Falten vots

XAVIER BRU DE SALA

Escriptor

No falten gaires vots, ni per desencallar la legislatura espanyola, ni perquè l’independentisme arribi a la famosa cota del 50,1%. No són molts, però segons com poden ser massa, un mur infranquejable.

A Rajoy n’hi faltaven mitja dotzena, si comptem els que necessitaria al Congrés per ser investit. La situació no se li gira precisament de cara, amb l’acumulació d’escàndols que ha culminat, per ara, amb l’apoteosi del silenci encobridor de Bárcenas, l’endoll de l’exministre Soria, l’escapatòria de Matas i la traca final de Rita Barberá, que explota a la cara de l’amic i protector que la va blindar. Si la previsió general marcava que, en cas de terceres eleccions, es produiria una devolució de vots de C’s cap al PP, ara les perspectives no són les mateixes. Si s’esgoten els terminis i no apareixen els vots del PNB, Rajoy s’hi hauria de presentar no tan sols amb l’estigma de la corrupció galopant sinó amb un altre que agafarà força: haver guanyat dues vegades i haver fet fracassar dues legislatures per la seva inveterada i reiterada incapacitat de pacte. Al pas que anem, potser les terceres eleccions, en comptes d’afavorir el PP, beneficiaran el PSOE, que a més de rebre vots de Podem, en pot collir uns quants del centredreta. ¿Quan exigirà Pedro Sánchez que Rajoy es retiri de l’escena?

CAMPIÓ DE LA CORRUPCIÓ

El PP és el campió de la corrupció, i Rajoy, el dirigent polític més rígid, el més inflexible, el més mal negociador i el més impositiu. També el que exhibeix menys escrúpols a l’hora de sotmetre un país a un estrès electoral i un bloqueig polític que ja comença a tenir repercussions negatives en el creixement i en la millora de les xifres d’atur. Espanya ha passat en pocs anys de l’admiració universal a merèixer una valoració negativa i ser ignorada en l’escena internacional, començant per l’europea. Gràcies, PP. Gràcies, Rajoy.

El sobiranisme català no és el primer problema d’Espanya, sinó que deriva de la imparable concentració de més i més poder a mans d’unes elits que s’enriqueixen amb l’augment de la desigualtat. Unes elits que han heretat l’al·lèrgia secular al pacte i s’alimenten d’una idea monolítica del poder. Unes elits que saben sotmetre però no integrar i que, ara que es veuen qüestionades, tenen per objectiu perdurar no a base de reformar-se sinó de tapar fissures. La majoria d’espanyols ho accepten o s’hi resignen. La immensa majoria de catalans rebutgen aquesta Espanya.

XIFRA MÀGICA, XIFRA MALEÏDA

Però si al Congrés falten vots per perpetuar un règim que, per desgràcia, comença a tenir una mala salut de ferro, a l’independentisme català, per molt que surti en massa al carrer un cop l’any i exhibeixi estelades al Camp Nou, li falten vots per superar el 50%. El 9-N en van faltar. El 27-S es va confirmar que en faltaven. Al Quebec i Escòcia en van faltar. La xifra màgica pot ser una xifra maleïda. Tot i això, l’independentisme polític i social opera com si a la pròxima tingués la majoria poc menys que assegurada.

El full de ruta fa ziga-zagues pels corredors del seu laberint, i sembla més aviat dedicat a espantar indecisos que a convènce’ls. La idea del referèndum, que no ha deixat d’estar present però que ara torna al primer pla, és la que suscita més consens i suport social. Tot i això, és impossible que s’arribi a celebrar en els propers mesos amb les garanties i l’efecte vinculant que demana, amb raó, el president Puigdemont. Perquè així fos, caldria acordar-lo o com a mínim aconseguir que fos tolerat per l’Estat, i ja sabem que més de les dues terceres parts del Congrés s’hi oposen. Fins i tot així, des de l’òptica independentista presenta una doble utilitat. Atreure podemites i comuns, i evidenciar un cop més la falta de disposició i diàleg de Madrid. El retorn del referèndum és un moviment preparatori de cara a unes eleccions de caràcter plebiscitari que, per no repetir noms, es podran dir constituents però que seran convocades sota el paraigua d’autonòmiques, que és i serà el legal.

UN ESCENARI QUE S'OCULTA

Si el 2017 tampoc se sobrepassa el 50%, continuarem encallats. Uns anys més de procés constituent per tornar-ho a intentar abans del 2020. En canvi, si el llistó se supera, caldrà obrir un període de negociació amb l’Estat. La carta de la majoria independentista és l’única capaç d’obrir portes, desbloquejar Catalunya i potser de passada fer que Espanya s’assembli una mica al Canadà. La pressió internacional sobre Madrid seria enorme. Si aconseguís una contraoferta en forma d’Estat propi, es votés en referèndum i s’aprovés, el sobiranisme hauria aconseguit el seu objectiu primordial, que no és la independència sinó el canvi d’estatus amb ple autogovern. La llàstima és que aquest escenari s’oculta, i aquesta ocultació és el factor principal perquè continuïn faltant vots.