JOAN TAPIA
Periodista
El resultat electoral no resol la crisi política perquè formar el nou Govern no serà gens fàcil. En especial si Mariano Rajoy insisteix -n'ha sortit en part reforçat- a presidir-lo i si el PSOE segueix negant-se no ja a una gran coalició, sinó fins i tot a acords parcials que permetessin una investidura.
Però hi ha dades rellevants que indiquen que els espanyols -potser no només pel brexit- han apostat més que el desembre passat per l'estabilitat. El PP puja 14 diputats, bàsicament a costa de C's. En un panorama econòmic i europeu inestable, la por a Podem ha fet que una part dels electors de C's s'hagin inclinat pel mal menor i hagin canviat de papereta. Es repeteix, doncs, la dificultat per crear a Espanya un partit liberal de centre que faci de frontissa entre conservadors i socialistes.
El lideratge de Rajoy sobre el PP surt enfortit però queda encara lluny dels 176 diputats de la majoria absoluta i torna a no sumar amb C's, que té un futur més complicat. Però el conjunt de la dreta arriba a uns 169 diputats, sis més que el 20-D passat, mentre que el total de l'esquerra es queda en uns 156, cinc menys que al desembre.
La prepotència d'Iglesias
El PSOE ha guanyat una gran batalla perquè ha pujat el seu percentatge de vot, segueix sent la primera força de l'esquerra i ha evitat el sorpasso, tant en escons com en vots. La prepotència deIglesias l'ha derrotat i es demostra que fer repetir les eleccions va ser un greu error de l'esquerra perquè ara el PP és més fort i un Govern d'esquerres és avui menys probable. No només perquè la suma d'escons és menor, sinó perquè ha augmentat la desconfiança respecte a l'aventurisme dels líders de Podem.
Però el PSOE no pot estar satisfet. Ha perdut cinc diputats i la seva distància amb el Partit Popular ha augmentat. Segueix sent clau i decidirà qui governa, però això és un avantatge (no hi ha Govern sense l'aprovació del PSOE) i, al mateix temps, també una greu responsabilitat. La gran coalició és realment molt difícil perquè les relacions entre els dos partits han sigut sempre detestables, i més en els últims temps. El PSOE ha d'assumir que l'esquerra no només no suma, sinó que les propostes econòmiques i autodeterministes de Podem són poc viables i responen en part a la temptació del populisme.
El PSOE tindrà una gran responsabilitat i haurà de posar la realitat pura i dura no sobre les idees de la socialdemocràcia europea, però sí respecte a alguns somieigs esquerrans elementals. I per a aquest futur, la intel·ligència i la unitat del partit són imprescindibles. L'actitud d'alguns barons en els últims mesos i la seva incomunicació amb Pedro Sánchez expliquen en gran part que l'actitud del líder socialista després de les eleccions del 20-D i el pacte realista amb C's no s'hagi traduït en un augment significatiu de la seva influència.
Però la dada principal d'avui és que el PP no només ha superat el 30%, que tenia com a objectiu (el 20-D es va quedar en un 28,7%), sinó que voreja el 33%. Rajoy surt indubtablement enfortit davant el seu partit i davant la societat espanyola, però això no és suficient. En una democràcia parlamentària amb quatre partits ja no governa el que arriba primer, sinó qui és capaç d'articular una majoria parlamentària. I això implica pactar, un verb que a Rajoy no li ha agradat fins ara conjugar.
L'altra dada és que els dos grans partits (PP i PSOE) eren, malgrat els seus defectes, més sòlids del que deien els mitjans de comunicació i l'aparell de Podem. Que la coalició Units Podem s'hagi quedat igual que el 20-D indica que no es poden confondre les il·lusions amb la realitat. La política exigeix més que sentiments i un líder no s'ha de creure l'eix del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada