El procés tempteja

ANTONIO FRANCO

Periodista

La mobilització sobiranista de diumenge passat (13-11-2016) en suport dels líders del procés que tenen contenciosos oberts amb la justícia espanyola per les seves primeres desobediències forma part d'un tempteig. Els que dirigeixen el moviment cap a la independència necessiten saber fins a quin punt està disposada a comprometre's i complicar-se la vida la ciutadania que els recolza. Després de difondre que la independència és possible i que es pot aconseguir gairebé gratis i sense violència, el seu nou missatge és que, més enllà d'aquest tot gratis, els ciutadans separatistes hauran de fer alguna cosa més que expressar el seu desig d'aconseguir-la, una mica més o un molt més que manifestar-se festivament un dia, com els últims Onze de Setembre, i tornar després a casa a descansar i preparar-se per anar a treballar normalment l'endemà.

¿Quin és el límit del que poden demanar-li a la gent addicta d'aquí un any? És segura una nova presència al carrer, però ningú precisa en què consistirà l'alguna cosa més. Els temptejos intenten calibrar què pot arribar a proposar-se en una societat tan prudent. Els impulsors necessiten conèixer la disponibilitat dels seus (indagar si hi ha decisió/valentia numèricament suficient) per plantejar un nivell superior de desobediència i confrontació, però no desitgen concretar què demanaran als seus. Però és difícil mesurar a priori una adhesió a cegues a fer no se sap gaire bé què. El teló de fons és que ni tan sols se sap si l'objectiu és compartit per la majoria absoluta dels catalans, encara que sembla que més aviat no. Si es calcula malament aquesta disponibilitat tot acabarà en un fiasco. I també pot ser-ho encara que recolzi activament l'enduriment molta gent si no se'n garanteix el percentatge exacte.

Més judicialització

Hi ha grans incògnites i una sola seguretat: l'Administració espanyola no es quedarà plegada de braços. Si el desafiament deixa de ser abstracte i cautelós, la judicialització vista fins ara pujarà de nivell i es parlarà d'una suspensió de l'autonomia. Perquè l'Administració espanyola a més de defensar-se a si mateixa de la secessió defensarà els catalans que no en són partidaris.

Donada la voluntat de no recórrer a la violència, qualsevol llibre d'estil sobre aquest tipus de situacions aconsellaria als rectors del procés convocar llavors una vaga general indefinida en favor de la independència. Però els que no desitgen l'escissió són massivament i bàsicament treballadors que no la secundarien. ¿Un altre fiasco? ¿Quines alternatives queden? Prepareu-vos doncs per a unes altres eleccions autonòmiques d'aquelles que els independentistes anomenen d'una altra manera. Després, ja ho veurem. Perquè és molt difícil qualsevol canvi que no passi per un també difícil replantejament constitucional, i els independentistes ni tan sols sumen per aconseguir-ho.