JOAN TAPIA
Periodista
Puigdemont aposta per eleccions "constituents" la tardor que ve
Junts pel Sí ha salvat els mobles. És cert que el nombre de manifestants és bastant inferior al d’anys anteriors. Però 800.000 ciutadans demanant la independència són molts. És una dada que no es pot menysprear, fins i tot encara que només fossin 400.000. Una altra cosa és que en democràcia les decisions no es prenen al carrer, sinó a les urnes.
Sense el suport dels manifestants de diumenge, el Govern de la Generalitat s’hauria quedat sense oxigen. Ha passat un any des de la victòria del 47,8%, que no va ser tal, ja que les eleccions es van convocar com a «plebiscitàries». I el balanç és molt deficient. El cert és que aquells que, segons el nou president, Carles Puigdemont, havien de portar Catalunya a un pas de la independència, no han sigut capaços ni d’aprovar el pressupost de l’autonomia del 2016. El ridícul ha sigut tan espantós que Puigdemont ha hagut de presentar la qüestió de confiança. Sembla que la passarà, encara que no és clar que la CUP oblidi l’exigència d’un RUI, referèndum unilateral, que el president s’inclina per no convocar si no és «factible», és a dir pactat amb l’Estat, opció que sembla força improbable.
A Junts pel Sí diuen que l’embolic és per culpa de la CUP, però és que aquest grup assembleari –que vol anar-se’n no només d’Espanya, sinó també de la UE– és el soci que van escollir per no admetre que el 27-S es van quedar en 62 diputats, nou menys dels que van treure per separat CiU i ERC el 2012. O sigui, que havien perdut l’anhelada majoria absoluta.
Però els manifestants –la immensa majoria no és de cap partit– no tan sols no els han censurat, sinó que els permeten allargar la vida alguns mesos. Si la CUP vota la moció de confiança i les coses no es torcen en el pressupost, Junts pel Sí podrà continuar governant, intentarà aprovar les anomenades lleis de desconnexió i convocarà unes altres eleccions autonòmiques avançades –que batejarà com a constituents– d’aquí un any.
Aquell serà el moment de la veritat per a l’independentisme perquè no té bon balanç i parteix d’un feble punt de suport, ja que –si es jutja per la menor mobilització de diumenge– potser no mantindrà el suport del 47,8% del 27-S, que va baixar bastant en les legislatives del juny.
El que passa és que avui no hi ha una altra via amb força per satisfer el desig de més autogovern que pugui corregir la desafecció generada per la sentència de l’Estatut. El Govern del PP insisteix només a aplicar la llei i fica la pota amb perseverança. L’última, el ministre Margallo afirmant que l’independentisme és pitjor que el terrorisme.
I les altres forces, des de Colau, que exigeix un referèndum legal però no sap quin seria el seu vot, fins al PSC, que advoca per la reforma federal de la Constitució, o Inés Arrimadas, que ha dit que només aplicar la llei no és la solució, són incapaços d’acordar una proposta que sigui acceptada a Madrid.
El PP pot seguir governant (malament) i l’independentisme –aferrat a la protesta– pot aguantar (malament) aquí. Així aniríem a un aparatós xoc de trens que tindria conseqüències catastròfiques.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada