La Fatarella del dolor i de la música

J. M. ESPINÀS

Periodista i escriptor

Llegeixo a EL PERIÓDICO que la batalla de l’Ebre, fonamental en la guerra de 1936, «torna per un dia a la Fatarella». En aquesta població de la Terra Alta es va escriure l’últim combat, i decisiu, de la guerra civil. Ara és la quarta vegada que es recrea aquell fet, recreació impulsada per l’Associació Lo Riu. L’Exèrcit franquista havia avançat i els republicans van resistir fins que la resposta a l’atac ja no va ser possible. Ja havien perdut massa sang. 

  Aquest novembre ha fet 78 anys d’aquells fets, d’una terrible duresa. Alex Sambró, de Lo Riu, evoca com la resistència dels atrinxerats, sense ajuts ni recursos, van durar 48 hores, i els supervivents republicans van resistir a Flix, per intentar fer una retirada ordenada i evitar més morts.

  Ja fa anys que, en una caminada per la Terra Alta, vaig enfilar-me a les altures de la Fatarella. No hi havia ni un pam còmodament trepitjable. Les runes s’amuntegaven i els peus relliscaven enmig d’un caòtic devessall de pedres, migpartides i punxants. 

  Després vaig baixar a la carretera i vaig arribar al poble. ¡Quin contrast! A la Fatarella hi havia uns 1.500 habitants, i si no m’equivoco era el poble amb més gent de la Terra Alta. Amb un cafè i la fonda Rius. En veure’m foraster, un home va deixar de mirar el col·legues que jugaven a cartes. Em va parlar del que havia passat «allà dalt». Allà dalt i aquí eren dues realitats tan contraposades com no n’havia vist mai.

  Al cafè hi havia una colla d’instruments de música arrenglerats a la paret. Els dolors que havia passat la Fatarella em va semblar que trobaven un refugi consolador.

  Vaig adormir-me a l’habitació mentre sentia com assajaven els músics de la cobla.
  Notes musicals i alegres que esborraven els brutals sorolls de la guerra.