LES ESPINES DEL PP

No cal explicar que és una espina, perquè tots ho sabem. Però si us pareu a pensar, la paraula espina pot usar-se de diferents maneres i penso que cap de bona.
Així podem dir “un camí ple d’espines”, que voldria dir un “camí difícil”. O “actues com una espina”, que seria si fa o no fa que “actues amb l’ànim de fer mal”. Finalment, podríem dir: “Tinc una espina clavada”, que significa estar ressentit.
Al PP sé li podria dir, de forma un tant metafòrica, qualsevol de les formes. En el primer cas (el camí ple d’espines), seria el cas Gürtel que, encara que després de la convenció de Barcelona el vulguin domar per “mort i enterrat”, als tribunals segueix ben viu i, segurament, a mesura que aniran sortint les sentències o sé sàpiguen més coses (segurament encara no ha sortit tot), seran per al PP una altra espina al seu llarg camí cap a la presidència del govern.
El segon cas (actuar com un espina) seria la forma d’oposició que fa al govern de Zapatero. Una oposició molt negativa basada en la confrontació, la desqualificació i el catastrofisme.
Finalment, l’espina que tenen clavada és la del 13-M. Aquelles eleccions que van arribar presidides pels terribles atemptats de Madrid de l’11-M que va significar la derrota contra pronòstic de Zapatero davant Rajoy. Una derrota mai acabada de pair per part del PP, pels antics dirigents i pels renovats...
Avui he escoltat que els populars volen convertir el cas de l’Alakrana amb “l’11-M” dels socialistes. Ahir jo mateix ja ho comparava amb els del Prestige... Per cert, segons Rajoy, la Fernández de la Vega passarà a la història per la frase que va dir sobre el patró del vaixell segrestat, “acusant-lo de ser-ne el responsable del segrest.
Però Rajoy també passarà a la història per la forma que va definir la fuga del carburant del petrolier Prestige: “Son como unos hilitos minúsculos de plastelina”.
Quan el PP, ahir al Congrés, comparava l’11-M amb l’Alakrana, ho feia d’una forma molt interessada, com no podia ser d’una altra manera. Parlava de que després del atemptat, el PP va convocar a la ciutadania a manifestar-se.
En el meu cas, efectivament, una militant socialista em va enviar un missatge per a fer una casserolada davant de la seu de l’Ajuntament d’Amposta. I es va fer allí per manca de local del PP a la capital del Montsià. Però en aquells moments a mi no em calien gaires estímuls per a sortir al carrer. De fet ja feia uns quans anys que no només sortíem al carrer, si no que omplíem carrers sencers de ciutats coms Barcelona, Madrid, Saragossa, València, Palma de Mallorca, Brussel•les, etc. Em refereixo, evidentment, a les manifestacions en contra del PHN.
Però l’any 2003 estàvem molt farts del PP per la manera de governar i les mentides (com la del dia de la vaga general que la notícia era “que no hi havia vaga” quan mitja Espanya estava al carrer)
Però el “súmmum” de les mentides van arribar després de l’11-M. Voler inculpar els fets a algú que no els havia comés, només perquè sabien que els podria afectar electoralment, era una maniobra que es pot fer des d’un partit polític, però mai des del govern espanyol. I així els va anar...