el partit del President) formen part del govern (ERC i ICV-EUA), es mostraven conformes amb l’actitud de Montilla, el cap de l’oposició i líder de CiU Arturo Mas, en lloc de sumar-s’hi, en demana més. “Mas planteja un front unitari si el TC tomba l’Estatut” titula el Periódico d’avui. És què si CiU és suma al govern no es fa un front comú? Perquè pel que fa al PPC i Ciutadans, millor no comptar en ells, ja que ells tampoc estan er la feina de “pressionar” al TC per a que adopti una postura favorable i sense més demores.
També demana Mas en el cas de que l’Estatut sofreixi una retallada “el concert econòmic i la gestió de totes les infraestructures” (cal suposar que també hi estaria inclosa la gestió del aeroport del Prat)
El PPC, lluny de fer cap gest que pugui significar demanar alguna cosa pel bé de Catalunya, es limita a demanar al President Montilla que “acati la decisió del TC”.
En un estat de dret, on com tothom sap hi ha tres poders, caldria que cap d’ells interferís amb els altres, però això és quasi que impossible. El segon poder, el legislatiu, depèn massa del primer, l’executiu i ja no parléssim del tercer, el judicial on el TC demostra dia sí i dia també (o sentència sí i sentència també) que les decisions es prenen pensant massa amb els respectius partits que els han nomenat per al càrrec. El TC, com deia no fa gaires dies, caldria que patis una reestructuració i que els seus membres prenguessin les decisions atenent més a raons jurídiques que no polítiques. Malgrat tot, la majoria del polítics acaten, encara que molts de cops no les comparteixen, les decisions dels jutges i tribunals de justícia.
Però el PP sorprèn cada dia posant en dubte l’estat de dret i, per molt que insisteixin, resistint-se a acatar les sentències judicials.
Un exemple clar és l’ús del programa SITEL que ha servit per a que la policia donés captura a delinqüents i terroristes i que ha estat avalat pel Tribunal Suprem i que el PP pretén desprestigiar i fins i tot “il•legalitzar” en un intent d’anular tot el procés Gürtel que imputa a bona part de la seva cúpula directiva sobre tot a les comunitats de València, Madrid i Castella Lleó.

dilluns, 23 de novembre del 2009

EL MAL ENDÈMIC DE L’AGRICULTURA


Dissabte passat hi va haver a Madrid una gran manifestació d’agricultors (pagesos a Catalunya) on es demanava un preu just per als seus productes.
No fa gaires setmanes també a Reus, els productors d’avellana demanaven el mateix i fins i tot van acabar a cops amb els Mossos d’Esquadra.
Si els preus en origen segueixen tan baixos i dintre d’uns anys s’acaben els ajuts que dóna la UE, probablement moltes explotacions s’abandonaran. De fet ara ja passa. L’altre dia mon pare, un pagès de tota la vida, va passar per Campredó i va poder veure un gran percentatge de terres abandonades. Ell el va xifrar en un 80 %!
És evident que els preus (sempre parlo en origen o sigui el que sé li paga al pagès) s’han mantingut estables o fins i tot s’han abaixat respecte a anys precedents. Així passa per exemple amb la garrofa que s’està pagant al mateix preu que a la dècada dels anys 80.
Tampoc es tracta de posar preus abusius però caldria buscar un cert equilibri entre el preu de venda i el que arriba al mercat o a la botiga de barri que és el que paga el consumidor final.
Quan mon pare era menut, anava a plegar olives (i no es considerava explotació infantil...) i li pagaven 4 pessetes al dia. A les dones un duro. El càntir d’oli (mesura usada a les nostres comarques que equivalia si fa o no fa a 10 litres) el pagaven a 48 o 50 duros. Podeu fer ràpidament els càlculs per veure quants jornals pagava el propietari de l’explotació per la venda d’un sol càntir. Així no és d’estranyar que mots gent fossin atrevits i fessin l’estraperlo portant-lo a vendre a ciutats com Barcelona arriscant-se a que els agafés la Guardia Civil.
El què és evident és que entre el pagès i el consumidor passa per diverses mans: els intermediaris. A més cal afegir-li altres costos addicionals com són el transport, el rentat, la transformació, l’envasat, etc. (depenent del producte en qüestió) Però sovint, els costos addicionals que s’han d’anar afegint al producte, son molt més elevats que sé li paga al pagès i que ha tingut que emprar molt més temps fins que no ha arribat l’hora de la collita. Quan jo era menut, es contava una anècdota d’un pagès que dintre d’un enciam va posar un paperet amb el preu que l’havia venut i una adreça per a que el consumidor l’informés del preu que l’havia pagat. El sobre cost era elevadíssim.
El cooperativisme del segle XX va voler donar solució al constant increment de costos. Les Terres de l’Ebre i totes les limítrofes son zones en les que destaquen els minifundis. Es a dir, petites explotacions agràries en mans de molt pagesos, en contrapartida amb els latifundis que són grans extensions només en mans d’uns pocs. Les cooperatives pretenien agrupar els pagesos, sovint del mateix poble per donar-los solucions als problemes de transformació i distribució. Però quasi sempre s’han quedat a mitges, ja que de la distribució quasi sempre l’ha seguit fent l’intermediari.
O sigui que per a mi, el mal endèmic de l’agricultura és la figura del intermediari.
Una anècdota. L’altre dia va visitar-nos el conseller Llena i es va organitzar un dinar al restaurant la Creu del Coll de Freginals. En acabar, un dels assistents, familiar de la meva dona, s’apropà a mi i em va demanar que solucionéssim el problema dels preus agraris. Quan li vaig respondre que calia suprimir els intermediaris, em va contestar: “Sí home, ara que ho sóc jo!”.
I per acabar un acudit de Forges dels anys 80. Un lladre atraca pel carrer a un vianant: La bossa o la vida”. I l’altre li respon: “No facis tonteries “matxo” que sóc intermediari!”. I el lladre acaba dient: “Perdó, mestre”.

diumenge, 22 de novembre del 2009

EL CAS PALAU I AMPOSTA



(Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News)


Quan el passat mes de juliol va esclatar a Barcelona el que es coneix popularment com el “Cas Palau”, la societat catalana en general es va sobresaltar de cop.
El Palau de la Música Catalana és un edifici modernista obra del arquitecte Doménech i Montaner y tot un símbol al camp de la música i de les arts. La seva bellesa és extraordinària i per això va ser mereixedor l’any 1997 del títol atorgat per la UNESCO de “patrimoni de la humanitat”.
La Fundació Palau de la Música Catalana - Orfeó Català és l’entitat que s’encarrega de la seva gestió i vigila pel seu bon funcionament.
Entre el 1990 i el juliol de 2009, el seu president va estar Fèlix Millet (net de qui va ser un dels fundadors de l’Orfeó Català) que, per aquest motiu, va ser reconegut amb les més altes condecoracions, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya o la medalla d’or de l’ajuntament de Barcelona.
Però quan la policia va entrar sense previ avis a les dependències del Palau, tothom va intuí que alguna cosa greu passava.
Millet va reconèixer ràpidament la seva implicació en el desviament de fons en un intent de sortir-ne el millor parat possible. Però dels 3 milions d’euros que va acceptar que havia sostret, les investigacions posteriors eleven la xifra fins a 23!
Entre els diners que van sortir, diguem-ne de forma irregular, destaquen els més de 72.000 euros que Millet va donar al avui “convergent” Àngel Colom, suposadament per a liquidar els seu anterior partit, el Partit per a la Independència (PI) i els 630.000 que fa donar per a foment de la música (!) a la fundació Trias Fargas, estretament vinculada a Convergència Democràtica de Catalunya. A més a més de tots els que va destinar a pagar despeses personals: reformes immobiliàries, fastuosos viatges, etc.
Entre els anys 1997 i 2004, l’ajuntament d’Amposta va signar tres convenis amb el Palau de la Música Catalana. Al primer conveni, de 4 anys de durada, l’ajuntament, es comprometia a pagar 1 milió de pessetes a canvi de que, de forma alternativa i un cop a l’any, les bandes de música locals (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) anessin a fer un concert al Palau a més d’altres contraprestacions. El primer conveni es va renovar per un període de 4 anys més i al finalitzar aquest encara se’n signà un altre i, cada vegada, es pujava una mica l’import que havia de pagar el nostre ajuntament. Fins i tot es va arribar a apadrinar un tub de l’orgue quan aquest va ser reparat per un import de 3.000 euros. En total van sortir de les arques de l’ajuntament més de 69.400 euros (o sigui, més 11 milions i mig de pessetes), una quantitat prou significativa...
Per aquests motius, el grup municipal del PSC va decidir presentar una moció al ple de l’ajuntament del mes d’octubre passat on es demanaven tres coses: dels actuals gestors del Palau un certificat que digués que, efectivament, els diners van ser ingressats als seus comptes; dels serveis tècnics de l’ajuntament que elaboressin un informe sobre el grau de compliment del conveni, ja que es tenen indicis fundats de que no es van portar a terme totes les actuacions per part del Palau; i, finalment, en el cas de creure-ho oportú, es presentés l’ajuntament com a part implicada en el procediment obert contra els antics dirigents per apropiació indeguda, falsedat documental, etc. (Darrerament se’ls ha acusat de malversació de diners públics)
Una qüestió tant simple i tan normal com això, va generar un gran enrenou només fer-se pública la moció que s’anava a presentar. Les reaccions de l’equip de govern i d’altres persones com la presidenta d’una banda de música local (amb carnet de CDC) van ser desmesurades i fora de context, ja que van involucrar, sense que ningú les esmentés abans, les bandes de música de la ciutat.
En arribar el ple del dilluns, es van poder veure seguts als bancs del públic alguns edils que formaven part de l’equip de govern que va signar els convenis per veure de prop com es desenvolupava l’exposició de la moció i els diferents torns de rèplica.
Però l’equip de govern estava massa enrocat i gens predisposat en voler consentir una cosa tan elemental com “donar comptes” a un dels grups de l’oposició. És veritat que l’alcalde va mostrar una carpeta plena de documents (suposadament, ja que no va mostrar el seu contingut), però no era el que es demanava a la moció, ja que, per exemple, que els més de 69 mil euros que l’ajuntament havia enviat a la fundació, només els nous gestors podien certificar que els diners s’haguessin ingressat als comptes de la fundació Palau de la Música-Orfeó Català.
Digui el que digui l’equip de govern i usi els arguments que vulgui, la sensació que dóna des de fora és que alguna cosa volen amagar. No és lícit en democràcia que l’oposició pugui demanar comptes als qui governen? Potser en democràcia sí, però a l’ajuntament d’Amposta, no!
Tan mateix sorprèn l’actitud de l’altre grup de l’oposició (ERC) que també hi va votar en contra al•legant que hi havia altres mecanismes per a demanar-ho i que, el Cas Palau només investigava a partir de 2003 i els convenis bilaterals firmats eren, en la seva majoria anteriors.
Curiosos arguments. És increïble que un grup de l’oposició que també presenta mocions als plens i que mai, des del nostre partit, sé li ha qüestionat el sentit o la intencionalitat de cap de les seves, ara vulgui donar-nos lliçons de com hem d’actuar. Cal afegir que durant la intervenció, la portaveu d’ERC, va faltar a la veritat, ja que les investigacions de la fiscalia es remunten a l’any 2000 amb la possibilitat de poder, fins i tot, investigar anys anteriors.

(La fotografia es va publicar al Diari de Tarragona)

dissabte, 21 de novembre del 2009

EL QUE EL COS ET DEMANA


Ahir, el Conseller d’Interior, Relacions Institucionals i Participació Joan Saura va manifestar: “El TC està deslegitimat pel que ha fet, està deslegitimat per fer la sentència de l’Estatut i ha de dimitir en bloc”. El President Montilla els va desautoritzar ràpidament: “Les declaracions de Saura les ha fet no fruit d’una posició del Govern sinó que suposo, com a president d’ICV”. Altres polítics també van dir la seva i les opinions van ser dispars, segons el color polític de qui lles manifestava.
I és que en el món de la política (i sobre tot quan ocupes llocs de responsabilitat) s’ha d’anar molt en compte del que dius i com ho dius. Per a que m’entengueu, una cosa “és que et demana el cos” i l’altra ben diferent el missatge que vols fer arribar a la ciutadania.
De vegades, si fessis el que “el cos et demana”, faries com el llibre de Stieg Larsson, agafaries un misto i calaries foc allí on calgués.
El tema de l’Estatut ja fa ser molt feixuc durant l’elaboració i posterior debat parlamentari. A sobre, el PP el porta davant del Tribunal Constitucional i ja hi som al “lio”! Anys d’espera per a que ses senyories arriben a un veredicte. Què si Catalunya és o no nació... Què si aquella competència toca o no toca.
Però la solució no passa per la dimissió del membres del Tribunal Constitucional. La solució, per a mi, passa per una reforma profunda de dit tribunal. Imaginem-nos per un moment que la sentencia sobre un determinat aspecte de l’estatut sigui que “no” per 5 a 4. On està la línia que separa el “sí” del “no”. Perquè si hi ha quatre magistrats que penses que és constitucional i cinc que no, tots 9 tenen arguments de pes, suposo jo, per justificar el sentit del seu vot.
El TC està massa encarcarat i ja dues coses que, a la meva manera d’entendre, fan que en temes, diguem-li, polèmics, els costa massa arribar a una solució de consens. El primer és que, els seus membres, depenent massa dels partits polítics que els han “col•locat”. “Si he segut elegit pel PP –i per tant, sóc conservador- voto en contra de l’Estatut”. I segon, el bloqueig existent a l’hora de renovar els membres. Si la memòria no em falla, de la darrera composició, dos són morts i un altre (per cert, progressista) va estar recusat pel PP. I com als populars ja els hi va bé aquesta situació, no en faciliten la renovació ja que requereix les 3/5 parts de la cambra i com que per a poder-los canviar es fa imprescindible la voluntat del PP, està bloquejada.
Després encara els hi ha que diuen que és igual que a Madrid governi el PP o el PSOE. En alguns aspectes pot sembla ben bé igual, però si mirem els fons de les qüestions (i/o polítiques) veurem diferències abismals. Potser per això siguin dos partits que es porten prou malament entre ells (llevat excepcions puntuals i que també es donen en altres partits)
Per tant, els cos em demana foc, però m’aguanto! Ves quin remei!!

divendres, 20 de novembre del 2009

I QUÈ PASSARIA SI EL MÓN S’ACABÉS DEMÀ?


La pregunta no arriba a ser ni hipòtesi. Però segurament tothom ha pensat més d’una vegada que és el que faria si, efectivament, sabéssim que la fi del món arribaria en una data propera.
I què passaria si un dia s’acaben els bous? (Entenem per “bous” l’espectacle que es fa a molts dels nostres pobles i que tenen a aquesta bèstia com a protagonista principal)
Ho dic perquè avui he llegit a la Veu de l’Ebre el següent titular: “El parlament podria debatre abans d’acabar l’any la prohibició de les festes amb bous”. Efectivament, una plataforma en defensa dels animals (Prou), va presentar una Iniciativa Legislativa Popular (crec que a Catalunya és necessiten més de 30.000 signatures) per a que es deixen de fer tant curses de braus com les coneguts bous o correbous.
Alguns pobles de les nostres comarques haurien de canviar de forma substancial els programes de les festes majors.
Posem per cas un dels pobles que més activitats amb bous fan: Amposta. La presència dintre del programa de les festes majors és considerable. A més de les 5 o 6 tardes amb correbous que es programen, hi ha que sumar-hi els 3 bous capllaçats del dia de la vespra més els nombrosos bous embolats (entre 17 i 23 repartits entre diversos dies de la festa major)
Això significaria per a la regidoria de Cultura i Festes un mal de cap afegit. “Contraprogramar” un alt percentatge del programa amb noves activitats seria tot un repte. Sobre tot, com “s’ocuparien” les tardes de bous, ja que a Amposta, l’assistència a aquest tipus d’actes supera les 3.000 persones i, si ja per a la resta, no hi ha programes alternatius, llavors es veurien amb la necessitat de programa actes multitudinaris per a donar una solució a tot aquest públic.
No sé si des de l’Ajuntament d’Amposta s’havien plantejat mai aquesta qüestió, però, a partir d’ara, de ben segur que hi hauran d’anar pensant.
La improvisació, per aquest casos, no sol ser una bona companya de viatge.
De totes formes, penso, caldria, des del Parlament de Catalunya mirar de trobar una solució, al menys, en el cas dels correbous i els bous capllaçats, no tant amb els embolats que són “tradicionals” des de fa només unes dècades.
Però les altres dues modalitats estan molt arraigades a les nostres terres i formen part del costumari popular. Si estigués documentat, segurament, la tradició dels bous seria uns centenars d’anys anteriors a la nostra era.

dijous, 19 de novembre del 2009

LES ESPINES DEL PP


No cal explicar que és una espina, perquè tots ho sabem. Però si us pareu a pensar, la paraula espina pot usar-se de diferents maneres i penso que cap de bona.
Així podem dir “un camí ple d’espines”, que voldria dir un “camí difícil”. O “actues com una espina”, que seria si fa o no fa que “actues amb l’ànim de fer mal”. Finalment, podríem dir: “Tinc una espina clavada”, que significa estar ressentit.
Al PP sé li podria dir, de forma un tant metafòrica, qualsevol de les formes. En el primer cas (el camí ple d’espines), seria el cas Gürtel que, encara que després de la convenció de Barcelona el vulguin domar per “mort i enterrat”, als tribunals segueix ben viu i, segurament, a mesura que aniran sortint les sentències o sé sàpiguen més coses (segurament encara no ha sortit tot), seran per al PP una altra espina al seu llarg camí cap a la presidència del govern.
El segon cas (actuar com un espina) seria la forma d’oposició que fa al govern de Zapatero. Una oposició molt negativa basada en la confrontació, la desqualificació i el catastrofisme.
Finalment, l’espina que tenen clavada és la del 13-M. Aquelles eleccions que van arribar presidides pels terribles atemptats de Madrid de l’11-M que va significar la derrota contra pronòstic de Zapatero davant Rajoy. Una derrota mai acabada de pair per part del PP, pels antics dirigents i pels renovats...
Avui he escoltat que els populars volen convertir el cas de l’Alakrana amb “l’11-M” dels socialistes. Ahir jo mateix ja ho comparava amb els del Prestige... Per cert, segons Rajoy, la Fernández de la Vega passarà a la història per la frase que va dir sobre el patró del vaixell segrestat, “acusant-lo de ser-ne el responsable del segrest.
Però Rajoy també passarà a la història per la forma que va definir la fuga del carburant del petrolier Prestige: “Son como unos hilitos minúsculos de plastelina”.
Quan el PP, ahir al Congrés, comparava l’11-M amb l’Alakrana, ho feia d’una forma molt interessada, com no podia ser d’una altra manera. Parlava de que després del atemptat, el PP va convocar a la ciutadania a manifestar-se.
En el meu cas, efectivament, una militant socialista em va enviar un missatge per a fer una casserolada davant de la seu de l’Ajuntament d’Amposta. I es va fer allí per manca de local del PP a la capital del Montsià. Però en aquells moments a mi no em calien gaires estímuls per a sortir al carrer. De fet ja feia uns quans anys que no només sortíem al carrer, si no que omplíem carrers sencers de ciutats coms Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les, etc. Em refereixo, evidentment, a les manifestacions en contra del PHN.
Però l’any 2003 estàvem molt farts del PP per la manera de governar i les mentides (com la del dia de la vaga general que la notícia era “que no hi havia vaga” quan mitja Espanya estava al carrer)
Però el “súmmum” de les mentides van arribar després de l’11-M. Voler inculpar els fets a algú que no els havia comés, només perquè sabien que els podria afectar electoralment, era una maniobra que es pot fer des d’un partit polític, però mai des del govern espanyol. I així els va anar...

dimecres, 18 de novembre del 2009

L'ALAKRANA


Primer que tot, felicitar-nos tots pel feliç desenllaç del tonyinaire Alakrana després de 47 dies de segrest per part de pirates somalís.
En segon lloc, recordar-vos que durant aquest temps, que per alguns s’ha fet molt més llarg que per a altres (em refereixo als tripulants i als familiar, amics i coneguts) no he escrit ni una sola línia parlant del segrest, ni tant sols l’he esmentat una sola vegada.
Hi ha coses que cal valorar-les quan toca i depenent de com s’acaba.
Potser sí que recordareu que només fa uns dies quan parlava del cas de la gossa que va ser confosa per una lleona prop de la Sénia, deia que si els que van dir que havien vist un felí, no ho haguessin anunciat així, no hi hauria hagut cas.
En el cas de l’Alakrana passa una cosa molt semblant. Quin va ser l’origen? El secrets del vaixell per part dels pirates... Però per on navegava l’embarcació? Segons es va poder saber, per fora del límit de les aigües que es consideren segures. Per tant, el primer culpable seria el patró del tonyinaire basc.
I si en voleu una “segona” tassa, us convido a llegir l’article que publicava el Periódico d’ahir signat per Juan Zamora Terrés titulat “Seny davant la pirateria” (quan l’autor va escriure l’article encara no sé sabia el desenllaç del segrest) I subtitula: “Per un salari irrisori, sense protecció social de cap mena, els tonyinaires embarquen natius joves”. També en té la culpa el govern?
Després, si les coses s’han fet bé o no. Si el govern ha gestionat bé tota aquesta “crisi”, això són coses que per a valorar-les s’ha de tenir tota la informació. I penso que hi ha molt pocs que poden dir que saben tot el que ha passat d’una manera puntual. La resta són especulacions.
També passa una mica com la gestió de la crisi econòmica. Tothom sap que hi ha crisi. La majoria es veuen en autoritat d’afirmar que “no s’estan prenent les mesures més adients”... Però, quines són aquestes mesures? Com s’hauria pogut acabar abans amb la crisi de l’Alakrana? Per la força? Recordo que els pirates anaven armats i amenaçaven de matar a la tripulació...
Avui el Periódico publica una àmplia informació sobre els segrestos produïts a la costa de Somàlia i una cosa m’ha cridat l’atenció: Actualment hi ha 13 vaixells encara en mans dels pirates dels 35 que se n’han segrestat aquest any! Es de suposar que els altres porten bandera d’altres països. També allí, l’oposició, ha estat en contra del govern com ho ha estat aquí el Partit Popular?
Siguem clars. El PP està fent tot el possible per erosionar el govern. En aquest cas o en d’altres o en els que vindran en un futur. El PP voldria que el cas Alakrana es convertís amb el cas Pretige, el petrolier amb bandera de Mònaco que s’enfonsà davant de la costa gallega l’any 2002. Però la solució del Pretige només era cosa del govern, no hi havia interferències externes!
Malgrat tot, recordar que la ciutadania gallega va “agrair” la gestió que va fer el PP amb el tema del petrolier tornant-los a votar de forma majoritària.
Passarà el mateix amb el PSOE i l’Alakrana?
Algú s’ho hauria de fer mirar!

(La foto es publica a la pàgina web del Periódico)

LES VEUS DEL PAMANO


Segurament entre diumenge i ahir mateix, molts de vosaltres poguéreu veure la minisèrie de televisió “Les veus del Pamano” basada en la novel•la de Jaume Cabré.
Els fets passen en un petit poble, suposadament de la Vall d’Aran anomenat Torena, prop del riu Pamano, durant els anys de la postguerra que, també, coincidien amb els darrers anys de la Segona Guerra Mundial.
L’alcalde del poble (i jefe local del Movimiento) era un falangista cridat per la terratinenta local (anomenada “la Senyora”) per a que es revengés dels qui van matar el seu pare i el seu germà.
Com el poble era a tocar dels Pirineus, no hi podien faltar els maquis, alguns d’ells amb fortes vinculacions amb el poble. L’altre protagonista és el mestre que arribà al poble com a primera destinació i que no havia fet la guerra perquè estava malalt i per tant, desconeixia la seva crueltat.
Pel què jo sé, els fets reflecteixen de forma prou veraç la manera de viure en un petit poble lluny d’una gran ciutat.
Ahir mateix ho vaig poder comprovar al parlar del tema amb Joaquín, un amic amb qui vaig anar a donar un vol. Ells és una mica més gran que jo i, potser dels anys 1943 i 1944, en que passen els fets, no se’n recordi gaire, però d’uns anys més tard on, les coses, encara no havien canviat gaire.
L’any 1957, quan jo vaig néixer, les cartilles de racionament ja no existien, però els alcaldes seguien sent els “jefes locals del Movimiento" i el 20-N és commemorava la mort del ideòleg del feixisme espanyol José Antonio Primo de Rivera, fill del dictador Miguel Primo de Rivera, i es cantava el “Caralsol” davant de l’església on hi havia la famosa inscripció: “Caidos por Dios y por España. ¡Presentes!” i també s’hi posava una corona de llorer amb unes roses roges. A la Galera, on jo vaig néixer, era dels pocs pobles on no hi havia la llista de difunts que van morir combatent amb el bàndol republicà, però normalment, era així.
Els que sí que hi havia eren els pisos per als mestres. Eren a la casa consistorial. A la planta baixa estaven les escoles: les nenes a la part dreta (a la part de la façana principal les més grans i a la part de baix les més petites) I al costat esquerre els nens i la mateixa distribució. Els pisos dels mestres estaven al segon pis. A classe, a diferència del que passava a la sèrie d’ahir, ens feien parlar castellà (fins i tot quan volíem anar al lavabo) I un cop a la setmana (crec recordar) venia el capella del poble (mossèn Antonio) a parlar-nos de religió i un cop al mes, un dissabte pel matí, anàvem a l’església.
Vaig tenir un mestre quan ja vaig passar a la classe dels grans, que es deia D. Francisco. Era fill de la veïna població de Santa Bàrbara. Segons el meu pare era un republicà convençut i va estar molts d’anys abans no va poder exercir la seva professió. El meu pare recordar haver-lo vist llaurar amb un matxo. Finalment, va tenir que jurar “las Leyes Fundamentales del Estado”, una mena de constitució feta a mida per als governants i els seus adeptes de l’època.
En quan al tema de les denúncies que es feien per apropiar-se de les terres del denunciat, cal suposar que en molts de llocs devia de ser així. Sense donar-ne gaires pistes, una vegada un amic meu va ensenyar-me una motxilla plena de denuncies fetes acabada la guerra pels “guanyadors”. N’hi havia un bon grapat. El poble en qüestió era d’aquestes comarques i el meu amic, que ho va treure del arxiu de forma “clandestina”, va fer-se’n fotocòpies. Com és una persona assenyada, va dir-me i ho ha complit, que mai en faria la més mínima divulgació. En paraules d’ell: “Sí això és fes públic, al poble hi tornaria haver una altra guerra civil”.

dimarts, 17 de novembre del 2009

MANCA DE COMPETITIVITAT


Crec que és un mal endèmic d’aquest país la manca de competitivitat. No pot ser que hi hagin coses que es demoren incomprensiblement sense causa justificada que així ho justifiqui.
Us en posaré un exemple molt gràfic. A casa nostra es va trencar la pica de vidre d’un dels lavabos. La meva dona truca al lampista que es presenta un dia a casa amb diversos catàlegs de piques i altres complements per a la llar. Després de l’àrdua tasca d’escollir-ne un (cal mirar color, mida, preu, etc.), n’escolli’m un que, amb prestesa, el lampista demana (com n’hi ha tants, difícilment es sol tenir en estoc)
Finalment arriba i un dia els operaris venen a casa a instal•lar-lo. Una vegada col•locat, la meva dona observa que hi ha dues petites esquerdes, la qual cosa posa en coneixement del titular de l’empresa que, després de vindre a comprovar-ho, demana que es desinstal•li i que se’n demani un altre. Ens diu que trigarà unes 3 setmanes!
No ho sabria dir amb seguretat, però crec que finalment han estat 5!!
És normal que una pica de lavabo trigui 5 setmanes en arribar? D’on l’ha porten?
En aquest país manca, com he dit abans, competitivitat (o eficàcia, si ho preferiu) Així no és d’estranyar que, a part d’altres condicionants, algunes empreses acabin marxant a d’altres països (empreses de capital estranger, però també d’aquí)
Un país que té una de les taxes d’atur més grans d’Europa no es pot permetre “luxes” així. L’altre dia us deia que una “mesura” anti-crisi és obrir nous bars i és que en aquest tema, els espanyols (també els catalans) sí que estem al cap dels països europeus.
Potser, algú (i perdoneu, ara no sé ben bé qui –govern, sindicats, empresaris-) caldria incentivar els treballadors per a que fossin molt més competitius a l’hora de realitzar les feines a tots nivells i de tots els àmbits.
Només així podrem competir amb els països més capdavanters d'Europa i del món.

dilluns, 16 de novembre del 2009

CONCENTRACIÓ DE BISCUTERS


Ahir varem estar al monestir de Montserrat. Crec recordar que abans hi havia estat un parell de vegades més. Una vegada en una concentració del sindicat Unió de Pagesos, però d’això ja fa molts d’anys...


Una de les curiositats que poguérem veure, no va ser precisament cap motius religiós, que ja és difícil. Va ser una concentració de “biscuters”. El Biscuter era un “microcotxe” (no us penseu que això dels cotxes sense carnet sigui una invenció recent) que va circular per les carreteres espanyoles als anys 50 i 60. Si voleu que us digui la veritat, jo a penes me’n recordo.
Encara que si que me’n recordo perfectament d’un tipus singular de la Sénia que en tenia un. Bé, de fet va arribar a la Sénia amb un circ (això al menys era els que em van contar els amics seniencs) i s’hi va casar. Ell era l’ovella negra d’una família de “guardia civils” (pareix que els seu pare era capità i un germà seu tinent) A aquest tipus se’l coneixia per Vilório.


Com deia, Vilório tenia un Biscuter. De vegades, anant per les carreteres es quedava sense benzina. Llavors esperava que passes un cotxe. No cal ni dir-ho que per les carreteres de l’època, en aquell temps, encara circulaven més carros i matxos i també motocicletes que no cotxes. Quan en passava un, el parava i li demanava gasolina. Qui tenia cotxe, normalment era una persona de classe “acomodada” i la benzina anava a un preu molt més assequible. El propietari del cotxe li preguntava a Vilório com ho farien per treure el combustible del seu cotxe i posar-lo al Biscuter. Llavors, Vilório treia un tub de goma llarg i una llauna que abans havia contingut oli i, posant el tub pel forat del dipòsit i xuclant una mica, la benzina pujava i la ficava a la llauna. Com que gastar, els “biscuters”, gastaven més aviat poc, Vilório ja en tenia per a fer uns quans quilòmetres.