dissabte, 5 de novembre de 2016

VAIG VOTAR NO A RAJOY... i QUÈ?

De Vergara a eldiario.es. 
Tal vegada només m’ho aparenti a mi, però després d’escoltar les opinions d’alguns diputats del PSC, m’ha semblat que s’escuden amb la resolució del seu comitè nacional que va decidir mantenir el no és no a Mariano Rajoy, per mirar d’atenuar la sanció que els vol imposar la gestora del PSOE.  
En política s’ha de ser coherents, però també conseqüents. A Espanya, el PP, com a Catalunya CiU, ha estat el gran rival (fins i tot enemic) dels socialistes. La desconsideració que sempre ens han tingut ha estat molt gran, tant que no cal ni guardar les formes, cal expressar-los directament el nostre rebuig més enèrgic.
Tota aquesta situació està creada per culpa de la disciplina de vot que imposen els grups parlamentaris als seus diputats i diputades.
Entenc que l’acció parlamentària del nostre país és massa hermètica. Els grups anul·len moltes vegades la voluntat dels seus membres. Tot i no se tan estrictes, a mi mateix, durant els anys que vaig estar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta,me va passar alguna vegada (molt poques la veritat) i vaig haver d’acatar l’opinió de la majoria dels membres del grup.
Me consta que això no passa en tots els parlaments. N’hi ha on els seus diputats i diputades tenen llibertat de vot o, en tot cas, se’ls hi dóna quan la qüestió que es debat és transcendental per als destins del país.
És cert que en democràcia no sé pot estar preguntat sempre als ciutadans. Se suposa que els seus representants són dipositaris de la confiança dels seus votants mentre duri el cicle electoral. Però com he dit al començament (i ho repeteixo cada vegada que tinc ocasió) s’ha de ser coherents. La coherència és una de les principals virtuts del polític, juntament amb l’honradesa i d’altres.
Un representant del poble ha de saber sempre que és el que aquest vol i, per tant, obrar en conseqüència. El que passa és que sovint hi ha intromissions externes que amb la finalitat de canviar sinó la ideologia del propi grup, si al menys la seva forma de pensar en un determinat moment i d’aquesta manera aconseguir un determinat propòsit, no sempre polític.
Amb el cas de Pedro Sánchez s’ha vist clar. El poder fàctics econòmics van considerar que ja feia massa temps que Espanya estava sense govern i aquest fet podia comportat un estat de col·lapse en diversos sectors econòmics i empresarials.
Sigui cert o no sigui cert, per al món empresarial, sempre els hi és molt més propici un govern que apliqui polítiques econòmiques neoliberals que no un govern que prioritzi el benestar de l’individu i, per extensió de tota la col·lectivitat.
Per tant, de tota aquesta situació se’n desprèn (o al menys així ho entenc) que uns determinats individus influents dintre del PSOE van maniobrar seguint directius externes per a que el gruix dels membres destacats del partit amortitzés Pedro Sánchez.
Tot indica la voluntat del militant ras, així com del votant habitual és molt diferent i, per tant, no s’ha respectat.
Durant aquest dies he escoltat a diversos diputats del PSOE dir autèntiques bajanades. Una d’elles és que s’haurà de fer molta pedagogia per a fer entendre els seus votats el sentit del vot (abstenció) que va permetre la investidura de Mariano Rajoy. Quantes vegades hauré escolat això de fer pedagogia? I quantes vegades ha funcionat? I és que encara sé creuen que els electors som babaus i ens deixem influir per qualsevol cosa. Als resultats electorals del PSOE dels darrers anys me repeteixo per a demostrar la pèrdua de confiança que han tingut.
Votar no la investidura de Rajoy hauria estat la posició més coherent que haurien pogut adoptar els diputats i diputades socialistes i, per tant, els que així ho van fer (15, entre ells 7 del PSC) han de ser conseqüents i sentir-se orgullosos del que van fer i, per tant, no cal que posar excuses ni donar justificacions.