dissabte, 4 de juny de 2016

El vell costum de satanitzar l'enemic

JOAN TAPIA

Periodista

El PP i el PSOE baixen per la crisi i per voler culpar de tot el contrari




Les eleccions del 20-D han confirmat que el bipartidisme imperfecte ha sigut rellevat per un quadripartit ampliat. Suïcidada ara IU, no és correcte parlar d’imperfecció per referir-se al PNB, CDC o ERC, que han tingut un paper rellevant en la política espanyola.
  I malgrat tot, la realitat és que –excepte que ho van pactar entre els dos grans– només Mariano Rajoy i Pedro Sánchez segueixen tenint possibilitats de presidir el Govern després del 26-J. I tots dos –encara que amb diferent intensitat– persisteixen en el vell costum de veure la palla a l’ull aliè i ignorar la biga en el d’un mateix.
  Quan Pablo Casado assegura que la trama del constructor Marjaliza amb Paco Granados –l’home fort durant anys del PP a Madrid– i diversos alcaldes de la comunitat li genera vergonya i rubor, i quan Rita Barberá, Juan Cotino (cobrant comissions pel viatge del Papa) i el PP valencià són notícia diària de tribunals, Mariano Rajoy no pot resumir l’assumpte declarant al Financial Times: «El meu partit no és corrupte. Hi ha algunes persones que han fet el que no havien de fer, però ja han sigut expulsades». ¡Home!
  I tampoc és acceptable que prometi que tornarà a abaixar impostos quan la rebaixa fiscal del 2015 ha fet tornar a incomplir el dèficit, quan Brussel·les ens forçarà a fer nous ajustos i quan està activant els seus amics al Partit Popular europeu (aquells que Pablo Iglesias menysprea però que no té) per evitar (almenys fins després del 26-J) una vergonyosa multa a Espanya per dèficit excessiu. Mentrestant, ahir el deute públic espanyol va superar la cota del 100% del PIB, cosa que no passava des del 1909.
  Estranyava menys –donada la desídia amb què ha abordat el conflicte català– que només tingués previst un acte electoral a Catalunya –a Lleida, per ser exactes– i no està malament que rectifiqui. Ara ha decidit –després de l’impacte causat la setmana passada per les dues visites de Pedro Sánchez i l’entronització de Meritxell Batet com a cap de llista per Barcelona i possible vicepresidenta del Govern– presentar el 4 de juny a la capital catalana el programa electoral del PP. Un president d’Espanya que en campanya no trepitgés la segona ciutat espanyola era confessar que la creia territori prohibit. Gairebé avalar o empassar-se la tesi independentista que Catalunya no és Espanya.
  No, Rajoy (ja ho sabíem) no està a l’altura. Però Pedro Sánchez també s’hauria d’espavilar. La política implica simplificar i la pinça PP-Podem és dura. Però quan des del 2014 s’està generant ocupació a un ritme gens despreciable, no és assenyat (encara que potser allò que diu a l’enemic ni aigua de la política espanyola serveix d’atenuant) demonitzar la reforma laboral de Rajoy i seguir el discurs elementalista d’una altra esquerra. Els mateixos sindicats, que abominen de la reforma, han pactat rebaixes salarials a canvi d’ocupació en el sector de l’automòbil. I l’han utilitzat, a més a més, per redimensionar les seves plantilles.
  L’avantatge del PSOE és la connexió amb Europa. I quan a França el socialista Hollande –falta un any per a les seves presidencials i amb males perspectives electorals– ha decidit una reforma laboral flexibilitzadora i s’està enfrontant tant a una rebel·lió en el seu partit com a la protesta al carrer, és que hi ha poques alternatives. El PSOE pot buscar altres solucions, però satanitzar els passos fets no sembla raonable perquè el món no s’acaba el 26 de juny vinent.
  Podem s’ha beneficiat electoralment de la crisi, però potser encara més del fet que Partit Popular i PSOE s’han acusat mútuament del pitjor quan Zapatero i Rajoy van adoptar successivament decisions econòmiques impopulars però inevitables.