EL MAL ENDÈMIC DE L’AGRICULTURA

Dissabte passat hi va haver a Madrid una gran manifestació d’agricultors (pagesos a Catalunya) on es demanava un preu just per als seus productes.
No fa gaires setmanes també a Reus, els productors d’avellana demanaven el mateix i fins i tot van acabar a cops amb els Mossos d’Esquadra.
Si els preus en origen segueixen tan baixos i dintre d’uns anys s’acaben els ajuts que dóna la UE, probablement moltes explotacions s’abandonaran. De fet ara ja passa. L’altre dia mon pare, un pagès de tota la vida, va passar per Campredó i va poder veure un gran percentatge de terres abandonades. Ell el va xifrar en un 80 %!
És evident que els preus (sempre parlo en origen o sigui el que sé li paga al pagès) s’han mantingut estables o fins i tot s’han abaixat respecte a anys precedents. Així passa per exemple amb la garrofa que s’està pagant al mateix preu que a la dècada dels anys 80.
Tampoc es tracta de posar preus abusius però caldria buscar un cert equilibri entre el preu de venda i el que arriba al mercat o a la botiga de barri que és el que paga el consumidor final.
Quan mon pare era menut, anava a plegar olives (i no es considerava explotació infantil...) i li pagaven 4 pessetes al dia. A les dones un duro. El càntir d’oli (mesura usada a les nostres comarques que equivalia si fa o no fa a 10 litres) el pagaven a 48 o 50 duros. Podeu fer ràpidament els càlculs per veure quants jornals pagava el propietari de l’explotació per la venda d’un sol càntir. Així no és d’estranyar que mots gent fossin atrevits i fessin l’estraperlo portant-lo a vendre a ciutats com Barcelona arriscant-se a que els agafés la Guardia Civil.
El què és evident és que entre el pagès i el consumidor passa per diverses mans: els intermediaris. A més cal afegir-li altres costos addicionals com són el transport, el rentat, la transformació, l’envasat, etc. (depenent del producte en qüestió) Però sovint, els costos addicionals que s’han d’anar afegint al producte, son molt més elevats que sé li paga al pagès i que ha tingut que emprar molt més temps fins que no ha arribat l’hora de la collita. Quan jo era menut, es contava una anècdota d’un pagès que dintre d’un enciam va posar un paperet amb el preu que l’havia venut i una adreça per a que el consumidor l’informés del preu que l’havia pagat. El sobre cost era elevadíssim.
El cooperativisme del segle XX va voler donar solució al constant increment de costos. Les Terres de l’Ebre i totes les limítrofes son zones en les que destaquen els minifundis. Es a dir, petites explotacions agràries en mans de molt pagesos, en contrapartida amb els latifundis que són grans extensions només en mans d’uns pocs. Les cooperatives pretenien agrupar els pagesos, sovint del mateix poble per donar-los solucions als problemes de transformació i distribució. Però quasi sempre s’han quedat a mitges, ja que de la distribució quasi sempre l’ha seguit fent l’intermediari.
O sigui que per a mi, el mal endèmic de l’agricultura és la figura del intermediari.
Una anècdota. L’altre dia va visitar-nos el conseller Llena i es va organitzar un dinar al restaurant la Creu del Coll de Freginals. En acabar, un dels assistents, familiar de la meva dona, s’apropà a mi i em va demanar que solucionéssim el problema dels preus agraris. Quan li vaig respondre que calia suprimir els intermediaris, em va contestar: “Sí home, ara que ho sóc jo!”.
I per acabar un acudit de Forges dels anys 80. Un lladre atraca pel carrer a un vianant: La bossa o la vida”. I l’altre li respon: “No facis tonteries “matxo” que sóc intermediari!”. I el lladre acaba dient: “Perdó, mestre”.