Diferent perquè fer-la a Tarragona va ser un fet insòlit. Tot i que cada ciutat i poble sempre han organitzar els seus propis actes de la Diada, una manifestació tan multitudinària mai s’havia produït a Tarragona. Va ser com estar més en família, tot molt més domèstic...
Com passa sempre hi ha divergència de xifres segons la font. Mentre que els organitzadors (l’ANC i Òmnium Cultural) xifren l’assistència en 110.000 persones, la guàrdia urbana la rebaixa fins les 50.000. De fet, fos quina fos l’assistència, segons diu l’edició d’avui de Diari de Tarragona, la Rambla Nova es va quedar petita.
Des de bon hora vaig poder gaudir de l’ambient de la diada. Amb la colla castellera Xiqüelos i Xiqüels del Delta, pel matí assistíem a un acte organitzat per l’Ajuntament de l’Aldea on férem una petita actuació. En acabar i com que fins allí ja havíem anat en autocar, ràpidament ens vàrem traslladar fins la capital provincial.
Mentre ens menjàvem l’entrepà, ja hi havia gent que amb les corresponents estelades (no recordo haver vist cap senyera sense estel) anaven cap amunt i cap avall. Després de prendre’ns un cafè i unes pastes a la fleca que teníem tot just al costat, vàrem anar cap al Balcó del Mediterrani per veure l’ambient abans de que comencessin els actes. Quan encara anàvem per la vorera dreta (en sentit ascendent), algú me va agafar del braç. Sinó s’hagués presentat, no l’hauria conegut. Era l’Enric Insa de Deltebre, amic de Facebook, però que no ens coneixíem personalment. No sé si seria per això, però la meva nova i llampant samarreta roja me delatava (sóc el Sapo Roig!) El dia anterior ja vaig acudir al tall 100 de l’N-340 amb ella i l’amic Coper Betoret me va fer una foto que vaig penjar al Facebook)
Una mica més amunt trobarem a Manolo Tomàs, el líder històric de la Plataforma en Defensa de l’Ebre amb qui vàrem creuar unes paraules. En apropar-nos al gran l’escenari que s’havia col·locat davant mateix de l’estàtua de Roger de Llúria, el grup ebrenc Xaic! estava acabant d’afinar els seus instruments, la qual cosa indicava que ràpidament començarien a tocar.
Al creuar Rambla, sota un tendal per a protegir-se del sol de justícia que queia a Tarragona i que feia honor a aquell tòpic de que a Tarragona fa bon sol, el cantautor de Camarles Joan Rovira a qui havíem vist la darrera nit de les festes majors d’Amposta. Després de cridar-lo i fer-li la foto corresponent, la meva dona va voler fer-se una foto amb ell per a enviar-la a les seves amigues i fer-los enveja... Ens aproparem fins el Balcó on s’hi podia veure una gran activitat amb molts grups fent-se fotos amb les banderes per a immortalitzar el moment.
Com ens havien dit que per tram que uneix les dues Rambles hi havia paradetes, vàrem voler apropar-nos per a veure-ho, però de seguida donàrem la volta per a tornar al balcó. Durant el trajecte vaig aprofitar per a fer una foto a dos noies molt maques amb estelades pintades a la cara i ja al balcó amb un grup mixt que a part de les estelades portaven una ikurriña, tot i que segons me van confessat no hi havia cap basc.
Retornant al lloc que teníem assignat, encara vaig tenir temps de fer algunes fotos més, com per exemple a un grup que portaven un barret amb una cinta on es podia llegir la seva procedència (Móra d’Ebre) o a un senyor amb una samarreta de l’Alguer, que ens va explicar que hi havia estat feia relativament poc o a un jove que portava un raig amb l’estelada que, començant pel front, li passava per damunt de l’ull dret i li acabava al costat del nas. Poc abans d’arribar dues voluntàries repartien pizzes o el que és el mateix, els punts amb direrents tonalitats de groc que havien de tenir tots els assistents i que havien d'enlairar cada vegada que ho demanava l’organització. Eren les faldudes Celi i Fanny.
Una vegada retrobats amb la resta de la colla i mentre fèiem temps esperant el moment de fer el pilars, membres d’una altra colla castellera es van apropar preguntant pel cap de colla. Eren els Nois de la Torre (Torredembarra) que ens van proposar fer uns castells conjunts i ja no es van moure del nostre costat.
També es van apropar fins allí el grup de dolçaines de tabals de Joventuts Unides de la Sénia que van tocar conjuntament amb els músics de la colla un gran repertori de temes i que van contribuir a donar el toc lúdic i festiu a l’acte de la celebració de la Diada.
I encara una darrera companyia: la d’uns representants del País Valencià amb la pancarta corresponent. Imagino que com ells no tenien lloc assignat a l’estructurada concentració, van decidir ajuntar-se amb els immediats veïns del Nord: els de la comarca del Montsià.
No cal ni dir-ho que durant tot aquell temps van ser moltes les persones conegudes que van passar per allí, casualment o perquè tenien alguna relació amb algú del grup.
Quan finalment varem agafar l’autocar per a tornar cap a casa, ho férem cansats, però amb la satisfacció del deure complit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada