PERE VILANOVA
Catedràtic de Ciències Polítiques de la UB
La democràcia representativa descansa sobre dos mecanismes, les eleccions i, de forma subsidiària, els referèndums, i les dues coses a partir de la legitimitat que dóna el sufragi universal. És la columna vertebral de l'essència del contracte social entre governants i governats. Aquesta descripció succinta de l'essència de la democràcia s'ha basat durant llarg temps sobre la idea no només que aquest mecanisme és intrínsecament positiu, sinó que, d'alguna manera, «la democràcia serà cada vegada més democràtica». Però últimament s'han succeït diversos exemples que estan causant una considerable alarma social. Successives consultes via sufragi universal han produït consternació. Però ¿d'on pensàvem que surten els Trump, Farage, Orbán, Le Pen i altres Berlusconi? Hem comès l'error de posar el focus en les òbvies extravagàncies, idees extremistes, i proposicions socialment perilloses d'aquests personatges, com si haguessin arribat de Saturn, o almenys al poder mitjançant cops d'Estat, supòsit històricament freqüent en què el dictador és el dolent, i la societat, víctima innocent de l'abús.
Però no, estem parlant de supòsits actuals en els quals el creixement i l'enfortiment d'aquests líders és un genuí producte electoral de la voluntat dels ciutadans, o almenys de prou quantitat d'ells per portar un Trump a la presidència dels Estats Units. La consternació és reactiva, i això ha de portar-nos a reflexionar amb molta més exigència, perquè estem de ple en la paradoxa de la democràcia, o, com ha assenyalat un observador, estem en un «moment Goya», quan va pintar El somni de la raó produeix monstres. Per començar, no tenim pla B fora de la democràcia representativa, no tenim altres instruments per fer-los fora del lloc que ocupen que els que permet la llei, i en última instància les següents eleccions, és a dir, tornar als electors. En tots els exemples aquí citats, els ciutadans que tenim per demòcrates raonables no han anat a votar en prou quantitat. En el brexit i a Hongria, simplement es van quedar a casa. A Itàlia, en els seus temps, un de cada tres italians volia literalment serBerlusconi. A França, el creixement de Le Pen fa que Juppé sigui un gegant de la democràcia republicana. I a més a més, en tots aquests casos aquesta dinàmica social deixa un país partit pel mig. En el cas dels Estats Units, en termes no vistos des de la guerra de Secessió. En els mítings de l'altra nit, els que animaven el vencedor eren tots blancs; en els de la derrota, gent de diversos colors amb la desesperació a la mirada.
El diagnòstic és més que preocupant: la democràcia raonable, solidària, basada en una idea positiva del contracte social entre iguals, s'està convertint en cristall de bohèmia. Un parell d'eleccions més, i molts voldran exiliar-se, però ¿on? Només cal veure els líders mundials que més han aplaudit l'elecció de Trump.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada