Parlar avui del franquisme

GERARDO PISARELLO

Professor de Dret Constitucional (UB). Membre de l'Observatori DESC.

L'exhibició temporal de dues estàtues franquistes al Born pretén qüestionar la impunitat dels crims de la dictadura que encara avui persisteix

Aquesta setmana torna a l’Ajuntament de Bar-celona el debat sobre l’exhibició temporal dedues estàtues franquistes al Born.Quan un esbós de la proposta es va filtrar a la premsa durant l’estiu, algunes veus van assenyalar que la iniciativa banalitzava, o fins i tot exaltava, la dictadura. D’altres, que amb això es pretenia tacar la memòria del 1714. Passat l’encès clima previ a la Diada, potser és possible discutir de manera més serena i informada el sentit de la proposta.

No cal dir que no s’està davant d’una iniciativa neutra. Al contrari, el seu objectiu explícit és qüestionar la impunitat dels crims del franquisme que encara avui persisteix. De fet, l’exhibició de les estàtues ve precedida d’una mostra sobre la tortura durant la dictadura. Aquest tema no s’havia tractat mai de manera específica en una exposició. És més, ha sigut negat o directament expulsat del discurs públic com una qüestió incòmoda.

Milers de joves no saben que encara als anys 70, els jeeps de la Policia Armada, els vehicles camuflats de la Brigada Politicosocial, les comissaries de Policia o les casernes de la Guàrdia Civil eren escenaris de tortures. Vexacions que no tenien res a envejar a les de la Gestapo o, més tard, a les de l’FBI o la CIA. L’exposició pretén treure-ho a la llum. I fer-ho, sobretot, a través de la veu dels que van patir aquests maltractaments. Totes les víctimes, com deiaManuel Vázquez Montalbán el 1985, «anarquistes, comunistes, nacionalistes, que conservaran mentre visquin a la seva memòria el record de tots els professionals de la humiliació».

Però no es tracta només de rememorar les vexacions del passat, sinó de recordar les resistències que va generar i les complicitats –militars, judicials, intel·lec-tuals, polítiques– que la van fer possible. Unes complicitats que expliquen, en bona mesura, la seva impunitat i les grans carències de la democràcia actual (inclosa la reproducció de la tortura en casos com els de Lasa, Zabala, i tants d’altres).

Un sentit similar tindrà l’exposició Franco. Victòria. República. Impunitat i espai urbà. Mostrar la permissivitat amb els símbols de la dictadura a partir de la història de tres estàtues emblemàtiques i dels seus autors, Josep Viladomat i Frederic Marès. Tots dos van treballar per a la República, van exaltar el franquisme i van acabar premiats per la democràcia.
 

Marès va arribar a ser escultor oficial del règim. Va esculpir 'La Victòria', en homenatge a ell, i va recompondre l’estàtua de l’esclavista Antonio López, abatuda per anarquistes durant la República. Malgrat això, va ser reconegut per diferents sectors de la cultura catalana i distingit pels governs de Jordi Pujol i de Pasqual Maragall.

Viladomat, per la seva part, va esculpir 'La República' als anys 30 i va marxar a l’exili després de l’alçament franquista. Als anys 60, no obstant, va acabar acceptant l’encàrrec de l’alcalde Porcioles de realitzar una estàtua en homenatge a Franco al castell de Montjuïc. Aquesta estàtua va arribar a presidir un Museu Militar on s’enaltien les glòries del règim. I també va generar reaccions contràries. Des de la del 1985, quan va ser tenyida de rosa, fins a la que la va portar al seu estat actual, la d’una ruïna decapitada el 2013.

L’exhibició temporal de les estàtues ve acompanyada de fotografies, vídeos, textos i obres teatrals. És obvi que lluitar contra laimpunitat del franquisme exigeix molt més. Prou que ho sap l’actual govern municipal, que s’ha personat en la querella contra elsbombardejos feixistes a Barcelona del 1938; que col·labora amb la causa oberta a l’Argentina contra crims franquistes; que va realitzar el primer gran homenatge al Born al president Companys, amb motiu del 75 aniversari del seu afusellament; i que ha impulsat la rehabilitació de memòries democràtiques oblidades i criminalitzades: republicanes, catalanistes, obreres, llibertàries, feministes.

Però res d’això és excusa per no avançar, una cosa que han reconegut historiadors de diferent orientació, com Josep Fontana o Joan B. Culla. Molt menys quan a Espanya i a Catalunya encara avui es consenten monuments franquistes com el del Valle de los Caídos o el de la Batalla de l’Ebre, a Tortosa. O quan es va permetre que el Memorial Democràtic de Via Laietana fos tancat i reemplaçat per un hotel.

És lògic que un debat sobre aquestes qüestions incomodi i ens interpel·li. Però aquest és el sentit d’una política memorial democràtica. Trencar el silenci, recordar les dones i homes que van fer possibles les nostres llibertats, i evitar que fets intolerables del passat siguin oblidats o normalitzats per les generacions presents i futures.