dissabte, 3 de setembre de 2016

GUARDA I CUSTÒDIA

Durant uns anys vaig tenir una molt bona relació amb el tio Eduardo de Moquilla. El tio Eduardo era comerciant i tal com deia D.Ramón Cinca Piqué (director i propietari de l'Acadèmica Cots de Tortosa)un comerciant és algú que sap fer diners i un bon comerciant encara en sap fer més. No podria dir amb exactitud a quin esglaó estava el tio Eduardo. Deixem-ho així, en comerciant.
Un dia, el tio Eduardo, me va explicar orgullós una anècdota que li va passar amb el director de Caixa Tarragona de l’oficina de Santa Bàrbara.
-Quan algú ve a demanar diners, que adopti una actitud humil i que doni gràcies si al final li acabem donant; en canvi quan se ve a portar diners s’ha d’exigir i demanar la rendibilitat més alta.  
Desgraciadament el tio Eduardo ja fa anys que ens va deixar... Però tal com sol dir la gent de poble: si aixequés el cap el tronaria abaixar. Per al tio Eduardo i per a tots els tios Eduardos del món mundial, seria totalment incomprensible que les entitats financeres cobrin per guardar i custodiar els diners dels clients (o a partir d’ara ja no se’ls ha d’anomenar clients?)
Les entitats financeres, majoritàriament bancs (les caixes d’estalvis van morir amb la crisi-estafa), com els comerciants, també volen guanyar diners i com més millor. Abans ho tenien molt fàcil: pagaven uns interessos als impositors per les diners dipositats a les seves entitats per a després aquests mateixos diners fer-los treballar, ja sigui deixant-los a d’altres clients o bé invertint-los en tota mena de productes per a obtenir una rendibilitat superior a la que pagaven a qui els hi deixava.
Recordo un esquetx de la Trinca on Toni (el més al i guapo dels tres) feia de tontet i acudia al director del banc per a que li deixés diners. Anava més o menys així:

-Bon dia. Vinc a que me deixi diners...

-I quan necessites?

-50 milions (de pessetes)...

-I què faràs tu amb 50 milions?

-Me compraré un cotxe de gama alta, un iot i una mansió per a fer festes com les que fan a Beverly Hills.
-No puc deixar-te una quantitat tan gran...
-I 25 milions?
-I què faries tu amb 25 milions?
-Me compraria un cotxe de gama mitjana, un iot més petit i una mansió més modesta i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-Encara són massa diners... No faries amb menys?

-10 milions?

-I què faries tu amb 10 milions?

-Me compraria un cotxe petit i un pis i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-És què no te’ls puc deixar... Primer hauries de ser client... 

-Ah! D’acord? M'hi faig, cap problema... I a quan me pagaran els diners que deixi?

-Al 4%...

-I a quan me cobrarien els diners que me deixarien vostès?

-Al 8%...

-Home... Així també n’he podria muntar un jo de banc...

El gag acabava en que el director, finalment, li donava 100 pessetes i el convidada a marxar. Llavors Toni (o el personatge del tontet que interpretava), se’n anava, però de seguida tornava...

-Sap que li dic?

-Què?

-Què jo mai seré client d’aquest banc...

-I això per què?

-Per què si a tots els tontets que passin per aquí els hi té que donat 100 pessetes, no faran negoci.

Actualment per a fer negoci, les entitats financeres han de fer ús de tota mena d’estratagemes. Quan algú és cient i té diners, el collen per a què es faci un pla de pensions... O la assegurança de la casa... O del cotxe... O què col·loqui els diners en un determinat producte de rendibilitat incerta...
Han tancat oficines i han acomiadat treballadors... I tot i així, els directius creuen que encara s’han de prendre més mesures per tal de seguir mantenint la seva posició...
Els banquers d’abans s’han convertit en comercials... I els clients? Ah! El clients... Als clients se’ls hi hauria de canviar la forma d’anomenar-los... I com els anomenaríem?
Passerells...